Calmosa talaia
de Notre-Dame
París sorn
de mirar-se el peus
encara juvenils
per aquest camí
tan calmós.
(Com saba pacient… 1988)
El cant de cada matí, el cant de la finestra
a ciutat, és un lent despertar
en hora imprecisa; llençols blancs.
Moltes vegades són passos, descalços, trepitjant
els pixums mig secs d’un gos mai ensenyat.
I el primer a fer, mirar, entre finestra i la finestra
veïna, el moviment d’un aprenent, que és Cyrano, i
Don Joan.
Entre de monòlegs silents
escolto els seus llavis muts, i els gestos
de les sàvies mans. Davant el mirall, nua
a mig vestir.
Uns cants matinals són
les primeres veus de la ràdio
el brunzir de l’afaitadora, i el soroll de
l’aigua, partida en mil.
Els lladrucs de fam d’un gos
que m’esgarrapa amb alegria.
Tot just sóc preparat
acaronat per les veus dels Belmonts;
toco claus, la cartera, les altres claus
els papers…
(Com saba pacient… 1988)
Nova host
de noves mans
de nous anhels
per sempre
i sempre més
anhels de llibertat.
Nova paraula
en nous llavis,
i paraules
ja repetides
per sàvies i primes
mans de poetes.
Nou demà
segur, ferms avenirs
en un camí molt llarg.
(Com saba pacient… 1988)
Com saba pacient sota l’escorça
Més pura revindrà l’antiga força
Que ja es desvetlla d’amagat dels déus
Joan Oliver
Línies correctes
d’una mà preses.
Correctes faccions
que res no figuren.
Línies correctes
d’un esguard frenètic,
en èpoques difícils
de braços cansats
i rutilants edificis.
(El Padró, gener-agost 1988)
Com saba pacient sota l’escorça
Més pura revindrà l’antiga força
Que ja es desvetlla d’amagat dels déus
Joan Oliver
En un temps molt curt
milícies insurgents
han fendit les ràfegues.
Joves divises
es drecen als cims
i són un crit
perquè salpin vaixells.
Fendint la mar
lliurarem els germans
i els farem un abraç.
Deixondiu-vos
germans illencs!
Fem el salut al sud
en el temps més bell,
que és l’hora de l’atzar.
Combatents valencians
deixondiu-vos en als camps i als burgs!
Feu-li un salut al nord,
que també és dempeus.
Joves divises ens encaminen
fendint el vent…
(Com saba pacient… 1988)
Marrida veu
del mar llunyana
del bosc
el vent
on tragina
petons i afalacs
Germana
callada veu
pel riu corrent fina
i peixos i verd.
KÖLN, 12 agost 1988
Ajoca’t, petit
que el fred et glaçarà la sang
i et marcirà com va fer amb l’heura.
Ascla la fusta per un foc menut
i tanca-ho tot, que l ‘hivern serà llarg.
Pren-te el beuratge de l’àvia
que a pleret et darà valor.
Somia, petit, que la nit és llarga
que el gos ja vetlla i foragita els llops.
(Noemí, El Padró, gener-agost 1988)
El séc del teu cap
m’ha quedat sobre el pit.
I he deixat el braç
coixí
per al teu rostre
pell blanca; blanor de lluna.
Així el séc sobre el pit
em recorda la teva pell blana.
Així la tènue blavor
l’alentit zel a la foscor.
Així cada un dels moviments
pell aferrada a la fosca,
pell esbossada en la pell.
(Noemí, El Padró, gener-agost 1988)
Aquells conceptes que tant s’invoquen, sovint amb un sentit interessat i desfigurat. La idea del diàleg, ja ho sabem, és molt recurrent en boca del poder, des dels diferents entramats del poder, del més quotidià al més alt. És molt freqüent plantejar el diàleg, un diàleg sense sortides, sense concessions ni cap mena d’alteritat o empatia. Ho veiem cada dia en les declaracions de polítics, representants, periodistes, persones doctes, científics, empresaris…
Aigualir o anul·lar el diàleg és el recurs més habitual per qui ostenta i exhibeix el poder, o una potestat o una raquítica parcel·la de domini. El règims més autoritaris el suprimeixen directament, i en el dia a dia de les democràcies occidentals ja hem vist que es tracta d’un terme i d’una idea buida, que poc s’exercita i que en qualsevol cas es canalitza per viaranys laberíntics i monopolitzats per tal que no portin enlloc. Pensem, per exemple, en l’actual “diàleg social” entre l’Estat, les patronals i els grans sindicats del qual sentim a parlar tant a la TV, i fins on ens ha portat.
En el meu parer, han quedat molt lluny la capacitat d’escoltar, de dialogar i de reflexionar, i d’empatitzar, és clar, que van guiar el progrés del pensament i de l’acció durant dècades de transformació i avenços. Ho podem atribuir a l’individualisme, al consumisme, als nous mitjans de comunicació i oci, o senzillament al fet que qui s’aferra al poder, individus i castes, no els convé gens que s’exerciti el debat, la reflexió o l’empatia. Comptat i debatut, no volen repartir el poder. Un poder de panxes agraïdes i temoroses que la situació i el seu estatus canviï.
En definitiva, diàleg i poder (i repeteixo, del poder dels estats al poder més raquític i quotidià) resten repel·lits en un xoc d’interessos. És la forma més objectiva –i materialista- que se m’acut per descriure aquestes col·lisions freqüents i quotidianes. I com ja havia escrit anteriorment, és obvi que existeixen interessos en clau col·lectiva de tot tipus i, per una altra banda, interessos mesquins, rastrers i foscos. Interessos que poden ser fonamentalment materials i interessos activats per la complexitat psicològica… de conviccions i de solidaritat, però també de confort mental, de temor al conflicte, ego, inseguretat i un llarg etcètera.
Tot això també ens ho hem de fer mirar de cara endins. On ha quedat el diàleg amb Madrid invocat pels encantadors de serps? Qui decideix renunciar a una estratègia ofensiva i per quin motiu? On s’ha desat el poder popular conjurat per baladrers o moderats i reduït al parlamentarisme? Qui decideix què en cada organització? Hi ha realment decisions col·lectives i fruit del debat i de la reflexió?
No avançarem si no desemmascarem l’entrellat de sofismes i d’interessos mesquins que ens paralitzen. Cal un combat d’acció i d’idees que neixin del diàleg, la reflexió, l’empatia i la presa de decisions. Només això ens farà forts. Tota la resta, diàlegs entre sords i pugnes de poder al país de Lil·liput.
[Publicat a Llibertat.cat]
Estén-te a terra, acull-me.
Sense el teu foc cap foc em vivifica
Miquel Martí i Pol
Com t’ho diré,
coixí de nits,
com li ho dic a la paret
d’una cel·la humida.
Adormida
prop meu
quan hi siguis t’ho diré.
Dins del cau de l’esperança
lents moments t’escric
amagat sota parets i sostres,
alentit però atent
per un amor ingent de dissabte;
quan hi siguis t’ho diré.
(Noemí, El Padró, gener-agost 1988)
Bobò
l’has besat
acaronat
Has desitjat consumir-lo tu sola
i has xumat el seu sabor.
Li has perdut el gust
i li has absorbit el color.
L’has tastat
entusiasmada
una i altra vegada
com una mina ingent.
Inacabable por
de perdre’l per sempre,
malson incansable
de no tenir-ne un altre.
Bobò
ja en els lents dies
sols és un gust melós
que de mancat ja és amarg.
Plores comuna criatura
que ets sens Bobò
presa i atreta
d’altres bobòs inabastables.
(Noemí, El Padró, gener-agost 1988)
A manera de pròleg
No seré mai com era. Un bes distret
llocs compartits, i es veu tot nou. La saga
desconcertant dels nostres cossos paga
el preu de tots els odis que ens hem tret.
No puc deixar de dir-te que ets la carta
que vaig jugar, a tot o res, per dar-te
gust, amb el risc temut de fracassar.
Manuel Castaños
Qui sagna la nafra
ja no seré.
Ni la cicatriu que veus.
Displicent amb tu,
i et veus el vi!
El pòsit seré…
Quines mans de gemma
les mans del cellerer!
(Noemí, El Padró, gener-agost 1988)
A la Memòria de Joan Salvat-Papasseit
Irregular
en el teu temps
d’un brogit furiós
i concís.
Ens has dit l’hora
de l’assalt i de retreta.
O l’anunci cruel
a la posta del sol.
I sols, a l’alba, t’esguarden
t’esperen, anhelen, reben
viatgers d’un pas
L’instant -Que pot occir-nos i pot enamorar-nos-.
(Febre de nit, El Padró, 1988)
Si l’he besada novament
atzarosa m’ha dit
de besar-la la primera.
El zel en l’obscuritat
és un bateig d’esclats
i d’espurnes en tacte i oïda.
Un nou foc i un bes imprevist,
quan m’ofereix una cirera
que duia a la cistella.
I la prenc a la sina
i al melic i pels ulls,
als precipicis pregons de l’ànima.
Si l’he besada constant
i l’he abraçada, l’última volta
sols duia
un pinyol entre les dents.
(Febre de nit, El Padró, 1988)
La successió de xiprers
muts com pedres tombals
són espantalls
per als ocells de conte.
Però és cert que és mort
aquell veí d’en Pasqual,
en Xavier.
La successió de falses creus
i els falsos rostres familiars
li han matat tota esperança
i sentiment. Perquè mai l’amor
serà l’amor d’en Xavier.
L’enterrament, tothora de dol
es colga de gris, com l’haguessin volgut,
i encadenat, reu del seu plor.
Demà, en llevar-se, xiprers
moriran de nou tot amb aquell temps
on la ruta de Xavier l’omplí de plaer.
(Febre de nit, El Padró, 1988)