Res no s’acaba i tot comença

En Juli havia embolicat tothom qui coneixia en aquella aposta de les eleccions d’Educació. Pocs recursos, molta pressa i, en poques paraules, una organització feta amb pedaços. La gent que s’avenia a anar a les llistes enviava els DNI i el nom complet per missatge de mòbil, per engruixir-les. L’ordre a la llista s’havia de fer en cremallera, dona-home o viceversa, i en Dalla havia ultimat la composició de les paperetes a darrera hora des de la seu, amb retorns i trucades del Departament de Treball, perquè hi mancaven dades o perquè algunes dades no coincidien. Les comunicacions, trucades i missatges amb en Juli treien fum.

Dies abans de les de les eleccions la Intersindical de Catalunya es feia present a les sales de professors i mestres de nombrosos centres educatius. Octavetes a blanc i negre i algun cartell modest i mal acabat presentaven la candidatura de cada territorial. Una feina que havien fet alguns docents vinculats amb el projecte, però també persones que de forma desinteressada es desplaçaven i visitaven els centres de la seva ciutat per deixar la propaganda electoral. El sindicat havia irromput en un sector on era inexistent, però ningú podia saber quins resultats s’obtindrien. Estaven a dalt de la cresta, després del prestigi atorgat per la vaga general, però això, en el món laboral, mai se sap.

Finalment va arribar el dia de les eleccions. En Juli havia trucat a l’Oriol Aguilar perquè fes d’observador a les meses i intentés fer un recompte i seguiment de les meses.

—Només hi podré anar a partir de les 16h, perquè treballo tot el matí. Però què haig de fer ben bé?

—Et presentes a les meses i demanes l’acta quan es tanquin les votacions. Pots al·legar que formes part de les llistes, t’identifiques si cal, i controles el seguiment de les votacions. Estigues amatent perquè, si poden, amaguen les paperetes i entre ells callen com un putes. —En Juli li va donar instruccions de com revisar que les paperetes estiguessin visibles com la dels altres, que l’acta estigués en ordre, i que comptabilitzés els vots de cada mesa electoral. Que no hi hagués tupinades, en definitiva.

—Però vejam, si hi ha unes vint meses, no podré comptabilitzar els vots de totes a la vegada, no tinc el do de la ubiqüitat…

—Doncs passa’t per les que puguis, i les que no et doni temps de recollir les actes, t’hi passes abans a fer un cop d’ull.

L’Oriol va poder fer una dotzena de centres amb prou feines i amb només dues hores, les que es mantenien obertes les meses a la tarda. Va córrer esperitat amb la moto d’escola a institut i demanava com anaven les votacions, amb algunes enganxades i discussions amb alguna persona de la mesa, vigilades per apoderats d’altres sindicats. —Si no tens identificació d’apoderat no et podem deixar mirar l’estat de les votacions…

A l’institut del Turó es va torbar la Carina Ciureda, que coneixia de la seva ciutat i d’haver intercanviat algunes paraules. Es va sobtar de trobar-la petant la xerrada i rient asseguda al sofà del vestíbul amb un parell de persones que coneixia. Anava de número tres de la llista de la seva territorial i s’estava allà, tan panxa. Amb un centre en tenia prou.

—Comencem bé! —va dir-se interiorment l’Oriol, i va tornar a pujar a la moto atrotinada que el duria al següent institut. Una bogeria de marató.

Passades les deu de la nit ja es va saber els resultats oficials. Al grup de WhatsApp s’enviava l’enllaç dels resultats oficials publicats a Treball: “Juntes de personal docent” Intersindical de Catalunya, 4295 vots arreu de Catalunya… Tercera força sindical, fruit de l’èxit del sindicat liderat per Anselm Teixidor i dels fils que va moure el veterà Juli Mitjavall.

En Juli escrivia animat —Al Vallès Occidental hem quedat com a segona força! —Tothom el felicità, perquè tot i les mans i les gestions, havia estat la seva dèria. Aconseguien una desena de delegats per a la comarca, amb la Núria de cap de llista.

El curs reprengué el seu ritme després de la irrupció del sindicat independentista a Educació. Notícies a la premsa, felicitacions, anàlisis… En ple context i ambient de derrota del sobiranisme, amb les urpes del 155 al damunt, aquella notícia suposava el més bon averany i esperança.

Dies després en Dalla va rebre una visita al seu despatxet. Eren en Colomer, en Papalló i la Dúnia. Hi havia unes qüestions a tancar:

—De les persones alliberades a Educació per al curs vinent, ens hem d’assegurar una quota. —apuntà en Magí Papalló.— No pot ser que la sectorial aparegui molt identificada amb Poble Alliberat.

En Dalla aclarí que no tothom que havia sortit al capdavant de les llistes militaven al seu partit o a la CUP. —Si vols ho podem comprovar ara, un a un. A més, molta gent que ha sortit escollida com a delegats no voldran alliberar-se. D’això, si voleu, ja me’n cuido.

—Però ens hem d’assegurar que la Martina, l’Alfons i un parell més s’alliberin a càrrec del sindicat. No cal que hagin sortit escollits, això ja ho saps. —En Colomer li aclaria amb un cert posat docte, i continuà amb la idea dels equilibris al si del sindicat que ja havia argumentat en Magí.

— I també en Samuel Poltró, que és el meu company i anava a les llistes. —Va reblar la Dúnia, que escombrava cap a casa, però sense quedar malament, perquè tots quatres ja coneixien la circumstància.

—No us amoïneu. Estic al cas de tot.