Sopar de celebració. Amb A., és clar. Trenta-dos anys exactes de casats. I trenta-set, també exactes, de sortir junts. Des d’aquell primer Palau de Quico Pi de la Serra el 1967. Hem anat a un japonès, a la cantonada de Princesa amb Montcada. Reprenem el costum de celebrar l’aniversari en un restaurant ètnic. Els primers anys els triava jo. “Les delices de France” va ser el primer. Me’n recordaré tota la vida. Aquest l’ha triat A. per recomanació d’en Marc, el noi gran de casa. Canvien, els temps…
Bon ambient i menjar correctíssim. Clientela jove. Molts amb aspecte estranger, d’Erasmus. Nosaltres, no cal dir-ho, som els més grans. També sembla que som els únics que no ens en sortim, amb això dels bastonets. El cambrer, atent, amable, discret, ens pregunta si ens estimem més emprar forquilles. I tant, gràcies!
Decoració acollidora, esplèndida música de fons: un jazz contemporani que no identifico i que no m’atreveixo a preguntar. Tot encaixa, aquest vespre. Quants anys, oi? I que bé que s’està en companyia. ¿On érem a aquesta hora fa trenta-dos anys? A l’Arts, que hi feien una doble de terror: “Night of the Living Dead” i “Les yeux sans visage”, de Franju, i no ens les vàrem voler perdre. Era dijous. Ens casàvem a les 4, el berenar va ser als Jardines Pedralbes i a quarts de 10 ja érem a la cua del cinema.
Quines coses… en Lluís, el capellà que ens va casar, ara és el bisbe de Barcelona. Ha fet carrera… (potser per això durem tant, la benedicció era de pes). Li vàrem entrar pel bon ull, ens va dir molt després, aquella parella que va voler casar-se en el barri on anava a viure -el Guinardó- i no en la parròquia de la núvia, com era costum. Ara són els nostres fills els qui viuen al Guinardó. El Marc i l’Eloi, enguany més lluny que mai. Tots dos a Mèxic. L’Eloi de vacances per uns dies. El Marc treballant per uns mesos i, pel que expliquen els seus correus, cada dia més entusiasmat amb la idea de quedar-s’hi a viure una temporada llarga. Sentir-los lluny. Patir una mica, potser. Però en el fons sentir-se orgullós de com són, de veure de quina manera s’espavilen. I tornar a creuar les mirades. Poques paraules, bona música i sentir-se, per damunt de totes les petiteses de cada dia, bé. Acompanyat.
I en tornar, dintre del casc, cantussejar el “Temps de pluja” de Serrat. I afanyar-se a ser el primer a sortir del semàfor. La Vespa que tira com un dimoni. I les ganes de deixar escrit tot això abans que el 30 de novembre s’esmunyi. I sentir-se posseïdor de la clau que deslloriga tots els jeroglífics…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!