Totxanes, totxos i maons

(L’apunt anterior és aquest)

Obro l’agenda per la primera setmana de setembre i em trobo amb el primer impacte: a la part de dalt del full de la dreta, el destinat a les anotacions generals, una frase amb retolador vermell i lletres grans em colpeix profundament: “Quedar amb l’Àngel Checa”, l’estimat amic traspassat inesperadament encara no fa dues setmanes.

Però és evident que la impossible cita amb l’Àngel és l’element que focalitza la meva atenció. Recordo com va ser que vàrem quedar per a aquesta nova trobada. Va ser fa quatre mesos -el diumenge 28 d’abril quan l’A. i jo vàrem veure amb ell La Passió d’Olesa– a la sobretaula del dinar que vàrem fer casa seva, a Martorell, amb la Carme, la seva muller.

En un moment de la conversa se’m va acudir parlar de Francesc Pujols, martorellenc il·lustre tot i haver nascut a Barcelona. Com ja em podia imaginar, el cul inquiet i ple de curiositat que era el meu amic va reaccionar a l’instant: “Ui, el Pujols, tinc moltes coses per explicar-te que he anat esbrinant preguntant per aquí i per allí…” “Doncs vinga”, li vaig dir. Però ell, amb bon criteri, va proposar que ajornéssim la sessió per després de l’estiu (hauria tocat dinar a casa nostra) i així podria preparar-se tot el que em podia explicar sobre el personatge.

Dissortadament, aquesta engrescadora trobada monogràfica sobre Francesc Pujols no es farà, jo reprendré la feina el 2 de setembre i donaré per tancat un mes d’agost que, per la banda positiva, ha tingut el nostre viatge a Gènova (en faré uns quants apunts, us aviso) i per la banda negativa el traspàs, en la mateixa setmana, de l’Angel Checa i d’un parell de persones més relacionades amb el meu entorn.

Mirant cap enrere diria que l’agost és un mes especialment nefast pel que fa a defuncions de gent coneguda. Començo a fer mentalment la llista dels darrers anys i m’adono que tinc matèria per escriure un apunt -no gaire divertit, ja ho sé, però la vida és així- sobre el tema. Serà el següent que penjaré.