Res no s’acaba i tot comença

Tinc per tu, que tu tens per a mi, cada bri de la pell, i l’esguard
limitat de fit a fit, cobert d’aquesta broma que ens separa -i li han dit pols-.

Tinc per tu aquesta tendra passió de coneixe’t i dar-te gust. Espai
del meu espai, i sentit del meu sentir més profund.

Junts cerquem aquest àmbit, meu, de tu, de jo, nostre. I hostes
del propi reflex besem uns llavis càlids i lliscosos, oberts, regalant
saliva a la saliva.

Tinc per tu, que prou ho saps, cada segon de pensament, segur de tu,
que el preserves els dos en l’esguard.

(Febre de nit, El Padró, 1988)

Entusiasmat vas comprar
aquell bust de quimera
a una marbreria de Mataró
perquè t’enamorares de Notre-Dame.

Ara, quan vas al rebost
t’acompanya de la mà, i l’art
és el diable.
I quan estirat al llit
albires la teva cambra recolzat
i et toques les galtes, ja les sents.

Heus ací que per oblidar
se li ha confessat. I ell ja se l’escolta.
L’ha acollit, amb les mans poroses
i un gest de benignitat…

Ensopit, pensa que desperta, entusiasta.
I s’ha vist les banyes, que no es toca.
Aquell gust per les coses artitzades
invoca la seva profunda aflicció
en el fons pensar de la vida entristida
com qui camina pels carrils del desert.

(Febre de nit, El Padró, 1988)

El poder en columna
i vastitud dominant.
On de trascantó
s’aixeca tot un cos
gebrat i brusent
rutilant.

Cames i tríceps
mans i coll
rudes amb fragilitat
i tacte.

Un dolmen de carn
i de suor incitativa
que la captiven
com els fruits que regalimen.

Aleshores ha xisclat
en veure un ratolí….

(Febre de nit, El Padró, 1988)

Constant,
escups la basarda
ennegrida pel blanc
dels delicats
moviments d’escarabat.
Transformat en home,
els mormols persistents
són passos silents.

Que t’esmunys
pels fonaments
de la menjança
als carrers frenètics
i assenyats.
Esperant i constant.
Ennegrida blancor
i delicats escarabats.

(Febre de nit, El Padró, 1988)

També aquest fragment de consonància
se’l menjaren els cucs.

Destrals trencadores
de ferralla i ciment
són callades mares
d’una bellesa de dol
que passegen carrers
i arrosseguen cadenes, dolors.

Destrals trencadores
envoltades de creus
i dels colors d’una ensenya
ennegrida pel plany d’un ancià
i esquitxada de sang. Per escarn
als qui tot ho donaren
o que empenyeren primers.

Bandejaren destrals els seus fills
vergonyosos de les prades
o de la crua desfeta dels seus.

Aquest temps fragmentat
per destrals trencadores
són roses i espines
i fusells i falcons.

(Febre de nit, El Padró, 1988)

S’ha esvalotat, l’animal
i del garfi, ulls al sostre
ja li ragen desitjos en sang.
Després l’han esventrat
sencer.
I la cua cargolada
no li balla de content.

L’aprenent de tretze anys
se l’ha dut cap a la nevera
a reposar.

S’ha esvalotat el porc
curull com un ou
que per no moure’s grunyia.

S’ha desprès de cada pecat
i les ha dites totes, tot traient
un verí escumós.

Plorós de les seves porcades
d’una vida vil i repugnant
que s’acaba
com un malson.

(Febre de nit, El Padró, 1988)

Separa els esbarzers
s’ajup, i de mica en mica
s’ha trobat amb la presa
atacada feréstegament…

Quan ha acabat la pàgina
com fa cada nit
marxarà al cafè, i després
convidarà alguns companys
i els dirà que l’article està llest.

Plegats, passejants per la Rambla
faran l’ullet a les meuques, i elles
xamoses d’allò més, riuran.
I les hi convidaran generosos
amb molt d’interès
i re.

Fermí ha tornat al tuguri.
Plany uns llavis suculents, i llengües
més terrenals que la seva trista avidesa.
I sota la bombeta polsosa
que baveja quinze vats somorts
s’escriu relats de luxúria
històries de sadisme i d’incest
prest a esbotzar les barreres.

…Separa els esbarzers, el porc senglar
amb sang als ullals. Avança, i caut
i incontinent escomet la camperola
penetrant-la amb convulsions…

(Febre de nit, El Padró, 1988)

També tu coneixes aquest ou
que t’ha anat voltant pel cap
després dels malsons més vius.
Predius les sorts més esperades
i cobreixes les ferides més fondes
amb un estendard de seda.

Valgué la pena recórrer aquest temps?
Potser a recer de la nit t’ajups
evident que ets mesell i cobert
per aquest pregon motlle que ens colga.

Dins d’aquesta bola terràqüia
l’aplec de casualitats i ventures
ens és fretura, per tal de badar la closca.
Bé coneixes la fosca en aquest ou
que tant has meditat i temptat.

(Febre de nit, El Padró, 1988)

Somio l’afligida carbassa
travessada subtilment
i amorosament per un grill.

Carbassa trepada
per un lent escarabat
fornit d’un recel i deformitat.

Armat de la feblesa
d’una dolguda i preada
senyora de l’hort.
Per sort cabell d’àngel
o amor d’un trobador.

(Febre de nit, El Padró, 1988)

L’escurçó audaç
repta silent
l’asta de la llança.

Avança una visió
oberta a la llum
nit de cada estrella.

Vetlla a la cambra
i roman el temps
que el sol partirà.

Viurà cada aspror
de l’asta envellida
o sulsida pel foc.

L’escurçó ha salpat
i carrega amargors
direcció a noves vies.

(Febre de nit, El Padró, 1988)

Cec
feixugament palpeges
tot un poble negat
i uns mots emmudits
en la foscor més vergonyosa.

Ni l’alosa no veus, ni goses sentir.
Com ahir, home mesell
i cec.

Sotmès productor
de sortides fosques
i més obscures tornades.
Esclau d’edificis i arxius.
Cec. Que els renissos res no et diuen.
Que no tens estiu.

Disfressat de cec, d’alegria i de goig.
Tolit que et cobreixes els ulls.
Negat esclau d’esguards frenètics
en èpoques difícils
de la por dels homes, i de rutilants edificis.

(Febre de nit, El Padró, 1988)

Ingenu, rodola i balla d’un cop
per l’urbs i a les illes
per oceans i camps segats:
el Dau.

A la sala de joc
a la sentència al jutjat.
Un impuls, un cop de vent
de fred, de falç, d’afany
de puny, un cop d’ull…

-S’ha fixat no sé per què en ell.

Ruleta rude, joc de nen
imprevist, impensat, imprudent
un dau rodola i s’atura finalment
borratxo o sorn, i dorm.

Ens ha dit, per bé, per atzar
la mort, presó, lligams, petó
afalacs o demà.

Lema del viatjant, caminant
rodolant d’un cop de dit.

(Febre de nit, El Padró, 1988)

Uns porcs harmònics
en un cant i moviment
de mitges cues.
Són rosats com als dibuixos
i rabassuts com no n’hi ha.

L’escorxador
són figues d’un altre paner.
Perquè Ells
feliços i harmònics
viuen al cap d’un pagès
que no dorm pels seus porcs
i els seus bous.

Acluca els ulls a la pantalla
i els porcs ja riuen
rabassuts com són.

                  Malparits!

(Febre de nit, El Padró, 1988)

Peces d’escacs gegants
que ballen impensades
en una vida feta tauler.

El virolat de la riba
simètrica i indefinida, limitada
per uns ulls de jugador
en aquesta memòria de quadres
negre-blanc-negre-blanc
irromputs per esveltes peces
reis i consellers, clergues i dames
humils proletaris i propietaris del burg
còmodes formes i més alts contorns.

El tauler, testimonis i presoners
camí per la riba nícia
deturant-nos-hi cada present cansat.

(Febre de nit, El Padró, 1988)

Bondat
de les teves mans generoses
que han difós les llavors
en aquesta terra tan aspra,
turment dels errants.

Dels teus afanys infecunds
contra l’agonia de la terra
I esperes el més proper do
encara.

I de debò, a esquerdes i rocs
sols niuen serps i escorpins
prop de les flors virulentes i espinades.

Bondat
de les mans rurals
que només regalen suor salada
contra tot verger anhelat.

Bondat
dels dies perduts i desolats
pel camí més fragós dels teus ulls
i l’amargor de la mort d’un nadó.

(Febre de nit, El Padró, 1988)