Totxanes, totxos i maons

Els seguidors d’aquestes Totxanes segurament recordaran de quina manera més màgica el meu company del servei militar Àngel Checa va reprendre contacte amb mi després de quaranta anys.

Ho vaig explicar aquí mateix fa uns mesos i us asseguro que cada vegada que rellegeixo aquell apunt em faig creus de com arriba a ser de generosa i imprevisible l’arquitectura de l’atzar.

Tal com vàrem acordar amb l’Àngel i la seva muller després del nostre retrobament (aquí) la diguem-ne “devolució de la visita” la faríem un diumenge de març o abril  que hi hagués representació de La Passió d’Olesa. Una representació a la qual assistiríem sota el guiatge del nostre amic, un veterà coneixedor de tots els racons de l’obra i de la seva complicadíssima organització.

I així va ser. El diumenge passat -21 d’abril- l’A. i jo vàrem tenir el plaer de viure des de darrere de l’escenari i des de la platea -l’Àngel va seleccionar meravellosament les transicions que vàrem fer sempre al seu costat- un esdeveniment plàstic, musical, literari i teatral d’altíssima categoria que des d’aquí us recomanem ferventment que no us perdeu.

Aquest any encara hi sou a temps ja que el proper dimecres 1 de maig -és a dir, demà passat- es fa la darrera representació. Aquí trobareu totes les dades sobre l’espectacle i la manera  de reservar les vostres localitats.

Com no podia ser d’una altra manera, un esdeveniment escènic com aquest obre en l’espectador mínimament sensible unes quantes vies de reflexió. Començaré parlant del continent; és a dir, de la sala.

La Passió es representa en un teatre creat especialment per acollir aquest espectacle i, per tant, per donar resposta a les màximes exigències tècniques que la imaginació de l’equip artístic de l’obra sigui capaç de plantejar en cada moment. L’antic edifici es va cremar l’any 1983 i quatre anys després va obrir portes, en un altre solar no gaire allunyat de l’anterior, l’actual dissenyat per l’arquitecte terrassenc Jan Baca, un home polifacètic -no només fa cases; dibuixa, escriu, fa cinema…- que va entendre a la perfecció les característiques de l’encàrrec que se li feia.

El resultat és un teatre summament confortable per l’espectador, sense racons cecs, amb un escenari de 800 metres quadrats, un fossar per a 500 músics i una boca de 30 x 7 metres que el converteix en un dels més grans d’Europa.

El gran capital de La Passió, però, el formen sense cap mena de dubte els seus actors i el quadre de tècnics que tenen cura de la il·luminació, el so, el vestuari i tota la complicada maquinària escènica que en qüestió de segons i a les fosques és capaç de transformar l’escenari d’un carrer de Jerusalem en l’interior del palau de Ponç Pilat. Cada representació, doncs, aplega un nombre de persones que depassa el mig miler la majoria de les quals intervé per afició i de forma absolutament voluntària. El binomi Passió-Olesa forma, doncs, un nus sòlid i indestriable. Invencible.

Tot i que els orígens de La Passió es remunten al segle XVI, la música que acompanya actualment l’espectacle és una composició de 1948 feta pel mestre Josep M. Roma (1902-1981). L’any 1999 es va fer la versió definitiva, interpretada pel Cor Madrigal i l’Orquestra Simfònica del Vallès dirigida per Salvador Brotons, que és la que es troba en un doble CD que encara es pot adquirir.

Pel que fa al text -una veritable meravella amb un vers de gran eficàcia que fa que la paraula i el sentit flueixen sense entrebancs cap als espectadors- es va estrenar el 1949 i és obra de Joan Puvill i Adserà (1903-1985). L’any 1988 va ser editat íntegre en llibre per les Publicacions de l’Abadia de Montserrat amb el títol de “La passió i mort de N. S. Jesucrist”. No cal dir que us el recomano a ulls clucs.

Pel que fa als aspectes estrictament teatrals l’any 1968 va produir-se un fet decisiu: es va encarregar al prestigiós director José Tamayo un nou muntatge adaptat als nous temps. De resultes d’aquesta adaptació La Passió es representa en una única sessió matinal amb tres parts i dos entreactes.

La versió de Tamayo, però, no s’ha quedat petrificada tal com la va concebre el director sinó que ha anat incorporant petits ajustaments i actualitzacions que van arrodonint la peça. Uns ajustaments que suposo que en algun cas poden haver estat difícils d’entendre al principi -penso, per exemple, en la sorprenent escena de la Resurrecció– però que, vist el conjunt de l’obra, cal valorar com enriquidors. I en el cas concret de la Resurrecció, esplèndids, inoblidables i impactants.

Com diria un castís, una obra com La Passió -de la qual tothom (almenys fins ara, en el futur ja en parlarem) coneix l’argument i, sobretot, el desenllaç- no hauria de tenir gaire interès pels espectadors. I aquí és on, precisament, a mi (que no sóc ni de bon tros cap expert en arts escèniques) em sembla que l’obra funciona a la perfecció: perquè, tot i conèixer l’argument i saber “com acaba”, el conjunt que el diumenge passat es va desenvolupar davant dels nostres ulls al llarg d’aquelles tres hores i mitja no em va fer decaure la tensió o l’interès ni un sol instant.

Acabo ja: la meva experiència en espectacles de Broadway és prou limitada com per no posar-me ara a pontificar. Em limitaré a repetir l’opinió que va formular un home de teatre amb llarga experiència com és Joan Lluís Bozzo: “Espectacles com aquest dubto que es facin en cap altre lloc del món que no sigui Broadway.”

Som afortunats: l’amistat represa amb l’Àngel Checa ens permetrà mantenir-nos en contacte amb La Passió i tot el microcosmos que l’envolta. Tant l’A. com jo estem segurs que hi tornarem. Experiències com aquesta no es viuen tots els dies.

—————————————————————————————-

PD: Com que, afortunadament, el país és com és i -encara més afortunadament- cadascú s’estima la feina que fa i la petita pàtria d’on prové, és possible que algun lector es pensi que exagero o que sóc injust o parcial perquè a casa nostra hi ha unes quantes localitats més on es celebren representacions de La Passió. I de manera molt especial a Esparreguera, un lloc ben proper a Olesa. La filípica podria acabar dient-me que per parlar d’aquesta manera les hauria de conèixer totes.

Ja he dit que, més enllà del meu entusiasme pel que vaig veure el diumenge passat, la meva intenció no ha estat la de pontificar o sentar cap mena de càtedra. L’A. i jo tenim ja una edat, és cert, però tenim també moltes ganes encara de fer coses i de conèixer experiències dignes de ser viscudes. És a dir, que no considerem de cap manera tancat el capítol de la nostra vida dedicat a les Passions que es fan a casa nostra. Només faltaria.