Res no s’acaba i tot comença

La fe que bull no té captura i no es fa el pa sense el llevat:

Carles Castellanos: T’he conegut sempre igual com ara

0

[Publicat a Llibertat.cat el 14/9/2022]

La lletra de la cançó d’en Raimon coincident amb el títol estava dedicada a Gregorio López Raimundo, en els anys de la clandestinitat del PSUC. Però per a mi sempre estarà associada a en Carles Castellanos, que avui ha fet 80 anys.

La lletra manté moltes de les coincidències creades des de l’admiració i el respecte per la seva biografia, especialment la militant. I jo la tinc present al record de l’acte del Fossar de les Moreres de 1988, quan ell es trobava empresonat per darrer cop; la megafonia pronunciava la cançó d’en Raimon:

Alerta vius, jo sé que si caiguesses

tants anys, molts anys, massa anys et demanaven.

Va néixer en els anys més negres del franquisme, i va picar pedra de ben jove en la militància perseguida al FNC i després al PSAN i al PSAN-Provisional: clandestinitat, multes, presó, exili, misèries, marginació política, etc. I amb la Reforma política i els anys de l’anomenada Transició i fins fa pocs anys, tornem-hi, i amb la mateixa o pitjor cançó de la repressió. O el pitjor, els desenganys produïts per les renúncies i les prebendes que van situar l’independentisme als marges, a la intempèrie. Durant la seva vida ha passat moltes travessies pel desert. Però en els darrers anys pot dir com ningú que la lluita independentista ha donat els seus fruits i ha arrelat fons:

Sense parlar m’has dit “tot va creixent”,

lluita d’avui pel demà viu i lliure,

que es va forjant aquests dies terribles,

temps aquests temps de tantes ignoràncies.

Recordo perfectament el seu aspecte emocionat el Sant Jordi de 1986, en observar l’èxit de la convocatòria de la manifestació d’aquella Diada, després que l’any anterior es produïssin les fortes carregues dels antiavalots durant la manifestació de l’MDT, que comptava només amb dues o tres desenes de participants. Era l’expressió de la satisfacció d’uns resultats imprevistos, increïbles, que condensaven dècades de lluita en un dia. Van ser els anys de l’explosió social de l’independentisme català. Però de nou, la travessia pel desert… I tornem-hi, i de nou la cançó de la repressió, de les prebendes i de les renúncies. I sempre al capdavant però sense cap càrrec, sovint amb poca audiència, amb molta clarividència i tenacitat, amb algunes, massa desercions de persones molt pròximes, i amb moltes altres fidelitats d’aquelles de tota la vida. A les conviccions i a la persona.

Aquest article d’aniversari no és un acte d’adulació. També hem tingut les nostres discrepàncies i diferències. Potser és que en aquest escrit parlo de mi, perquè quan em van detenir amb 16 anys en una manifestació ell ja hi era, organitzant la solidaritat des dels Comitès. I quan va impulsar la Comissió de Portaveu dels presos independentistes també va ser-hi, fins al final. Li devem molt, on érem i on som.

“T’he conegut sempre igual com ara.” Desitjo que no visquem més travessies pel desert, ni desercions ni intrigues ni prebendes, i que el lluitador ja octogenari, tan lúcid i tenaç com sempre, conegui en vida els fruits d’una terra plenament lliure.

 

Contra la impostura sindical: Per l’expulsió de Perelló i Ferrándiz de la Intersindical-CSC

0

Veure la notícia: Crisi al si de la Intersindical-CSC i expulsions d’afiliats crítics

[Publicat a Llibertat.cat el 9/7/2022]

Quan presencies o vius una injustícia no pots mirar cap a una altra banda. Ni tirar terra al damunt. No podem ser col·laboradors passius davant dels abusos, humiliacions o cacicades.

Per això demano l’expulsió de Sergi Perelló i de Núria Ferrándiz de la Intersindical-CSC, membres de la direcció del sindicat i responsables del desastre a què estan abocant-lo.

La darrera atzagaida -en porten unes quantes- d’aquests gestors que es van fer a mans del sindicat fa dos anys ha estat enviar burofax amb un expedient d’expulsió de nombrosos afiliats, molts delegats sindicals de la sectorial d’Educació. Expulsen una quinzena d’afiliats, les persones més compromeses i coherents amb els seus principis, per ser crítics amb l’actual direcció, però sobretot per haver mostrat solidaritat amb una companya, també delegada, que va patir un procés de persecució i assetjament dins del sindicat i que va ser expulsada en un procés iniciat fa més d’un any. Recordeu el cas de la Mireia Boya? Doncs hi trobaríeu moltes analogies amb situacions de l’actual Intersindical-CSC.

Això ha estat el detonant, però hi ha molts greuges acumulats durant dos anys. En demano l’expulsió i la inhabilitació per a qualsevol càrrec en entitats honestes i transformadores, per la seva gestió destructiva de l’esperança sindical de l’independentisme català; perquè han dut a terme una estafa, una perversió dels objectius i dels principis ètics del sindicalisme. Han convertit la Intersindical-CSC en una casta d’assalariats, que en molts casos no compten paradoxalment amb vida laboral, que perpetuen els rols de la divisió del treball, que han capgirat una acumulació de lluita sindical per reduir-la a un refugi remunerat (a costa de tothom) de càrrecs polítics relegats pels seus partits. Que assetgen, falsifiquen, estafen, menteixen i ensarronen tot el que puguin per tal de perpetuar-se en el sindicat que consideren exclusiu.

El conflicte irreparable, sense cap voluntat de solucionar-lo ni cap interès ni interlocució a l’altra banda, em va portar a donar-me de baixa de l’organització on militava, Poble Lliure, per les greus implicacions d’alguns dels seus membres per activa o per passiva en aquesta situació. Un no plega, així, per qualsevol cosa. Tal i com vaig piular fa uns mesos: “Per què vaig plegar? Pel treball fraccional que s’hi duu a terme, saltant-se les decisions col·lectives. I concretament perquè algunes persones que havien estat “companys” han conspirat constantment des fa més de dos anys per desplaçar en Carles Sastre a la Intersindical-CSC. Posteriorment des del “partit” es va “expulsar” l’Aina, per mantenir diferències en la línia sindical al si de la I-CSC (sense fer soroll, amb una nova intriga, fet que la militància ni coneix). Excloure una persona de la seva vàlua i fermesa palesa una deriva sectària i mesquina.” No perdono la conspiració i la deslleialtat d’aquella maniobra. Però tot això tindré ocasió d’explicar-ho en un altre escrit.

Des de l’estructura de comandament del sindicat s’ha perseguit companys i companyes, s’ha impedit exercir la veu i vot, s’han posat tots els obstacles possibles al creixement i implantació de la Intersindical-CSC. L’afany de control ha determinat el dia a dia des de fa dos anys.

En demano la dimissió perquè no perdono l’assetjament de companyes i companys a través d’una burocràcia creada exprés per a les purgues, el control ferri i el benefici de quatre privilegiats que ni tan sols passen comptes davant l’afiliació. En demano la dimissió perquè, en el cas d’en Jordi Céspedes (sindicalista i delegat per Sanitat), han dilapidat els estalvis del sindicat per demandar-lo judicialment per “atemptat a l’honor”, per unes piulades emmarcades en la crítica sindical a Twitter. I perquè per fer això van contractar un advocat de Madrid que exigia a la defensa d’en Jordi que respongués les comunicacions en espanyol i que el judici se celebrés en aquesta llengua, a Barcelona. Només per això ja haurien de ser expulsats. I perquè per assetjar-lo i intimidar-lo han fet servir “informes” sobre la seva presumpta activitat a la xarxa que semblen elaborats pel “Tácito” de la Guàrdia Civil.

En demano l’expulsió per les actituds “de desacreditació, menysteniment i desconfiança” i “abús de poder” de manera reiterada per part de la direcció del sindicat, fets que van denunciar el Secretariat d’Educació el passat mes de febrer, quan va dimitir en bloc davant el boicot persistent.

El març passat vaig escriure un article sobre el Congrés de la Federació de Serveis Públics (FSP) de la Intersindical-CSC, en què es va impedir votar els afiliats amb argúcies de reglaments inventats ad hoc per assegurar-se’n el control. Un Congrés sense garanties democràtiques com l’accés al cens, la manca d’interventors i un llarg seguit d’irregularitats. Per això també en demano la dimissió, per atemptar contra la democràcia i contra els Estatuts del sindicat, que estableixen que els afiliats tenen el dret a vot.

Un sindicat independentista no ha d’alimentar intercanvis de cromos ni ventres agraïts. La seva funció ha de ser, urgentment, estar al costat dels treballadors i dels seus interessos de classe. Amb un panorama d’encariment de la benzina, llum, alimentació, habitatge, quan s’agreugen dia a dia les condicions socials, no es pot fer el trist paper que s’està fent. No es pot cometre el crim d’enfonsar l’esperança sindical d’aquest país com s’ha fet.

Quan presencies o vius una injustícia no pots mirar cap a una altra banda. Aquest principi formava part de l’ADN de l’independentisme català. I em sembla que molts ho recordaran.

En positiu, encara queda un bon gruix de bons companys a la Intersindical-CSC, i a Poble Lliure, amb les conviccions, ètica, i un quefer íntegres, dones i homes en qui pots confiar per bastir un projecte comú. I que continuen treballant. I en som molts més dels que ells volen i diuen.

 

Notes sobre “Des de dins de mi”, de Lluís M. Xirinacs

0
Publicat el 24 de maig de 2022

Vaig tenir l’ocasió fa pocs dies de participar en la presentació del llibre Des de dins de mi. Lluís M. Xirinacs Damians. Autobiografia (1932-1955), una autobiografia dels primers anys d’infància i joventut de Lluís Maria Xirinacs escrita a la presó l’any 1975. L’acte de presentació es va fer al Centre Moral i Instructiu de Gràcia, que jo havia sovintejat de petit perquè vivia al mateix carrer, Ros de Olano, que curiosament en els anys de la República es va batejar com carrer de Manuel Gonzàlez Alba.

Gràcia i aquells carrers eren un topos menestral, de veïnatge i catalanisme, tal i com els descrivia Xirinacs en parlar de l’Oratori de Sant Felip Neri i dels felipons del carrer del Sol (el “Montserrat en petit”). També el carrer Pere Serafí, on tenia una part de família, i el mateix Centre Moral, on participà en nombroses activitats quan era un noi.

Vuitanta anys després de la descripció de Xirinacs, Gràcia i aquells carrers són tota una altra cosa. Però per a mi sempre seran els carrers de Xirinacs, i més després d’haver llegit l’autobiografia Des de dins de mi. Per la coincidència d’haver compartit aquells carrers i perquè una persona molt pròxima a en Xirinacs, la Núria Roig, de la Fundació Randa-Xirinacs, va ser la meva professora de català quan feia l’EGB a Gràcia.

Des de dins de mi exposa moltes dimensions del nen/jove Xirinacs: fou un lector voraç (devorava Folch i Torres i els Patufet, clàssics, llibres prohibits dels prestatges familiars, un Juli Verne que li va obrir la ment a totes les extensions de la ciència i de la ficció….). Uns detalls de la vida d’infant desplegats amb absoluta sinceritat, com quan confessa que de petit, en els anys de les exaltacions bèl·liques de II Guerra Mundial, també va sentir una passatgera l’atracció per la cultura de la guerra i el militarisme, pels mapes… O quan explica les penúries de la fam i del feixisme, la renúncia a l’esport i la virilitat imperant, el control del físic, les dificultats familiars, les pulsions reprimides, l’arbre prohibit i la curiositat per la sexualitat.

En aquest relat de vida, Xirinacs planteja reflexions com la idea que no és bo “un nen polititzat massa d’hora”, perquè malmet una formació i unes conviccions que es poden dissoldre en el desencant: “És ridícul un infant massa crític, com un adult massa romàntic.”

Des de dins de mi bascula en una estructura teixida en el desdoblament dels dos Xirinacs primerencs, l’àngel de l’instint / el diable de l’enginy… que mantenen tensió i contradicció, i una conciliació dialèctica a través de reflexions sobre el bé i el mal, la ciència, la religió, la condició humana, la cultura… I en què deixa palès una atracció i vocació precoç per la figura de l’ermità i la renúncia al món terrenal.

L’adolescent Xirinacs es construeix des de l’enciclopedisme i des de la mística, i des de la conciliació de les contradiccions. Un enciclopedisme, les àmplies lectures, el coneixement de “L’arbre prohibit del bé del mal”, que elabora durant els anys de seminarista i que enllaçarà amb el Globàlium, que va començar a desplegar de ben jove, tal i com podem llegir a l’autobiografia. Elaborava fitxes de lectures, anotacions, reflexions. La bastida del seu model filosòfic es comença a aixecar durant els anys de la primera adolescència.

Una gran part de l’autobiografia transcorre al llarg dels vuit anys d’estudis als Escolapis per arribar a ser sacerdot. Passà pel Calassanciat d’Alella, pel noviciat a Moià i tres anys més a Iratxe, i posteriorment pel seminari d’Albelda, a la Rioja, on va viure una interessant experiència que va forjar les seves conviccions. Allà desenvolupà la crítica del model educatiu existent, de l’ortodòxia, l’actitud rebel davant l’autoritat, la importància d’una experiència singular de pensament i d’autoorganització, la complicitat de la comunitat dels seminaristes, i sobretot l’exploració del coneixement més ampli en uns anys d’obscurantisme: física quàntica, psicologia, filosofia, termodinàmica, teologia avançada…

El sentit de comunitat, la demòtica, la mística, l’actitud de desobediència i d’enfrontament amb el poder i el seu Globàlium van tenir un assaig prematur en l’adolescència i joventut de Xirinacs. L’itinerari i la praxi dels anys de seminarista, en què posà a la pràctica l’esperit de rebel·lia, d’autoconeixement i el desplegament d’un model de pensament creatiu i crític, són l’escola de formació del Xirinacs activista posterior, el de les vagues i de fam i de l’Assemblea de Catalunya. Una experiència que podem dir que enllaça amb l’Assemblea Nacional Catalana i la lluita no-violenta dels CDR, o amb uns intents previs dels anys noranta com l’Assemblea per l’Autodeterminació (AUA/AUP).

Aquesta autobiografia permet entendre el Xirinacs de dècades endavant: les llargues vagues de fam, els judicis i empresonaments, el suport als represaliats del Procés de Burgos, la  lluita per l’amnistia, l’acompanyament de Manuel Viusà per evitar-ne l’extradició el 1979, etc. I la defensa de la llengua.

En una seva detenció el 1971, es negà a parlar en cap altra llengua que no fos la catalana, fet pel qual fou confinat a presó a Zamora, on inicià la seva tercera vaga de fam.  Dolors Marin, investigadora de la Fundació Randa,  explica en un article que en els judicis orals només responia en català i només signava si els papers que li presentaven eren en català. Alguns representants actuals n’haurien de prendre nota. I exemple.

[Publicat a Llibertat.cat el 17/5/2022]

Tirallonga improvisada

0

 

Un xic de pell
un poc de dents
un xic de tu
un pam de nas
dos pams de pit
dues mans i peus
bon pèl, bru
molt cel, blau
I un nou bes
els dos al banc
i un poc de vi
i un raig de sol
Un molt de tu.

I més de tot
i tot del res
i un bany de vos
i un llit dels dos
i un pas ben cert
o un cert pas lleu.

Què més?
Ei, si tu vols
un truc ben breu
i un bes prou llarg.

(1996?)

 

Publicat dins de Poesia | Deixa un comentari

Sirena de pati i sirena de classe…

0

 

Sirena de pati i sirena de classe
i veu de càstig i veu d ‘ordre
i la veu del dinar i l’olor a mestra
que pudia a pell cremada pel sabó.

Pilotes penjades i pilotes foradades
la veu del càstig, l’ordre del temps
la veu del silenci que ens envaïa
que tufejava a pell cremada.

Les veus del crist i del general
tothora present. I els pantans
i les inauguracions, i el descobriment
i la grandesa, i l’honor, i el Virolai.

Napoleó tenia cent soldats
Napoleó tenia cent soldats
i el general guanyà la creuada
i el príncep cantava el Virolai.

20 agost 1992

Publicat dins de Poesia | Deixa un comentari

La vaqueria tenia un aparador / l’he vist créixer, i l’he vist morir…

1

 

La vaqueria tenia un aparador / d’olors de iogurt
i xocolata / i una dependenta vella / vestida amb una
bata blanca. La vaqueria, els Bonys i els Tigretons
i els cromos i les calcomanies / eren la parada matinal
de cada dia / en el pas a l’escola.

Carrer amunt, la nit morta / el magatzem de la Xibeca.
La vaqueria/ la parada, el pas obligat / fins arribar
a l’escola; els murs. Els murs de l’escola, l’olor
a dinar / i els perfums barats, i els sabons.

El primer dia que entrares poruc / amb passets curts
de la mà de la mare.

La vaqueria tenia un aparador / l’he vist créixer, i
l’he vist morir / i he imaginat sortir les vaques
i la mort de la vella de la bata blanca.

21 agost 1992

Publicat dins de Poesia | Deixa un comentari

Les màquines de rentar rodaven / i dibuixaven mapes

0

 

Les màquines de rentar rodaven / i dibuixaven mapes
i colors / i es barallaven i s’estimaven. Les màquines
d’assecat escalfaven / i refredaven la pell, en el primer
exemple dels sentits que es toquen.
L’olor a lleixiu i l’olor a calent, i la” màquina de sec”/ que
em marejava. I les rates que s’amagaven
silencioses i enfeinades / ballant la fressa del treball.
Les rentadores de fitxes, les monedes / la caixa dels diners
i les propines / les bosses de roba plegada i calenta.
Les màquines de rodolar / els viatges esfèrics
d’algun ésser / ofegant-se entre robes i mars.

 

27 agost 1992

Publicat dins de Poesia | Deixa un comentari

Posseíem el cargol…

0

 

Posseíem el cargol
però ens mancava la femella
Posseíem el cargol, l’acer
i ens rodava la femella
en algun lloc impensat.

Posseíem el cargol espiral
amb un cap prominent
ferm i hexagonal
tot bavejant la gana.
Posseíem el cargol, rodolant
en un m6n de desig que oscil·lava.

Posseíem un cargol
que es delia de trobar un llimac
per compartir fulles i tronxo
en un niu i zel d’enciam.

 

13 setembre 1992 per a la Tata

Publicat dins de Poesia | Deixa un comentari

Vint-i-cinc anys (II)

0

 

Una ampolla de vi
que tastarem, vint-i-cinc anys
vint-i-cinc anys
una ampolla de vi
Brindarem pels vint-i-cinc anys
vinents
Un vi
Vint-i-cinc anys
assaonats
i un vi.

Mirarem el pòsit
recordarem les mans del cellerer
Beurem el vi a glops dolcíssims
et diré t’estimo.

Vint-i-cinc anys
moltes ampolles de vi
de vi assaonat i dolç
per a nosaltres, cada any un glop.

Un vi, un vi dolç
ens recorre les genives
un vi negre, negre i roig.

3 novembre 1992

Publicat dins de Poesia | Deixa un comentari

Vint-i-cinc anys

0

 

Un glop de vi dolç
per cada any, cadascun
dels vint-i-cinc

vint-i-cinc anys vinents
vint-i-cinc glops pels anys darrers.

Ens en beurem el pòsit
i el que sura al vi
ens mossegarem les llengües
ens menjarem els dits.

Una ampolla de vi
encetarem; una nova ampolla.

Vint-i-cinc anys
vint-i-cinc més on siguis plenament feliç.

 

3 novembre 1992

Publicat dins de Poesia | Deixa un comentari

Cara a la paret, fent una passa / aturada en l’estimball del terror

0

 

¡Qué espanto causa el rostro del fascismo! Llevan a cabo sus planes con precisión artera, sin importarles nada (Víctor Jara)

Cara a la paret, fent una passa
aturada en l’estimball del terror
Cara a la paret, observant
les esquerdes imaginades
reescrites de fosques visions
Fent una passa endavant
travessant la humitat de la taca
la calç que es podreix, els fongs
que mengen la paret putrefacta
Cara a la paret i agenollats
sense poder palpar-la i ensumant
la descomposició que ens ferma
Sabent que els cucs treballen
silents per grutes amargues
Aturats en l’estimball i la por
ofegant el plor en crits de dolor
callant el plant, el clam en clau de socors
Cara a la paret han deturat la passa
i una altra; en temps de parets opaques
humides, esquerdades, putrefactes…

 

4 agost 1992

 

Publicat dins de Poesia | Deixa un comentari

La nit, la nit i l’estrella / l’estrella dels redimits…

0

 

Una lletra / escrita en el pati / jardí de sargantanes
ocells eixalats / voladors del cap / occits vianants
d’anades i tornades al pati.

Jardí de la meva mà / caminada de marques / escletxes, esquerdes
lletres llargues i primes / besades pel temps / la pols.

L’or de la lletra / una lletra escrita / un dibuix al paper
paper de cul / en el cul del món / el món dels oblidats
i els que recorden.

———————————————-

La curta lletra / i el ball i la dansa / de vols de voltors
i veces deixades amb por / omnívor plat / delícia de colomar.

La curta mirada / la curta raó / i l’estret pas de les escletxes
de cel·la a cel·la.

La ignorància de les veus / el desconeixement dels crits
oblidats o ignorats.

La nit, la nit i l’estrella / l’estrella dels redimits
en prim fil de la batalla / estirat per mans subtils.

 

(13 de juliol 1992)

Publicat dins de Poesia | Deixa un comentari

Esperen lents les darreres cuades / espectadors bavosos i encisats

0

 

L’explosió ha emanat la grandesa
la glòria, el poder i la pau
preservada pels senglars i els llops
cadenciosos exèrcits de la dansa
i els picarols dels gladiadors
que enamoren l’oïda a l’espectador
pagadors en or del preu de l’accés
al palau de l’imperi, per dret
de les conquestes guanyades amb sang.
Explosió de diamants i actrius
i altres personatges teatrals
àguiles condecorades i gents singulars
de vols circulars i pacients.
Esperen lents les darreres cuades
espectadors bavosos i encisats.

5 de juliol de 1992

Publicat dins de Poesia | Deixa un comentari

Gemecs en el buit de la nit, oïts per un mut…

0

 

Gemecs en el buit de la nit, oïts per un mut
esclats d’estels sentits per un cec i callats
per la mà d’un protector fidel.
Insolents respostes de nadons ploraners
respostes sense precedents, declarades veritats
realitats invertebrades pels temps dels homes
homes feridors de la veritat del temps
Gemecs en el buit complet de la nit
esclats silenciats en els fulls dels diaris
paraules d’histèria als televisors, sords
antenes i emissors, respostes monòlogues
elogis al món, elogis als pobles
elogis als fets, als temps, als homes
homes, fets, temps, pobles, móns
olles de grills i sacs de mentides
espais farcits o buides realitats constants
Gemecs plens de raons en les nits
emmudides en la foscor dels embenats
esclats de ràbia, estels de llibertat
falsos cecs, falsos callats, falsos protectors
insolents i vergonyants respostes.

 

22 juliol 1992

Publicat dins de Poesia | Deixa un comentari