Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

18 d'octubre de 2007
0 comentaris

Lluís, el Cardenal.

Ahir mentre dinàvem, aprofitant un dels talls publicitaris dels Simpson, vàrem saltar al TN Migdia just a temps de caçar al vol la notícia que Lluís Martínez Sistach, de 70 anys d’edat (*), fins ara bisbe de Barcelona ha estat ascendit pel Papa Benet “psé-psé” a la categoria de Cardenal. O, com diria mon pare, de Príncep de l’Església.

El setembre de l’any passat (vegeu aquí) parlava aquí mateix de la colla d’amics de l’època que l’A. i jo érem acabats de casar i per entremig de l’apunt apareixia en Lluís, el capellà que va oficiar la cerimònia de la nostra boda a la parròquia de la Mare de Déu de Montserrat del Guinardó. El mes vinent farà trenta-cinc anys, per cert.

Recordo que l’equip de capellans que aleshores portava la parròquia -anys 1972 a 1976- el formava en Lluís, que aleshores era ja un reputat expert en Dret Canònic i era el responsable -connectat amb el Tribunal de la Rota- del departament del Bisbat dedicat a les anul·lacions matrimonials.

No ha d’estranyar, doncs, que com a bon professional que era del tema  en Lluís ens casés a l’A. i a mi tan bé com perquè encara avui aguantem ferms i contents com el primer dia (o més).

El segon membre de l’equip era en Josep Serrano, de Vilanova i la Geltrú (“el poble més bonic del món”, deia), que uns anys després va anar-se’n de missioner al desert de Xile. Allí ha desenvolupat la seva feina pastoral fins que no fa gaire ha tornat amb la salut força malmesa.

El tercer membre de l’equip de sacerdots es deia Albert Ruiz i em sembla que continua exercint l’ofici pel Baix Llobregat. De tant en tant té la gentilesa d’enrecordar-se de nosaltres i ens truca per Sant Joan per felicitar-me.

El complement d’aquell grup era un diaca jove i una mica esbojarrat amb el qual vàrem trenar una fonda amistat que encara ara evoquem quan coincidim l’A., ell i jo en alguna banda. Es deia -es diu, vaja- Carles Flavià i tant l’A. com jo vàrem exercir de testimonis en la cerimònia de la seva ordenació com a capellà.

De tot aquell equip en Lluís era el que a mi m’interessava més. Potser per la seva faceta d’estudiós una mica bufanúvols -vivia en una torreta molt antiga al mateix Guinardó amb la seva mare- i despistat. Els primers temps venia sovint per casa -el nostre primer piset, un entresol al carrer del Telègraf just darrere de la parròquia- i algunes vegades es quedava a sopar. Recordo que li feia molta gràcia l’afició pel cinema de terror que per aquella època teníem l’A. i jo. Ens demanava quines pel·lícules havíem vist recentment, de què anaven i jo les hi explicava amb tot luxe de detalls mentre ell seguia el meu relat amb una extrema atenció.

Una cosa que li feia molta gràcia era que la nostra primera nit de casats, molt poques hores després de rebre les seves benediccions, l’A. i jo abandonéssim el berenar-sopar nupcial amb la família i els amics per anar a veure a l’Ars un doble programa impagable que no podíem deixar-nos perdre de cap manera: “La nit dels morts vivents” i “Les yeux sans visage”, de Georges Franju.

El 1977 l’A. i jo vàrem canviar de barri i aterràrem on avui encara vivim. Això ens va allunyar d’en Lluís tot i que, molt de tant en tant, hem tornat a coincidir. No pas en actes eclesiàstics ja que amb el canvi de barri l’A. i jo vàrem canviar també unes quantes coses més. Sempre que ens hem vist ens ha recordat i ens ha acollit amb mostres de simpatia que nosaltres també sentim per ell.

Des d’ahir el nostre amic Lluís ja és Cardenal. Una cosa molt important. I nosaltres estem contents per ell i, per què no dir-ho, també una mica orgullosos. Vés… quines amistats que gastem, oi?

————————————————————————————-

(*) Miro la fotografia que he triat per il·lustrar l’apunt i la comparo amb la del nostre casament i m’adono, meravellat, que pel nostre amic Lluís no passen els anys. De fet, amb ell es confirma una vegada més la meva teoria -demostrada amb altres persones com, per exemple, el meu estimat “Tiet” (vegeu aquí)- que no hi ha res que desgasti tant com tenir fills.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!