Res no s’acaba i tot comença

[Publicat a Llibertat.cat el 24/1/2014]

Un escrit com aquest el vaig titular “Biografia d’urgència”, i va ser el guió que vaig fer servir per recordar el Cisco (militant independentista) el dia de la cerimònia del seu comiat. Avui 24 de gener fa un any de la seva mort.

Avui utilitzo el terme recordar per al títol, perquè he descobert que l’etimologia d’aquest verb prové del llatí recordārī, format per les partícules “Re” (de nou) i “Cordis” (cor), i que vol dir “tornar a passar pel cor”, o sigui, molt més que tenir alguna persona present en la memòria.

Amb aquesta petita ressenya biogràfica intento rescatar alguns moments de la vida del Cisco, molts dels quals ell recordava de manera anecdòtica. I si bé no reflecteixen tota la seva complexitat i tots els aspectes de la seva vida, em sembla que són moments que cal conèixer, per retenir-los junt amb la resta de records que guardem d’ell.

La vida del Cisco era polièdrica, com la realitat de tots nosaltres.  Però en qualsevol cas, aquest recull d’anècdotes i històries, junt amb tots els nostres records, són útils per completar la imatge que guardem d’ell, i sobretot perquè mentre el mantinguem en la nostra memòria restarà viu en cadascú de nosaltres:

Hi ha un Cisco que ve des de Verdú (l’Urgell) i amb pocs anys es trasllada a viure a Cornellà, on viu un any amb la seva família; i com sempre explicava, sense saber parlar castellà, fet que li provoca diverses complicacions a l’escola.

Hi ha un Cisco veí del Guinardó, del carrer Escornalbou, que estudia l’Institut Jacint Verdaguer del parc de la Ciutadella, en què estableix moltes amistats. En aquests anys en Cisco aferma la seva personalitat, els seus gustos, les seves conviccions polítiques. De ben jove serà una persona crítica, generosa, exploradora, enamoradissa, i amb un destacat sentit de  la responsabilitat.

En aquests anys el Cisco ja es mou en ambients independentistes, freqüenta el Camp Nou com a seguidor del Barça, va amb els amics a tavernes, a manis, excursions a la muntanya. El Cisco a la Musiqueta, al Novecento, al Candanchú… I assisteix a les incomptables manifestacions convocades pels CSPC i l’MDT.

Amb 17 anys hi ha una foto de diari de la Diada de l’Onze de Setembre de 1984, mentre els antiavalots carregaven indiscriminadament contra els manifestants de la Ronda Sant Pere, i joves independentistes els repel·lien amb pedres i barricades; a la foto el Cisco apareix immortalitzat al capdavant de la barricada tot fumant una cigarreta, assaborint el moment amb el posat tranquil que el va caracteritzar.

Hi ha el Cisco que va marxar a la mili, segrestat per la força i enviat a Melilla, i obligat a formar part dels Regulares; un duríssim passatge de la seva vida que el va marcar molt. Encara recordo els ulls de tristor del Cisco a l’andana de l’Estació de Sants, quan  marxava cap a la mili, a un altre continent (quan se’l duien segrestat), destí del qual només va poder tornar un cop en un any. Malgrat tot, ell sempre explicava frivolitats i mil batalletes, com l’empastifada de merda que va provocar a l’entrada de la caserna, mentre feia “imaginaria” a la garita i no li deixaven anar al WC tot i anar fluix de ventre: (la seva estratègia va ser evacuar en un mocador que va llençar des de la garita per desfer-se’n, però que va impactar accidentalment la paret on deia allò de “Todo por la patria.”).

Hi ha un Cisco que detenen a la primera manifestació de suport al moviment okupa incipient, el 1985, juntament amb altres militants independentistes, i entre els quals crec que també es trobava el poeta Enric Casasses; raó per la qual ell i tants altres van passar una nit al calabós de Lesseps.

És el Cisco que sempre donava la cara, que en un salt llampec al carrer Gran de Gràcia es va enfrontar a un goril·la de la policia secreta que li va fer una clau de judo i el va deixar estès a terra.

També hi ha un Cisco enamoradís, que ha tingut mil amors, un vertader romàntic-sentimental, detallista, melancòlic.

Hi ha un Cisco treballador, exemple de la responsabilitat, que durant dues dècades va exercir de recepcionista d’un hotel de l’Eixample, del qual explicava mil històries dignes d’una antologia de la Barcelona nocturna; d’aquesta feina recordo l’anècdota que explicava quan el van enviar a comprar una bandera espanyola que els havien obligat a col·locar per llei (després de molts anys sense rojigualda, ja que havien rebut moltes “advertències” perquè la retiressin): a la botiga del carrer Ciutat la pregunta va ser si volia una bandera ignífuga o inflamable… Una cosa que el Cisco sempre recordava amb sarcasme.

Hi ha un Cisco perpètuament assegut a una Vespa 200cc negra, sobre la qual va recórrer tants carrers, i que el desplaçava a la feina, a casa, a les trobades i arreu.

I per descomptat hi ha el vessant escatològic del Cisco, amant dels caganers i del “Tractat del pet” del  Rector de Vallfogona, reivindicador de l’humor marró i de la qualsevol facècia. I l’atracció que sentia pels sillons (càntirs) de Verdú i les ampolles antigues de sifó.

Hi ha el Cisco i les seves expressions patrimonials i en alguns casos úniques de Verdú, com escatxigar, galleta, silló, prèssics… i els seus xiquet i xiqueta que mai va perdre.

Hi ha un Cisco que trenca amb una primera parella estable i pateix una gran crisi de projecte de vida, i que vol marxar a Islàndia a treballar tallant bacallà, fins que el dissuadim de l’aventura.

Hi ha un Cisco que va a viure a Gràcia a partir d’aleshores, una Gràcia que ja coneixia pam a pam (primer al carrer Santa Rosa), on passarà els millors anys de la seva vida, i on establirà lligams amb tantes persones, amics, companys de tertúlies ocasionals de bar, de reunions o de carrer.

Hi ha un Cisco que durant les detencions de 1992 ha de córrer, i acudir al pis d’una de les persones detingudes per saber què havia passat i “fer neteja”, i es troba que tot estava regirat i destrossat (i hi entra tot sol, perquè la persona que l’acompanya no s’atreveix a entrar a l’edifici). Serà a partir d’aleshores una època de viatges a Madrid de visita a la presó, d’endegar el comitè antirepressiu de Gràcia, del Casal Poca Broma, i de l’inici de tantes noves coneixences de Gràcia, de Sants, de Nou Barris, de Manresa…

També hi ha el Cisco de la indignació, que s’irrita amb el sectarisme i la intolerància, i el Cisco sociable que coneix tota mena de gent a Gràcia i arreu. El Cisco afable i sempre disposat ajudar qui sigui.  El Cisco mecenes de tanta gent i tants projectes disposat a deixar diners que sovint no tornen. Un Sisco generós, que tan sovint no era generós amb ell mateix.

Hi ha el Cisco que canvia de pis, que mai va voler ser propietari i que defensava a ultrança el lloguer, i que volta per tots els pisos possibles de Gràcia compartint la convivència amb uns i altres companys.

Hi ha el Cisco noctàmbul, un xic tarambana però aferrat durant anys a la responsabilitat d’una feina esclava. Hi ha el Cisco del carajillo i de la Wolldamm, i dels petits entrepans i les olives. El Cisco de la Nyola i del Canigó. I hi ha el Cisco i les seves llenties estofades, i del suc de taronja i el cafè per esmorzar. I per descomptat el Cisco amb la cigarreta als llavis, el Ducados, i el tabac de liar en els darrers anys.

Però sobretot hi ha el Cisco que va infantar l’Ateneu La Torna, primer sense local i més endavant teixint un ampli entramat social i popular des del carrer Vallfogona i després des de Sant Pere Màrtir. El Cisco organitzador de les Festes de Gràcia a la plaça del Diamant, el de les reunions de la CPFG. El Cisco amic, amant, saludat i conegut de la gent que ha conviscut al seu costat.

Hi ha el Cisco que quan va ser ingressat a l’hospital per un problema renal va ser visitat per totes les seves anteriors parelles a la vegada, com en una pel·lícula de Marcello Mastroianni.

També hi ha el Cisco que va patir una pallissa d’un grup d’skins, que també el va portar a l’hospital, i que li va provocar una amnèsia d’un espai de temps. Mai va recordar com havia anat, malgrat que va avisar telefònicament des d’una cabina i va explicar el fet; però el cas és que sembla que abans de la batussa s’havia guardat les ulleres a l’infern de la jaqueta, i que hi havia signes evidents que s’havia defensat com un valent davant l’agressió.

I finalment hi ha el Cisco que va prendre el determini de marxar a viure a la Vall Fosca, seguint aquell instint explorador i potser una crida del bosc als seus orígens rurals. Va decidir marxar quan la vida a Barcelona es començava a fer insuportable, irrespirable, i les seves perspectives personals el convidaven a emprendre nous camins.  A Antís i la Pobleta va conèixer moltes altres persones que completen el seu trajecte vital.

Hi hagut un Cisco alegre, amigable, conversador, de vegades trist, melancòlic, metòdic, en ocasions enutjat, però més aviat amant de les facècies i tota mena de rialles; també un Cisco preocupat pels pares i atent a les preocupacions dels amics i les amigues, i un també un Cisco seductor i detallista. I un Cisco del Barça i del país al cor. Un Cisco caminant pels carrers de Gràcia o circulant en cotxe –més ràpid del compte-  per la Vall Fosca.

Com vaig llegir en aquella “Biografia d’urgència”, tots aquests Ciscos, els d’aquells que mantenim el seu record, restaran vius mentre el mantinguem en la memòria.