Totxanes, totxos i maons

Dies enrere vaig explicar aquí mateix la fantàstica manera com el meu company del servei militar Àngel Checa havia establert contacte amb mi després de quaranta anys (gairebé dia per dia) des de la darrera vegada que ens vàrem veure.

El retrobament d’ara és la punta final d’un procés que va començar el setembre de fa 6 anys per mitjà d’aquest apunt que, en el fons, venia a ser…  (n’hi ha més) 

… com un missatge que jo llançava a l’oceà de la xarxa dintre d’una ampolla virtual amb la secreta esperança que algun dia arribés al seu destinatari.

Finalment abans d’ahir, diumenge, l’Àngel i la Carme, la seva muller, varen venir a casa a dinar i vàrem reprendre el fil dels records compartits i de les evolucions respectives de les nostres vides.

De tot el que vàrem parlar no en faré cap crònica perquè, francament, no crec que tingui interès general. Sí que anuncio, però, que la devolució de la visita serà sonada ja que l’A. i jo hem estat convidats d’aquí a uns mesos a viure “des de dintre” una representació de La Passió d’Olesa amb el guiatge del nostre amic Àngel que encara ara continua relacionat amb l’espectacle.

No cal dir que la Totxana amb  la crònica de l’esdeveniment “passional” queda compromesa des d’ara mateix.

Potser us esperàveu més d’aquest apunt, però crec que l’he de deixar aquí. El retrobament amb l’amic Àngel va motivar uns quants comentaris summament amables de lectors i penso que una història el motor de la qual ha estat un text publicat en aquest Bloc havia de cloure-la tal com ho faig: amb una Totxana de tancament. Gràcies, doncs, pel vostre interès!