Res no s’acaba i tot comença

La fe que bull no té captura i no es fa el pa sense el llevat:

Arxiu de la categoria: Poesia

Tirallonga improvisada

0

 

Un xic de pell
un poc de dents
un xic de tu
un pam de nas
dos pams de pit
dues mans i peus
bon pèl, bru
molt cel, blau
I un nou bes
els dos al banc
i un poc de vi
i un raig de sol
Un molt de tu.

I més de tot
i tot del res
i un bany de vos
i un llit dels dos
i un pas ben cert
o un cert pas lleu.

Què més?
Ei, si tu vols
un truc ben breu
i un bes prou llarg.

(1996?)

 

Sirena de pati i sirena de classe…

0

 

Sirena de pati i sirena de classe
i veu de càstig i veu d ‘ordre
i la veu del dinar i l’olor a mestra
que pudia a pell cremada pel sabó.

Pilotes penjades i pilotes foradades
la veu del càstig, l’ordre del temps
la veu del silenci que ens envaïa
que tufejava a pell cremada.

Les veus del crist i del general
tothora present. I els pantans
i les inauguracions, i el descobriment
i la grandesa, i l’honor, i el Virolai.

Napoleó tenia cent soldats
Napoleó tenia cent soldats
i el general guanyà la creuada
i el príncep cantava el Virolai.

20 agost 1992

La vaqueria tenia un aparador / l’he vist créixer, i l’he vist morir…

1

 

La vaqueria tenia un aparador / d’olors de iogurt
i xocolata / i una dependenta vella / vestida amb una
bata blanca. La vaqueria, els Bonys i els Tigretons
i els cromos i les calcomanies / eren la parada matinal
de cada dia / en el pas a l’escola.

Carrer amunt, la nit morta / el magatzem de la Xibeca.
La vaqueria/ la parada, el pas obligat / fins arribar
a l’escola; els murs. Els murs de l’escola, l’olor
a dinar / i els perfums barats, i els sabons.

El primer dia que entrares poruc / amb passets curts
de la mà de la mare.

La vaqueria tenia un aparador / l’he vist créixer, i
l’he vist morir / i he imaginat sortir les vaques
i la mort de la vella de la bata blanca.

21 agost 1992

Les màquines de rentar rodaven / i dibuixaven mapes

0

 

Les màquines de rentar rodaven / i dibuixaven mapes
i colors / i es barallaven i s’estimaven. Les màquines
d’assecat escalfaven / i refredaven la pell, en el primer
exemple dels sentits que es toquen.
L’olor a lleixiu i l’olor a calent, i la” màquina de sec”/ que
em marejava. I les rates que s’amagaven
silencioses i enfeinades / ballant la fressa del treball.
Les rentadores de fitxes, les monedes / la caixa dels diners
i les propines / les bosses de roba plegada i calenta.
Les màquines de rodolar / els viatges esfèrics
d’algun ésser / ofegant-se entre robes i mars.

 

27 agost 1992

Posseíem el cargol…

0

 

Posseíem el cargol
però ens mancava la femella
Posseíem el cargol, l’acer
i ens rodava la femella
en algun lloc impensat.

Posseíem el cargol espiral
amb un cap prominent
ferm i hexagonal
tot bavejant la gana.
Posseíem el cargol, rodolant
en un m6n de desig que oscil·lava.

Posseíem un cargol
que es delia de trobar un llimac
per compartir fulles i tronxo
en un niu i zel d’enciam.

 

13 setembre 1992 per a la Tata

Vint-i-cinc anys (II)

0

 

Una ampolla de vi
que tastarem, vint-i-cinc anys
vint-i-cinc anys
una ampolla de vi
Brindarem pels vint-i-cinc anys
vinents
Un vi
Vint-i-cinc anys
assaonats
i un vi.

Mirarem el pòsit
recordarem les mans del cellerer
Beurem el vi a glops dolcíssims
et diré t’estimo.

Vint-i-cinc anys
moltes ampolles de vi
de vi assaonat i dolç
per a nosaltres, cada any un glop.

Un vi, un vi dolç
ens recorre les genives
un vi negre, negre i roig.

3 novembre 1992

Publicat dins de Poesia | Deixa un comentari

Vint-i-cinc anys

0

 

Un glop de vi dolç
per cada any, cadascun
dels vint-i-cinc

vint-i-cinc anys vinents
vint-i-cinc glops pels anys darrers.

Ens en beurem el pòsit
i el que sura al vi
ens mossegarem les llengües
ens menjarem els dits.

Una ampolla de vi
encetarem; una nova ampolla.

Vint-i-cinc anys
vint-i-cinc més on siguis plenament feliç.

 

3 novembre 1992

Cara a la paret, fent una passa / aturada en l’estimball del terror

0

 

¡Qué espanto causa el rostro del fascismo! Llevan a cabo sus planes con precisión artera, sin importarles nada (Víctor Jara)

Cara a la paret, fent una passa
aturada en l’estimball del terror
Cara a la paret, observant
les esquerdes imaginades
reescrites de fosques visions
Fent una passa endavant
travessant la humitat de la taca
la calç que es podreix, els fongs
que mengen la paret putrefacta
Cara a la paret i agenollats
sense poder palpar-la i ensumant
la descomposició que ens ferma
Sabent que els cucs treballen
silents per grutes amargues
Aturats en l’estimball i la por
ofegant el plor en crits de dolor
callant el plant, el clam en clau de socors
Cara a la paret han deturat la passa
i una altra; en temps de parets opaques
humides, esquerdades, putrefactes…

 

4 agost 1992

 

Publicat dins de Poesia | Deixa un comentari

La nit, la nit i l’estrella / l’estrella dels redimits…

0

 

Una lletra / escrita en el pati / jardí de sargantanes
ocells eixalats / voladors del cap / occits vianants
d’anades i tornades al pati.

Jardí de la meva mà / caminada de marques / escletxes, esquerdes
lletres llargues i primes / besades pel temps / la pols.

L’or de la lletra / una lletra escrita / un dibuix al paper
paper de cul / en el cul del món / el món dels oblidats
i els que recorden.

———————————————-

La curta lletra / i el ball i la dansa / de vols de voltors
i veces deixades amb por / omnívor plat / delícia de colomar.

La curta mirada / la curta raó / i l’estret pas de les escletxes
de cel·la a cel·la.

La ignorància de les veus / el desconeixement dels crits
oblidats o ignorats.

La nit, la nit i l’estrella / l’estrella dels redimits
en prim fil de la batalla / estirat per mans subtils.

 

(13 de juliol 1992)

Publicat dins de Poesia | Deixa un comentari

Esperen lents les darreres cuades / espectadors bavosos i encisats

0

 

L’explosió ha emanat la grandesa
la glòria, el poder i la pau
preservada pels senglars i els llops
cadenciosos exèrcits de la dansa
i els picarols dels gladiadors
que enamoren l’oïda a l’espectador
pagadors en or del preu de l’accés
al palau de l’imperi, per dret
de les conquestes guanyades amb sang.
Explosió de diamants i actrius
i altres personatges teatrals
àguiles condecorades i gents singulars
de vols circulars i pacients.
Esperen lents les darreres cuades
espectadors bavosos i encisats.

5 de juliol de 1992

Publicat dins de Poesia | Deixa un comentari

Gemecs en el buit de la nit, oïts per un mut…

0

 

Gemecs en el buit de la nit, oïts per un mut
esclats d’estels sentits per un cec i callats
per la mà d’un protector fidel.
Insolents respostes de nadons ploraners
respostes sense precedents, declarades veritats
realitats invertebrades pels temps dels homes
homes feridors de la veritat del temps
Gemecs en el buit complet de la nit
esclats silenciats en els fulls dels diaris
paraules d’histèria als televisors, sords
antenes i emissors, respostes monòlogues
elogis al món, elogis als pobles
elogis als fets, als temps, als homes
homes, fets, temps, pobles, móns
olles de grills i sacs de mentides
espais farcits o buides realitats constants
Gemecs plens de raons en les nits
emmudides en la foscor dels embenats
esclats de ràbia, estels de llibertat
falsos cecs, falsos callats, falsos protectors
insolents i vergonyants respostes.

 

22 juliol 1992

Recordo l’Estellés i penso que també a l’escola una noia prenyada…

0

 

Recordo un poema del Vicent Andrés Estellés.
Parla duna noia prenyada que aparegué així, per
art de màgia – en el club de tenis local.

 

Recordo l’Estellés
i penso que també a l’escola
una noia prenyada
filla de gallecs i propietaris d’un bar
Mai no la vaig veure en cinta, però.
Va ser el setembre del sisè
quan en no acudir-hi, murmuraven
Parlo d’una noia prenyada
potser per art de màgia
en la màgica edat dels dotze anys.
Tot i que Elles eren adultes
altes, mamelludes i plenes de grans.
La vida ens trucava la porta
a tots, petits cops al cap
que ens demanaven què hi teníem a veure
quan els petons a les cantonades i els amorraments
amb aquell fill de ningú sap amb ningú.

 

                   22 setembre 1992

 

De segur que ara…

0

 

De segur que ara
no podríem ballar sobre aquell cotxe
dos cavalls desmuntat i vell.
Tampoc no hi seria; se l’hagués endut
la grua municipal.
Segurament, la plaça on era
i tanmateix, no és un lloc
on juguin els nens
potser, amb sort, un refugi per a vells
i rebentacabines, com antany.
Segur que ara, les voreres
i els cotxes i la plaça
són fets d’una altra pasta
on el llautó i la sorra han quedat colgats
pel ciment i l’acer i el pas
dels nous cotxes, i grues municipals
i cobradors de cabines.

22 setembre 1992

Publicat dins de Poesia | Deixa un comentari

Memòria d’infant i gust de xocolata…

0

 

Certament, han callat els crits
proferits des les finestres i escletxes
dels murs i les murades.
Encara, però, en taral·legen una cançó
memòria d’infant i gust de xocolata
i de pega dolça i flam xinès
(Tanmateix, el xinès era tan sols un record gràfic; aquell sabor de la llet i la Maicena…)
Sembla que han callat
però retornen les veus de les parets
cada lloc secret en els carrers apamats
en cada racó d’un barri
(Ara en diuen districte; i d’altres més enyoradissos, Vila).
Inequívocament han callat les veus
i els nens dormen o es masturben
en el silenci dels altres.
Emmudeix la nit i profereix
el silenci i la música luctuosa
el ball dels insectes callats
i el vol dels ratpenats audaços
que fan el niu en escletxes i finestres
d’un temps que neix i d’un temps que s’acaba.

 

28 setembre 1992