Res no s’acaba i tot comença

La fe que bull no té captura i no es fa el pa sense el llevat:

Els teus llavis, porta de sortida i fugida…

0

 

Els teus llavis
no se’ls enduu l’oratge,
ni nous vents,
ni llargues distàncies de llunyania,
ni el temps que no et sento.
Els teus llavis
porta de sortida, i fugida
d’una llengua escrutadora
i d’infinits moviments
en infinits ritmes frenètics
o de repòs amatent.
La teva boca,
el teu nas,
corals amb els teus llavis
no se’ls l’endú el vent
ni els ofega la pluja.
Els sento presents
com un viu i entremaliat
cavallet de mar fora de l’aigua.

 

(Rissos d’heura, Poblenou 1991-febrer 1992)

 

Publicat dins de Poesia | Deixa un comentari

Fulles d’heura resten al pis…

0

 

Fulles d’heura resten al pis
pansides i cremades pel gel
fulles d’heura com petjades de gegants
o el pas de cavalls guerrers.

Em moro per les teves branques
que em pugin pel cos
que em facin presoner, també
reu del temps que em deus.

Caic. Per què no véns?

T’espero al passadís
d’anades, i tornades, mans lligades.
i ple de preguntes i neguits
al voltant d’una truita capgirada en un canvi d’any.

Fulles d’heura resten al pis
caigudes per un vent de mal averany
que enverinà aquest reencontre
de soledat buscada i un pas de cavalls
alats i silents pel meu pensament.

 

(Rissos d’heura, Poblenou 1991-febrer 1992)

Publicat dins de Poesia | Deixa un comentari

L’avidesa de la pell que atio…

0

 

La joventut de la pell que atio
en el pas de la meva llengua
és una jovenesa viciada de fum
d’alcohol i de pols urbana
i consagrada pels aires dels turons més alts.

Una jovenesa infinita que es desgrana
en meloses nits, sense perdre el color
ni la frescor dels seus porus suats
minúscules boques obertes amb fam.

L’avidesa de la pell que atio
amb el pas i el ròssec constant
és una vella mirada que m’obsessiona
em transporta dissolt en alcohol
o somort sota l’aigua calenta
absenta o amb mi, la teva pell…

 

(Rissos d’heura, Poblenou 1991-febrer 1992)

 

Publicat dins de Poesia | Deixa un comentari

Se t’engrandeixen els pits….

0

 

Se t’engrandeixen els pits
i els mugrons em miren amb ulls alarmats
banyats en el bany de la suor desconeguda.
Goluda boca, la que mossega o empal·lideix
partint de zero, xuclant obsessivament i tranquil.la
com un nadó, fent-se fill de sa mare.

Mossega, mama o estira, i torna a besar
en un pietós mirar-te als ulls, i tornar
de nou a escometre constant i renovadora.
Progressiu pecat de grau altíssim, fins arribar
a les llengües dels llargs besars, en el secret
que crec dels dos. Dos petons, últim segon
considero, d’una etapa en la nit.

Se t’engrandeixen els pits
novament, en proporcions bíbliques
desmesurades i imperials sobre el meu rostre.
I sóc estirat, atrapat o rendit
davant d’un fruit que no és cirera
ni és meló, sinó delit d’arbre petit
cobert per meravelles d’heura, arrelat
com més petit més endins.

(Rissos d’heura, Poblenou 1991-febrer 1992)

 

Publicat dins de Poesia | Deixa un comentari

Et perseguiria tot l’any per les línies de partitura…

0

 

Et perseguiria tot l’any
per les línies de partitura
dels teus pensaments musicats
enfollit, despullant-me en la corredissa
atrapant-te i fent-te captiva
o ama, d’aquest desig que ens crema.

Posaves un disc, i era l’acte
de posar-hi benzina al motor
d’una màquina de dues rodes
un món que gira als teus ulls
un món que hi gira als meus.

Et segrestaria l’eternitat, per a mi
si pogués encadenar-te els ulls
i les mans; i ho faria de grat
ja que ets un reu d’escapades perilloses.

 

(Rissos d’heura, Poblenou 1991-febrer 1992)

Publicat dins de Poesia | Deixa un comentari

No tot ho diem…

0

 

No tot ho diem
però ens queda escrit i gravat
en el llibre dels ulls
amb l’amarg misteri
indesxifrable i escapadís.

No tot ho diem o sabem
ens queda la nostra sola pregunta
en els ulls dels altres, els teus ulls
les respostes fonedisses i abruptes
el temps, el sentit del temps
l’enyor d’un temps.

No l’atrapo, el teu sentiment
més recòndit del ball del bressol
se’n va riu avall dansant
les voltes del remolí
i l’empeny del glaciar desfet.

(Rissos d’heura, Poblenou 1991-febrer 1992)

Publicat dins de Poesia | Deixa un comentari

Qui obri un nou any no m’ho diran les cartes…

0

 

Qui obri un nou any
no m’ho diran les cartes
car conec els petons que he triat
reconec la tria d’arcans
i tanco al calaix els sobres tancats.

Qui em tanqui la nafra
m’ho dirà el seu esguard
que curi els talls i guareixi el plant
amb l’àcida i salobre llàgrima.

Qui m’obri un nou any
no cal que dugui les mans enguantades
si té tacte de metall
que desperti un neguit colgat
per la cendra de l’estiu luctuós
foc calat per fustes falses.

 

(Rissos d’heura, Poblenou 1991-febrer 1992)

 

Publicat dins de Poesia | Deixa un comentari

Allà on tu vulguis…

0

 

Allà on tu vulguis
hi anirem de la mà
del dia que ens dugui
dins o fora dels marges
arran de pell.
En el foc dels dos
o en l’esclafit més sorollós
anirem de la mà
de la bruixa que ens guiï.

 

(Rissos d’heura, Poblenou 1991-febrer 1992)

Publicat dins de Poesia | Deixa un comentari

La teva olor…

0

 

La teva olor, hi és.
Quan marxares, em volgué acompanyar
en els moments de fredor i enyor
en què marxaves lluny i tornaves tard.

La teva olor m’acompanya, inconstant
i de nit se’n va, en cercar-la.

Fonedissa, la teva olor
en despertar, amb el teu nom als llavis
sobre el nas, la teva olor, olor de mans
una olor autòctona però desxifrable
peixos d’estancs profunds
flaire humida de tardor
una taula de formatges
dolls d’heura
pintallavis vermell
la teva olor a net
hi és, la sento…

 

(Rissos d’heura, Poblenou 1991-febrer 1992)

Publicat dins de Poesia | Deixa un comentari

Jo no espero com qui espera…

0

 

Jo no espero com qui espera
un fill que tornarà un dia de la guerra
o bé qui desespera pronunciant un número
d’una loto qualsevol –últim recurs d’una vida.
No espero de cames obertes
ni de braços oberts per petonejar-te.
Et rebo cada instant, segur d’aquest camí
que sé que fas fins aquí, emprès ja
des que vas marxar per tornar.

Així t’espero, per obrir-te els calaixos del cos
i emmurallar-nos els dos, si cal
en hora de retreta.

Espero amb tu un esper de passes infinites;
cap a tu, rumb de timó de les teves mans.

Jo no espero com qui acumula riqueses i béns
en el final d’una vida de formiga.
Ni talment a l’inrevés, qui crema la joia
en un tren massa ràpid de plaer sense fre
en el principi d’una existència tan curta.

No espero gaire res, ara mateix.
El que esdevindrà és camí, sabut per algú
com qui t’envià per drecera fins aquí
sols a tu, cabells d’heura, mans de quimera.

 

(Rissos d’heura, Poblenou 1991-febrer 1992)

Publicat dins de Poesia | Deixa un comentari

Hi som, tu i jo…

0

 

Hi som, tu i jo
i aquest desig desmesurat
que no hi cap a la cambra
i em balla pel cap
entre mans, i em pessiga els peus
i em provoca el ball del sapateo.

Hi som els dos; però qualsevol
diria que només hi ha una persona
i la resta d’animals dins la cambra.

Però hi som; jo sóc jo
i tu, aquest neguit de cames
desig entre mà i mà
vora el terrari
i bestiari tropical inclòs.

 

(Rissos d’heura, Poblenou 1991-febrer 1992)

Publicat dins de Poesia | Deixa un comentari

T’he rebut novament…

0

 

T’he rebut novament, en un despertar
imaginat, temut i equívoc.
Una nova desitjada ferotgement
com l’ós de les terres polars
la calor que sobreviu en aquesta tàcita casa.

M’has besat amb alè que no és teu
certs amants i amors etílics
que t’empenyen en la drecera
d’aquest barri de coves d’esclavatge
i de rutina noctàmbula.

M’has besat i abraçat, abans
no m’has parlat i anomenat pel meu nom
repensat, per no confondre’t d’amant
en el teu viatge de nit de festa.

M’has follat com no follen les dones
indisciplinada o sense ritme
en el ritme d’un disc triat pels dos.

 

(Rissos d’heura, Poblenou 1991-febrer 1992)

Publicat dins de Poesia | Deixa un comentari

Van ser, les teves mans…

0

 

Van ser, les teves mans
van ser els ulls
una pell libidinosa
llençada des d’un somni
Va ser la suor freda
mancada de sal
llançada des d’un somni
rumb aquí, ara mateix
les teves mans i les teves ungles
uns ulls entremaliats i tímids
per a un tacte poc vergonyós
carregat de tot el que ens pesa
i empès amb passió no establerta
Van ser les mans i cada racó
fins als racons més obscurs
dins la teva cabellera de fada
que duus d’escut, espera
de prendre’m als teus boscos.
Ets: mans, ungles, ulls, cabells
La nina que pren vida
la pell més viva de pensament.

 

(Rissos d’heura, Poblenou 1991-febrer 1992)

Publicat dins de Poesia | Deixa un comentari

Contra la impostura sindical: Rafael Farga Pellicer

0

Publicat a Llibertat.cat

En converses personals sempre m’he referit a la idea que, en el passat, el paper dels representats dels treballadors, els antics sindicalistes de finals del XIX i de principis del XX, acomplien dues funciones complementàries en el combat ètic per l’emancipació social: per una banda plantaven cara davant la patronal, amb el cop de puny o les pistoles sobre la taula de negociació, si s’esqueia; però per una altra exercien l’autoritat moral en el treball diari a les fàbriques o obradors: advertien els qui esquivaven i defugien la feina, i els recordaven que l’havien de fer com els seus companys i no carregar-los la seva. Que no era ni just ni honest deixar-la per als altres quan s’hi estava prou capacitat. En definitiva, feien de guardians contra els escaquejats.

Es tracta d’una imatge molt distant de la contemporània, quan tant al treball com a l’associació sindical abunden el recurs reivindicatiu en el col·lectiu però en què preval la queixa, la reclamació i l’atenció de serveis en l’individual. Un parany que té com a origen la voracitat alienadora de la societat de consum i, més concretament els Pactes de la Moncloa. Un parany que hauríem de combatre.

Tothom sap que la distribució del treball en la nostra realitat quotidiana no és sempre honesta, que algunes persones evadeixen la seva responsabilitat, no com a resposta a l’explotació sinó com a tècnica de profit particular. Que uns carden la llana i uns altres s’emporten la fama. I que hi ha sous desorbitats per a treballs absurds i despreocupats mentre una gran part del salariat sua la cansalada amb unes minses retribucions. És la lluita de classes, és clar, que aquells vells sindicalistes subdividirien encara entre “la classe de persones.”

Escric aquestes reflexions després de la lectura del fantàstic treball de Manuel Vicente, el llibre Rafael Farga Pellicer (1844-1890). Forjador de l’anarquisme català, editat fa uns mesos per Lo Diable Gros. Es tracta d’un estudi biogràfic del tipògraf, pioner del sindicalisme català i impulsor de la Internacional a Catalunya. Una figura poc coneguda i poc divulgada, a diferència, per exemple, de Francesc Layret, o fins i tot Anselmo Lorenzo, a qui se li ha atribuït l’ascendència de la CNT.

El llibre, Rafael Farga Pellicer (1844-1890), reprodueix uns valuosos documents del sindicalisme i de la Internacional de l’època –escrits originalment en castellà o francès, que mostren el nivell de diglòssia existent- i exposa dades poc conegudes com, per exemple, el fet que durant els anys del trencament de la Internacional, amb majoria d’implantació Bakunista a Catalunya, el conegut patriarca del socialisme llibertari Anselmo Lorenzo restà dubitatiu durant uns anys en l’òrbita del corrent marxista de la Internacional, molt minoritari a Catalunya.

S’hi descriu molt bé l’evolució del sindicalisme i del socialisme del XIX a través de Rafael Farga, actiu membre de l’Ateneu Obrer de la Classe Obrera i destacat republicà federal que, com molts altres treballadors contemporanis, van ingressar a la Internacional desenganyats per les limitacions del federalisme i admirats per la revolta de la Commune de París. També s’hi descriuen les dures condicions de persecució, prohibicions i repressió que patí l’associacionisme obrer. O les conseqüències de les accions violentes de l’anarquisme de la propaganda pel fet, que van produir el desballestament de l’anarquisme col·lectivista i de l’associacionisme obrer com a conseqüència de la repressió. I, és clar, el conjunt de congressos, viatges, manifestos i una munió de periòdics d’agitació en què, quasi sempre sense signar, escrivia Farga Pellicer.

S’hi expliquen detalls molt interessants, com la gran amistat que va mantenir amb Mikhaïl Bakunin, qui delegà tota la responsabilitat a Farga en el desplegament de la Internacional a l’Estat espanyol (a la “Regió espanyola”, en nomenclatura de l’època). Una vincle i una estreta relació afavorida per la melomania d’ambdós dirigents de la Internacional: Rafael Farga Pellicer, un treballador manual d’una àmplia cultura, no es perdia les òperes al Liceu, a les quals assistia setmanalment des del galliner.

Un altre detall o anècdota interessant que s’hi descriu és el fet que Bakunin, que ja havia visitat Barcelona, tenia a Sant Gervasi una casa preparada per Farga Pellicer i el seu entorn per passar els seus darrers anys de vida, amb identitat falsa, després que s’hi agreugés el seu estat de salut.

El llibre conté un apèndix amb documents biogràfics o parlaments del sindicalista biografiat. Les seves intervencions o escrits són doctrinaris, amb els llocs comuns de l’anarquisme vuitcentista (la Religió, la propietat, l’Estat, l’emancipació, la ciència, etc.), però també amb recurrents apel·lacions als drets i els deures dels treballadors, allò que apuntava al començament. L’ètica del treball i del sindicalisme. En reprodueixo un fragment –traduït al català- corresponent a un prospecte que anunciava La Federación, Òrgan del Consell Federal de Societats Obreres de Barcelona, del qual fou el director i redactor:

Gran és la missió del nostre periòdic.

En ell sostindrem, acomplint el seu objecte, que el TREBALL ha de ser una llei precisa de vida, per la qual cosa NINGÚ TÉ DRET A EVADIR-SE DEL TREBALL. Només hi haurà ordre, llei i llibertat quan el treball estigui basat en aquests principis; ja que la mala organització del treball és el germen del malestar social.

Avui, tal com ahir, s’esdevé que el qui més edifica, qui més teixeix, qui més conrea… és el pitjor allotjat, el més mal vestit, el pitjor alimentat… Ni els millors i més abundants fruits del treball són per al treballador… El més pobre és qui més treballa.