Res no s’acaba i tot comença

[Publicat el 2005 al setmanari Tot Cerdanyola]

En Lluís Maria Xirinacs va ser detingut i empresonat la setmana passada per un delicte d’opinió. Segurament, molts dels cerdanyolencs i de les cerdanyolenques ni tan sols se n’hauran assabentat, perquè els diaris i la tele no en van parlar gaire. Quines coses, un dels càrrecs electes més votat de Catalunya durant els darrers trenta anys és detingut i processat per fer un discurs polític i no ha passat res! Fins i tot, gran part de les persones que el van votar com a senador l’any 1977 no deuen saber a hores d’ara que aquest perillós pacifista va passar fa poc per la comissaria de Nou de la Rambla de Barcelona –traspassada el dia 1 als Mossos d’Esquadra-, per la presó Model i encara pel penal de Brians. I això en poc més d’un dia. El motiu: fer unes declaracions públiques, per exposar la seva opinió sobre la situació política que es viu al País Basc. La sincera opinió de Xirinacs és que, en qualsevol cas, en la recerca dels camins de la pau cal posicionar-se al costat dels oprimits. Un pensament que ja va exposar el no-violent Mahatma Gandhi. I que Jean-Paul Sartre va defensar posicionant-se militantment al costat dels independentistes algerians del FLNA i dels basquistes que lluitaven contra la dictadura i durant el tardofranquisme (i no afegeixo dades més explícites per evitar-me complicacions com les que ha patit en Xirinacs). És clar que això no és França. I és clar que si Sartre visqués ara i aquí segurament hauria estat perseguit i silenciat com en el cas de què parlem.

La gent gran encara deu recordar les sentades davant de la Model i les llargues vagues de fam d’aquest capellà durant el tardofranquisme i la transició. Va ser un corcó difícil de silenciar per a les autoritats del règim i un membre esgarriat per a l’església, a la qual feia nosa la coherència evangèlica del seu compromís. Per aquesta tossuderia de reclamar l’amnistia i els drets i llibertats dels catalans va ser marginat tant per la classe política com per la premsa. La jerarquia eclesiàstica també va contribuir a silenciar-lo tant com va poder, fins a la seva marginació. Així, Xirinacs ha estat una veu crítica que ha predicat al desert des de fa trenta anys, denunciant totes les claudicacions i vileses d’uns polítics amb nom i cognom que van vendre les aspiracions de l’Assemblea de Catalunya per unes engrunes d’ordre i benestar propi. Alguns punts d’aquesta plataforma unitària, formada per tots els partits que lluitaven contra la continuació del règim, van desaparèixer màgicament i encara avui és tabú parlar-ne (l’autodeterminació de Catalunya). El resultat: el preu d’aquest posicionament valent ha estat l’ostracisme, i un pas per la presó. Tanmateix, no crec que el seu exemple hagi consistit a predicar al desert. Qui sembra, cull. I aquesta tossuderia de Xirinacs, amb tots els seus errors i els seus encerts, crec que ha contribuït silenciosament a l’expansió de noves veus crítiques cansades dels paranys del parlamentarisme coronat i salvaguardat pels qui mantenen el monopoli de la violència. La gent continua reclamant drets i llibertats.

[Publicat el 2008 al setmanari Tot Cerdanyola]

Cada cop estic convençut que des del poder (els qui gestionen el poder polític, econòmic, ideològic i un llarg etcètera) ens donen sempre garsa per perdiu. O gat per llebre, com preferiu. Ens aixequen la camisa afalagant-nos l’oïda amb una comèdia divertida, o clàssica, o sentimental, però sempre entretinguda per tal que ens impedeixi que copsem el drama que ens ve a sobre. Una mica de sabó, un xic de gara-gara i uns copets a l’esquena.

Així, les empreses de carburants ens instrueixen sobre medi ambient i la natura amb petits programes i anuncis televisius, mentre el seu negoci depredador malmet gran part del planeta i la vida de molts pobles indígenes. I a sobre ens ho fan pagar. Així l’exèrcit espanyol, que amb una cínica careta de “força de pau” adoctrina els nens i les nenes en l’art de matar. Així els discursos del rei, hereu polític del dictador feixista i hereu de tots els crims reials, que amb cara de bon jan s’erigeix en autoritat dels valors democràtics per recordar-nos que encara som serfs i susceptibles a ser bombardejats.

No cal que anem gaire lluny: aquestes coses també passen a Cerdanyola. L’Oficina de Promoció dels pisos de la Plana del Castell és un exemple d’aquest cinisme triler. Però també el conveni signat amb AGBAR, que ens ha hipotecat en el consum de l’aigua per 25 anys amb augment anual, això sí, a canvi d’unes reformetes i patrocini del museu de Ca n’Oliver. I un llarg llistat d’exemples més si ens detenim a observar com ens aixequen la camisa.

El súmmum d’aquesta presa de pèl el vam viure durant el darrer ple municipal. El govern i el grup polític que s’omple la boca de retòrica amb la participació ciutadana va impedir deliberadament i discriminadament que moltes persones poguessin accedir a la sala de plens, malgrat que hi havia lloc. Ho impedien els policies locals per ordres del seu comandament polític.

*Per dins un Nerons, però per fora uns Catons… (o la seva correspondència espanyola de “La cruz en los pechos y el diablo en los hechos”).

[Publicat a Llibertat.cat el 12/03/2024]

Aquest home, pagès i savi que havia treballat de tècnic per a una gran empresa agrícola fins que s’hi va rebel·lar, emprèn fa anys una batalla heroica contra el mercadeig i la corrupció de l’alimentació i de la salut. No ho fa tot sol, però sovint sembla que tot sol s’hi enfronti, dient les coses pel seu nom i sense pèls a la llengua. Si ha d’anomenar assassins i estafadors els responsables de la misèria alimentària i de la indigència mèdica, doncs ho fa. Actitud de combat i de clarividència. Una actitud que prodiga confiança entre els seus seguidors. Com ha passat al llarg de la història.

Pots estar 100% d’acord amb ell o només un determinat % . Ningú és perfecte. Però és innegable que Pàmies (i l’entitat que impulsa, Dolça Revolució), ha guanyat diverses batalles als seus poderosos enemics. I encara la Viquipèdia el considera un “curandero” que “practica la pseudociència”, amb una biografia inspirada i blindada des del dogma. I que sense  saber-ho el situen a l’altar de Nikola Tesla o de Galileu Galilei (E pur si muove!). Si fem una cerca a la xarxa, veurem com el poder (quins poders i quins interessos?)  ha inundat la seva figura de referències a demandes, actes suspesos, multes, i mil i una mistificacions com la “teràpia del lleixiu”, la cura amb “orina a les oïdes”, la desqualificació d“antivacunes”, etc.

Però Pàmies, com deia, ja ha guanyat diverses batalles, com la de l’estèvia. Fa uns anys, quan va ser el pioner a conrear i vendre aquesta planta meravellosa que batejà l’entitat Dolça Revolució, va ser perseguit per vendre-la (curiosament, pocs saben que el seu primer client fou Ferran Adrià, que li encarregà les primeres comandes per fer experiments culinaris). Amb el temps, l’estèvia s’ha consolidat arreu del món com una alternativa al sucre i els seus perills per a la salut, i per les seves propietats mèdiques (diabetis, hipertensió, etc.). Actualment, l’estèvia ha passat de ser perseguida a formar part d’un repertori alimentari molt extens. Fins i tot la Coca-cola ha inclòs derivats d’aquesta planta prohibida en un dels seus productes.

Amb l’artemisia annua, que Pàmies conrea i promou, ha passat una mica el mateix. Les seves virtuts i potencialitats han estat menystingudes i silenciades. Però el cert és que combat la malària a l’Àfrica des fa uns anys…  I pocs saben que la seva eficàcia va ser descoberta a la Xina comunista i emprada pel Viet-cong per guanyar la guerra contra els EEUU i l’imperialisme.

Tracteu-lo de boig, de “curandero”, multeu-lo i perseguiu-lo. E pur si muove! No es poden posar portes al camp. Perquè la crisi i l’equilibri entre la salut, l’alimentació, els preus, el sabor i l’olfacte… és evident i incontenible. I en Pàmies i els seus, fa deu anys, fa quinze anys, ja ho advertien. I ara s’apuja el preu de l’oli d’oliva i els pagesos tallen les autopistes perquè és insostenible. Però convé que mirem l’altra cara de la lluna, més enllà del preu i del gust de les verdures: la de la salut, que poc se’n parla.

La revolució serà també alimentària i sanitària o no serà. Perquè són dos pilars que sostenen la nostra existència.

Tot això em porta a una reflexió més familiar: el dogma més intern també ha perseguit el lliurepensament i l’amor a la terra des de l’organigrama. S’ha analitzat molt poc, però el cert és que la CUP va perdre bou i esquelles –també en això– per seguir les consignes ortodoxes i despòtiques sobre temes relacionats amb la salut. El 2021 va plegar una regidora de Tàrrega acusada de “negacionista”; el 2022 un regidor d’Arbúcies es va donar de baixa per motius similars… I podríem sumar un llarg llistat de més casos si fem un exercici d’hemeroteca. Veus destacades com en Gerard Batalla, en Jordi Martí Font o en Gerard Horta no han estalviat crítiques a la versió del dogma sobre salut i alimentació. I és que el mateix Josep Pàmies, anys enrere, havia format part de número 4 de la llista de la CUP per Balaguer. Una dada que incomoda. Com incomoda que aquest heroi pagès sense capa i jubilat tingui una actitud més valenta i més coherent que molts saberuts o ignorants emparats en la servitud. I ja sabeu qui són. Els dels fets i discursos baladrers o cauts.

[Publicat a Llibertat.cat el 27/11/2023]

El concepte d’amnistia bull des fa mesos com una novetat en el panorama polític i mediàtic. I ja hi ha hagut diverses amnisties i indults col·lectius en la història recent als Països Catalans.

Ara, sembla que ja estigui tot fet. Però convé no oblidar algunes coses: l’aparell del PSOE no és de fiar, ja ho ha demostrat històricament; tampoc alguns dels seus gestors pròxims amb aura de negociadors dialogants, que no fan sinó de crossa del règim actual; per a ells, la “pau social” o “concòrdia” són la traducció de derrota de les aspiracions i del moviment que organitzà el Referèndum de 2017; i una altra, l’Estat espanyol, el règim militar i monàrquic mogut per essències i interessos, arrossega una rèmora d’odi i sembla que encara els cogui la desfeta de 1898, que paguen amb els catalans… Tot i que en el fons ja sabem és un tema de diners i d’espoli.

Primer de tot convé recordar que, per als independentistes, el concepte amnistia té una càrrega amarga: l’amnistia de 1977, que fou aplicada de forma general i que va deixar en llibertat centenars de militants independentistes bascos, comunistes, anarquistes, etc., va ser retirada per indicació del ministre d’Interior Rodolfo Martín Villa als independentistes catalans (Carles Sastre, Montserrat Tarragó, Àlvar Valls, Josep Lluís Pérez…), que van pagar exili i llargues condemnes –per fets anteriors a aquell decret de 1977– fins als anys noranta. Els independentistes catalans, marginats per ser lluitadors independentistes catalans, mentre la major part dels represaliats polítics de l’Estat van ser amnistiats, fos quina fos la condemna, l’acusació i la filiació política.

En aquell context de clarificació, molts independentistes catalans van ser abandonats entre el brogit mediàtic i l’agitació dels pactes. Només l’independentisme que lluitava per la Ruptura i persones perseverants com Lluís M. Xirinacs es mantingueren ferms, al Senado, en articles o al carrer, per aquella i tantes altres injustícies que es perpetuaven. I la injustícia, les injustícies, es van perpetuar, i també es van perpetuar la resistència i les legítimes reivindicacions nacionals i populars.

El poble català ha conegut mesures d’amnistia i d’indults col·lectius de caràcter polític al llarg de la història recent. Alguns mitjans n’han parlat, i potser han omès interessadament alguns dels moments històrics en què aquestes amnisties o indults es van produir en clau de ruptura. N’hi va haver unes quantes durant la segona meitat del segle XIX i les primeres dècades del XX. I especialment les dels decrets d’abril de 1931, amb el govern provisional de la II República espanyola, que va alliberar milers de militants republicans, anarquistes, “separatistes”; i encara, el febrer de 1936, el Decreto-ley de 21 de febrer de 1936, que amnistià els presos, represaliats i exiliats pels fets de les revoltes d’octubre de 1934 i tants altres. Els presidents de la República Alcalá-Zamora i del Consell de Ministres, Manuel Azaña, van fonamentar el motiu de l’amnistia simplement pel “resultado de las elecciones a Diputados a Cortes”, un argument que palesa la relació entre l’amnistia i el canvi polític o la ruptura amb el règim precedent.

No va ser així durant la dictadura franquista, que també va ser pròdiga en indults, mesures de gràcia i amnisties. Si bé les “mesures de gràcia” van beneficiar milers de presos polítics amb amb motiu de la “Ley de Suceción” (1947), el ”Motivo del Año Santo” (1949), pel Congrés Eucarístic (1952), per la coronació papal (1958), aniversaris de l’accés al poder del dictador (1961), els “25 años de Paz” (1964)… no ens pot passar per alt que les amnisties decretades pel règim van beneficiar els delictes monetaris (1938), els fiscals (1955 i 1959) i, en una amnistia drecretada el 1939, els fets “en defensa de los ideales que provocaron el glorioso alzamiento contra el frente popular.”

No va ser fins al 25 de novembre de 1975, amb el criminal Franco de cos present i amb motiu de la proclamació del Juan Carlos I com a cap de l’estat, que es decretà un indult per als presos polítics, amb l’excepció dels milers condemnats per “delictes de terrorisme.” N’eren tants, de “terroristes”, i tanta la mobilització per la Ruptura, que l’agost de 1976 es decretà una amnistia generalitzada, que s’anà ampliant als delictes i faltes “d’intencionalitat política i opinió”, que encara exceptuava els delictes adjectivats de “terrorisme”, però que poc després recollí (“superando las dudas e interpretaciones contradictorias respecto a la aplicación de la medida a la totalidad de los delitos contra la seguridad del Estado y de los ejercitos…”) amb indults i amb més decrets fins a arribar a l’amnistia de maig de 1977, que incloïen molts tipus de delictes i que anà acompanyada de l’oferiment d’estranyaments a diversos països dels militants més compromesos (marxeu un temps fins que la cosa es refredi).

A finals de juny i amb decret-llei de març de 1977 van ser indultades 3.905 persones a l’Estat espanyol i només 220 van ser amnistiades. Els mesos següents, els decrets d’amnistia van beneficiar milers de persones. Però com he recordat abans, aquells independentistes catalans en van ser l’excepció: perquè eren més dolents que els altres, per principis i essències del règim o bé per la debilitat del moviment…

Com he exposat, els indults i les amnisties han estat una constant a casa nostra. No es tracta de cap peculiaritat, també ho han fet molts estats europeus. El Regne Unit va amnistiar centenars de militants republicans irlandesos. La República francesa ha pactat amb el FLNC cors en diverses ocasions: el 1981 el govern de François Mitterrand va amnistiar uns 100 presos polítics corsos, mesura que va anar acompanyada de conquestes polítiques com l’Estatut de l’Illa de Còrsega . El 1981 aquest govern també va amnistiar presos polítics d’Acció Directa i dels GARI, entre els quals Jean-Marc Rouillan. L’estat jacobí ha resolt amb amnisties conflictes com els de Nova Caledònia, les diferents condemnes per la guerra d’independència d’Algèria (amnisties de 1964, 1968, 1982) o els represaliats per la revolta del Maig de 1968.

Com ja s’ha dit, el perill que se’n planteja, amb els precedents apuntats anteriorment, és que aquesta amnistia deixi de banda un important gruix de represaliats. Els serrells. Que en quedin al marge els CDR, Pablo Hasél i els incomptables manifestants i activistes que lluitaven i lluiten per la independència i per una Democràcia real.

Aquesta situació, aquesta preocupació, ja es va produir el 1975, i el 1977: és interessant la vigència de l’article del jurista Octavio Pérez-Vitoria Moreno (1912-2010, Creu de Sant Jordi, per cert), que interpretava l’aplicació de l’indult en la legislació franquista encara vigent i les noves legislacions “especials”, a l’article “Amnistia e indulto” el 27 de novembre de 1975 a La Vanguardia:

Penas exceptuadas: En primer lugar se exceptúan del indulto las penas por delitos de terrorismo y conexos, por delitos de propaganda de sentido terrorista y por delitos de pertenencia a asociaciones, grupos u organizaciones comprendidos en la legislación sobre terrorismo (art. 3). El texto de este apartado resulta evidentemente confuso. Se habla en primer lugar de delitos conexos a los de terrorismo. El concepto de delito conexo no se caracteriza precisamente por su claridad y se halla sujeto, por tanto, a interpretaciones discrepantes que es aconsejable evitar, sobre todo en una disposición en la que precisamente se concede una de las formas de la gracia. Por otra parte, la expresión “propaganda de sentido terrorista” tampoco ofrece excesiva luz sobre lo que técnicamente se ha querido expresar y, por último, la parte final del artículo, referente a le pertenencia a asociaciones, grupos u organizaciones comprendidos en la legislación sobre terrorismo, plantea dudas respecto el verdadero alcance de la limitación de la aplicación del indulto. (…)

En efecto, se puede estimar que dado que el Decreto Ley sobre Terrorismo hace referencia concretamente en su artículo 4.° a organizaciones comunistas, anarquistas y separatistas, todos aquellos que hubieran sido condenados por pertenecer a toles asociaciones políticas a tenor de los preceptos del Código Penal, se verían exceptuados de la aplicación del indulto.

Entiendo, por el contrario, que una consideración correcta del espíritu del precepto y, sobre todo, de la amplitud con que debe interpretarse una norma de concesión de gracia, conduce a la conclusión de que debe aplicarse el Indulto cuando menos a todos aquellos que fueron juzgados con anterioridad a lo legislación especial sobre Terrorismo, pues un decreto regulador de tal beneficio debe estor vinculado –independientemente de su naturaleza jurídica— al principio de la irretroactividad de la ley penal. Puesto que en el momento de la comisión del delito no se hallaba en vigor la nueva normativa, todo lo previsto en esta última que perjudique al reo no puede tener aplicación, precisamente por tratarse de una disposición que por su naturaleza debe interpretarse, más que ninguna otra, puesto que tiende a beneficiar al condenado, en la forma más favorable al reo.

En Juli havia embolicat tothom qui coneixia en aquella aposta de les eleccions d’Educació. Pocs recursos, molta pressa i, en poques paraules, una organització feta amb pedaços. La gent que s’avenia a anar a les llistes enviava els DNI i el nom complet per missatge de mòbil, per engruixir-les. L’ordre a la llista s’havia de fer en cremallera, dona-home o viceversa, i en Dalla havia ultimat la composició de les paperetes a darrera hora des de la seu, amb retorns i trucades del Departament de Treball, perquè hi mancaven dades o perquè algunes dades no coincidien. Les comunicacions, trucades i missatges amb en Juli treien fum.

Dies abans de les de les eleccions la Intersindical de Catalunya es feia present a les sales de professors i mestres de nombrosos centres educatius. Octavetes a blanc i negre i algun cartell modest i mal acabat presentaven la candidatura de cada territorial. Una feina que havien fet alguns docents vinculats amb el projecte, però també persones que de forma desinteressada es desplaçaven i visitaven els centres de la seva ciutat per deixar la propaganda electoral. El sindicat havia irromput en un sector on era inexistent, però ningú podia saber quins resultats s’obtindrien. Estaven a dalt de la cresta, després del prestigi atorgat per la vaga general, però això, en el món laboral, mai se sap.

Finalment va arribar el dia de les eleccions. En Juli havia trucat a l’Oriol Aguilar perquè fes d’observador a les meses i intentés fer un recompte i seguiment de les meses.

—Només hi podré anar a partir de les 16h, perquè treballo tot el matí. Però què haig de fer ben bé?

—Et presentes a les meses i demanes l’acta quan es tanquin les votacions. Pots al·legar que formes part de les llistes, t’identifiques si cal, i controles el seguiment de les votacions. Estigues amatent perquè, si poden, amaguen les paperetes i entre ells callen com un putes. —En Juli li va donar instruccions de com revisar que les paperetes estiguessin visibles com la dels altres, que l’acta estigués en ordre, i que comptabilitzés els vots de cada mesa electoral. Que no hi hagués tupinades, en definitiva.

—Però vejam, si hi ha unes vint meses, no podré comptabilitzar els vots de totes a la vegada, no tinc el do de la ubiqüitat…

—Doncs passa’t per les que puguis, i les que no et doni temps de recollir les actes, t’hi passes abans a fer un cop d’ull.

L’Oriol va poder fer una dotzena de centres amb prou feines i amb només dues hores, les que es mantenien obertes les meses a la tarda. Va córrer esperitat amb la moto d’escola a institut i demanava com anaven les votacions, amb algunes enganxades i discussions amb alguna persona de la mesa, vigilades per apoderats d’altres sindicats. —Si no tens identificació d’apoderat no et podem deixar mirar l’estat de les votacions…

A l’institut del Turó es va torbar la Carina Ciureda, que coneixia de la seva ciutat i d’haver intercanviat algunes paraules. Es va sobtar de trobar-la petant la xerrada i rient asseguda al sofà del vestíbul amb un parell de persones que coneixia. Anava de número tres de la llista de la seva territorial i s’estava allà, tan panxa. Amb un centre en tenia prou.

—Comencem bé! —va dir-se interiorment l’Oriol, i va tornar a pujar a la moto atrotinada que el duria al següent institut. Una bogeria de marató.

Passades les deu de la nit ja es va saber els resultats oficials. Al grup de WhatsApp s’enviava l’enllaç dels resultats oficials publicats a Treball: “Juntes de personal docent” Intersindical de Catalunya, 4295 vots arreu de Catalunya… Tercera força sindical, fruit de l’èxit del sindicat liderat per Anselm Teixidor i dels fils que va moure el veterà Juli Mitjavall.

En Juli escrivia animat —Al Vallès Occidental hem quedat com a segona força! —Tothom el felicità, perquè tot i les mans i les gestions, havia estat la seva dèria. Aconseguien una desena de delegats per a la comarca, amb la Núria de cap de llista.

El curs reprengué el seu ritme després de la irrupció del sindicat independentista a Educació. Notícies a la premsa, felicitacions, anàlisis… En ple context i ambient de derrota del sobiranisme, amb les urpes del 155 al damunt, aquella notícia suposava el més bon averany i esperança.

Dies després en Dalla va rebre una visita al seu despatxet. Eren en Colomer, en Papalló i la Dúnia. Hi havia unes qüestions a tancar:

—De les persones alliberades a Educació per al curs vinent, ens hem d’assegurar una quota. —apuntà en Magí Papalló.— No pot ser que la sectorial aparegui molt identificada amb Poble Alliberat.

En Dalla aclarí que no tothom que havia sortit al capdavant de les llistes militaven al seu partit o a la CUP. —Si vols ho podem comprovar ara, un a un. A més, molta gent que ha sortit escollida com a delegats no voldran alliberar-se. D’això, si voleu, ja me’n cuido.

—Però ens hem d’assegurar que la Martina, l’Alfons i un parell més s’alliberin a càrrec del sindicat. No cal que hagin sortit escollits, això ja ho saps. —En Colomer li aclaria amb un cert posat docte, i continuà amb la idea dels equilibris al si del sindicat que ja havia argumentat en Magí.

— I també en Samuel Poltró, que és el meu company i anava a les llistes. —Va reblar la Dúnia, que escombrava cap a casa, però sense quedar malament, perquè tots quatres ja coneixien la circumstància.

—No us amoïneu. Estic al cas de tot.

(Contra la impostura sindical)

En Jordi es cargolava de riure. Havia començat a piular per fer la guitza als qui creia que identificava com els responsables de la seva persecució, per acció o per omissió còmplice.

Entre aquests, el treia de polleguera en Tomeu Venturós, de qui no perdonava els control, tots els dies i totes les hores, del seu estat al WhatsApp. Era el responsable d’Acció Sindical, i poc l’havia vist per l’hospital, cap visita, cap assessorament. Certament, era un sindicalista peculiar, que allargassava les paraules i les excuses quan parlava. I que mai es comprometia a res. Tenia la fama de poc laboriós, però amb el prestigi de ser un veterà, més de vint anys d’afiliat, si fa no fa els que comptava com assalariat del sindicat. —Un panxa agraït i un covard —meditava en Gespi, que s’enderiava novament.

Va recordar la campanya de Jep Ferrer a la candidatura del Barça d’uns anys abans. El personatge que disputava la presidència a Laporta, antic empresari del porno i altres excentricitats, va prometre que faria un tatuatge de l’escut del Barça a tots els socis que hi aportessin la signatura de suport.

—Tatuatge de veritat, no una calcomania, eh! —expressà Jep Ferrer en la seva línia més nuñista.— Pues, qui ho vulgui, tindrem un servei de tatuadors aquí per als socis que vulguin donar-nos una signatura… —Assegurava, amb un “que” barceloní sense vocal neutra i aferrat al petit micro, amb què gesticulava el seu neguit. La seva acompanyant a la roda de premsa incloïa a la promesa que durant tres dies de la recollida de signatures també regalarien una pizza d’un empresari que col·laborava amb la campanya, en Ferran Castizo, “El rei de la pizza culé.”

Evocava aquells dies de feina intensa per a la candidatura de Jan Laporta, mentre que en Mateu Venturós, esquerranós i de la CUP, formava part de la campanya d’en Ferrer.

—Ell, ell va estar donant suport, fent campanya per al friqui aquest de les calcomanies mentre nosaltres maldaven per fer president de nou en Jan! I ara va fatxendejant com si fos el més culé del món. —Pensava, i el seu pensament basculava de l’àngel justicier al dimoni punyeter. El dimoniet guanyava el torçabraç…

I les rialles d’en Gespi es van convertir en un esclafit meteorològic mentre escoltava el vídeo del mini adversari de Laporta, amb dificultats de locució i una escenografia que feia pensar en una broma:

—La nostra campanya ha de ser un exemple ja de com volem governar un club, que hem de trencar, que hem de canviar la manera, que hem d’evolucionar, i que creiem que amb activitats així el soci… —I Ferrer no trobava el terme adient per completar la frase, però accentuava el “que” sense neutralitzar, com si reivindiqués en Josep Lluís Núñez.— …li farem arribar aquest tarannà que tenim…

No es va poder esperar i va escriure una piulada al Twitter. Tenia ganes de brega:

—El calcomanies @TVenturos, que va fer campanya pagant amb tatuatges i pizzes, ara a la defensa del seu amo el secretari general i no electe que no vol ensenyar els comptes i que no respon els missatges que li he enviat.

Aquella piulada la van llegir només en Tomeu, citat, però tot seguit, hores després, també en Magí, la Dúnia, la Tous, en Colomer i en Dalla, que havien rebut el missatge enllaçat a un grup de Telegram paral·lel i exclusiu que tenien alguns membres del sindicat.

—El capullo aquest ja torna a emprenyar, haurem de fer alguna cosa…

Un any després del referèndum. En Juli se sentia contradit. Després de la cresta de les mobilitzacions, la declaració d’independència i la vaga general, comprenia que calia un pas per a la clarificació. A la Unió d’Ensenyants hi tenia molts bons companys, amb qui havia treballat des feia tres dècades colze a colze. Però a aquelles alçades no s’entenia que no es tinguessin les coses clares en el marc nacional, en l’aposta per la independència. Molt bé en la defensa de la llengua, la cohesió i la lluita contra la segregació, però aquest element vertebral no es podia esquivar d’aquella manera per molt que el sindicat de docents majoritari abracés moltes famílies, algunes amb un lligam amb partits no compromesos que fregava l’organicitat. A més, feia pocs mesos havia engegat a rodar algunes persones del sindicat per la seva connivència amb l’endollisme i la vista grossa. Concretament davant l’actitud escandalosa d’un alliberat barrut i dròpol, però emparat per alguns protectors i per l’omissió de molts altres.

Va consultar amb alguns companys del nucli del partit la idoneïtat de crear una sectorial de docents a la Intersindical de Catalunya, sindicat que havia protagonitzat la gran vaga general post Referèndum i on havia estat afiliat feia tres dècades enrere. No comptava amb sectorial d’Educació i això volia dir començar des de zero. Però ell ja hi tenia experiència.

—Com ho veus? Tenim cinc mesos per confeccionar unes llistes i segur que tenim bons resultats. El país ho demana, i es respira a l’ambient la necessitat d’un sindicat independentista, sense ambigüitats. Una eina de país —En Juli Mitjavall va plantejar a en Gabi Clota, company de partit i també professor de secundària.

—Ho veig molt bé. Tu sabràs, que és qui té l’experiència en això. Des del partit podem dirigir aquesta sectorial, i podríem dedicar gent a fer feina organitzativa i d’expansió de PA. En Clota li recomanà, abans, que millor parlar-ho abans al Comitè Central i que ell ho plantejaria, que li ho proposaria a l’Abel, que ja començava a manegar fils al sindicat.

Això li va fer poca gràcia. L’Abel Dalla ja li havia fotut un parell de punyalades en els temps de la CUP. Treballa sempre al marge de l’organització, conspirava amb qui li convenia i l’intercanvi de cromos era el seu quefer diari. I no, que no perdonava que l’haguessin deixat tirat després de tants esforços. Per això va engegar a rodar la candidatura política, en aquells anys ja plenament parlamentària. Molts anys de decepcions, covardies i mesquineses, totes juntes. Però això havia passat ja feia uns quants anys, i potser, va pensar confiat, ja està superat. Ben aviat va agafar el telèfon, disposat a fer tot de trucades. ¿Tenia el cuc dels anys d’intensitat militant per bastir la CUP, viatjant de poble a poble en un apostolat malaguanyat?

—Tio, recordes allò que et vaig comentar de muntar una candidatura d’Educació d’Intersindical de Catalunya? Doncs ara és l’hora. Comença a temptejar la gent que coneguis del Bages perquè això va de debò.— La trucada d’en Juli era una nova molt anhelada, una evidència. Molta gent esperava que algú hi posés fil a l’agulla. En Roger li va dir que fantàstic, que comptés amb ell, tot i que aniria molt enfeinat i no podria fer molta cosa més que des de la seva escola.

Les trucades a excompanys d’institut, militants del partit, de l’Assemblea, de la Unió o de la CUP es van comptar en uns centenars en sols una setmana —la factura de telèfon també es va disparar—. Contactà amb docents de la comarca, del Maresme i del Vallès Occidental, d’Osona, de Ponent, de Girona, del Consorci de Barcelona… I delegà a tants altres companys, especialment del partit, el fitxatge de persones de confiança per enllestir una possible candidatura.

Un vespre, mentre corregia exàmens, munt de fulls i respostes guixades amb vermell, fou ell qui rebé una trucada. Escoltava el Grasset i el Boye al 324 mentre corregia —Quin paio, ¡Ahí lo dejo! Aquesta és la solució, portar el conflicte a Europa; a Espanya no hi ha justícia.

—Hola, Juli! Que m’ha comentat en Gabi que volies parlar amb mi per preparar les candidatures d’Educació. Jo et puc oferir un cop de mà. Anirà molt bé tenir més gent del partit al sindicat. Ja teniu prou gent? Si vols, puc proporcionar persones de confiança per fer les llistes. —Havia estat francament agradable i cordial, amb una veueta que li sonava, però, a jesuítica. Li oferia, a més a més, hores que hi podia dedicar perquè es passava el dia a la seu. I també es podria dedicar a fer trucades al Departament, a Treball i fins a la premsa. I el que calgués.

—Doncs ens fas un favor; jo arribo on arribo, perquè vaig fins al capdamunt de feina. Però avisa’m sobre qui és qui dels qui trobis, perquè ha de ser gent del sector i amb un perfil seriós. —En Mitjavall confiava més en les persones que ja tenien una trajectòria i vincle amb la Unió, per això l’advertí.

—Sí, sí, sí, no et preocupis… Si vols fem una reunió aquesta setmana vinent i ens posem mans a l’obra. Aquí a la seu.

A aquella primera reunió, en una sala fosca i polsosa, només hi van acudir l’Enric, en Gabi, en Benet, l’Oriol i en Juli. Cap dona. I l’amfitrió Abel Dalla, que no era d’Educació però que es va mostrar amatent a tot el que s’hi fermentava. No va servir per a gaire, fora del debat i de somiejar expectatives i escenaris. Tanmateix, de manera oficial la candidatura començava a caminar.

Algunes setmanes després, en Dalla va trucar-li de nou. Comptava amb un llistat de gent per muntar les candidatures a diverses territorials, i tants altres noms encara pendents de confirmar.

—Sí, mira, per a la teva comarca he trobat la Carina Ciureda i el Samuel Poltró. Aquesta me l’has de posar al davant de la llista. I també és important la Martina Noria, del Baix Llobregat, que m’ha proporcionat altres noms… —Va enumerar uns quants noms més, i algunes dades disperses.— Ja t’explicaré. Cal compensar una mica els equilibris interns i alguns d’aquests són de l’òrbita d’Esquerra. Però ens estan proporcionant molts contactes. T’enviaré la llista de cada territori quan estigui més clar.

A poques setmanes de les eleccions d’Educació la llista estava incompleta i van haver de córrer uns i altres per fer imprimir les paperetes i enviar-les al Departament de Treball, com a requisit per participar a les eleccions sindicals.

Un 30% de companys de baixa, tan sovint una sortida desesperada davant el pànic per les infeccions i les morts que es vivien i s’anunciaven als mitjans. I ells estaven a primera línia del front. Sense cuirasses, cada dia i moltes hores exposats a un perill invisible i previsible.

Els passadissos de l’hospital eren una corrua de lliteres de pacients abandonats en silenci i un tràfec de sanitaris amb induments excepcionals, coberts de plàstic de qualsevol mena. El gel hidroalcohòlic escassejava i les cadires de rodes i els mànecs de les lliteres es netejaven amb solucions de lleixiu. El personal de neteja i les auxiliars anaven de bòlit. Algunes viseres inestables, ulleres de protecció embafades i mascaretes blaves i verdes oferien un panorama dantesc i distòpic. Cobertors verdosos de sabates i guants de làtex que sobrepassaven les papereres, gemecs ofegats i auxilis llunyans de pacients orfes. Desconcert amb ordre de formigues emblanquinades i frenètiques, corredisses i desassossec per atendre l’impossible.

Les primícies i les incerteses sobre el nou virus corrien de boca en boca entre el personal sanitari, però ningú sabia del cert de què anava la cosa. Era una trinxera davant una amenaça incorpòria. Tant, que l’hotel Lluminària, a pocs metres de l’hospital, havia habilitat cent cinquanta habitacions per a metges i infermeres, com a mesura de profilaxi i per facilitar la conciliació amb les hores extres sobrehumanes que duien a terme.

Canvi de vestuari i de guants repetitiu, neteja de mans, casquets per als cabells, gestos escrupolosos, cops de colze per obrir les portes, esternuts de la sospita, suor i picors primaverals… I en Jordi era allà, traginant cadires i camilles cada jornada, mentre la majoria de població romania confiada a casa des feia tres setmanes. Feia la feina de cada dia, ara amb un estrès extra i amb moltes consultes i peticions dels companys.

Llegia l’entradeta d’un digital local de la comarca i arrufava les celles: “Els agents dels cossos policials han fet sonar les sirenes en homenatge al personal sanitari.” Després, una notícia d’El Nacional, que entrevistava el personal de l’Hospital Clínic: “Un cop acabat el torn, molta por i quan arriben a casa no gosen acostar-se a la família. Arribar a casa és posar tota la roba a la rentadora, dutxa i no tocar els fills. És dur.” Va acabar el cafè, capficat per tantes coses que tenia al cap.

Aquell matí, a sobre, arribava amb retard i encara havia de buscar aparcament. Un control de Mossos l’havia aturat per comprovar que tot estava en regla, que comptava amb el certificat d’autoresponsabilitat:

—Sóc sanitari, vaig a treballar a l’hospital —S’apujà la mascareta i els mostrà la identificació amb la cinta que portava al coll. Tot en ordre, però ja havia perdut uns minuts a la cua del control de trànsit. El Mosso se n’havia distanciat uns centímetres més en comprovar-ho, en una reacció preventiva, i tot seguit va indicar amb les mans, com si matés mosques i fes córrer l’aire, que podia continuar amb la marxa.

En arribar a l’hospital es dirigí al petit espai sindical amb què comptaven com a delegats ell i la seva companya. El presidia el cartell del President a l’exili que van editar per a la campanya electoral, una fotografia feta en la seva visita com a màxim càrrec institucional del país. Altres cartells, adhesius, graelles i calendaris decoraven el despatxet. Un dels papers penjats al suro recollia un llistat de candidats a cobrir la borsa de zeladors que en aquella situació es trobava exhaurida, una necessitat peremptòria per al gegant hospitalari i una oportunitat laboral per als aspirants més necessitats. Ell gestionava també aquelles peticions a dues bandes.

Agafà el telèfon i respongué una altra trucada: —Sí, demà ja pots venir. Però abans has de passar per Personal a portar la documentació de la Seguretat Social, el DNI i les dades de la domiciliació bancària… Sí, sí, tot el material te’l donaran aquí, per això no t’amoïnis. Porta’t un calçat per a la feina, que es quedi aquí. I l’esmorzar i aigua…No hi ha cap bar obert ni funcionen les màquines de menjar… I visca del Barça! —Coneixia el Toni de Gramenet i d’haver anat amb el seu germà a veure alguns partits de futbol. L’home havia passat la cinquantena i feia dos anys que no trobava altres feines que fer de fregaplats ocasional en un restaurant els caps de setmana. Per aquell home allò era la solució definitiva a l’atur indefinit en què es trobava.

Es posà a l’ordinador per fer una piulada des del compte de la secció sindical: reclamar més material de protecció per als sanitaris i deixar clar que tot i els aplaudiments els seu sector laboral arrossegava molts dèficits. L’altra feina, la de fer el corcó sindical.

Mirà el Twitter una estona, i furgant algunes piulades anteriors del sindicat va parar atenció en una: “Nosaltres Formacióc.cat, cursos per preparar-se les oposicions als cossos d’Administració de la Generalitat…” Furetejà una mica més. Clicà un enllaç i un altre: “El temari consisteix en 25 temes que són comuns a tots els cossos especials A1 i A2. La previsió d’enguany afecta diversos cossos especials…” L’enllaç duia al web d’aquesta empresa però on apareixia el logo del sindicat. I els noms de Joaquim Colomar, del secretariat nacional, i d’un tal Barranco com a formadors… Tornà a fer una cerca al Google i aparegué l’anunci d’aquesta empresa dins del web del sindicat, amb l’oferta del curs online i l’adreça cursos@intersindicalcat.cat. Dos trimestres sis-cents euros, cinc-cents cinquanta si eres afiliats. —Ja el tenia pillat! Quin tros d’estafador! —En la investigació davant la pantalla se li havien escolat els minuts, amb un parell de trucades d’interrupció, i en un no res havien passat més de tres hores. Marxaria a dinar content. Avui a casa tenia mandonguilles.

Al despatx adjunt on es realitzava el congrés, a la sala d’actes de la facultat de Comunicació de la universitat, es preparaven les còpies de la documentació i s’hi amuntegaven credencials i paperetes damunt la taula. Un calendari de paret de dos anys abans endomassava aquell comitè improvisat: “A la universitat, per la República i els drets socials!”

La Dúnia, en Dalla, en Tomeu i l’Estel conversaven i preparaven el material. Aleshores van aparèixer en Magí amb en Joaquim Colomer i en Robert Casas. El congrés no s’havia iniciat, el rellotge indicava que encara restaven dos quarts perquè la gent accedís a la sala un cop acreditats.

—Ja ha arribat? —va interrogar en Colomer.

—L’he vist fora abans, que s’estava fent un cafè amb el seu germà i la Bel al bar de la cantonada, aclarí en Dalla.

—Doncs que vingui, ara serà el moment de plantejar-li el pa que s’hi dóna. Ja té clar que només es presenta una candidatura de secretariat per tal de facilitar les coses. Ara cal posar sobre la taula l’assumpte de la rotació i de la seva retirada en dos anys.

En aquell moment l’Albina va accedir al despatx, amb un gran somriure i un comentari jocós sobre el clima de secretisme que s’hi respirava. N’estava una mica al cas, perquè la conxorxa ja corria en petit comitè, i ella era experta en indiscrecions i xafarderies. Però ja malfiava d’algunes de les intrigues de passadís, perquè havia sorprès més d’un cop la Dúnia i en Dalla entre murmuris, que tallaven la conversa de cop i volta, ell amb aquell caparrot i un cop d’ull crescut i suspicaç, i ella, amb aquella veueta de monja disgustada, que la saludava amablement.

—Avui li ho proposem, i no ha de passar res que no hagi de passar —puntualitzà la Dúnia, que mirava tothom amb ulls felins.

—El que digueu, és una decisió col·lectiva —expressà en Magí amb un quequeig delicat. En Robert va puntualitzar que la clau de la proposició era evitar un mal major que perjudiqués el sindicat. I que qualsevol estridència durant el congrés podria sortir d’aquell espai i arribar a la premsa. I als partits. Ell, precisament, era la peça que connectava amb els mitjans. Comptava amb uns tentacles insospitats, i va esgrimir aquesta idea com a eina de pressió. Si no hi accedís, tot anava al carai!

—I on és el Brauli? —reclamà en Magí.

—A la paradeta d’acreditacions —va aclarir l’Albina.— Hem xerrat una estona. Està força animat.

La Dúnia, amb veu dolça, els va advertir, adreçant-se al Magí: —Crec que és el moment d’avisar-los i que vinguin, que no se’ns posi el temps a sobre. Podries trucar tu a l’Anselm per dir-li que vingui o començarem tard.

Però en Magí no es va atrevir a trucar-li, insegur, mans a les butxaques durant tota l’escena, i va optar per enviar un missatge a la Bel: “Som al despatx. Hauríeu de venir ràpid un moment abans que s’iniciï el congrés. Hem de lligar quatre coses.”

Quan van arribar l’Anselm, l’Hèctor i la Bel, una rotllana dels presents els esperaven damunt la taula del despatx. En Colomar i la Dúnia van prendre la paraula, a mode de missatgers, amb el document de renúncia damunt la taula:

—Hem acordat, tots els membres de la candidatura única que som aquí, que tot i que tu apareguis formalment com a candidat a secretari general, s’establirà una rotació del teu càrrec, que realitzarà el vicesecretari tal i com estableixen els estatuts —puntualitzà en Colomer, amb alguns dits damunt del document. —Hauries de signar el compromís de la teva renúncia al càrrec quan hagin passa els dos anys, per evitar malentesos posteriors. Creiem que és pel bé de sindicat, i ho hem valorat col·lectivament com la millor sortida.

L’Hèctor va serrar les dents i la Bel va clavar una mirada de greu reprovació que va fer abaixar molts caps. Havia estat una emboscada molt bruta. L’Anselm, que realment no s’ho esperava, va apropar-se al document, el prengué i el va llegir detingudament, ulleres aixecades per salvar la miopia.

—És un model estàndard que es fa servir a les empreses per establir la renovació pactada de càrrecs. Té totes les garanties i respectarà la confidencialitat i la protecció de dades… A l’acta del congrés, és clar, encara que se’t voti a tu com a secretari general, caldrà que consti que el teu mandat serà de dos anys i que els dos anys següent seràs rellevat per en Magí —La Dúnia puntualitzà les paraules garanties, confidencialitat, protecció de dades i acta arrossegant la llengua pel paladar i repicant amb el bolígraf damunt la taula, tal com si tingués el document a mà.

—Però això és una ensarronada! —Va protestar l’Hèctor, emprenyadíssim, i va fer camí de la portà i tornà al costat del germà, enmig d’un silenci sepulcral que va trencar la veueta d’en Tomeu Venturós:

—Estaria bé que tots els membres de la candidatura hi donessin el vistiplau. Vaig a buscar la resta… —I sortí esperitat en direcció a l’entrada de la sala d’actes.

—Això no són maneres de fer les coses! Vam pactar una proposta de secretariat de consens, per evitar les tibantors i les travetes. I ara ens veniu amb això! No és democràtic, perquè és una maniobra que es fa d’esquenes a l’afiliació que ha de participar al congrés… —La Bel, amb el to i els gestos semblava del tot disposada a estripar la baralla. Havia picat pedra durant molts anys i ara veia que usurpaven la legitimitat d’aquell treball amb una intriga de saló.

—Tant és… Ja signaré. —Resolgué l’Anselm per refredar la tensió. Temia que tot se n’anés en orris o, pitjor, que una espurna provoqués un conat de mastegots dins del despatx, a pocs minuts del congrés i amb els afiliats i la premsa que ja havien accedit a la sala. Coneixia el germà i va calcular molt bé la tensió de l’escena.

Anselm Teixidor va signar el document “reservat” davant dels presents. La Bel i l’Hèctor van acceptar aquella decisió difícil. El congrés es va desenvolupar com estava previst.

Al juny hi havia convocat el VI congrés nacional del sindicat. En Jordi hi participaria tot i el desencant passatger que li produí el missatge del Colomer. Després de les gran mobilitzacions del referèndum, el sindicat fixava la mirada en les futures eleccions de 2019 i es presentava davant la premsa com una eina per “assolir la República catalana”, que havia de rejovenir els òrgans de direcció i es dotava de “massa muscular.” Les coses, però, giraven per una altra banda, tal i com es començava a ensumar. Entre bambolines es teixia un pacte vergonyós que determinaria els mesos posteriors que li tocaria viure.

—Votaré l’Anselm, que ens portarà a la República catalana! —exclamà joiós al seu acompanyant. L’Anselm Teixidor, que havia capitanejat la vaga general més gran viscuda des dels anys dels avis, va ser novament escollit per àmplia majoria en aquell congrés. Això pintava bé, pensà.

Un centenar de braços dibuixaven un fons verd de les paperetes a la sala, ventalls, camises arromangades i entusiasme entre els afiliats que votaven els documents i revalidaven l’Anselm en un sala que quedava petita per primer cop en un ambient xafogós, accentuat pel caliu del projector.

Però el sanitari laportista no tenia coneixement de tot allò que es coïa més enllà de l’escenografia del congrés. Als bastidors de la intriga, feia mesos que es treballava per arraconar l’Anselm. La cooperació necessària i la maquinació deslleial feia anys que intentaven ocultar-lo i enviar-lo, en paraules contemporànies, “a la paperera de la història”. Tot i que l’Anselm comptava amb molta història, amb majúscules. Podrien renovar els òrgans amb argúcies i pressions, però difícilment podrien enterrar el símbol del compromís dels anys de clandestinitat, exili i presó del veterà sindicalista. La cooperació necessària es va decantar aleshores, en una llambregada de conspiració. Feia molt temps que el Magí, assalariat comptable del sindicat feia més de quinze anys, i altres conversadors de passadís, ho havien intentat, endebades. Però ara, en aquella conjuntura, hi trobaven el caldo de cultiu idoni. Llambregades i fregadís de mans. Ara era el moment? El motiu no era sinó els atacs furibunds i criminalitzadors de la premsa ultradretana contra l’Anselm. Ells no havien mogut un dit per contrarestar-los, és clar. No es podia consentir un secretari general amb aquella trajectòria i aquella imatge… La idea, és clar, va sorgir del Joaquim Colomer, que amb les expectatives de futur polític frustrades a les bastides del seu partit maldava per fer-se lloc i fer-se fort a la direcció del sindicat:

El desllorigador es va establir setmanes abans, en una conversa d’uns pocs posterior a una reunió amb un alt càrrec de la funció pública a la seu:

—Que no pot ser, que tot el que hem crescut ho podem perdre per la mala imatge del terrorista! —exclamà en Joaquim, mentre que en Tomeu Venturós i l’Estel Barranquera amb el cap cot amagaven la vergonya d’aquell comentari, i en Dalla, la Dúnia, en Robert i en Magí assentien silenciosos.

—Això només té una solució —oferí el misteriós Robert, que comptava amb moltes influències i connexions polítiques però que es mantenia a la distància organitzativa des feia un temps —El dia del congrés, ja que som més els que volem un canvi, el mateix dia, li presentem un document, un pacte, en què renunciï inesperadament al càrrec per motius personals…

—Això és molt bèstia! —expressà en Joaquim Colomer, que fins aleshores s’havia mostrat com el més bel·ligerant…

—Una altra solució és oferir-li un pacte de rotació, dos anys i dos anys —oferí la Dúnia Sanchis, que habitualment es manifestava taciturna i observadora, i que havia acabat d’aterrar al sindicat com a mà dreta d’en Magí —És el que es fa en aquests casos, fins i tot en acords judicials. I a més, només existirà una candidatura, la nostra, on podem incloure’ls i que no molestin. Ells no tenen temps de muntar-ne una altra.

—Ja ho tenim! —confirmà l’Abel Dalla, que es refregava les galtes i mirava neguitós a totes les bandes —Aquesta és la solució, que tingui un retir gradual i així ens curem en salut. Fet i fet, ja tindrem el sindicat a les nostres mans i tampoc tindrà cap marge de maniobra.

Va creuar una ullada confident amb la Dúnia, i un lleu somrís mentre recalava les mans sobre la taula ovalada que tantes reunions i acords havia presenciat. Llum tènue i tensió lumínica dels semàfors que entraven des la finestra, i una estridència de clàxon que anunciava el final de partida.

En Magí Papalló callava com un puta i escrivia una piulada a Twitter:

“La mediocritat s’expressa en projectes fallits, conflictius i de poc futur. El projecte d’Espanya és el conflicte. I això no és futur. Guanyar o perdre. Interessos col·lectius o interessos personals. Lluitar per tothom o lluitar només per jo. Només tots plegats compartim futur.”

Conta en Jordi que va rebre un missatge del Colomer. Havia d’eliminar en qualsevol cas la imatge del president a l’exili de la propaganda de la secció sindical. Enravenxinada màxima, disgust, enuig i ganes d’engegar-ho tot a rodar. Segons després de llegir-lo, va decidir que de cap de les maneres. Que què s’havia pensat aquell milhomes, un mitjamerda que li volia imposar un criteri absurd en un moment polític com aquell.

El President havia visitat l’hospital feia poc més d’un any, abans de marxar cames ajudeu-me per evitar la repressió. Els tribunals espanyols, els serveis secrets de la llista europea, la benemèrita, tots l’empaitaven des d’aleshores. El President, amb el Conseller de Salut, van ser molt amables en aquella visita a l’hospital. Van parlar amb tothom, van estrènyer mans i van fer abraçades, riures, somriures i alguna broma jocosa per part del conseller. Eren els temps abans del confinament i els somriures es compartien amb comoditat.

El germà del conseller, a més, havia passat llargues temporades dels seus darrers dies a l’hospital. I havia establert uns forts lligams amb en Jordi i molts altres sanitaris habituals. Uns lligams que van soldar amb els mesos un fil de complicitat molt fort amb l’exili.

Havia rebut un missatge de Telegram:

“La imatge que heu fet servir per al cartell de la vostra secció no es pot tornar a utilitzar. El sindicat ha de mantenir una expressió de neutralitat. I nosaltres ja mostrem el suport als presos i exiliats sobradament des dels canals oficials. Feu el favor de retirar-la de les xarxes socials.”

Eren uns dies especialment estressants. En aquell moment retirava la camilla d’un transport a la UCI, i les ulleres li impedien una lectura normal del missatge pel baf de l’ambient. No s’imaginava que en pocs mesos les coses empitjorarien i les mascaretes, viseres i ulleres farien impossible portar les ulleres a la feina.

—Cagoenlaputa! Desgraciat i vividor que m’ha de dir què hem de fer nosaltres! Si ens sa vida han doblegat l’esquena… —El disgust el va decidir a plegar. —Deixo el sindicat. Jo no m’hi he posat per aguantar aquestes impertinències.

I va enviar un parell de missatges a altres companys de la sectorial amb la decisió. A l’Hèctor, el coordinador, i al Xavier, de qui sabia que també havia tingut una topada per les absurditats dels manaires mandarins de la direcció. S’hi va desfogar, però no el van convèncer.

En qüestió d’hores va rebre una trucada de l’Anselm, el Secretari General, que amb molt poques paraules va aconseguir que no tirés endavant la decisió en calent i que fins s’arromangués per presentar la candidatura a les properes eleccions a la seva secció. I així va ser.

Mesos després era elegit delegat sindical a l’hospital. Tres delegats per al sindicat independentista, inexistents fins aleshores al centre públic amb més treballadors de Catalunya. Un èxit rotund que acompanyava les passes de gegant del procés d’emancipació del país. En Jordi xalava, però no havia perdonat la cretinada del Colomer.

Comptava amb unes habilitats especials i no li va ser difícil recollir adhesions a la candidatura: trenta treballadors de les diferents escales sanitàries de l’hospital, companys, amics i saludades en les corredisses dels passadissos que s’havia guanyat en el dia a dia. Una confraternització de somriures, cops de mà i converses de complicitat. I com era dels que proporcionava escalfor humana i traginava i compartia moltes informacions, la tasca va ser laboriosa però senzilla. La campanya que va iniciar per reclamar aparcament laboral li va reportar un gran prestigi. També la demanda de la jubilació als seixanta anys. Era allò tan senzill que tothom reclamava i que et feia perdre hores diàries, com ara buscar lloc on posar el vehicle, però en què mai havien pensat els altres de la competència sindical. I sobretot, que sempre tenia les portes obertes a solucionar dubtes i contrarietats als companys. I sobretot a les companyes auxiliars, zeladores o infermeres.

Paradoxalment, molta d’aquella experiència l’havia adquirit en les relacions socials al Barça. Era un fan incondicional d’en Laporta i havia participat en les campanyes per a la reelecció del president del club. Allò el va portar a algunes aventures polítiques i no pocs desenganys, i en ple tsunami de les consultes i del referèndum va atrevir-se a fer sindicalisme des del seu lloc de treball.

El que ha passat i passa amb en Jordi Céspedes, delegat sindical de Sanitat per la Intersindical-CSC, no té nom.

La cosa fa molts mesos que gira, i ell ho ha denunciat a la xarxa de forma compulsiva, potser poc desxifrable per als profans. Potser disparant a tort i a dret i en ocasions sense punteria. Poca gent que llegeixi les seves piulades entendrà poca cosa, perquè cal interpretar-les en el seu context. Però a ell ja li va bé, perquè el receptor principal són els seus adversaris, hostils, covards o fariseus.

En Jordi Céspedes va començar a ser assetjat pels gestors del sindicat per haver publicat una imatge del President Carles Puigdemont, un cartell. La direcció del sindicat va consentir i aprovar aquella persecució. Les pressions provenien d’un mandarí del sindicat amb filiació a Esquerra. Però d’un sector desplaçat i sense cap pes en l’estructura del partit. L’anomenat clan del Baix Llobregat, que es va incrustar a la Intersindical-CSC en un teixit d’intercanvi de favors i d’aliances de capelleta –més que disciplina de partit– amb altres afiliats.

Després d’aquella primera topada per prohibir la imatge de Puigdemont, el sindicalista s’hi torna i demana els comptes –els números– del sindicat. Tota l’afiliació té dret a fer-ho, tal i com recullen els estatuts del sindicat. I ell s’hi torna. I els gestors de la Intersindical-CSC, el Secretari General i dos membres del Secretariat, li posen tres demandes judicials per “atemptat a l’honor” per haver-los criticat a la xarxa.

Abans, però, inicien un expedient disciplinari rocambolesc i sense cap garantia contra ell per tal d’”expulsar-lo.” Persegueixen un delegat sindical i cometen el delicte d’atemptar contra la llibertat sindical, perquè li confisquen el correu corporatiu “preventivament”, fan córrer tota mena de murmuris per desacreditar-lo i el desposseeixen de la condició de representant, tot i que va ser votat pels treballadors al centre públic més gran de Catalunya, l’Hospital de la Vall d’Hebron. I ho fan amb un òrgan adulterat i controlat que anomenen Comissió de Garanties, que ha estat posat en qüestió moltes vegades durant els dos darrers anys. Perquè tot això passa des que en Carles Sastre va deixar de ser el Secretari General. Mai abans s’havien produït expulsions i expedients i ara hi abunden, com si d’una purga stalinista es tractés.

En aquesta persecució s’han comès actes molt greus, que ja és hora que tothom sàpiga i que explicaré de mica en mica. És una aventura una mica embrollada, la d’en Jordi en la seva lluita per llum a la foscor a la Intersindical-CSC. Però en deixaré quatre apunts:

-Els mandarins de la Intersindical-CSC va contractar un advocat de Madrid i Marbella per demandar triplement en Jordi Céspedes, amb un advocat que és el fill del notari que va fer el testament al feixista Francisco Franco.

-Li van posar tres demandes civils per “atemptat a l’honor”, en què li exigeixen una milionada (tres milionades!) d’indemnització. Tot per unes crítiques a Twitter.

-Al sindicat no s’ha donat cap mena d’explicació sobre les despeses desorbitades d’aquestes demandes, portades pel bufet de Madrid.

-Els informes pericials d’aquestes demandes que volen justificar l’”atemptat a l’honor” semblen elaborats pel “Tácito” de la Guàrdia Civil i estan realitzats per una empresa que treballa coordinadament amb el bufet de Madrid. I que es dedica a espiar el passat de les persones i la seva activitat a la xarxa.

-Tota documentació d’aquestes demandes promogudes pels mandarins del sindicat i gestionades des de Madrid es redacta en espanyol. En Jordi ha exigit, en la seva defensa, que es tradueixi en català. Però la defensa dels demandants s’hi ha negat.

-En Jordi Céspedes s’ha quedat “sol” reclamant que la documentació i els judicis es realitzin en català. L’advocat dels demandants (el Secretari General i dos membres del Secretariat Nacional de la Intersindical-CSC) ha exigit tot el contrari: que la documentació i els judicis que s’han de realitzar a Barcelona i l’Hospitalet es facin en espanyol.

(Continuarà…)

[Publicat a Llibertat.cat el 14/9/2022]