Res no s’acaba i tot comença

La fe que bull no té captura i no es fa el pa sense el llevat:

L’estopa prop del foc s’encén (Contra la impostura sindical)

Un 30% de companys de baixa, tan sovint una sortida desesperada davant el pànic per les infeccions i les morts que es vivien i s’anunciaven als mitjans. I ells estaven a primera línia del front. Sense cuirasses, cada dia i moltes hores exposats a un perill invisible i previsible.

Els passadissos de l’hospital eren una corrua de lliteres de pacients abandonats en silenci i un tràfec de sanitaris amb induments excepcionals, coberts de plàstic de qualsevol mena. El gel hidroalcohòlic escassejava i les cadires de rodes i els mànecs de les lliteres es netejaven amb solucions de lleixiu. El personal de neteja i les auxiliars anaven de bòlit. Algunes viseres inestables, ulleres de protecció embafades i mascaretes blaves i verdes oferien un panorama dantesc i distòpic. Cobertors verdosos de sabates i guants de làtex que sobrepassaven les papereres, gemecs ofegats i auxilis llunyans de pacients orfes. Desconcert amb ordre de formigues emblanquinades i frenètiques, corredisses i desassossec per atendre l’impossible.

Les primícies i les incerteses sobre el nou virus corrien de boca en boca entre el personal sanitari, però ningú sabia del cert de què anava la cosa. Era una trinxera davant una amenaça incorpòria. Tant, que l’hotel Lluminària, a pocs metres de l’hospital, havia habilitat cent cinquanta habitacions per a metges i infermeres, com a mesura de profilaxi i per facilitar la conciliació amb les hores extres sobrehumanes que duien a terme.

Canvi de vestuari i de guants repetitiu, neteja de mans, casquets per als cabells, gestos escrupolosos, cops de colze per obrir les portes, esternuts de la sospita, suor i picors primaverals… I en Jordi era allà, traginant cadires i camilles cada jornada, mentre la majoria de població romania confiada a casa des feia tres setmanes. Feia la feina de cada dia, ara amb un estrès extra i amb moltes consultes i peticions dels companys.

Llegia l’entradeta d’un digital local de la comarca i arrufava les celles: “Els agents dels cossos policials han fet sonar les sirenes en homenatge al personal sanitari.” Després, una notícia d’El Nacional, que entrevistava el personal de l’Hospital Clínic: “Un cop acabat el torn, molta por i quan arriben a casa no gosen acostar-se a la família. Arribar a casa és posar tota la roba a la rentadora, dutxa i no tocar els fills. És dur.” Va acabar el cafè, capficat per tantes coses que tenia al cap.

Aquell matí, a sobre, arribava amb retard i encara havia de buscar aparcament. Un control de Mossos l’havia aturat per comprovar que tot estava en regla, que comptava amb el certificat d’autoresponsabilitat:

—Sóc sanitari, vaig a treballar a l’hospital —S’apujà la mascareta i els mostrà la identificació amb la cinta que portava al coll. Tot en ordre, però ja havia perdut uns minuts a la cua del control de trànsit. El Mosso se n’havia distanciat uns centímetres més en comprovar-ho, en una reacció preventiva, i tot seguit va indicar amb les mans, com si matés mosques i fes córrer l’aire, que podia continuar amb la marxa.

En arribar a l’hospital es dirigí al petit espai sindical amb què comptaven com a delegats ell i la seva companya. El presidia el cartell del President a l’exili que van editar per a la campanya electoral, una fotografia feta en la seva visita com a màxim càrrec institucional del país. Altres cartells, adhesius, graelles i calendaris decoraven el despatxet. Un dels papers penjats al suro recollia un llistat de candidats a cobrir la borsa de zeladors que en aquella situació es trobava exhaurida, una necessitat peremptòria per al gegant hospitalari i una oportunitat laboral per als aspirants més necessitats. Ell gestionava també aquelles peticions a dues bandes.

Agafà el telèfon i respongué una altra trucada: —Sí, demà ja pots venir. Però abans has de passar per Personal a portar la documentació de la Seguretat Social, el DNI i les dades de la domiciliació bancària… Sí, sí, tot el material te’l donaran aquí, per això no t’amoïnis. Porta’t un calçat per a la feina, que es quedi aquí. I l’esmorzar i aigua…No hi ha cap bar obert ni funcionen les màquines de menjar… I visca del Barça! —Coneixia el Toni de Gramenet i d’haver anat amb el seu germà a veure alguns partits de futbol. L’home havia passat la cinquantena i feia dos anys que no trobava altres feines que fer de fregaplats ocasional en un restaurant els caps de setmana. Per aquell home allò era la solució definitiva a l’atur indefinit en què es trobava.

Es posà a l’ordinador per fer una piulada des del compte de la secció sindical: reclamar més material de protecció per als sanitaris i deixar clar que tot i els aplaudiments els seu sector laboral arrossegava molts dèficits. L’altra feina, la de fer el corcó sindical.

Mirà el Twitter una estona, i furgant algunes piulades anteriors del sindicat va parar atenció en una: “Nosaltres Formacióc.cat, cursos per preparar-se les oposicions als cossos d’Administració de la Generalitat…” Furetejà una mica més. Clicà un enllaç i un altre: “El temari consisteix en 25 temes que són comuns a tots els cossos especials A1 i A2. La previsió d’enguany afecta diversos cossos especials…” L’enllaç duia al web d’aquesta empresa però on apareixia el logo del sindicat. I els noms de Joaquim Colomar, del secretariat nacional, i d’un tal Barranco com a formadors… Tornà a fer una cerca al Google i aparegué l’anunci d’aquesta empresa dins del web del sindicat, amb l’oferta del curs online i l’adreça cursos@intersindicalcat.cat. Dos trimestres sis-cents euros, cinc-cents cinquanta si eres afiliats. —Ja el tenia pillat! Quin tros d’estafador! —En la investigació davant la pantalla se li havien escolat els minuts, amb un parell de trucades d’interrupció, i en un no res havien passat més de tres hores. Marxaria a dinar content. Avui a casa tenia mandonguilles.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site is protected by reCAPTCHA and the Google Privacy Policy and Terms of Service apply.

The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Diegesi, | s'ha etiquetat en per dixitdixi | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent