Res no s’acaba i tot comença

La fe que bull no té captura i no es fa el pa sense el llevat:

Tirallonga improvisada

0

 

Un xic de pell
un poc de dents
un xic de tu
un pam de nas
dos pams de pit
dues mans i peus
bon pèl, bru
molt cel, blau
I un nou bes
els dos al banc
i un poc de vi
i un raig de sol
Un molt de tu.

I més de tot
i tot del res
i un bany de vos
i un llit dels dos
i un pas ben cert
o un cert pas lleu.

Què més?
Ei, si tu vols
un truc ben breu
i un bes prou llarg.

(1996?)

 

A la missatgera

0

 

Mira-te-la

la la la la

Pel mercat
ja és dissabte
i cal festejar amb
costelles
i pernil dolç per al gat.

El Barbour descansa
on les botes exhalen
i bleixen pudentes
el descans setmanal.

la la la la

I demà ressaca
barbacoa i allioli.
Serà demà, quan despullades
les Xibeques moriran
dominicals a l’alba.

Costo, mots i verbs,
expressions irrepetibles dilluns.

Per allí va. Mira-te-la
per la Gran Via – Diagonal

la la la la…

(Port Vibrant, El Padró- Calella de Palafrugell, 1988-1989)

Publicat dins de Poesia | Deixa un comentari

T’hauré regalat cada centímetre…

0

 

T’hauré regalat cada centímetre
de pell, que amb rampell no sabràs
pronunciar sinó xiscles callats
en aquest pont de fil de saliva.

Caminaré gatejant per bastir-te
les genives, caminets, dreceres
nous ponts i catedrals incandescents.
Caminaré del clatell als turmells.

En aquesta tàcita expansió de la nit,
boca teva, et contindré; I emmudiràs
l’opinió salvatge que et menja
i que diràs més baix, més tendrament.

 

(Port Vibrant, El Padró- Calella de Palafrugell, 1988-1989)

Atenc el passadís curiós…

0

 

Atenc el passadís curiós
el llenços petjats
pels prefacis dels colors
virats per camins ocults.
Del gris i el blanc
ombres i estampes rutilants
de foscor i besllums
i cossos bells i cromats.
Passo fretura en l’atenció
que prenc a la galeria
en l’interluni, de nit.

I vinc, atent cap a tu
i la teva porta em rep
divisòria d’un món de trencadís
i l’extensió de la teva pell.

Em continc persistent
i visito cadascun dels temps
virats pels llenços del passadís.

 

(Port Vibrant, El Padró- Calella de Palafrugell, 1988-1989)

Recordar el Cisco

0

[Publicat a Llibertat.cat el 24/1/2014]

Un escrit com aquest el vaig titular “Biografia d’urgència”, i va ser el guió que vaig fer servir per recordar el Cisco (militant independentista) el dia de la cerimònia del seu comiat. Avui 24 de gener fa un any de la seva mort.

Avui utilitzo el terme recordar per al títol, perquè he descobert que l’etimologia d’aquest verb prové del llatí recordārī, format per les partícules “Re” (de nou) i “Cordis” (cor), i que vol dir “tornar a passar pel cor”, o sigui, molt més que tenir alguna persona present en la memòria.

Amb aquesta petita ressenya biogràfica intento rescatar alguns moments de la vida del Cisco, molts dels quals ell recordava de manera anecdòtica. I si bé no reflecteixen tota la seva complexitat i tots els aspectes de la seva vida, em sembla que són moments que cal conèixer, per retenir-los junt amb la resta de records que guardem d’ell.

La vida del Cisco era polièdrica, com la realitat de tots nosaltres.  Però en qualsevol cas, aquest recull d’anècdotes i històries, junt amb tots els nostres records, són útils per completar la imatge que guardem d’ell, i sobretot perquè mentre el mantinguem en la nostra memòria restarà viu en cadascú de nosaltres:

Hi ha un Cisco que ve des de Verdú (l’Urgell) i amb pocs anys es trasllada a viure a Cornellà, on viu un any amb la seva família; i com sempre explicava, sense saber parlar castellà, fet que li provoca diverses complicacions a l’escola.

Hi ha un Cisco veí del Guinardó, del carrer Escornalbou, que estudia l’Institut Jacint Verdaguer del parc de la Ciutadella, en què estableix moltes amistats. En aquests anys en Cisco aferma la seva personalitat, els seus gustos, les seves conviccions polítiques. De ben jove serà una persona crítica, generosa, exploradora, enamoradissa, i amb un destacat sentit de  la responsabilitat.

En aquests anys el Cisco ja es mou en ambients independentistes, freqüenta el Camp Nou com a seguidor del Barça, va amb els amics a tavernes, a manis, excursions a la muntanya. El Cisco a la Musiqueta, al Novecento, al Candanchú… I assisteix a les incomptables manifestacions convocades pels CSPC i l’MDT.

Amb 17 anys hi ha una foto de diari de la Diada de l’Onze de Setembre de 1984, mentre els antiavalots carregaven indiscriminadament contra els manifestants de la Ronda Sant Pere, i joves independentistes els repel·lien amb pedres i barricades; a la foto el Cisco apareix immortalitzat al capdavant de la barricada tot fumant una cigarreta, assaborint el moment amb el posat tranquil que el va caracteritzar.

Hi ha el Cisco que va marxar a la mili, segrestat per la força i enviat a Melilla, i obligat a formar part dels Regulares; un duríssim passatge de la seva vida que el va marcar molt. Encara recordo els ulls de tristor del Cisco a l’andana de l’Estació de Sants, quan  marxava cap a la mili, a un altre continent (quan se’l duien segrestat), destí del qual només va poder tornar un cop en un any. Malgrat tot, ell sempre explicava frivolitats i mil batalletes, com l’empastifada de merda que va provocar a l’entrada de la caserna, mentre feia “imaginaria” a la garita i no li deixaven anar al WC tot i anar fluix de ventre: (la seva estratègia va ser evacuar en un mocador que va llençar des de la garita per desfer-se’n, però que va impactar accidentalment la paret on deia allò de “Todo por la patria.”).

Hi ha un Cisco que detenen a la primera manifestació de suport al moviment okupa incipient, el 1985, juntament amb altres militants independentistes, i entre els quals crec que també es trobava el poeta Enric Casasses; raó per la qual ell i tants altres van passar una nit al calabós de Lesseps.

És el Cisco que sempre donava la cara, que en un salt llampec al carrer Gran de Gràcia es va enfrontar a un goril·la de la policia secreta que li va fer una clau de judo i el va deixar estès a terra.

També hi ha un Cisco enamoradís, que ha tingut mil amors, un vertader romàntic-sentimental, detallista, melancòlic.

Hi ha un Cisco treballador, exemple de la responsabilitat, que durant dues dècades va exercir de recepcionista d’un hotel de l’Eixample, del qual explicava mil històries dignes d’una antologia de la Barcelona nocturna; d’aquesta feina recordo l’anècdota que explicava quan el van enviar a comprar una bandera espanyola que els havien obligat a col·locar per llei (després de molts anys sense rojigualda, ja que havien rebut moltes “advertències” perquè la retiressin): a la botiga del carrer Ciutat la pregunta va ser si volia una bandera ignífuga o inflamable… Una cosa que el Cisco sempre recordava amb sarcasme.

Hi ha un Cisco perpètuament assegut a una Vespa 200cc negra, sobre la qual va recórrer tants carrers, i que el desplaçava a la feina, a casa, a les trobades i arreu.

I per descomptat hi ha el vessant escatològic del Cisco, amant dels caganers i del “Tractat del pet” del  Rector de Vallfogona, reivindicador de l’humor marró i de la qualsevol facècia. I l’atracció que sentia pels sillons (càntirs) de Verdú i les ampolles antigues de sifó.

Hi ha el Cisco i les seves expressions patrimonials i en alguns casos úniques de Verdú, com escatxigar, galleta, silló, prèssics… i els seus xiquet i xiqueta que mai va perdre.

Hi ha un Cisco que trenca amb una primera parella estable i pateix una gran crisi de projecte de vida, i que vol marxar a Islàndia a treballar tallant bacallà, fins que el dissuadim de l’aventura.

Hi ha un Cisco que va a viure a Gràcia a partir d’aleshores, una Gràcia que ja coneixia pam a pam (primer al carrer Santa Rosa), on passarà els millors anys de la seva vida, i on establirà lligams amb tantes persones, amics, companys de tertúlies ocasionals de bar, de reunions o de carrer.

Hi ha un Cisco que durant les detencions de 1992 ha de córrer, i acudir al pis d’una de les persones detingudes per saber què havia passat i “fer neteja”, i es troba que tot estava regirat i destrossat (i hi entra tot sol, perquè la persona que l’acompanya no s’atreveix a entrar a l’edifici). Serà a partir d’aleshores una època de viatges a Madrid de visita a la presó, d’endegar el comitè antirepressiu de Gràcia, del Casal Poca Broma, i de l’inici de tantes noves coneixences de Gràcia, de Sants, de Nou Barris, de Manresa…

També hi ha el Cisco de la indignació, que s’irrita amb el sectarisme i la intolerància, i el Cisco sociable que coneix tota mena de gent a Gràcia i arreu. El Cisco afable i sempre disposat ajudar qui sigui.  El Cisco mecenes de tanta gent i tants projectes disposat a deixar diners que sovint no tornen. Un Sisco generós, que tan sovint no era generós amb ell mateix.

Hi ha el Cisco que canvia de pis, que mai va voler ser propietari i que defensava a ultrança el lloguer, i que volta per tots els pisos possibles de Gràcia compartint la convivència amb uns i altres companys.

Hi ha el Cisco noctàmbul, un xic tarambana però aferrat durant anys a la responsabilitat d’una feina esclava. Hi ha el Cisco del carajillo i de la Wolldamm, i dels petits entrepans i les olives. El Cisco de la Nyola i del Canigó. I hi ha el Cisco i les seves llenties estofades, i del suc de taronja i el cafè per esmorzar. I per descomptat el Cisco amb la cigarreta als llavis, el Ducados, i el tabac de liar en els darrers anys.

Però sobretot hi ha el Cisco que va infantar l’Ateneu La Torna, primer sense local i més endavant teixint un ampli entramat social i popular des del carrer Vallfogona i després des de Sant Pere Màrtir. El Cisco organitzador de les Festes de Gràcia a la plaça del Diamant, el de les reunions de la CPFG. El Cisco amic, amant, saludat i conegut de la gent que ha conviscut al seu costat.

Hi ha el Cisco que quan va ser ingressat a l’hospital per un problema renal va ser visitat per totes les seves anteriors parelles a la vegada, com en una pel·lícula de Marcello Mastroianni.

També hi ha el Cisco que va patir una pallissa d’un grup d’skins, que també el va portar a l’hospital, i que li va provocar una amnèsia d’un espai de temps. Mai va recordar com havia anat, malgrat que va avisar telefònicament des d’una cabina i va explicar el fet; però el cas és que sembla que abans de la batussa s’havia guardat les ulleres a l’infern de la jaqueta, i que hi havia signes evidents que s’havia defensat com un valent davant l’agressió.

I finalment hi ha el Cisco que va prendre el determini de marxar a viure a la Vall Fosca, seguint aquell instint explorador i potser una crida del bosc als seus orígens rurals. Va decidir marxar quan la vida a Barcelona es començava a fer insuportable, irrespirable, i les seves perspectives personals el convidaven a emprendre nous camins.  A Antís i la Pobleta va conèixer moltes altres persones que completen el seu trajecte vital.

Hi hagut un Cisco alegre, amigable, conversador, de vegades trist, melancòlic, metòdic, en ocasions enutjat, però més aviat amant de les facècies i tota mena de rialles; també un Cisco preocupat pels pares i atent a les preocupacions dels amics i les amigues, i un també un Cisco seductor i detallista. I un Cisco del Barça i del país al cor. Un Cisco caminant pels carrers de Gràcia o circulant en cotxe –més ràpid del compte-  per la Vall Fosca.

Com vaig llegir en aquella “Biografia d’urgència”, tots aquests Ciscos, els d’aquells que mantenim el seu record, restaran vius mentre el mantinguem en la memòria.

Ensems hem emprès el camí…

0

 

Ensems hem emprès el camí
llevat del coix
que espera trobar flonges senderes
llevat del cec
que negat ha caminat marxa enrere
cap a l’equivoc sud de passions
llevat del cec-miop
que ha reculat gasiu
pel poc guanys que ha pogut preveure.

A terres llunyanes, camí del nord
sota un pi hem fet recompte.

Ensems ens hem guarit les ferides
llevat dels nous coixos i cecs
que en la flonjor de la ruta
quieta, hi han trobat
el ball foraviat del laberint.

 

(Port Vibrant, El Padró- Calella de Palafrugell, 1988-1989)

Una aranya baixa la paret…

0

 

Una aranya
baixa la paret
niu de xinxes
sota el crucifix.
El sol partit per les reixes
a la Guerra Civil;
partícules de pols
voltoram de mosquits
en una cerca inútil.
Cadàvers devers
l’oblit dels poblets
els ulls dels infants.
Poroses figures
de rastres buits al buit.
Cinquanta anys
per podrir-se i perdre
en un oblit
de partícules de pols.

L’aranya baixa
negra i superba.
El pregadéu
l’occeix d’un tall
rompent-li el cau de la creu
i devorant les xinxes
de cinquanta anys.

 

(Port Vibrant, El Padró- Calella de Palafrugell, octubre 1988-abril 1989)

Pedra sobre pedra

0

 

El silenci
no ha deixat
pedra sobre pedra
del so cèltic
ni de l’enrenou
i cant de les gavines.
Colga tot
enter i acompanyat
dels assots del vent.

Pedra sobre gespa
caiguda i subjugada
a les cases de fira.

Vençudes a un temps
el silenci
no ha deixat
marxar amb el vent
els teus ulls d’esperança.

 

  (Com saba pacient… agost de 1988)

 

Al cementiri de Brest

0

 

Al cementiri de Brest
s’esmunyen les ànimes
entre creus i pedres tombals.
En sèrie i centrífugues
(i devers la meca).

-MORTS POUR LA FRANCE-

Creus i no creus
les blanques de glòria
les derrotades i cendroses.

-MORTS POUR LA FRANCE-

Noves ànimes brollen
entre les fissures de marbre i fusta
de la vergonya de la veu callada
en arrels i brancatge.
Pedra, gespa, oceà.

 

  (Com saba pacient… agost de 1988)

Filferro espinat i electritzat, contra tota veu bretona

0

 

Entre ombres i clars de sol
entre l’herba creixent, passa lentament
filferro espinat i electritzat
contra tota veu bretona.

Soldats afamats, ja instal·lats
són les gents més civils.
I els vellets desvalguts
passegen el gos i l’orgull
de les fetes a les guerres mundials
esperança soterrada de vençuts i damnats.

Entre ombres i clars de sol
per la gespa creixent, passen lentament
escolars repel·lents, de parlar gal
-contra tota veu bretona-
Filferro espinat i electritzat.

 

  (Com saba pacient… agost de 1988)

Pesant figues…

0

 

Pesant figues
somio i desperto
i no veig sinó
una mamella emmalaltida.

S’ha aturat la màquina
i el mugró regalima
de mica en mica, falses esperances.

Indolent com sóc
badallo -Ja s’ho faran!

Somio les hores del tren
i en despertar de matinada
no veig sinó
una altra mamella ferida
tuberculosa i moradenca.
El mugró, ben erecte
d’orgull sagna i escup
desesperat, i lentament
regalima la saba.

Devot com sóc
faig avinent l’orgull
i sagno la llàgrima.

 

  (Com saba pacient… agost de 1988)

Groe és profunda…

0

 

Groe
és profunda
en l’abisme
i abundància
d’un Atlàntic
sediciós.

Rebel·lada
contra la fúria
aturant-la
fixa i tossuda.

Quimèrica guerrera
restes deprimida
i prohibida pel sol.

 

  (Com saba pacient… agost de 1988)

Publicat dins de Poesia | Deixa un comentari

Por és enyor

0

 

Por és enyor

Han jugat
nens de colònies
i orfes captius
la mirada enrere.

L’immigrant que fuig
o busca o torna
Els confinats
i els evadits més llunyans
naufragats, mes perduts
en recerca perpètua.
Han jugat dues voltes
la mirada enrere.

Un tren turbulent
i vaixells sempre muts.
Caminar valent
peu i peu, o mar i mar…

Han estat la por
d’una mirada enrere
a un brogit tranquil.

 

  (Com saba pacient… agost de 1988)

 

Clarificació i censura d’un somni

0

 

Clarificació i censura d’un somni

Ja no veig les llumetes blau i roges
ni l’antre esfereïdor i encisador
on la bruixa
de festa i feina
em mostrà com s’occeix un marrà
o com es turmenta un home.

Al somni m’han quedat les algues marines
que no broten al dia
dansen ocultes
amb la dolça melodia
d’un xiscle en la nit.
I les donetes xiques
sortides d’un anunci de xampú
que es besen i s’abracen
i fins s’han dat un banquet.
D’elles, la més prima
ha pres la destral i colpeja la cortina transparent

I jo he dit:

            -Nantes?    -Quan desperto.

  (Com saba pacient… agost de 1988)

Publicat dins de Poesia | Deixa un comentari

Cabalosa nit…

0

 

En la nit dels fantasmes
un dau gira la sort,
el número

i el penjat destarota
un destí feixuc
convertint-lo així
en una difícil riba
de paranys.

A la nit
portes crepitants
matalassos i coves al llit
com gestos de rostres dubtosos
fixos
ara quiets, no humans.

La nit agermana una gota
de suor
i l’altra la imagina rojor.
Besa la lluna una au rapaç
i s’esquerda en un somriure
en veure la gallina decapitada
que brolla cabalosa
la nit.

 

  (Com saba pacient… agost de 1988)

Publicat dins de Poesia | Deixa un comentari