Res no s’acaba i tot comença

La fe que bull no té captura i no es fa el pa sense el llevat:

Cases fetes de robar, les veuràs enderrocar (Contra la impostura sindical)

0

En Juli havia embolicat tothom qui coneixia en aquella aposta de les eleccions d’Educació. Pocs recursos, molta pressa i, en poques paraules, una organització feta amb pedaços. La gent que s’avenia a anar a les llistes enviava els DNI i el nom complet per missatge de mòbil, per engruixir-les. L’ordre a la llista s’havia de fer en cremallera, dona-home o viceversa, i en Dalla havia ultimat la composició de les paperetes a darrera hora des de la seu, amb retorns i trucades del Departament de Treball, perquè hi mancaven dades o perquè algunes dades no coincidien. Les comunicacions, trucades i missatges amb en Juli treien fum.

Dies abans de les de les eleccions la Intersindical de Catalunya es feia present a les sales de professors i mestres de nombrosos centres educatius. Octavetes a blanc i negre i algun cartell modest i mal acabat presentaven la candidatura de cada territorial. Una feina que havien fet alguns docents vinculats amb el projecte, però també persones que de forma desinteressada es desplaçaven i visitaven els centres de la seva ciutat per deixar la propaganda electoral. El sindicat havia irromput en un sector on era inexistent, però ningú podia saber quins resultats s’obtindrien. Estaven a dalt de la cresta, després del prestigi atorgat per la vaga general, però això, en el món laboral, mai se sap.

Finalment va arribar el dia de les eleccions. En Juli havia trucat a l’Oriol Aguilar perquè fes d’observador a les meses i intentés fer un recompte i seguiment de les meses.

—Només hi podré anar a partir de les 16h, perquè treballo tot el matí. Però què haig de fer ben bé?

—Et presentes a les meses i demanes l’acta quan es tanquin les votacions. Pots al·legar que formes part de les llistes, t’identifiques si cal, i controles el seguiment de les votacions. Estigues amatent perquè, si poden, amaguen les paperetes i entre ells callen com un putes. —En Juli li va donar instruccions de com revisar que les paperetes estiguessin visibles com la dels altres, que l’acta estigués en ordre, i que comptabilitzés els vots de cada mesa electoral. Que no hi hagués tupinades, en definitiva.

—Però vejam, si hi ha unes vint meses, no podré comptabilitzar els vots de totes a la vegada, no tinc el do de la ubiqüitat…

—Doncs passa’t per les que puguis, i les que no et doni temps de recollir les actes, t’hi passes abans a fer un cop d’ull.

L’Oriol va poder fer una dotzena de centres amb prou feines i amb només dues hores, les que es mantenien obertes les meses a la tarda. Va córrer esperitat amb la moto d’escola a institut i demanava com anaven les votacions, amb algunes enganxades i discussions amb alguna persona de la mesa, vigilades per apoderats d’altres sindicats. —Si no tens identificació d’apoderat no et podem deixar mirar l’estat de les votacions…

A l’institut del Turó es va torbar la Carina Ciureda, que coneixia de la seva ciutat i d’haver intercanviat algunes paraules. Es va sobtar de trobar-la petant la xerrada i rient asseguda al sofà del vestíbul amb un parell de persones que coneixia. Anava de número tres de la llista de la seva territorial i s’estava allà, tan panxa. Amb un centre en tenia prou.

—Comencem bé! —va dir-se interiorment l’Oriol, i va tornar a pujar a la moto atrotinada que el duria al següent institut. Una bogeria de marató.

Passades les deu de la nit ja es va saber els resultats oficials. Al grup de WhatsApp s’enviava l’enllaç dels resultats oficials publicats a Treball: “Juntes de personal docent” Intersindical de Catalunya, 4295 vots arreu de Catalunya… Tercera força sindical, fruit de l’èxit del sindicat liderat per Anselm Teixidor i dels fils que va moure el veterà Juli Mitjavall.

En Juli escrivia animat —Al Vallès Occidental hem quedat com a segona força! —Tothom el felicità, perquè tot i les mans i les gestions, havia estat la seva dèria. Aconseguien una desena de delegats per a la comarca, amb la Núria de cap de llista.

El curs reprengué el seu ritme després de la irrupció del sindicat independentista a Educació. Notícies a la premsa, felicitacions, anàlisis… En ple context i ambient de derrota del sobiranisme, amb les urpes del 155 al damunt, aquella notícia suposava el més bon averany i esperança.

Dies després en Dalla va rebre una visita al seu despatxet. Eren en Colomer, en Papalló i la Dúnia. Hi havia unes qüestions a tancar:

—De les persones alliberades a Educació per al curs vinent, ens hem d’assegurar una quota. —apuntà en Magí Papalló.— No pot ser que la sectorial aparegui molt identificada amb Poble Alliberat.

En Dalla aclarí que no tothom que havia sortit al capdavant de les llistes militaven al seu partit o a la CUP. —Si vols ho podem comprovar ara, un a un. A més, molta gent que ha sortit escollida com a delegats no voldran alliberar-se. D’això, si voleu, ja me’n cuido.

—Però ens hem d’assegurar que la Martina, l’Alfons i un parell més s’alliberin a càrrec del sindicat. No cal que hagin sortit escollits, això ja ho saps. —En Colomer li aclaria amb un cert posat docte, i continuà amb la idea dels equilibris al si del sindicat que ja havia argumentat en Magí.

— I també en Samuel Poltró, que és el meu company i anava a les llistes. —Va reblar la Dúnia, que escombrava cap a casa, però sense quedar malament, perquè tots quatres ja coneixien la circumstància.

—No us amoïneu. Estic al cas de tot.

Publicat dins de Diegesi i etiquetada amb | Deixa un comentari

Deutes vells, baralles noves (tatuatges i calcomanies)

0

(Contra la impostura sindical)

En Jordi es cargolava de riure. Havia començat a piular per fer la guitza als qui creia que identificava com els responsables de la seva persecució, per acció o per omissió còmplice.

Entre aquests, el treia de polleguera en Tomeu Venturós, de qui no perdonava els control, tots els dies i totes les hores, del seu estat al WhatsApp. Era el responsable d’Acció Sindical, i poc l’havia vist per l’hospital, cap visita, cap assessorament. Certament, era un sindicalista peculiar, que allargassava les paraules i les excuses quan parlava. I que mai es comprometia a res. Tenia la fama de poc laboriós, però amb el prestigi de ser un veterà, més de vint anys d’afiliat, si fa no fa els que comptava com assalariat del sindicat. —Un panxa agraït i un covard —meditava en Gespi, que s’enderiava novament.

Va recordar la campanya de Jep Ferrer a la candidatura del Barça d’uns anys abans. El personatge que disputava la presidència a Laporta, antic empresari del porno i altres excentricitats, va prometre que faria un tatuatge de l’escut del Barça a tots els socis que hi aportessin la signatura de suport.

—Tatuatge de veritat, no una calcomania, eh! —expressà Jep Ferrer en la seva línia més nuñista.— Pues, qui ho vulgui, tindrem un servei de tatuadors aquí per als socis que vulguin donar-nos una signatura… —Assegurava, amb un “que” barceloní sense vocal neutra i aferrat al petit micro, amb què gesticulava el seu neguit. La seva acompanyant a la roda de premsa incloïa a la promesa que durant tres dies de la recollida de signatures també regalarien una pizza d’un empresari que col·laborava amb la campanya, en Ferran Castizo, “El rei de la pizza culé.”

Evocava aquells dies de feina intensa per a la candidatura de Jan Laporta, mentre que en Mateu Venturós, esquerranós i de la CUP, formava part de la campanya d’en Ferrer.

—Ell, ell va estar donant suport, fent campanya per al friqui aquest de les calcomanies mentre nosaltres maldaven per fer president de nou en Jan! I ara va fatxendejant com si fos el més culé del món. —Pensava, i el seu pensament basculava de l’àngel justicier al dimoni punyeter. El dimoniet guanyava el torçabraç…

I les rialles d’en Gespi es van convertir en un esclafit meteorològic mentre escoltava el vídeo del mini adversari de Laporta, amb dificultats de locució i una escenografia que feia pensar en una broma:

—La nostra campanya ha de ser un exemple ja de com volem governar un club, que hem de trencar, que hem de canviar la manera, que hem d’evolucionar, i que creiem que amb activitats així el soci… —I Ferrer no trobava el terme adient per completar la frase, però accentuava el “que” sense neutralitzar, com si reivindiqués en Josep Lluís Núñez.— …li farem arribar aquest tarannà que tenim…

No es va poder esperar i va escriure una piulada al Twitter. Tenia ganes de brega:

—El calcomanies @TVenturos, que va fer campanya pagant amb tatuatges i pizzes, ara a la defensa del seu amo el secretari general i no electe que no vol ensenyar els comptes i que no respon els missatges que li he enviat.

Aquella piulada la van llegir només en Tomeu, citat, però tot seguit, hores després, també en Magí, la Dúnia, la Tous, en Colomer i en Dalla, que havien rebut el missatge enllaçat a un grup de Telegram paral·lel i exclusiu que tenien alguns membres del sindicat.

—El capullo aquest ja torna a emprenyar, haurem de fer alguna cosa…

Publicat dins de Diegesi i etiquetada amb | Deixa un comentari

Amb el cor en la mà, pocs negocis faràs (Contra la impostura sindical)

0

Un any després del referèndum. En Juli se sentia contradit. Després de la cresta de les mobilitzacions, la declaració d’independència i la vaga general, comprenia que calia un pas per a la clarificació. A la Unió d’Ensenyants hi tenia molts bons companys, amb qui havia treballat des feia tres dècades colze a colze. Però a aquelles alçades no s’entenia que no es tinguessin les coses clares en el marc nacional, en l’aposta per la independència. Molt bé en la defensa de la llengua, la cohesió i la lluita contra la segregació, però aquest element vertebral no es podia esquivar d’aquella manera per molt que el sindicat de docents majoritari abracés moltes famílies, algunes amb un lligam amb partits no compromesos que fregava l’organicitat. A més, feia pocs mesos havia engegat a rodar algunes persones del sindicat per la seva connivència amb l’endollisme i la vista grossa. Concretament davant l’actitud escandalosa d’un alliberat barrut i dròpol, però emparat per alguns protectors i per l’omissió de molts altres.

Va consultar amb alguns companys del nucli del partit la idoneïtat de crear una sectorial de docents a la Intersindical de Catalunya, sindicat que havia protagonitzat la gran vaga general post Referèndum i on havia estat afiliat feia tres dècades enrere. No comptava amb sectorial d’Educació i això volia dir començar des de zero. Però ell ja hi tenia experiència.

—Com ho veus? Tenim cinc mesos per confeccionar unes llistes i segur que tenim bons resultats. El país ho demana, i es respira a l’ambient la necessitat d’un sindicat independentista, sense ambigüitats. Una eina de país —En Juli Mitjavall va plantejar a en Gabi Clota, company de partit i també professor de secundària.

—Ho veig molt bé. Tu sabràs, que és qui té l’experiència en això. Des del partit podem dirigir aquesta sectorial, i podríem dedicar gent a fer feina organitzativa i d’expansió de PA. En Clota li recomanà, abans, que millor parlar-ho abans al Comitè Central i que ell ho plantejaria, que li ho proposaria a l’Abel, que ja començava a manegar fils al sindicat.

Això li va fer poca gràcia. L’Abel Dalla ja li havia fotut un parell de punyalades en els temps de la CUP. Treballa sempre al marge de l’organització, conspirava amb qui li convenia i l’intercanvi de cromos era el seu quefer diari. I no, que no perdonava que l’haguessin deixat tirat després de tants esforços. Per això va engegar a rodar la candidatura política, en aquells anys ja plenament parlamentària. Molts anys de decepcions, covardies i mesquineses, totes juntes. Però això havia passat ja feia uns quants anys, i potser, va pensar confiat, ja està superat. Ben aviat va agafar el telèfon, disposat a fer tot de trucades. ¿Tenia el cuc dels anys d’intensitat militant per bastir la CUP, viatjant de poble a poble en un apostolat malaguanyat?

—Tio, recordes allò que et vaig comentar de muntar una candidatura d’Educació d’Intersindical de Catalunya? Doncs ara és l’hora. Comença a temptejar la gent que coneguis del Bages perquè això va de debò.— La trucada d’en Juli era una nova molt anhelada, una evidència. Molta gent esperava que algú hi posés fil a l’agulla. En Roger li va dir que fantàstic, que comptés amb ell, tot i que aniria molt enfeinat i no podria fer molta cosa més que des de la seva escola.

Les trucades a excompanys d’institut, militants del partit, de l’Assemblea, de la Unió o de la CUP es van comptar en uns centenars en sols una setmana —la factura de telèfon també es va disparar—. Contactà amb docents de la comarca, del Maresme i del Vallès Occidental, d’Osona, de Ponent, de Girona, del Consorci de Barcelona… I delegà a tants altres companys, especialment del partit, el fitxatge de persones de confiança per enllestir una possible candidatura.

Un vespre, mentre corregia exàmens, munt de fulls i respostes guixades amb vermell, fou ell qui rebé una trucada. Escoltava el Grasset i el Boye al 324 mentre corregia —Quin paio, ¡Ahí lo dejo! Aquesta és la solució, portar el conflicte a Europa; a Espanya no hi ha justícia.

—Hola, Juli! Que m’ha comentat en Gabi que volies parlar amb mi per preparar les candidatures d’Educació. Jo et puc oferir un cop de mà. Anirà molt bé tenir més gent del partit al sindicat. Ja teniu prou gent? Si vols, puc proporcionar persones de confiança per fer les llistes. —Havia estat francament agradable i cordial, amb una veueta que li sonava, però, a jesuítica. Li oferia, a més a més, hores que hi podia dedicar perquè es passava el dia a la seu. I també es podria dedicar a fer trucades al Departament, a Treball i fins a la premsa. I el que calgués.

—Doncs ens fas un favor; jo arribo on arribo, perquè vaig fins al capdamunt de feina. Però avisa’m sobre qui és qui dels qui trobis, perquè ha de ser gent del sector i amb un perfil seriós. —En Mitjavall confiava més en les persones que ja tenien una trajectòria i vincle amb la Unió, per això l’advertí.

—Sí, sí, sí, no et preocupis… Si vols fem una reunió aquesta setmana vinent i ens posem mans a l’obra. Aquí a la seu.

A aquella primera reunió, en una sala fosca i polsosa, només hi van acudir l’Enric, en Gabi, en Benet, l’Oriol i en Juli. Cap dona. I l’amfitrió Abel Dalla, que no era d’Educació però que es va mostrar amatent a tot el que s’hi fermentava. No va servir per a gaire, fora del debat i de somiejar expectatives i escenaris. Tanmateix, de manera oficial la candidatura començava a caminar.

Algunes setmanes després, en Dalla va trucar-li de nou. Comptava amb un llistat de gent per muntar les candidatures a diverses territorials, i tants altres noms encara pendents de confirmar.

—Sí, mira, per a la teva comarca he trobat la Carina Ciureda i el Samuel Poltró. Aquesta me l’has de posar al davant de la llista. I també és important la Martina Noria, del Baix Llobregat, que m’ha proporcionat altres noms… —Va enumerar uns quants noms més, i algunes dades disperses.— Ja t’explicaré. Cal compensar una mica els equilibris interns i alguns d’aquests són de l’òrbita d’Esquerra. Però ens estan proporcionant molts contactes. T’enviaré la llista de cada territori quan estigui més clar.

A poques setmanes de les eleccions d’Educació la llista estava incompleta i van haver de córrer uns i altres per fer imprimir les paperetes i enviar-les al Departament de Treball, com a requisit per participar a les eleccions sindicals.

Publicat dins de Diegesi i etiquetada amb | Deixa un comentari

L’estopa prop del foc s’encén (Contra la impostura sindical)

0

Un 30% de companys de baixa, tan sovint una sortida desesperada davant el pànic per les infeccions i les morts que es vivien i s’anunciaven als mitjans. I ells estaven a primera línia del front. Sense cuirasses, cada dia i moltes hores exposats a un perill invisible i previsible.

Els passadissos de l’hospital eren una corrua de lliteres de pacients abandonats en silenci i un tràfec de sanitaris amb induments excepcionals, coberts de plàstic de qualsevol mena. El gel hidroalcohòlic escassejava i les cadires de rodes i els mànecs de les lliteres es netejaven amb solucions de lleixiu. El personal de neteja i les auxiliars anaven de bòlit. Algunes viseres inestables, ulleres de protecció embafades i mascaretes blaves i verdes oferien un panorama dantesc i distòpic. Cobertors verdosos de sabates i guants de làtex que sobrepassaven les papereres, gemecs ofegats i auxilis llunyans de pacients orfes. Desconcert amb ordre de formigues emblanquinades i frenètiques, corredisses i desassossec per atendre l’impossible.

Les primícies i les incerteses sobre el nou virus corrien de boca en boca entre el personal sanitari, però ningú sabia del cert de què anava la cosa. Era una trinxera davant una amenaça incorpòria. Tant, que l’hotel Lluminària, a pocs metres de l’hospital, havia habilitat cent cinquanta habitacions per a metges i infermeres, com a mesura de profilaxi i per facilitar la conciliació amb les hores extres sobrehumanes que duien a terme.

Canvi de vestuari i de guants repetitiu, neteja de mans, casquets per als cabells, gestos escrupolosos, cops de colze per obrir les portes, esternuts de la sospita, suor i picors primaverals… I en Jordi era allà, traginant cadires i camilles cada jornada, mentre la majoria de població romania confiada a casa des feia tres setmanes. Feia la feina de cada dia, ara amb un estrès extra i amb moltes consultes i peticions dels companys.

Llegia l’entradeta d’un digital local de la comarca i arrufava les celles: “Els agents dels cossos policials han fet sonar les sirenes en homenatge al personal sanitari.” Després, una notícia d’El Nacional, que entrevistava el personal de l’Hospital Clínic: “Un cop acabat el torn, molta por i quan arriben a casa no gosen acostar-se a la família. Arribar a casa és posar tota la roba a la rentadora, dutxa i no tocar els fills. És dur.” Va acabar el cafè, capficat per tantes coses que tenia al cap.

Aquell matí, a sobre, arribava amb retard i encara havia de buscar aparcament. Un control de Mossos l’havia aturat per comprovar que tot estava en regla, que comptava amb el certificat d’autoresponsabilitat:

—Sóc sanitari, vaig a treballar a l’hospital —S’apujà la mascareta i els mostrà la identificació amb la cinta que portava al coll. Tot en ordre, però ja havia perdut uns minuts a la cua del control de trànsit. El Mosso se n’havia distanciat uns centímetres més en comprovar-ho, en una reacció preventiva, i tot seguit va indicar amb les mans, com si matés mosques i fes córrer l’aire, que podia continuar amb la marxa.

En arribar a l’hospital es dirigí al petit espai sindical amb què comptaven com a delegats ell i la seva companya. El presidia el cartell del President a l’exili que van editar per a la campanya electoral, una fotografia feta en la seva visita com a màxim càrrec institucional del país. Altres cartells, adhesius, graelles i calendaris decoraven el despatxet. Un dels papers penjats al suro recollia un llistat de candidats a cobrir la borsa de zeladors que en aquella situació es trobava exhaurida, una necessitat peremptòria per al gegant hospitalari i una oportunitat laboral per als aspirants més necessitats. Ell gestionava també aquelles peticions a dues bandes.

Agafà el telèfon i respongué una altra trucada: —Sí, demà ja pots venir. Però abans has de passar per Personal a portar la documentació de la Seguretat Social, el DNI i les dades de la domiciliació bancària… Sí, sí, tot el material te’l donaran aquí, per això no t’amoïnis. Porta’t un calçat per a la feina, que es quedi aquí. I l’esmorzar i aigua…No hi ha cap bar obert ni funcionen les màquines de menjar… I visca del Barça! —Coneixia el Toni de Gramenet i d’haver anat amb el seu germà a veure alguns partits de futbol. L’home havia passat la cinquantena i feia dos anys que no trobava altres feines que fer de fregaplats ocasional en un restaurant els caps de setmana. Per aquell home allò era la solució definitiva a l’atur indefinit en què es trobava.

Es posà a l’ordinador per fer una piulada des del compte de la secció sindical: reclamar més material de protecció per als sanitaris i deixar clar que tot i els aplaudiments els seu sector laboral arrossegava molts dèficits. L’altra feina, la de fer el corcó sindical.

Mirà el Twitter una estona, i furgant algunes piulades anteriors del sindicat va parar atenció en una: “Nosaltres Formacióc.cat, cursos per preparar-se les oposicions als cossos d’Administració de la Generalitat…” Furetejà una mica més. Clicà un enllaç i un altre: “El temari consisteix en 25 temes que són comuns a tots els cossos especials A1 i A2. La previsió d’enguany afecta diversos cossos especials…” L’enllaç duia al web d’aquesta empresa però on apareixia el logo del sindicat. I els noms de Joaquim Colomar, del secretariat nacional, i d’un tal Barranco com a formadors… Tornà a fer una cerca al Google i aparegué l’anunci d’aquesta empresa dins del web del sindicat, amb l’oferta del curs online i l’adreça cursos@intersindicalcat.cat. Dos trimestres sis-cents euros, cinc-cents cinquanta si eres afiliats. —Ja el tenia pillat! Quin tros d’estafador! —En la investigació davant la pantalla se li havien escolat els minuts, amb un parell de trucades d’interrupció, i en un no res havien passat més de tres hores. Marxaria a dinar content. Avui a casa tenia mandonguilles.

Publicat dins de Diegesi i etiquetada amb | Deixa un comentari

El VI Congrés: Urpes de gat i cares de beat (Contra la impostura sindical)

0

Al despatx adjunt on es realitzava el congrés, a la sala d’actes de la facultat de Comunicació de la universitat, es preparaven les còpies de la documentació i s’hi amuntegaven credencials i paperetes damunt la taula. Un calendari de paret de dos anys abans endomassava aquell comitè improvisat: “A la universitat, per la República i els drets socials!”

La Dúnia, en Dalla, en Tomeu i l’Estel conversaven i preparaven el material. Aleshores van aparèixer en Magí amb en Joaquim Colomer i en Robert Casas. El congrés no s’havia iniciat, el rellotge indicava que encara restaven dos quarts perquè la gent accedís a la sala un cop acreditats.

—Ja ha arribat? —va interrogar en Colomer.

—L’he vist fora abans, que s’estava fent un cafè amb el seu germà i la Bel al bar de la cantonada, aclarí en Dalla.

—Doncs que vingui, ara serà el moment de plantejar-li el pa que s’hi dóna. Ja té clar que només es presenta una candidatura de secretariat per tal de facilitar les coses. Ara cal posar sobre la taula l’assumpte de la rotació i de la seva retirada en dos anys.

En aquell moment l’Albina va accedir al despatx, amb un gran somriure i un comentari jocós sobre el clima de secretisme que s’hi respirava. N’estava una mica al cas, perquè la conxorxa ja corria en petit comitè, i ella era experta en indiscrecions i xafarderies. Però ja malfiava d’algunes de les intrigues de passadís, perquè havia sorprès més d’un cop la Dúnia i en Dalla entre murmuris, que tallaven la conversa de cop i volta, ell amb aquell caparrot i un cop d’ull crescut i suspicaç, i ella, amb aquella veueta de monja disgustada, que la saludava amablement.

—Avui li ho proposem, i no ha de passar res que no hagi de passar —puntualitzà la Dúnia, que mirava tothom amb ulls felins.

—El que digueu, és una decisió col·lectiva —expressà en Magí amb un quequeig delicat. En Robert va puntualitzar que la clau de la proposició era evitar un mal major que perjudiqués el sindicat. I que qualsevol estridència durant el congrés podria sortir d’aquell espai i arribar a la premsa. I als partits. Ell, precisament, era la peça que connectava amb els mitjans. Comptava amb uns tentacles insospitats, i va esgrimir aquesta idea com a eina de pressió. Si no hi accedís, tot anava al carai!

—I on és el Brauli? —reclamà en Magí.

—A la paradeta d’acreditacions —va aclarir l’Albina.— Hem xerrat una estona. Està força animat.

La Dúnia, amb veu dolça, els va advertir, adreçant-se al Magí: —Crec que és el moment d’avisar-los i que vinguin, que no se’ns posi el temps a sobre. Podries trucar tu a l’Anselm per dir-li que vingui o començarem tard.

Però en Magí no es va atrevir a trucar-li, insegur, mans a les butxaques durant tota l’escena, i va optar per enviar un missatge a la Bel: “Som al despatx. Hauríeu de venir ràpid un moment abans que s’iniciï el congrés. Hem de lligar quatre coses.”

Quan van arribar l’Anselm, l’Hèctor i la Bel, una rotllana dels presents els esperaven damunt la taula del despatx. En Colomar i la Dúnia van prendre la paraula, a mode de missatgers, amb el document de renúncia damunt la taula:

—Hem acordat, tots els membres de la candidatura única que som aquí, que tot i que tu apareguis formalment com a candidat a secretari general, s’establirà una rotació del teu càrrec, que realitzarà el vicesecretari tal i com estableixen els estatuts —puntualitzà en Colomer, amb alguns dits damunt del document. —Hauries de signar el compromís de la teva renúncia al càrrec quan hagin passa els dos anys, per evitar malentesos posteriors. Creiem que és pel bé de sindicat, i ho hem valorat col·lectivament com la millor sortida.

L’Hèctor va serrar les dents i la Bel va clavar una mirada de greu reprovació que va fer abaixar molts caps. Havia estat una emboscada molt bruta. L’Anselm, que realment no s’ho esperava, va apropar-se al document, el prengué i el va llegir detingudament, ulleres aixecades per salvar la miopia.

—És un model estàndard que es fa servir a les empreses per establir la renovació pactada de càrrecs. Té totes les garanties i respectarà la confidencialitat i la protecció de dades… A l’acta del congrés, és clar, encara que se’t voti a tu com a secretari general, caldrà que consti que el teu mandat serà de dos anys i que els dos anys següent seràs rellevat per en Magí —La Dúnia puntualitzà les paraules garanties, confidencialitat, protecció de dades i acta arrossegant la llengua pel paladar i repicant amb el bolígraf damunt la taula, tal com si tingués el document a mà.

—Però això és una ensarronada! —Va protestar l’Hèctor, emprenyadíssim, i va fer camí de la portà i tornà al costat del germà, enmig d’un silenci sepulcral que va trencar la veueta d’en Tomeu Venturós:

—Estaria bé que tots els membres de la candidatura hi donessin el vistiplau. Vaig a buscar la resta… —I sortí esperitat en direcció a l’entrada de la sala d’actes.

—Això no són maneres de fer les coses! Vam pactar una proposta de secretariat de consens, per evitar les tibantors i les travetes. I ara ens veniu amb això! No és democràtic, perquè és una maniobra que es fa d’esquenes a l’afiliació que ha de participar al congrés… —La Bel, amb el to i els gestos semblava del tot disposada a estripar la baralla. Havia picat pedra durant molts anys i ara veia que usurpaven la legitimitat d’aquell treball amb una intriga de saló.

—Tant és… Ja signaré. —Resolgué l’Anselm per refredar la tensió. Temia que tot se n’anés en orris o, pitjor, que una espurna provoqués un conat de mastegots dins del despatx, a pocs minuts del congrés i amb els afiliats i la premsa que ja havien accedit a la sala. Coneixia el germà i va calcular molt bé la tensió de l’escena.

Anselm Teixidor va signar el document “reservat” davant dels presents. La Bel i l’Hèctor van acceptar aquella decisió difícil. El congrés es va desenvolupar com estava previst.

Publicat dins de Diegesi i etiquetada amb | Deixa un comentari

La mà fereix el cos, la llengua arriba a l’os (Contra la impostura sindical)

0

Al juny hi havia convocat el VI congrés nacional del sindicat. En Jordi hi participaria tot i el desencant passatger que li produí el missatge del Colomer. Després de les gran mobilitzacions del referèndum, el sindicat fixava la mirada en les futures eleccions de 2019 i es presentava davant la premsa com una eina per “assolir la República catalana”, que havia de rejovenir els òrgans de direcció i es dotava de “massa muscular.” Les coses, però, giraven per una altra banda, tal i com es començava a ensumar. Entre bambolines es teixia un pacte vergonyós que determinaria els mesos posteriors que li tocaria viure.

—Votaré l’Anselm, que ens portarà a la República catalana! —exclamà joiós al seu acompanyant. L’Anselm Teixidor, que havia capitanejat la vaga general més gran viscuda des dels anys dels avis, va ser novament escollit per àmplia majoria en aquell congrés. Això pintava bé, pensà.

Un centenar de braços dibuixaven un fons verd de les paperetes a la sala, ventalls, camises arromangades i entusiasme entre els afiliats que votaven els documents i revalidaven l’Anselm en un sala que quedava petita per primer cop en un ambient xafogós, accentuat pel caliu del projector.

Però el sanitari laportista no tenia coneixement de tot allò que es coïa més enllà de l’escenografia del congrés. Als bastidors de la intriga, feia mesos que es treballava per arraconar l’Anselm. La cooperació necessària i la maquinació deslleial feia anys que intentaven ocultar-lo i enviar-lo, en paraules contemporànies, “a la paperera de la història”. Tot i que l’Anselm comptava amb molta història, amb majúscules. Podrien renovar els òrgans amb argúcies i pressions, però difícilment podrien enterrar el símbol del compromís dels anys de clandestinitat, exili i presó del veterà sindicalista. La cooperació necessària es va decantar aleshores, en una llambregada de conspiració. Feia molt temps que el Magí, assalariat comptable del sindicat feia més de quinze anys, i altres conversadors de passadís, ho havien intentat, endebades. Però ara, en aquella conjuntura, hi trobaven el caldo de cultiu idoni. Llambregades i fregadís de mans. Ara era el moment? El motiu no era sinó els atacs furibunds i criminalitzadors de la premsa ultradretana contra l’Anselm. Ells no havien mogut un dit per contrarestar-los, és clar. No es podia consentir un secretari general amb aquella trajectòria i aquella imatge… La idea, és clar, va sorgir del Joaquim Colomer, que amb les expectatives de futur polític frustrades a les bastides del seu partit maldava per fer-se lloc i fer-se fort a la direcció del sindicat:

El desllorigador es va establir setmanes abans, en una conversa d’uns pocs posterior a una reunió amb un alt càrrec de la funció pública a la seu:

—Que no pot ser, que tot el que hem crescut ho podem perdre per la mala imatge del terrorista! —exclamà en Joaquim, mentre que en Tomeu Venturós i l’Estel Barranquera amb el cap cot amagaven la vergonya d’aquell comentari, i en Dalla, la Dúnia, en Robert i en Magí assentien silenciosos.

—Això només té una solució —oferí el misteriós Robert, que comptava amb moltes influències i connexions polítiques però que es mantenia a la distància organitzativa des feia un temps —El dia del congrés, ja que som més els que volem un canvi, el mateix dia, li presentem un document, un pacte, en què renunciï inesperadament al càrrec per motius personals…

—Això és molt bèstia! —expressà en Joaquim Colomer, que fins aleshores s’havia mostrat com el més bel·ligerant…

—Una altra solució és oferir-li un pacte de rotació, dos anys i dos anys —oferí la Dúnia Sanchis, que habitualment es manifestava taciturna i observadora, i que havia acabat d’aterrar al sindicat com a mà dreta d’en Magí —És el que es fa en aquests casos, fins i tot en acords judicials. I a més, només existirà una candidatura, la nostra, on podem incloure’ls i que no molestin. Ells no tenen temps de muntar-ne una altra.

—Ja ho tenim! —confirmà l’Abel Dalla, que es refregava les galtes i mirava neguitós a totes les bandes —Aquesta és la solució, que tingui un retir gradual i així ens curem en salut. Fet i fet, ja tindrem el sindicat a les nostres mans i tampoc tindrà cap marge de maniobra.

Va creuar una ullada confident amb la Dúnia, i un lleu somrís mentre recalava les mans sobre la taula ovalada que tantes reunions i acords havia presenciat. Llum tènue i tensió lumínica dels semàfors que entraven des la finestra, i una estridència de clàxon que anunciava el final de partida.

En Magí Papalló callava com un puta i escrivia una piulada a Twitter:

“La mediocritat s’expressa en projectes fallits, conflictius i de poc futur. El projecte d’Espanya és el conflicte. I això no és futur. Guanyar o perdre. Interessos col·lectius o interessos personals. Lluitar per tothom o lluitar només per jo. Només tots plegats compartim futur.”

Publicat dins de Diegesi i etiquetada amb | Deixa un comentari

No em toqueu el President (‘Contra la impostura sindical’)

0

Conta en Jordi que va rebre un missatge del Colomer. Havia d’eliminar en qualsevol cas la imatge del president a l’exili de la propaganda de la secció sindical. Enravenxinada màxima, disgust, enuig i ganes d’engegar-ho tot a rodar. Segons després de llegir-lo, va decidir que de cap de les maneres. Que què s’havia pensat aquell milhomes, un mitjamerda que li volia imposar un criteri absurd en un moment polític com aquell.

El President havia visitat l’hospital feia poc més d’un any, abans de marxar cames ajudeu-me per evitar la repressió. Els tribunals espanyols, els serveis secrets de la llista europea, la benemèrita, tots l’empaitaven des d’aleshores. El President, amb el Conseller de Salut, van ser molt amables en aquella visita a l’hospital. Van parlar amb tothom, van estrènyer mans i van fer abraçades, riures, somriures i alguna broma jocosa per part del conseller. Eren els temps abans del confinament i els somriures es compartien amb comoditat.

El germà del conseller, a més, havia passat llargues temporades dels seus darrers dies a l’hospital. I havia establert uns forts lligams amb en Jordi i molts altres sanitaris habituals. Uns lligams que van soldar amb els mesos un fil de complicitat molt fort amb l’exili.

Havia rebut un missatge de Telegram:

“La imatge que heu fet servir per al cartell de la vostra secció no es pot tornar a utilitzar. El sindicat ha de mantenir una expressió de neutralitat. I nosaltres ja mostrem el suport als presos i exiliats sobradament des dels canals oficials. Feu el favor de retirar-la de les xarxes socials.”

Eren uns dies especialment estressants. En aquell moment retirava la camilla d’un transport a la UCI, i les ulleres li impedien una lectura normal del missatge pel baf de l’ambient. No s’imaginava que en pocs mesos les coses empitjorarien i les mascaretes, viseres i ulleres farien impossible portar les ulleres a la feina.

—Cagoenlaputa! Desgraciat i vividor que m’ha de dir què hem de fer nosaltres! Si ens sa vida han doblegat l’esquena… —El disgust el va decidir a plegar. —Deixo el sindicat. Jo no m’hi he posat per aguantar aquestes impertinències.

I va enviar un parell de missatges a altres companys de la sectorial amb la decisió. A l’Hèctor, el coordinador, i al Xavier, de qui sabia que també havia tingut una topada per les absurditats dels manaires mandarins de la direcció. S’hi va desfogar, però no el van convèncer.

En qüestió d’hores va rebre una trucada de l’Anselm, el Secretari General, que amb molt poques paraules va aconseguir que no tirés endavant la decisió en calent i que fins s’arromangués per presentar la candidatura a les properes eleccions a la seva secció. I així va ser.

Mesos després era elegit delegat sindical a l’hospital. Tres delegats per al sindicat independentista, inexistents fins aleshores al centre públic amb més treballadors de Catalunya. Un èxit rotund que acompanyava les passes de gegant del procés d’emancipació del país. En Jordi xalava, però no havia perdonat la cretinada del Colomer.

Comptava amb unes habilitats especials i no li va ser difícil recollir adhesions a la candidatura: trenta treballadors de les diferents escales sanitàries de l’hospital, companys, amics i saludades en les corredisses dels passadissos que s’havia guanyat en el dia a dia. Una confraternització de somriures, cops de mà i converses de complicitat. I com era dels que proporcionava escalfor humana i traginava i compartia moltes informacions, la tasca va ser laboriosa però senzilla. La campanya que va iniciar per reclamar aparcament laboral li va reportar un gran prestigi. També la demanda de la jubilació als seixanta anys. Era allò tan senzill que tothom reclamava i que et feia perdre hores diàries, com ara buscar lloc on posar el vehicle, però en què mai havien pensat els altres de la competència sindical. I sobretot, que sempre tenia les portes obertes a solucionar dubtes i contrarietats als companys. I sobretot a les companyes auxiliars, zeladores o infermeres.

Paradoxalment, molta d’aquella experiència l’havia adquirit en les relacions socials al Barça. Era un fan incondicional d’en Laporta i havia participat en les campanyes per a la reelecció del president del club. Allò el va portar a algunes aventures polítiques i no pocs desenganys, i en ple tsunami de les consultes i del referèndum va atrevir-se a fer sindicalisme des del seu lloc de treball.

Publicat dins de Diegesi i etiquetada amb | Deixa un comentari

L’aventura d’en Jordi Céspedes contra Goliat: llum a la foscor a la Intersindical-CSC

0

El que ha passat i passa amb en Jordi Céspedes, delegat sindical de Sanitat per la Intersindical-CSC, no té nom.

La cosa fa molts mesos que gira, i ell ho ha denunciat a la xarxa de forma compulsiva, potser poc desxifrable per als profans. Potser disparant a tort i a dret i en ocasions sense punteria. Poca gent que llegeixi les seves piulades entendrà poca cosa, perquè cal interpretar-les en el seu context. Però a ell ja li va bé, perquè el receptor principal són els seus adversaris, hostils, covards o fariseus.

En Jordi Céspedes va començar a ser assetjat pels gestors del sindicat per haver publicat una imatge del President Carles Puigdemont, un cartell. La direcció del sindicat va consentir i aprovar aquella persecució. Les pressions provenien d’un mandarí del sindicat amb filiació a Esquerra. Però d’un sector desplaçat i sense cap pes en l’estructura del partit. L’anomenat clan del Baix Llobregat, que es va incrustar a la Intersindical-CSC en un teixit d’intercanvi de favors i d’aliances de capelleta –més que disciplina de partit– amb altres afiliats.

Després d’aquella primera topada per prohibir la imatge de Puigdemont, el sindicalista s’hi torna i demana els comptes –els números– del sindicat. Tota l’afiliació té dret a fer-ho, tal i com recullen els estatuts del sindicat. I ell s’hi torna. I els gestors de la Intersindical-CSC, el Secretari General i dos membres del Secretariat, li posen tres demandes judicials per “atemptat a l’honor” per haver-los criticat a la xarxa.

Abans, però, inicien un expedient disciplinari rocambolesc i sense cap garantia contra ell per tal d’”expulsar-lo.” Persegueixen un delegat sindical i cometen el delicte d’atemptar contra la llibertat sindical, perquè li confisquen el correu corporatiu “preventivament”, fan córrer tota mena de murmuris per desacreditar-lo i el desposseeixen de la condició de representant, tot i que va ser votat pels treballadors al centre públic més gran de Catalunya, l’Hospital de la Vall d’Hebron. I ho fan amb un òrgan adulterat i controlat que anomenen Comissió de Garanties, que ha estat posat en qüestió moltes vegades durant els dos darrers anys. Perquè tot això passa des que en Carles Sastre va deixar de ser el Secretari General. Mai abans s’havien produït expulsions i expedients i ara hi abunden, com si d’una purga stalinista es tractés.

En aquesta persecució s’han comès actes molt greus, que ja és hora que tothom sàpiga i que explicaré de mica en mica. És una aventura una mica embrollada, la d’en Jordi en la seva lluita per llum a la foscor a la Intersindical-CSC. Però en deixaré quatre apunts:

-Els mandarins de la Intersindical-CSC va contractar un advocat de Madrid i Marbella per demandar triplement en Jordi Céspedes, amb un advocat que és el fill del notari que va fer el testament al feixista Francisco Franco.

-Li van posar tres demandes civils per “atemptat a l’honor”, en què li exigeixen una milionada (tres milionades!) d’indemnització. Tot per unes crítiques a Twitter.

-Al sindicat no s’ha donat cap mena d’explicació sobre les despeses desorbitades d’aquestes demandes, portades pel bufet de Madrid.

-Els informes pericials d’aquestes demandes que volen justificar l’”atemptat a l’honor” semblen elaborats pel “Tácito” de la Guàrdia Civil i estan realitzats per una empresa que treballa coordinadament amb el bufet de Madrid. I que es dedica a espiar el passat de les persones i la seva activitat a la xarxa.

-Tota documentació d’aquestes demandes promogudes pels mandarins del sindicat i gestionades des de Madrid es redacta en espanyol. En Jordi ha exigit, en la seva defensa, que es tradueixi en català. Però la defensa dels demandants s’hi ha negat.

-En Jordi Céspedes s’ha quedat “sol” reclamant que la documentació i els judicis es realitzin en català. L’advocat dels demandants (el Secretari General i dos membres del Secretariat Nacional de la Intersindical-CSC) ha exigit tot el contrari: que la documentació i els judicis que s’han de realitzar a Barcelona i l’Hospitalet es facin en espanyol.

(Continuarà…)

Carles Castellanos: T’he conegut sempre igual com ara

0

[Publicat a Llibertat.cat el 14/9/2022]

La lletra de la cançó d’en Raimon coincident amb el títol estava dedicada a Gregorio López Raimundo, en els anys de la clandestinitat del PSUC. Però per a mi sempre estarà associada a en Carles Castellanos, que avui ha fet 80 anys.

La lletra manté moltes de les coincidències creades des de l’admiració i el respecte per la seva biografia, especialment la militant. I jo la tinc present al record de l’acte del Fossar de les Moreres de 1988, quan ell es trobava empresonat per darrer cop; la megafonia pronunciava la cançó d’en Raimon:

Alerta vius, jo sé que si caiguesses

tants anys, molts anys, massa anys et demanaven.

Va néixer en els anys més negres del franquisme, i va picar pedra de ben jove en la militància perseguida al FNC i després al PSAN i al PSAN-Provisional: clandestinitat, multes, presó, exili, misèries, marginació política, etc. I amb la Reforma política i els anys de l’anomenada Transició i fins fa pocs anys, tornem-hi, i amb la mateixa o pitjor cançó de la repressió. O el pitjor, els desenganys produïts per les renúncies i les prebendes que van situar l’independentisme als marges, a la intempèrie. Durant la seva vida ha passat moltes travessies pel desert. Però en els darrers anys pot dir com ningú que la lluita independentista ha donat els seus fruits i ha arrelat fons:

Sense parlar m’has dit “tot va creixent”,

lluita d’avui pel demà viu i lliure,

que es va forjant aquests dies terribles,

temps aquests temps de tantes ignoràncies.

Recordo perfectament el seu aspecte emocionat el Sant Jordi de 1986, en observar l’èxit de la convocatòria de la manifestació d’aquella Diada, després que l’any anterior es produïssin les fortes carregues dels antiavalots durant la manifestació de l’MDT, que comptava només amb dues o tres desenes de participants. Era l’expressió de la satisfacció d’uns resultats imprevistos, increïbles, que condensaven dècades de lluita en un dia. Van ser els anys de l’explosió social de l’independentisme català. Però de nou, la travessia pel desert… I tornem-hi, i de nou la cançó de la repressió, de les prebendes i de les renúncies. I sempre al capdavant però sense cap càrrec, sovint amb poca audiència, amb molta clarividència i tenacitat, amb algunes, massa desercions de persones molt pròximes, i amb moltes altres fidelitats d’aquelles de tota la vida. A les conviccions i a la persona.

Aquest article d’aniversari no és un acte d’adulació. També hem tingut les nostres discrepàncies i diferències. Potser és que en aquest escrit parlo de mi, perquè quan em van detenir amb 16 anys en una manifestació ell ja hi era, organitzant la solidaritat des dels Comitès. I quan va impulsar la Comissió de Portaveu dels presos independentistes també va ser-hi, fins al final. Li devem molt, on érem i on som.

“T’he conegut sempre igual com ara.” Desitjo que no visquem més travessies pel desert, ni desercions ni intrigues ni prebendes, i que el lluitador ja octogenari, tan lúcid i tenaç com sempre, conegui en vida els fruits d’una terra plenament lliure.

 

Contra la impostura sindical: Per l’expulsió de Perelló i Ferrándiz de la Intersindical-CSC

0

Veure la notícia: Crisi al si de la Intersindical-CSC i expulsions d’afiliats crítics

[Publicat a Llibertat.cat el 9/7/2022]

Quan presencies o vius una injustícia no pots mirar cap a una altra banda. Ni tirar terra al damunt. No podem ser col·laboradors passius davant dels abusos, humiliacions o cacicades.

Per això demano l’expulsió de Sergi Perelló i de Núria Ferrándiz de la Intersindical-CSC, membres de la direcció del sindicat i responsables del desastre a què estan abocant-lo.

La darrera atzagaida -en porten unes quantes- d’aquests gestors que es van fer a mans del sindicat fa dos anys ha estat enviar burofax amb un expedient d’expulsió de nombrosos afiliats, molts delegats sindicals de la sectorial d’Educació. Expulsen una quinzena d’afiliats, les persones més compromeses i coherents amb els seus principis, per ser crítics amb l’actual direcció, però sobretot per haver mostrat solidaritat amb una companya, també delegada, que va patir un procés de persecució i assetjament dins del sindicat i que va ser expulsada en un procés iniciat fa més d’un any. Recordeu el cas de la Mireia Boya? Doncs hi trobaríeu moltes analogies amb situacions de l’actual Intersindical-CSC.

Això ha estat el detonant, però hi ha molts greuges acumulats durant dos anys. En demano l’expulsió i la inhabilitació per a qualsevol càrrec en entitats honestes i transformadores, per la seva gestió destructiva de l’esperança sindical de l’independentisme català; perquè han dut a terme una estafa, una perversió dels objectius i dels principis ètics del sindicalisme. Han convertit la Intersindical-CSC en una casta d’assalariats, que en molts casos no compten paradoxalment amb vida laboral, que perpetuen els rols de la divisió del treball, que han capgirat una acumulació de lluita sindical per reduir-la a un refugi remunerat (a costa de tothom) de càrrecs polítics relegats pels seus partits. Que assetgen, falsifiquen, estafen, menteixen i ensarronen tot el que puguin per tal de perpetuar-se en el sindicat que consideren exclusiu.

El conflicte irreparable, sense cap voluntat de solucionar-lo ni cap interès ni interlocució a l’altra banda, em va portar a donar-me de baixa de l’organització on militava, Poble Lliure, per les greus implicacions d’alguns dels seus membres per activa o per passiva en aquesta situació. Un no plega, així, per qualsevol cosa. Tal i com vaig piular fa uns mesos: “Per què vaig plegar? Pel treball fraccional que s’hi duu a terme, saltant-se les decisions col·lectives. I concretament perquè algunes persones que havien estat “companys” han conspirat constantment des fa més de dos anys per desplaçar en Carles Sastre a la Intersindical-CSC. Posteriorment des del “partit” es va “expulsar” l’Aina, per mantenir diferències en la línia sindical al si de la I-CSC (sense fer soroll, amb una nova intriga, fet que la militància ni coneix). Excloure una persona de la seva vàlua i fermesa palesa una deriva sectària i mesquina.” No perdono la conspiració i la deslleialtat d’aquella maniobra. Però tot això tindré ocasió d’explicar-ho en un altre escrit.

Des de l’estructura de comandament del sindicat s’ha perseguit companys i companyes, s’ha impedit exercir la veu i vot, s’han posat tots els obstacles possibles al creixement i implantació de la Intersindical-CSC. L’afany de control ha determinat el dia a dia des de fa dos anys.

En demano la dimissió perquè no perdono l’assetjament de companyes i companys a través d’una burocràcia creada exprés per a les purgues, el control ferri i el benefici de quatre privilegiats que ni tan sols passen comptes davant l’afiliació. En demano la dimissió perquè, en el cas d’en Jordi Céspedes (sindicalista i delegat per Sanitat), han dilapidat els estalvis del sindicat per demandar-lo judicialment per “atemptat a l’honor”, per unes piulades emmarcades en la crítica sindical a Twitter. I perquè per fer això van contractar un advocat de Madrid que exigia a la defensa d’en Jordi que respongués les comunicacions en espanyol i que el judici se celebrés en aquesta llengua, a Barcelona. Només per això ja haurien de ser expulsats. I perquè per assetjar-lo i intimidar-lo han fet servir “informes” sobre la seva presumpta activitat a la xarxa que semblen elaborats pel “Tácito” de la Guàrdia Civil.

En demano l’expulsió per les actituds “de desacreditació, menysteniment i desconfiança” i “abús de poder” de manera reiterada per part de la direcció del sindicat, fets que van denunciar el Secretariat d’Educació el passat mes de febrer, quan va dimitir en bloc davant el boicot persistent.

El març passat vaig escriure un article sobre el Congrés de la Federació de Serveis Públics (FSP) de la Intersindical-CSC, en què es va impedir votar els afiliats amb argúcies de reglaments inventats ad hoc per assegurar-se’n el control. Un Congrés sense garanties democràtiques com l’accés al cens, la manca d’interventors i un llarg seguit d’irregularitats. Per això també en demano la dimissió, per atemptar contra la democràcia i contra els Estatuts del sindicat, que estableixen que els afiliats tenen el dret a vot.

Un sindicat independentista no ha d’alimentar intercanvis de cromos ni ventres agraïts. La seva funció ha de ser, urgentment, estar al costat dels treballadors i dels seus interessos de classe. Amb un panorama d’encariment de la benzina, llum, alimentació, habitatge, quan s’agreugen dia a dia les condicions socials, no es pot fer el trist paper que s’està fent. No es pot cometre el crim d’enfonsar l’esperança sindical d’aquest país com s’ha fet.

Quan presencies o vius una injustícia no pots mirar cap a una altra banda. Aquest principi formava part de l’ADN de l’independentisme català. I em sembla que molts ho recordaran.

En positiu, encara queda un bon gruix de bons companys a la Intersindical-CSC, i a Poble Lliure, amb les conviccions, ètica, i un quefer íntegres, dones i homes en qui pots confiar per bastir un projecte comú. I que continuen treballant. I en som molts més dels que ells volen i diuen.

 

Notes sobre “Des de dins de mi”, de Lluís M. Xirinacs

0
Publicat el 24 de maig de 2022

Vaig tenir l’ocasió fa pocs dies de participar en la presentació del llibre Des de dins de mi. Lluís M. Xirinacs Damians. Autobiografia (1932-1955), una autobiografia dels primers anys d’infància i joventut de Lluís Maria Xirinacs escrita a la presó l’any 1975. L’acte de presentació es va fer al Centre Moral i Instructiu de Gràcia, que jo havia sovintejat de petit perquè vivia al mateix carrer, Ros de Olano, que curiosament en els anys de la República es va batejar com carrer de Manuel Gonzàlez Alba.

Gràcia i aquells carrers eren un topos menestral, de veïnatge i catalanisme, tal i com els descrivia Xirinacs en parlar de l’Oratori de Sant Felip Neri i dels felipons del carrer del Sol (el “Montserrat en petit”). També el carrer Pere Serafí, on tenia una part de família, i el mateix Centre Moral, on participà en nombroses activitats quan era un noi.

Vuitanta anys després de la descripció de Xirinacs, Gràcia i aquells carrers són tota una altra cosa. Però per a mi sempre seran els carrers de Xirinacs, i més després d’haver llegit l’autobiografia Des de dins de mi. Per la coincidència d’haver compartit aquells carrers i perquè una persona molt pròxima a en Xirinacs, la Núria Roig, de la Fundació Randa-Xirinacs, va ser la meva professora de català quan feia l’EGB a Gràcia.

Des de dins de mi exposa moltes dimensions del nen/jove Xirinacs: fou un lector voraç (devorava Folch i Torres i els Patufet, clàssics, llibres prohibits dels prestatges familiars, un Juli Verne que li va obrir la ment a totes les extensions de la ciència i de la ficció….). Uns detalls de la vida d’infant desplegats amb absoluta sinceritat, com quan confessa que de petit, en els anys de les exaltacions bèl·liques de II Guerra Mundial, també va sentir una passatgera l’atracció per la cultura de la guerra i el militarisme, pels mapes… O quan explica les penúries de la fam i del feixisme, la renúncia a l’esport i la virilitat imperant, el control del físic, les dificultats familiars, les pulsions reprimides, l’arbre prohibit i la curiositat per la sexualitat.

En aquest relat de vida, Xirinacs planteja reflexions com la idea que no és bo “un nen polititzat massa d’hora”, perquè malmet una formació i unes conviccions que es poden dissoldre en el desencant: “És ridícul un infant massa crític, com un adult massa romàntic.”

Des de dins de mi bascula en una estructura teixida en el desdoblament dels dos Xirinacs primerencs, l’àngel de l’instint / el diable de l’enginy… que mantenen tensió i contradicció, i una conciliació dialèctica a través de reflexions sobre el bé i el mal, la ciència, la religió, la condició humana, la cultura… I en què deixa palès una atracció i vocació precoç per la figura de l’ermità i la renúncia al món terrenal.

L’adolescent Xirinacs es construeix des de l’enciclopedisme i des de la mística, i des de la conciliació de les contradiccions. Un enciclopedisme, les àmplies lectures, el coneixement de “L’arbre prohibit del bé del mal”, que elabora durant els anys de seminarista i que enllaçarà amb el Globàlium, que va començar a desplegar de ben jove, tal i com podem llegir a l’autobiografia. Elaborava fitxes de lectures, anotacions, reflexions. La bastida del seu model filosòfic es comença a aixecar durant els anys de la primera adolescència.

Una gran part de l’autobiografia transcorre al llarg dels vuit anys d’estudis als Escolapis per arribar a ser sacerdot. Passà pel Calassanciat d’Alella, pel noviciat a Moià i tres anys més a Iratxe, i posteriorment pel seminari d’Albelda, a la Rioja, on va viure una interessant experiència que va forjar les seves conviccions. Allà desenvolupà la crítica del model educatiu existent, de l’ortodòxia, l’actitud rebel davant l’autoritat, la importància d’una experiència singular de pensament i d’autoorganització, la complicitat de la comunitat dels seminaristes, i sobretot l’exploració del coneixement més ampli en uns anys d’obscurantisme: física quàntica, psicologia, filosofia, termodinàmica, teologia avançada…

El sentit de comunitat, la demòtica, la mística, l’actitud de desobediència i d’enfrontament amb el poder i el seu Globàlium van tenir un assaig prematur en l’adolescència i joventut de Xirinacs. L’itinerari i la praxi dels anys de seminarista, en què posà a la pràctica l’esperit de rebel·lia, d’autoconeixement i el desplegament d’un model de pensament creatiu i crític, són l’escola de formació del Xirinacs activista posterior, el de les vagues i de fam i de l’Assemblea de Catalunya. Una experiència que podem dir que enllaça amb l’Assemblea Nacional Catalana i la lluita no-violenta dels CDR, o amb uns intents previs dels anys noranta com l’Assemblea per l’Autodeterminació (AUA/AUP).

Aquesta autobiografia permet entendre el Xirinacs de dècades endavant: les llargues vagues de fam, els judicis i empresonaments, el suport als represaliats del Procés de Burgos, la  lluita per l’amnistia, l’acompanyament de Manuel Viusà per evitar-ne l’extradició el 1979, etc. I la defensa de la llengua.

En una seva detenció el 1971, es negà a parlar en cap altra llengua que no fos la catalana, fet pel qual fou confinat a presó a Zamora, on inicià la seva tercera vaga de fam.  Dolors Marin, investigadora de la Fundació Randa,  explica en un article que en els judicis orals només responia en català i només signava si els papers que li presentaven eren en català. Alguns representants actuals n’haurien de prendre nota. I exemple.

[Publicat a Llibertat.cat el 17/5/2022]

Sirena de pati i sirena de classe…

0

 

Sirena de pati i sirena de classe
i veu de càstig i veu d ‘ordre
i la veu del dinar i l’olor a mestra
que pudia a pell cremada pel sabó.

Pilotes penjades i pilotes foradades
la veu del càstig, l’ordre del temps
la veu del silenci que ens envaïa
que tufejava a pell cremada.

Les veus del crist i del general
tothora present. I els pantans
i les inauguracions, i el descobriment
i la grandesa, i l’honor, i el Virolai.

Napoleó tenia cent soldats
Napoleó tenia cent soldats
i el general guanyà la creuada
i el príncep cantava el Virolai.

20 agost 1992

Publicat dins de Poesia | Deixa un comentari

La vaqueria tenia un aparador / l’he vist créixer, i l’he vist morir…

1

 

La vaqueria tenia un aparador / d’olors de iogurt
i xocolata / i una dependenta vella / vestida amb una
bata blanca. La vaqueria, els Bonys i els Tigretons
i els cromos i les calcomanies / eren la parada matinal
de cada dia / en el pas a l’escola.

Carrer amunt, la nit morta / el magatzem de la Xibeca.
La vaqueria/ la parada, el pas obligat / fins arribar
a l’escola; els murs. Els murs de l’escola, l’olor
a dinar / i els perfums barats, i els sabons.

El primer dia que entrares poruc / amb passets curts
de la mà de la mare.

La vaqueria tenia un aparador / l’he vist créixer, i
l’he vist morir / i he imaginat sortir les vaques
i la mort de la vella de la bata blanca.

21 agost 1992

Publicat dins de Poesia | Deixa un comentari

Les màquines de rentar rodaven / i dibuixaven mapes

0

 

Les màquines de rentar rodaven / i dibuixaven mapes
i colors / i es barallaven i s’estimaven. Les màquines
d’assecat escalfaven / i refredaven la pell, en el primer
exemple dels sentits que es toquen.
L’olor a lleixiu i l’olor a calent, i la” màquina de sec”/ que
em marejava. I les rates que s’amagaven
silencioses i enfeinades / ballant la fressa del treball.
Les rentadores de fitxes, les monedes / la caixa dels diners
i les propines / les bosses de roba plegada i calenta.
Les màquines de rodolar / els viatges esfèrics
d’algun ésser / ofegant-se entre robes i mars.

 

27 agost 1992

Publicat dins de Poesia | Deixa un comentari

Posseíem el cargol…

0

 

Posseíem el cargol
però ens mancava la femella
Posseíem el cargol, l’acer
i ens rodava la femella
en algun lloc impensat.

Posseíem el cargol espiral
amb un cap prominent
ferm i hexagonal
tot bavejant la gana.
Posseíem el cargol, rodolant
en un m6n de desig que oscil·lava.

Posseíem un cargol
que es delia de trobar un llimac
per compartir fulles i tronxo
en un niu i zel d’enciam.

 

13 setembre 1992 per a la Tata

Publicat dins de Poesia | Deixa un comentari