Un any més la data del 30 de novembre em porta a escriure un apunt que, de manera més o menys directa, es projecta en la figura imprescindible de l’A. i mira de combinar un balanç de l’any transcorregut amb una projecció de cara a l’esdevenidor. Un esdevenidor que aquesta vegada el polaritza la xifra màgica dels 50 anys de casats que si tot va bé celebrarem d’aquí a dotze mesos exactament. Poca broma, doncs, amb les Noces d’Or a can Isern.
Aquest darrer any ha tingut uns quants moments àlgids que val la pena de recordar ara. El naixement del Tom, el nostre segon net, n’ha estat sens dubte un dels més notoris, sinó el que més. Nou anys després del naixement de la Mila (o sigui -i dit de passada- nou anys més vellets que aleshores, pel que fa a nosaltres) recuperem aquell món en què conceptes com bolquers, xumets, pomades, llar d’infants, cotxet, bressol, puré de pastanaga, biberó o pitet són les fites que delimiten el nostre mapa durant les nombroses estones que exercim d’avis repetidors.
Un altre gran moment va ser l’estada a Venècia durant cinc dies de setembre amb la Mila, que s’estrenava en terres italianes. A més a més, vàrem tenir la immensa sort d’agafar un període de poc turisme a la ciutat de les gòndoles (vegeu la imatge que il·lustra l’apunt) i de xifres optimistes pel que fa als índexs -aquí i allí- de propagació del Covid. Dues circumstàncies que serà molt difícil que es repeteixin i que varen contribuir de manera decisiva a fer que, com nosaltres, la Mila recordi tota la vida el seu debut italià (que completarem amb ella l’estiu de 2022 a Roma i el del 2023 a Florència).
Una Mila camí dels deu anys que se’ns ha fet gran. Que, per entendre’ns, ha evolucionat de subscriptora d’El Tatano a Cavall Fort. Una cosa ben normal, però que nosaltres -que abans de la pandèmia la vèiem créixer gairebé dia per dia- percebem de manera més sincopada ja que els nostres contactes -i no diguem les nits que es quedava a casa a sopar i a dormir- ara són bastant més breus i espaiats.
Pel que fa a mi, és indubtable que aquests dotze mesos han estat ben singulars: la meva feina (molt plaent, m’apresso a dir-ho) de comissari de l’Any Joan Triadú m’ha fet tornar a nivells d’activitat de quan encara no militava en allò que en diuen ‘classes passives’ i, a efectes pràctics, s’ha traduït en un munt d’actes, desplaçaments, conferències, articles, entrevistes, reunions i telereunions que, en contrapartida, han comportat una notable minva dels textos que habitualment escrivia en aquest Bloc i una disminució encara més notable del meu temps per a lectures diverses ‘pour mon plaisir’, que diria un francès. Cosa que fa que la meva pila de llibres pendents per a l’any que ve tingui ja dimensions preocupants.
Ara diria: ‘fa fred’. I seria com aquella referència que feia al final de l’apunt de fa un any (aquest) en què lamentava la tendència de les coses a caure més sovint que abans i a la sensació de tenir el terra cada vegada més lluny quan ens hem d’ajupir per recollir-les. Tot plegat metàfores, imatges literàries per mirar d’embellir el fet d’envellir. Que és, a fi de comptes, el que ens passa. Però si dic que fa fred no faig només una metàfora. El clima d’aquesta tardor no és gaire benèvol, certament. Però si, a més a més, el combinem amb el fet que els veïns de casa nostra vàrem decidir fa uns quants mesos -abans de l’estiu, vaja- canviar la caldera de la calefacció central de l’edifici, i amb el fet que els components bàsics d’aquesta caldera encara no han arribat pels problemes d’abastiment general que estem tenint, resulta que per casa hem d’anar gairebé tan abrigats com quan sortim al carrer. Un problema que sembla que no ha de trigar gaire a resoldre’s.
De tota manera, no tot són males notícies en aquest apartat: mesos enrere vàrem instal·lar un ventilador al sostre del nostre dormitori que ha anat de meravella durant l’estiu, hem canviat el parquet del rebedor i del menjador (molt desgastat després de més de quaranta anys d’ús) i ara mateix ja hem fet les primeres passes per a la renovació de la cuina. Un procés que estaria molt content si al final de febrer ja l’hem enllestit.
Pel que fa a la salut he de dir que la pandèmia ens ha respectat. Si més no, de moment. L’ús de la màscara és, cada vegada més, una murga però anem aguantant. En aquest apartat el punt àlgid de l’any va ser la caiguda de l’A. pel carrer de casa nostra el 30 de juliol que li va comportar una fractura a la part alta del braç dret. Sis setmanes d’immobilització, sis més de recuperació, molta voluntat i, encara més, molta paciència han resolt satisfactòriament el problema i el braç de l’estimada es comporta, en un alt percentatge que anirà creixent, com es comportava abans de la trompada.
No fa gaire que el noi gran de casa ha trobat un racó a Calella de Palafrugell per compartir que mereix explicació a part (que ara no donaré) i que ens proporciona l’al·licient de desaparèixer algun cap de setmana. Esperem que a partir de gener el puguem gaudir encara més. Continuem anant a la plaça de la Vila de Gràcia tots els vespres de dilluns que podem per manifestar els nostres sentiments vers españa i tota la gentussa d’allí que ens vol mal (res a dir, en canvi, dels que ens volen bé). Sense oblidar que, a més a més, des del passat gener cada vegada que sona la música en aquell indret se’ns fa dolorosament present el record de l’amic Jordi Fàbregas.
Continuem amb els nostres estudis -en pla autodidacte total- de llengües: la francesa, l’A., i la italiana, jo. I finalment vint-i-sis anys després hem tornat a Malniu per enterrar les cendres d’una altra persona estimada.
I, com deia en començar, l’any que ve, cinquanta.
(I cinquanta-cinc des que vàrem començar a festejar).
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!