Res no s’acaba i tot comença

La fe que bull no té captura i no es fa el pa sense el llevat:

Arxiu de la categoria: General

Com us deia, Fontanelles, Don Juan Carlos està fotut

0

[Publicat a Llibertat.cat el 27/7/2010]

Em vénen al cap els versos de l’obra bruta de Serafí Pitarra, Don Jaume el Conquistador. Per una situació actual, i de la qual no es parla als mitjans, el rumor i algunes dades indiquen que el borbó Juan Carlos fotut. En paraules de Pitarra, —Si em guardéssiu el secret… /us diré que està podrit. Cal prendre-s’ho amb humor. I riure’s del mort i de qui el vetlla. Més que una hipòtesi, una certesa, una inevitable llei de vida que, més enllà de l’alegria com a catalans, ens hauria de preparar per a un futur incert. Perquè el projecte d’Espanya, també moribund, intentarà regenerar-se amb el recanvi.

Muntaner   -Com us deia, Fontanelles,
el Rei Jaume està fotut.
El qui guia ens ha sigut
és ja un manso sense esquelles.
Fontanelles  -I vos que ho haveu sentit,
sabeu quin mal és aquest ?
Muntaner    -Si em guardéssiu el secret…
us diré que està podrit.

(…)

Fontanelles -I voleu dir que d’això
el rei podrit va quedar ?
Muntaner  -Tot seguit va començar
a inflamar-se-li un colló
i trobant-se els pantalons
un xic molls de per aquí sota
van veure que era la gota
que feien les purgacions.
I després s’ha sapigut
que aquell lladre punyetero
ja es feia dar pel trasero
pel seus esclaus, el molt brut !
Cony quin brut, cony quin brut,
Cony quin brut, cony quin brut.

El cas és que fa poques setmanes vaig anar a veure una versió al teatre del Don Jaume el Conqueridor, “peça  bruta” de Serafí Pitarra (Frederic Soler). Una obra que no té pèrdua, que no ha perdut el seu interès malgrat la distància del temps (fou escrita i representada en petit comitè, als tallers de l’època, vers el 1860). I que conserva la seva capacitat transgressora i una forta intenció paròdica. Al cap i a la fi Pitarra fa humor amb el rei més sagrat de la dinastia catalana. Altres autors de la Renaixença també van satiritzar i parodiar la monarquia. La nacional i l’espanyola.

La coincidència i les similituds amb la decadència personal i política del borbó són evidents, i que cadascú ho entengui com vulgui. I és clar, si som capaços de riure dels “nostres reis”, de barrejar l’escatologia amb la noblesa catalana, no estalviarem doncs, el sarcasme i la riallada amb la monarquia espanyola, ocupant, suplantadora, corrupta i decadent. Una tradició humorística que enllaça Pitarra amb el ‘Polònia’, i que sempre ha anat carregada de sentit polític.

 Que el borbó tingui els dies comptats és un fet. Després del qual ens haurem d’empassar dies de condol i de reportatges hagiogràfics. Molt pitjor que la victòria de la Roja i que la visita del Papa. Un fet que per a nosaltres serà, fet i fet, una celebració efímera. I més si tenim en compte que aquí no s’hi val allò de morta la cuca mort el verí o mort el gos morta la ràbia. L’enemic ja compta amb una important operació de recanvi, amb hereu i santificació: tant si hi ha mort física com si no. Per aquest motiu caldria que els independentistes calculéssim tots els escenaris possibles davant la mort del borbó. Amb mort física o amb incapacitació, amb hereu, amb regència o amb Espanya Confederal coronada.

Dit això, exposo unes breus reflexions relacionades amb la imminent defunció del borbó:

–    Justament ahir el monarca espanyol demanava els impossibles al seu Patró, a la Catedral de Santiago. I apel·lava com tantes vegades a la unitat d’Espanya, per algun motiu insegura, inestable, impossible. A l’acte l’acompanyava un altre condemnat: Manuel Fraga, en cadira de rodes. El borbó no es mantenia dempeus i va haver de ser subjectat per mantenir l’equilibri. Aquest cop per motius de salut. També a Compostel•la, dos dies abans, la policia espanyola aplanava el camí a cops de porra contra els joves independentistes gallecs de Briga. Les proves gràfiques de com es manté i com es construeix el projecte espanyol són més que evidents.

–    Els mitjans de comunicació a hores d’ara han parlat molt poc de la salut del borbó, i si ho han fet ha estat per l’escandalosa evidència i per les seves absències a actes oficials. Però cap dels mitjans ha insinuat la inevitable defunció del rei. Els opinadors habituals, malgrat que a l’estiu van mancats de notícies, no comenten ni la decadència ni la mort pròxima i segura de l’intocable. El tabú i la censura regnen als mitjans. Santa llibertat d’expressió.

–    En canvi, -quina casualitat la coincidència de les dates- televisió, diaris, ràdio i la claca de tots els opinadors han especulat l’impossible sobre la salut de Fidel Castro, que es troba a milers de quilòmetres de Barcelona, de València o de Mallorca. Amb motiu de l’aniversari i diada patriòtica de Cuba del 26-J els comentaristes polítics han buidat les seves glàndules salivals parlant de la salut de Castro, de la presidència del seu germà Raul, del futur de la Cuba socialista. Ni una línia sobre el “mort en vida” de sang blava.

–    Una altra cosa que em ballava pel cap és que cal que ens afanyem a recuperar la tradició d’anomenar “Can Felip” a les latrines, als vàters, i que preparem la benvinguda al recanvi. El terme ve de lluny. Joan Coromines va deixar escrit al Diccionari Etimològic de la Llengua Catalana (1) què representa aquest nom per als catalans.

–    Estiguem atents a les vel•leïtats monàrquiques que han insinuat alguns prohoms del sobiranisme i alguns partits amb vocació botiflera. El recanvi també es prepara des de l’estructuració de l’Estat, per tal que aquest estat podrit pugui perllongar-se uns anys més com a Destino en lo universal. Alerta amb les propostes confederals coronades, forals i de lliure associació a un regne que els catalans hem detestat històricament. Alguns pretenen donar-nos gat per llebre. Catalunya serà republicana o no serà!

– Quan es mori el borbó, després de desfilades militars i misses de bisbes, de dols mediàtics dignes de generalíssims, els frares agustins de l’Escorial vetllaran pel borbó al panteó reial durant dècades, al pudridero on descansen els reis espanyols. Un lloc envoltat de misteri per a un fet que no té cap secret: -Si em guardéssiu el secret…  us diré que està podrit.

 


NOTA: (1)  Sens dubte hi ha hagut també casos d’aplicació apel•lativa de l’avorrible nom de persona Felip: especialment recordat a totes les terres i països catalans, en els Ss. XVIII i XIX, com el nom del més gran enemic a la pàtria. És sabut que en el primer terç del nostre segle (certament encara més tard) era molt viu donar a la latrina el nom de Can Felip, i fins es mostraven les ganivetes fermades a la taula de les masies amb el nom d’aquell botxí del més sagrat. A la deformació de *selipes pogué contribuir, doncs, una obscura voluntat abominatòria dels menyspreats botiflers (que així els passés una màquina per damunt!); cosa paral•lela passaria a Ciutadella de Menorca (on l’horror als turcs havia estat més viu, amb massa raó, que enlloc més), quan canviaren tulipa turca en felipa turca: una abominació reemplaçant l’altra algunes generacions després. Felip donaria també nom, com a bon botxí, entre els busquerols de les suredes, a una mena de formiga grossa que degolla els rebaixins o formigues petites dels suros (Hostalric, BDC XIII, 116).

De l’autogestió a la subvenció

0

És una qüestió candent, per l’evidència i per l’increment dels casos: una part significativa de l’esquerra i de l’independentisme, i fins l’independentisme d’esquerres, viu de la política –de les seves estructures- i s’hi ha acomodat, i no arrisca res per no perdre el seu estatus. N’hi ha de tots els colors, però es distingeixen els que en èpoques no molts anteriors bramaven en nom de la puresa de l’autogestió i dels dogmes sacrificials. Ho hem llegit en piulades, ho hem sentit en converses, és un fet consumat.

El cas d’Ada Colau i el seu seguici és molt significatiu. Pensem, per exemple, en la poca crítica que exerceix l’univers “alternatiu” a la Barcelona ultracapitalista i de disseny. Tot té una explicació: subvenció, col·locació, publicitat institucional en mitjans “crítics” i anestèsia.

D’aquest fenomen de viure de la política i els perills de paràlisi que amaguen reprodueixo dos fragments pel seu interès, i perquè provenen de dos bregats independentistes de dues branques diferents del moviment, però que arriben a conclusions similars. Un avís als navegants des de veus autoritzades que porten anys tirant del carro.

Un és en Vicent Partal, que ja ha tractat aquesta qüestió en altres articles. En un editorial de finals d’agost advertia, referint-se a un altre article, que:

L’article d’Anna Gener, discutible com tots –com també és discutible aquest editorial, per exemple–, és valent i original perquè posa el dit en una nafra fins ara poc remarcada quan fem l’anàlisi d’això que passa: els interessos personals, patrimonials, d’aquesta massa de centenars de milers de militants i simpatitzants polítics, que no necessiten pensar en el seu futur perquè el paguem entre tots.

Carles Castellanos també ha advertit sobre aquesta problema. A “Governança i Ruptura, un binomi contraposat ben actual” definia una de les contrapartides amb què es troben les institucions i dels partits parlamentaris en la situació d’ocupació actual amb aquestes paraules:

La dinàmica interna dels partits, en un entorn de precarietat laboral, genera comportaments conservadors en sectors amplis de la seva militància que fan que la resultant sigui, en bona part, evitar la confrontació i defugir qualsevol mena de ruptura.

També Castellanos, a les seves memòries Reviure els fets, descriu com una forma de “desviació greu” en l’acció política:

“l’”institucionalisme, en la qual cau la militància dels partits que entenen la pròpia organització com un fi en ella mateixa (…) Els grups institucionalistes es converteixen en màquines d’obtenció de càrrecs institucionals i finalment, per molt que prediquin altres coses, abandonen els seus objectius per les llenties miserables d’uns beneficis materials.”

No és una dèria personal. Tothom té dret a millorar les seves condicions materials de vida i a sentir-se complagut i realitzat. Però no a càrrec dels altres i encara menys en un joc pervers de vendre fum en nom d’un patrimoni de lluita i de compromís. I això està passant. Disseccioneu aquell cas o aquell altre que conegueu. Quina evolució –o millor dit, retrocés- ha seguit en pocs anys, del discurs demagog a l’agència de col·locació gestionada des dels interessos dels partits en un taulell d’escacs en què les peces són entitats, sindicats, institucions o col·lectius subvencionats.

Podria exposar uns quants casos d’evolucions rocambolesques de joves revoltosos que van passar del dogma i el radicalisme verbal al plàcid confort de la vida subvencionada. D’oposar-se aferrissadament a la participació a les conteses electorals a viure dels cabals públics. Tenim un problema.

El més preocupant és tot allò que afecta el moviment independentista provinent d’una llarga trajectòria de lluita. I no perquè es donin casos de transvasament a partits més ordre. El més alarmant és que precisament dins d’aquest moviment (partits, col·lectius, “cooperatives”, etc.) s’incrusti la impostura d’aquestes dinàmiques, que no tenen cap defensa i que són èticament reprovables.

En la lluita independentista hi ha hagut molta gent, absents i supervivents, que han picat pedra durant moltes dècades o que s’hi han deixat la vida, literalment. I aquesta és la nostra fortalesa i la nostra dignitat. A aquestes alçades, després de l’1 d’Octubre de 2017, no podem capgirar aquestes fortaleses i dignitats de tantes dècades per acontentar uns ventres agraïts. Per molt que ens ho vulguin vendre com tacticisme, jugades mestres o plans secrets.

Il·legalitzacions a l’espanyola: d’Abdó Terrades a ANB

0

[Publicat a Llibertat.cat el 3/2/2008]

Tot llegint avui un article al diari Gara sobre una història paral·lela del partit independentista basc ANB i del PSOE m’han vingut al cap altres situacions de persecució política al nostre país. L’Estat espanyol ha estat històricament recurrent a l’hora de practicar il·legalitzacions, prohibicions i altres mecanisme antidemocràtics al marge de la seva pròpia legalitat, només amb l’objectiu d’eliminar del mapa qualsevol opció política o social emancipadora. L’article en qüestió, molt recomanable per als qui obliden la història, repassa els moments en què ANB i el PSOE van ser aliats, fins i tot el moment en què aquests dos partits signaven un document el 1974 “destinat a remarcar que el 1936 havia pres forma un front nacional liderat per Aguirre en què s’havia practicat la lluita armada contra la rebel·lió.”

Ramon Sola, a l’article “EL PSOE, contra su aliado de trincheras y gobiernos”, retrata perfectament quin és el tarannà d’un partit que ha dilapidat tots els seus principis polítics fundacionals.

La història ha fet una giragonsa i els qui es presentaven com aliats en la lluita contra el feixisme en pocs anys han esdevingut perseguidors dels seus companys de combat. Ara en diuen il·legalitzacions, legitimats des d’un pretext que recupera l’esperit de la Santa Inquisició. Però és clar que la cosa és més complexa que una simple traïció. Se n’ha escrit suficientment i qui vulgui informar-se sobre el viratge claudicant de moltes organitzacions de l’esquerra i del nacionalismes “perifèrics” té molta bibliografia al seu abast per treure’n les seves pròpies conclusions.

Una pel·lícula que coneixem molt bé les catalanes: en el nostre cas, la burgesia autòctona ha truncat repetidament tots els intents d’emancipació nacional i  social. Els cops d’Estat de Pavía, Miguel Primo de Rivera o de Franco (i podríem incloure-hi la darrera Restauració borbònica a la llista) posen de manifest de quina manera la classe dominant del país ha utilitzat reiteradament les classes populars per consolidar el seu poder, però posteriorment ha recorregut al socors de l’oligarquia centralista i al soroll de sabres per aturar qualsevol intent de ruptura de caràcter democràtic. Una història repetida fins que n’aprenguem.

Hi ha qui pensa, i ha estat el pensament predominant d’algunes civilitzacions i corrents filosòfics,  diguem-ne des d’una perspectiva pessimista, que la història de la humanitat és una repetició dels fets. Una suma de tornades de lluites entre les classes dominants i les classes oprimides, que només es resolen temporalment, condemnats a caminar a través d’aquest passeig cíclic. Una concepció cíclica de la història en què tot es repeteix com en el mite de Sísif. En canvi, els plantejament filosòfics del socialisme, especialment en el seu vessant més científic del marxisme, aquest l’avenç de la Humanitat i de la història camina amb un cert optimisme, ja que la història de la humanitat avança linealment, acumulant millores i progressos, i ens promet que algun dia s’esdevindrà que la Humanitat no haurà de preocupar-se per la fam, l’explotació, la dominació, les desigualtats o les guerres. És, en gran part, el substrat de la cultura judeocristiana que es va dipositar al corrents socialistes ja al segle XIX.

Al meu parer, totes dues concepcions contenen part de raó. És més, sembla que són perfectament conciliables. Com ho són totes les realitats oposades de les complexitats de la ment humana i de l’existència i de les persones i les col·lectivitats. Sigui com sigui, a través d’un moviment lineal o cíclic, la història reprodueix uns fets similars periòdicament. I, malgrat que podríem interpretar el nostre benestar relatiu com una conquesta parcial de les lluites per l’emancipació, la paradoxa és que milions de persones moren arreu del món de fam i de set, i resten encara més subjugades al domini dels poderosos. I la vida dels humans continua regint-se per una relació de dominació, explotació i  alienació de la majoria per part d’una minoria privilegiada.

Fa un parell d’anys vaig fer un article sobre la figura del del figuerenc Abdó Terrades (1812-1856). Aquest pare del republicanisme vuitcentista va tenir una vida d’aquelles de la qual se’n podria fer una pel·lícula de temàtica històrica, amb molt de suc. Membre de la Milicia Nacional, abd_terradescombaté els absolutistes des dels catorze anys; va pertànyer a societats secretes, com ara la que tenia per nom “Sociedad de los Derechos del Hombre” (1836); va col·laborar a la creació de les primeres societats obreres, l’Associació Mútua de Treballadors (1838); i va ser introductor de les idees socialistes a Catalunya, a partir de la seva relació amb Etienne Cabet, l’impulsor de la colònia Icària als Estats Units, que tenia com a objectiu «substituir el privilegi i la propietat individual, per la igualtat i el comunisme». Un projecte impulsat també per republicans com Narcís Monturiol, l’inventor del submarí, i Anselm Clavé, fundador dels cors que porten el seu nom.

Abdó Terrades va morir a Medina Sidonia el 1855, deportat pel general Zapatero –no és un lapsus!-, un governador militar anomenat “Tigre de Catalunya”, més conegut per bombardejar la ciutat de Barcelona i ordenar l’execució dels líders obrers. Eren els temps en què la Ronda d’En Tarrés, una mena de GAL a mans d’un confident expresidiari, assassinava republicans i obreristes. Terrades visqué una vida de persecucions, exilis i empresonaments, empaitat tothora pels Mossos d’Esquadra i processat per la justícia francesa i espanyola.

Però el que em va copsar més és llegir que Terrades, el primer alcalde republicà de l’Estat, va ser escollit en cinc ocasions alcalde de Figueres  entre els anys 1841 i 1854. I en cinc ocasions el seu nomenament democràtic va ser anul·lat, entre altres raons perquè es va negar a jurar fidelitat a la reina regent. Tan sols va aconseguir exercir com a càrrec electe tres dies seguits, i seguits d’una nova detenció.

Les il·legalitzacions dels partits vénen de lluny. Ara els tocarà a ANB i EHAK. Demà segurament als independentistes catalans. Ja hi trobaran alguna excusa.

 

Els altres exiliats (i refugiats) independentistes

0

[Publicat a Llibertat.cat el 25/2/2018]

Aquests dies es complien 20 anys de la mort a l’exili de Manuel Viusà. El pintor i  patriota català, que comptava amb condecoracions de la República de França per haver lluitat a la Resistència contra els ocupants alemanys, va morir sense poder trepitjar legalment la seva terra, després de dècades d’exili.

La seva filla recordava en un article recent que també es compleixen 40 anys de la nova persecució de Viusà, acusat d’haver organitzat el grup clandestí batejat com Exèrcit Popular Català. Patí un judici a París (1979) amb amenaça d’extradició, que la cort francesa va denegar i que suposà una bufetada per al Regne d’Espanya.

El seu exili es va allargar, doncs, després de dècades a París o bé refugiat a la Catalunya Nord durant els anys quaranta, per la seva militància al FNC. És a dir, des de l’ocupació feixista (després de ser tancat al camp de concentració de Valladolid per negar-se a servir a l’exèrcit espanyol), Viusà va viure clandestinament o a l’exili -des de 1948-, i fins la seva mort el 1998 (residint a París, però també a Andorra, Veneçuela o a la Catalunya Nord). Per a vergonya col·lectiva d’aquest país, que ni tan sols ha conegut i reconegut aquest lluitador independentista mort en el gairebé oblit i exili (el 1998!). Conèixer la vida i tribulacions de Viusà (i de la inseparable companya Gertrudis Galí) implica entendre les renúncies i dignitats silenciades en la lluita antifranquista i durant l’anomenada Transició.

La llista d’exiliats i refugiats independentistes catalans durant les darreres cinc dècades és prou llarga. Algun dia se n’hauria de fer una investigació minuciosa sobre aquesta realitat oculta, amagada entre la desmemòria i la clandestinitat.

Els refugiats de l’independentisme contemporani (els perseguits residents al propi país, Catalunya Nord o Andorra) ja es van establir a poblacions catalanes sota administració francesa als primers anys setanta (militants del FAC, PSAN-Provisional, FNC, llibertaris…), i fins a finals dels anys noranta –amb les prescripcions de les causes judicials- un gruix important d’independentistes no van poder tornar a la Catalunya Sud legalment: Pere Bascompte, Aleix Renyé, Josep de Calassanç Serra, Berenguer Ballester, Joan Ridaura, Àlvar Valls… Altres tants van conèixer l’exili i posteriorment la presó a l’Estat espanyol (Carles Sastre, Tat Tarragó, Carles Benítez, Jaume Fernàndez, Jaume Martínez Vendrell…).  La llista és llarga, tot i que no es pot passar per alt els casos de Carles García Soler del FAC, establert a Perpinyà després de ser deportat i escapolir-se de l’illa de Yeu, després de la famosa “Fuga de Segòvia;” o de les temporades de refugi a la Catalunya Nord d’Oriol Soler Sugranyes, assassinat precisament en la fugida d’aquesta presó espanyola (1976).

A Bèlgica, per exemple, ja hi van existir exiliats independentistes vinculats al FAC durant els anys setanta. I un exili, menys conegut, és els dels militants d’EPOCA i del FNC establerts a Israel durant les dècades dels 70 als 90: entre els quals Josep Maria Renyé i Josep Lluís Pérez, que van ser acollits a un kibutz, gràcies al fet que en aquells anys no existia conveni d’extradició amb l’Estat espanyol.

Però el darrer exiliat independentista català, abans que Carles Puigdemont i el Govern republicà a l’exili s’establissin a Bèlgica, ha estat, segurament, en Carles Castellanos. Una fugida en iniciar-se l’anomenada Operació Garzón que el va portar al segon exili (un primer cop va refugiar-se a la Catalunya Nord, el 1975), obligat a recórrer diversos països europeus en busca d’un recer segur.

Recomano la lectura de les seves memòries, Reviure els dies, perquè hi explica les dificultats d’aquell exili (dies d’improvisacions i de solidaritat, però també d’insolidaritat, i dies en els quals en Carles no va ser l’únic independentista que es va escapolir de les urpes de la Guàrdia Civil i del jutge Baltasar Garzón).

Ara també convé recordar que durant dècades hi van haver “els altres exiliats”, dels quals es parlava molt poc als mitjans de comunicació; els que de forma discreta, clandestina i molt cauta intentaven sobreviure lluny de la seva terra. Sovint fent feines mal remunerades, vivint en condicions impensables, passant penúries, fred, i fins fam, i, és clar, carregats d’enyorança o abatiment

Reprodueixo uns fragments de Reviure els dies, en què explica el seu camí a l’exili, unes rutes que molts independentistes havien emprès dècades enrere:

 “Si a Brussel·les no hi havia sortida, calia tirar més amunt, prosseguir la fuga cap al nord. Passada la frontera del món llatí entràvem en un territori més hostil en què els nostres coneixements força més escassos de les llengües del món germànic, representaven una dificultat afegida (…).

Així fou com, després de múltiples angoixes, la Teresa i jo ens separàvem, a entrada de nit i a més de cinc-cents quilòmetres de París; ella es ficava en un tren envoltada de joves que parlaven llengües inintel.ligibles i jo em quedava sol en terra germànica tenint davant meu la tasca de buscar, en plena nit, un refugi incert.

El panorama no era afalagador: la nit anava estenent la seva negror fatídica i jo em trobava en un territori on no tan sols no em podria fer comprendre amb facilitat sinó que, per aquest mateix fet, seria rebut amb hostilitat. (…) Aquella manca d’intel.ligència i de bona comunicació em va empènyer a fugir sense tardança d’aquell país, i a una hora ben avançada, cap a les onze de la nit, vaig entrar a Escandinàvia. El pas de frontera de Dinamarca va ser de simple tràmit i em vaig trobar a Jutlàndia sense saber on anar. L’únic que se’m va acudir va ser de fer nit al cotxe, engegant els motors quan sentia un punt de fred. De matinada m’endinsava cap a aquelles noves terres. Després d’esmorzar en una barraca-menjadora força infecta, que tanmateix em va reestablir part de les forces perdudes i em va retornar un xic d’escalfor al meu cos enfredorit, vaig  travessar, no sense una certa emoció, un amplíssim pont que em portava a la llibertat.

No explicaré ara la meva estada a Escòcia, ni com hi vaig arribar des d’Escandinàvia, ni les experiències que allà lluny vaig endurar. És un període de la meva vida que deixo per a més endavant, no del tot segur de no haver-me de trobar en la necessitat d’haver de repetir en el futur la mateixa aventura.

Érem a principis de la dècada dels noranta. El gran xàfec de 1992 havia passat  i, com per un miracle, m’havia pogut escapar d’una presó certa. Una colla de companys i companyes independentistes hi restaven encara. Aquest fet té un caràcter simbòlic. La dècada dels noranta marca el començament d’una forta involució política, les primeres víctimes de la qual són els independentistes; aquesta involució s’orienta cap al feixisme espanyolista, en una línia que l’avanç posterior del PP en les estructures de poder no ha fet altra cosa que aprofundir.”

Les presons espanyoles contra els catalans: una estratègia criminal que ve de lluny

0

[Publicat a Llibertat.cat el 3/11/2017]

Les presons són en ple segle XXI, i més per als presos polítics dissidents, encara avui, un càstig i un acte continuat de venjança. I ho són de nou per als presos polítics catalans.

Els consellers catalans empresonats viuran durant un temps determinat no només la manca de llibertat, sinó un seguit de vulneracions quotidianes i, sobretot, el fet de viure com un ostatge en un lloc estrany, lluny del seu país (en aquest cas a 600 km dels seus domicilis).

La presó implica la privació de la intimitat: el control continuat (llegiu el Vigilar i castigar de Michel Foucaoult i el concepte de panòptic, que tot ho controla); la destrucció de l’entorn propi, sovint desfet literalment quan un carceller arrenca postals, roba papers o trenca algun objecte amb valor sentimental del pres; els comentaris humiliants o destructius d’alguns guàrdies; l’espionatge de les relacions socials del context; la violació de la correspondència –legalitzada en la normativa espanyola- i de les trucades telefòniques; i les limitacions o prohibició d’expressar-te en la pròpia llengua (el català en aquests casos) a les comunicacions telefòniques –restringides o negades-; les gravacions –l’espionatge- de les també limitades o vetades comunicacions amb les visites de familiars i amics, i fins dels advocats.

La presó per als presos polítics dissidents també juga amb el factor del terror, de fer sentir el pres nouvingut com víctima d’una jungla terrible en què serà devorat. Una llegenda molt allunyada de la realitat (malgrat que ha estat explotada per certa premsa amb una intenció morbosa i sàdica), perquè el pres polític acostuma a ser respectat i fins apreciat, entre altres raons perquè durant dècades ha comptat amb una força col·lectiva i coercitiva dins i fora les presons. I perquè el pres polític és sempre un suport intel·lectual i de manteniment dels principis ètics per a la resta de presos socials (els redacten recursos, hi mantenen les conviccions, els connecten amb els suports en defensa dels drets humans, etc.).

L’empresonament del reu perseguit per causes polítiques –i els socials- suprimeix els paisatges, el dinamisme social, les distàncies… i per aquest motiu presos amb llargs condemnes desenvolupen miopies i altres alteracions emocionals pròpies del captiveri en espais tancats, de murs i de cel·les.

La salut, l’alimentació, també es ressenteixen durant el confinament forçat: i no només per les malalties pròpies del món penitenciari, relacionades amb les addiccions o la marginació. La pèssima alimentació dels ranxos i dels monopolis dels economats –que tan sovint proporcionen excedents del mercat o caducats-, sovint les aigües de pous, i els diversos impediments per seguir tractaments mèdics adequats, delmen la salut del pres cada dia que passa.

L’accés a la informació, i a la cultura lliure, forma part d’aquesta estratègia de destrucció i venjança. Així com espien o endarrereixen les comunicacions (amb la gran excusa de la ‘seguretat’), també impedeixen l’accés a lectures determinades –censura de llibres i revistes-, i per descomptat a l’accés de la informació a la xarxa… i a la cultura, malgrat que existeixin uns plans penitenciaris de formació/reinserció de cara a la galeria. Un altre aspecte rellevant, en aquest cas, és la impossibilitat del pres polític català de veure TV o sentir ràdios en la seva llengua.

La presó és venjança i càstig per al pres polític. Només n’esperen la destrucció –la individual, la dels principis, i la col·lectiva- i la rendició. Ha estat així durant dècades, contra presos independentistes i altres presos revolucionaris. Ha estat així durant segles.

La nostra història nacional està marcada per les presons de la venjança i dels crims. L’exemple del final de Jaume d’Urgell, legítim hereu de la Corona d’Aragó després de la mort sense descendència de Martí I l’Humà, corona usurpada per Ferran d’Antequera –dinastia Castellana-, és un precedent llunyà de la dispersió penitenciària espanyola amb motivacions polítiques.

Jaume d’Urgell es revoltà, mantingué la resistència armada contra els Trastàmares i fou assetjat al seu castell de Balaguer, on acabà rendint-se el 31 d’octubre de 1413. Processat i condemnat, tots els seus béns foren confiscats i malvenuts, així com els de la família i la seva germana Elionor d’Urgell. Va ser empresonat durant 20 anys a diferents indrets de la península, a Castella, a Terol i finalment a la presó de Xàtiva, on va ser assassinat a mans dels infants fills de Ferran I, l’1 de juny de 1433.

El represaliats catalans han conegut presons i deportacions a les colònies espanyoles per motius polítics. Es podrien comptar a milers els deportats a les colònies del nord d’Àfrica, a les Filipines, a les Antilles… i milers els empresonats al territori o al llarg del Reino.

Però també podem enumerar moltes victòries dels catalans revolucionaris que van destruir odioses presons, centres d’extermini de demòcrates, republicans, obreristes o catalanistes. La destrucció de la Ciutadella, a mans de la Jamància el 1843 i dels barcelonins el 1868; del vaixell-presó Ponton (com era conegut el vapor Europa), incendiat i destruït pel revolucionaris en aquestes dates; la presó Vella o de Reina Amàlia, assaltada el 1931 i definitivament tancada, en una acció popular, el 19 de juliol de 1936.

L’odiada caserna-presó de Montjuïc va ser domesticada recentment, i la presó Model, un altre símbol de la repressió, va ser clausurada i l’edifici té els dies comptats tal i com el coneixíem.

Ara cal que, com aquests demòcrates, republicans i revolucionaris d’antany, destruïm la darrera presó per als catalans, presó de presons, i presó de pobles: Espanya.

L’ecomàfia i els residus

0
Mapa d’abocadors existents a Cerdanyola del Vallès

[Publicat a Llibertat.cat el 1/1/2011]

Fa tres anys la regió italiana de la Campània esclatava amb greus aldarulls i acumulació de deixalles als carrers de Nàpols. Una revolta i un conflicte que van posar de manifest que el problema de la gestió dels residus és una bomba de rellotgeria. Europa suma les seves contradiccions en la gestió de la seva riquesa i els seus recursos naturals: ens manca aigua, enverinem els aqüífers, cremem els nostres boscos i ens amunteguem en una muntanya de deixalles. Uns residus emmagatzemats a les entranyes de la nostra terra o enviats a països escarnits amb la fam i la dictadura.

Els fets de Nàpols van ser només un avís que venia de lluny i que s’ha tornat a repetir durant aquests anys. Al Vallès coneixem prou bé com funciona el negoci dels residus. Durant anys a Cerdanyola els abocadors tant pirates com formalment legalitzats han acollit tones de residus de provada toxicitat. A Itàlia l’olla va començar a fer bullició fa tres anys; a casa nostra no trigaran a sortir a la llum les conseqüències de tanta irresponsabilitat.

Durant anys els mèdia ens han informat amb unes esbiaixades notícies sobre els conflictes socials i polítics que desperten la gestió dels residus a Europa, com en cas de la Campània del 2008. En aquella ocasió, a Nàpols els veïns es van oposar a la reobertura d’un abocador clausurat el 1996 per la seva toxicitat, fet que va provocat enfrontaments amb la policia i l’acumulació de les deixalles pels carrers. L’OMS havia assegurat que els abocadors són la causa de l’alta estadística de càncers de diversa índole i altres malalties. Unes xifres escandaloses.

Altres notícies ens informaven que no és casualitat que aquesta regió italiana aculli gran part de les escorrialles del país. La gestió dels residus genera xifres desorbitades de beneficis. Un negoci que curiosament es troba a mans de la màfia local, que obté tants diners dels abocadors com de la droga, la prostitució o l’extorsió. Tal i com s’ha denunciat tantes vegades, la Camorra italiana s’ha lucrat milionàriament amb un negoci segur, comprant polítics, subornant periodistes, esgrimint els seus experts amb formació medioambiental, incrustant-se a l’administració per tal de perpetuar aquest negoci. Allí l’han batejat com l’”Operació rei Mides”, la reconversió dels mafiosos en ecomafiosos.

Als Països Catalans la gestió de residus i la concessió d’abocadors no està lluny d’aquesta ecomàfia a la italiana. Els favors i la vista grossa de l’Agència Catalana de Residus, en el cas del Principat, han estat reiterats i denunciats per nombrosos moviments populars locals i grups ecologistes. Al País Valencià, la gestió privada d’aquests abocadors tòxics a comarques com la Plana Alta, l’Alt Millars o el Baix Maestrat ha provocat nombroses protestes per l’amenaça que representen, obviades des del poder polític i poc comentades pels mèdia.

La mecànica d’aquest negoci és sempre similar: durant dècades els mateixos grups empresarials i financers responsables de l’extracció com argileres, amb concessions de dubtosa legalitat i afavorits pels governs de torn, són després els beneficiaris de la gestió d’aquests residus, soterrats en els grans forats a cel obert. Unes famílies empresarials que des dels temps del franquisme ha sabut sobreviure en aquest negoci.

Però el preu el paguem nosaltres, amb la salut, amb el futur, i amb els nostres diners.  La gestió de residus va a càrrec de diners públics, que enriqueixen empreses privades que omplen grans abocadors amb tota mena de restes sense control i creen macroplantes d’un dubtós tractament de la brossa. No importa l’impacte que causen al medi, a la salut de les persones, al paisatge o als aqüífers. Perquè es tracta d’un negoci estructural i consubstancial a la corrupció (política i de molts altres àmbits).

El negoci de residus, sovint disfressat de Capità Enciam per legitimar grans inversions de tractament o reconversió, és al nostre país tan lucratiu com a Itàlia. I el modus operandi de la Camorra napolitana no ens queda molt lluny. No caiguem en el cofoisme de pensar que vivim en una pàtria neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç. L’ecomàfia també actua a casa nostra. I també té padrins.

Sísif, Edip i Salomó a l’Esquerra Independentista

0
Publicat el 31 d'agost de 2021

[Publicat a Llibertat.cat el 14/6/2009]

Massa sovint, molta de l’activitat política del nostre moviment no va més enllà del foc d’encenalls i del fum d’estampa. Una activitat d’autocomplaença que s’esgota en el temps, en les generacions, fins que una altra fornada de persones pren el relleu d’aquesta activitat esgotadora que no ens condueix molt lluny. Això ho dic alt i que m’ho rebatin. No és només una sensació. Crec que vivim immersos des fa uns anys en una activitat política que podríem considerar de sísifica, en què alguns s’entesten a negar els seus antecedents polítics moguts per un reflex edípic, i en què, davant les situacions importants de preses de decisions opten per trencar la criatura abans de reconèixer la seva vertadera maternitat col·lectiva, en un estúpid rampell de possessió que reprodueix el judici de Salomó.

Llavors Salomó va dir: “Partiu pel mig el nen viu i doneu-ne la meitat a l’una i la meitat a l’altra!”, però la mare veritable va respondre al rei: “No, Senyor meu! Doneu-li viva la criatura, no la mateu”. Aleshores Salomó es va adonar que la vertadera mare era la que va negar-se a  què el rei matés la criatura.
La Bíblia (1Re 3, 16-28)

Tot i que també és cert que hi ha tot de persones que malden per eixamplar i consolidar les propostes polítiques d’un moviment que ja fa trenta anys que camina, i de més lluny, i que ha incrustat una consciència crítica i una identitat política –i les seves propostes- entre la població.

És un fet que des fa quinze anys l’Esquerra Independentista viu a remolc de la inversió, avenços i també del llast de les generacions precedents. Perquè en els darrers quinze anys, difícils, complicats i repetitius, la massa social que s’hi mou a l’entorn sobreviu sense trencar la rutina, sense realitzar un gest desmesurat que capgirés la història (en paraules de Miquel Martí i Pol).

I és que moltes persones vàlides, amb els anys han renunciat a la rutina cansada i desagraïda, torpedinada de vegades pel subjectivisme de gent que “fa política” per passar l’estona o per satisfer les seves necessitats psicològiques. Hi tenen tot el dret, perquè realment el pati de casa nostra no és jardí de roses i els guanys no els compensa els tràngols de desgast personal o els pocs avenços de la tasca col.lectiva. Però haurien de repensar-s’hi, ja que cal que hi siguin perquè puguem fer anar aquesta màquina que, malgrat tot, avança. I per un principi de solidaritat: cal combatre entre tots allò que paralitza, distorsiona o alenteix un moviment polític que pretén girar la truita.

Contràriament, algunes de les persones que en un temps remot havien esgrimit les posicions més intransigents i puristes sense mostrar una bateria d’arguments, temps després han aparegut en algun partit d’ordre, dòcils com anyells, justificant aquest canvi de posició des del “realisme”, des del pragmatisme. Altres tants d’aquests resten a casa, o comparteixen l’oci alternatiu com a única forma de militància (inclosa la manifestació de torn presa com a forma d’exhibició). Una situació que es dóna des del consentiment general i la sensibilitat de prendre les coses tal com vénen o de la idea liberal que “cadascú fa el que vol”, unes postures que invaliden la consciència i la decisió col·lectiva. Que confon la política amb l’amistat i el bonrotllisme. I que ens porta a l’immobilisme i al desgast.

Aquesta reflexió, que se sosté en l’experiència, em va portar a pensar que vivim com a moviment polític el mateix mal que Sísif, condemnat a l’infern i obligat a empènyer una pedra enorme pendent amunt per un vessant costerut eternament. Una feinada i un esforç inútils, ja que cada cop abans d’arribar al cim de la muntanya la pedra sempre roda cap avall, i com Sísif hem de tornar a començar de nou des del principi. Com el mite grec, algunes persones del nostre moviment pretenen que existim perpètuament sense que res canviï, però a canvi d’un preu alt per a tothom, no descansar i repetir cíclicament aquest esforç que no ens portaria enlloc (per molt que ens satisfaci).

En aquest mateix sentit, els qui temen que res no canviï massa, ja que la situació actual és on es poden sentir còmodes i sobreviure, parteixen d’una percepció errònia i condemnada a la dissolució gradual. Un grup que pretengui transformar la seva realitat, autoidentificat com a revolucionari, transformador, rupturista i altres qualificatius, no hauria d’evitar el risc d’intentar capgirar les coses, i aquesta hauria de ser la funció principal.

Però arrosseguem un altre mal, que afavoreix aquest immobilisme polític. Al meu parer, a l’Esquerra Independentista s’hi va encastar des fa uns anys un reflex edípic que nega la paternitat d’aquest moviment, els seus referents polítics, simbòlics i fins humans. Un reflex, en termes psicoanalítics, que podríem interpretar com un conflicte, que potser haurem d’esperar que es resolgui mitjançant la identificació, en què el fill adoptarà finalment les característiques del pare (o mare). Però entretant, i durant aquestes darreres dècades, aquest fenomen ha entorpit l’avanç d’un moviment polític que, com qualsevol altre del món mundial, necessita de l’acumulació de forces, d’experiència i de llegat simbòlic per tal d’avançar. I ja és hora que se superi l’odi envers la paternitat (o maternitat) política, ja que només a través d’aquesta maduració podrem avançar com a moviment.

Aquesta negació freudiana que obvia o ataca la lluita de la generació anterior és fenomen innegable, comprovable i fins reconegut per algunes de les persones que l’han alimentat durant un temps i després han corregit aquest error. Un fenomen que ha consistit en la crítica despolititzada i visceral constant, en la censura d’aquests precedents històrics i polítics, i, és clar, en la recerca d’altres referents teòrics, simbòlics i personals que els allunyen dels postulats de l’Esquerra Independentista. Un fenomen de negació que acosta aquestes persones o grups a postures emmarcades en l’estatalisme (marc espanyol), que els allunya de les lluites populars reals o els condueix a pràctiques i expressions marginals, no per minoritàries, sinó pel seu nul arrelament social. Una negació freudiana que podríem resseguir en moltes individualitats, persones que  després d’un rocambolesc camí de radicalitat verbal han anat a raure a  estranyíssimes situacions i, finalment, han quedat a les antípodes de la lluita independentista o, en altres tants casos, han restat a casa seva insatisfets. Alguns altres, d’aquest trajecte polític fins n’han obtingut una experiència ideal per traspassar-se a una pràctica políticotècnica, professional, per situar-se en el seu projecte individual de vida.

En la meva opinió, d’aquests entrebancs que han alentit el nostre avanç polític i social, les comparacions amb la rutina de Sísif i la negació d’Edip, el més preocupant ara per ara és la decisió del judici salomònic. Ens trobem en un moment històric en què haurem de decidir si continuem perpetuant la dinàmica de les dues darreres dècades o fem passes de gegant en la nostra lluita d’alliberament. I personalment crec que tant és saltar com córrer, però l’important és que avancem. Per això, i per tot l’exposat anteriorment, en cap de les situacions ningú ha de deixar-se portar per l’afany de la falsa mare del judici de Salomó. Perquè aquesta criatura és de tots, i ha de créixer i ha de caminar. Malgrat que uns l’hagin parit, l’hagin ensenyat a caminar, a pensar i a parlar.

Tots som la criatura salomònica, que ha de començar a obrir-se camí, a passar a l’etapa adulta. I convé que creixem, en primer lloc, desempallegant-nos d’aquells que la voldrien morta, o perpètuament infantil, abans de perdre’n la seva propietat exclusiva.

Tomàs, Xirinacs

0
Publicat el 31 d'agost de 2021

[Publicat a Llibertat.cat el 25/3/2009]

Lluís M. Xirinacs, una de les persones més votades a Catalunya en unes eleccions, també fou tractat d’il·luminat quan va començar les seves vagues de fam per les llibertats i per l’amnistia. O això o se’l criminalitzà, ja el 1968, acusat d’haver estat l’inspirador d’alguns actes de resistència que foren jutjats al TOP, i per haver-se oposat al Procés de Burgos contra els independentistes bascos que lluitaven contra la dictadura feixista. Quaranta anys després seguim escoltant la mateixa cançó. I la vaga de fam i les reivindicacions del Tomàs Sayes continuen sent distorsionades o emmudides pels qui pretenen desacreditar-lo per “violent” o per místic-solitari. I el Tomàs tan sols fa allò que hauríem de fer tots, lluitar pels drets col.lectius: demana diàleg amb les institucions i que es retirin els decrets d’expulsió contra els 27 estudiants universitaris acusats de protestar i defensar els seus drets. Només això. Una lluita que obté per resposta el silenci administratiu, els cops de porra i una “línia vermella” traçada segurament per destriar qui podrà (i qui no) en un futur accedir a la formació universitària.

Què en treuríem de viure aquesta vida,
ni de veure el somriure d’uns ulls blaus,
ni de tenir la taula ben guarnida,
si el cor ens deia, encara, sou esclaus?…
si el cor ens deia, encara, som esclaus?…

No sé exactament a quins temps es remunten les primeres vagues de fam als Països Catalans. Però ja als anys vint tenim una mostra molt clara de com un vaguista de fam pot esperonar tot un poble, quan una reivindicació legítima no troba altre camí que aquest. Comptem amb un antecedent molt interessant, la recepció que va tenir la vaga de fam (en aquest cas, vaga fins la mort, el 1920) de l’irlandès Mac Sweney, batlle de Corck. Es tracta del poema-homenatge de Ventura Gassol Glossa en la mort de Mac Sweney, que encapçala el meu escrit. La lletra de Gassol, secretari de Francesc Macià i conseller de la II República, descriu com la vaga del batlle de Corck va dinamitzar els lluitadors independentistes irlandesos tant com la resistència armada: Mac Sweney lliure, i més encès encara, / vola al davant dels seus i els dóna ardor.

Una altra referència, menys coneguda, són les invitacions que des de medis del separatisme insurreccional dels anys vint es van fer a Mahatma Gandhi perquè vingués a Barcelona a realitzar unes conferències, que no van acabar de prosperar: així com amb la fascinació pel model irlandès, els catalans també preníem nota de la desobediència civil del poble indi contra l’imperi britànic (malgrat que Catalunya ja comptava amb una experiència pròpia del “Tancament de caixes”). Gandhi, l’impulsor de les vagues de fam des de l’any 1923, també va esdevenir un model de referència. I li seguien la pista lluitadors com Daniel Cardona, independentista que fou alcalde de Sant Just Desvern i partidari de la resistència armada, precisament qui va convidar Gandhi a visitar Catalunya (tal i com ha exposat recentment l’extraordinari estudi biogràfic de Daniel Cardona elaborat per Fermí Rubiralta). Cardona el 1923 escriu al seu article recollit a La Batalla: Ara mateix Gandhi ha escrit en el seu evangeli nacional: La nostra arma és el nostre propi dolor.

D’aquesta experiència, durant el desert de la Dictadura franquista, sorgeix en Lluís M. Xirinacs, que va predicar la lluita contra els opressors seguint els mètodes gandhians. Els actes de protesta de Xirinacs van esperonar tota una massa de resistència al règim franquista, que difícilment s’hagués articulat d’aquella manera sense la seva aportació cabdal a aquesta resistència, amb el simbolisme de la seva lluita “silenciosa” .

Però convé recordar també que Xirinacs fou un dels polítics més votats a Catalunya (la Comunitat Autònoma de), amb Josep Benet i Francesc Candel, i que va esdevenir senador per Barcelona durant els anys 1977 i 1979 (càrrec electe des del qual va denunciar les imposicions antidemocràtiques de la Constitució Espanyola de 1978, a la qual proposà un conjunt d’esmenes que constituïen un model alternatiu recollit a Constitució, paquet d’esmenes). El lluitador de les vagues de fam, el captaire de la pau de les segudes a la Model va recollir, en un context determinat, tota la confiança que gran part de població catalana li havia atorgat pel fet d’estar al peu del canó, per mostrar-se sempre al costat d’aquells i aquelles que lluitaven contra la Dictadura.

Crec que, vist amb el temps, l’exemple de Xirinacs no va consistir a predicar al desert. Perquè qui sembra, cull. I la seva tossuderia, amb totes les seves mancances i tots els seus encerts, va contribuir silenciosament a l’expansió de noves veus crítiques cansades dels paranys del parlamentarisme coronat salvaguardat pels qui mantenen el monopoli de la violència. Perquè la gent, quaranta, trenta anys després, continua reclamant drets i llibertats.

Encara em caldria comentar un llarg llistat de vaguistes de fam que han optat per aquesta via com a recurs extrem, quan ja no queden  altres camins, quan cal buscar nous camins on no calguin les paraules. D’aquest llistat de vagues i dejunis caldria esmentar les realitzades pels presos polítics, quan aquesta reivindicació comportava no només una implicació mobilitzadora, sinó també quan es tractava d’un acte de supervivència: exigir els drets més bàsics en una situació límit, davant l’aïllament, la vulneració de la legalitat vigent, les polítiques d’extermini…  A casa nostra les vagues de fam dels presos independentistes han estat recurrents durant algunes dècades, la dels presoners de Terra Lliure que exigien el retorn al seu territori (del compliment de la legalitat) o el respecte dels seus drets com a presoners. I no cal dir que aquest instrument “pacífic”, portat a terme per les mateixes persones havien optat per la resistència armada abans del seu captiveri, va esdevenir tan útil i mobilitzador com la lluita vaguística de tots els Mac Sweney, els Bobby Sands, Gandhis i Xirinacs de la història.

El Tomàs no es troba sol, sinó més aviat acompanyat per la raó de la història. Molts dels que el voldrien emmudir ho saben. I aquest pols que manté ja va més enllà de les seves reivindicacions inicials, pel diàleg sobre el Pla Bolonya i per l’anul·lació de les expulsions. La seva vaga de fam es converteix cada dia que passa en una causa que acumula la denúncia de la prepotència, la supèrbia, la violència, la indigència mental i el descrèdit dels poderosos. El compromís silenciós del Tomàs encarna allò pel que lluitem tantes persones ara mateix. I ha fet recuperar la confiança i l’autoestima a tot un moviment massa acostumat a les derrotes i a l’immobilisme.

En aquest sentit, i retornant a l’estimat Xirinacs, jo veuria amb molts bons ulls que el Tomàs Sayes (amb el seu permís) encapçalés una candidatura de l’Esquerra Independentista en unes futures eleccions. Una resposta que acumulés tot el sentit simbòlic –a l’estil Xirinacs- de la seva lluita a partir de les propostes polítiques que ja té elaborades l’Esquerra Independentista, un moviment amb majoria d’edat i amb la suficient experiència.

El mèrit de la idea no és pas meu, ja que algú altre ha tingut la bona pensada d’una proposta semblant. Aquesta proposta, que crec que hauria de comptar amb la complicitat col·lectiva i, per descomptat amb la seva aprovació, seria el moviment definitiu per desemmascarar la compra-venda dels nostres drets, la renúncia als seus principis dels partits polítics actuals i la subjugació botiflera al projecte de regeneració d’Espanya.

Això serà mentre ens hi deixin participar: si no, potser aleshores haurem d’emprendre nous camins on no calguin les paraules, com el Tomàs.

La República horitzontal (en temps de pandèmia)

0
Publicat el 28 d'agost de 2021

[Publicat a Llibertat.cat el 25/5/2020]

Se n’ha parlat poc, tot i que hi ha abundants notícies als mitjans, especialment als locals, sobre la xarxa de solidaritat i organització del moviment popular per la independència durant aquest mesos de pandèmia.

El títol va per aquí, perquè aquests moviments, especialment l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) i el Consell per la República, han desplegat una ingent tasca de confecció i distribució de mascaretes i altres materials per lluitar contra la Covid 19. Un exemple de construcció de la República catalana des de baix, una feina de formiguetes de moltes persones que ha teixit complicitats molt interessants. Per això el títol, la República horitzontal, que es fa dia a dia i, en aquest cas, en els pitjors moments. Quan parlem d’autoorganització, d’ajuda mútua, de poder popular, ja és això. Més enllà dels càlculs electorals i les tibantors, interessos i recels que distancien els partits parlamentaris.

El títol, en ment, remet a un llibre poc conegut de Manuel de Pedrolo, La nit horitzontal, que té com argument l’activisme d’un grup clandestí nacionalista en temps de dictadura, acció que manté molts paral·lelismes amb altres històries subterrànies reals de la nostra història recent.

L’exercici de República horitzontal i factual de l’ANC, el Consell per la República i altres col·lectius locals ha estat alguna cosa més que simbòlica. La mascareta que vaig poder obtenir, quan era impossible de trobar-ne, era de les distribuïdes per l’ANC de Cerdanyola al supermercat on havia anat a comprar.

He buscat notícies i el Consell per la República havia repartit diversos centenars de milers de mascaretes mitjançant els voluntaris dels consells locals de 180 municipis, de diferents mides i de materials homologats. El Consell també ha recollit i aportat uns quants milers d’euros a hospitals. L’ANC ha confeccionat i distribuït 600.000 mascaretes i també ha fet donacions de diversos milers d’euros a hospitals, així com donacions de pantalles i materials de desinfecció (guants, gel, etc.) a centres sanitaris i entitats de suport social.

El Consell per la República, Òmnium i l’ANC també han establert una col·laboració amb la cadena de supermercats Bonpreu-Esclat per distribuir mascaretes i recollir donacions per la lluita contra la Covid 19. Una cooperació amb certes empreses de fidelitat catalana, especialment tèxtils, que ha dibuixat una complicitat republicana digna de ressenyar.

I no només això, més enllà de la salut, l’ANC ha desplegat la campanya #PropDeCasa, una iniciativa per revitalitzar l’economia catalana ajudant a agrupacions d’autònoms, pimes i cooperatives davant la davallada econòmica causada per la pandèmia. Això és fer República horitzontal i eixamplar la base. I arromangar-se.

El moviment popular per la independència ha donat mostres de vitalitat, fortalesa i encert en la fase 0. Preparem-nos per a una nova fase, d’avenç de la República catalana i terminal per al Regne d’Espanya.

Erich Fromm, Junqueras i Puigdemont

0
Publicat el 22 d'agost de 2021
Erich Fromm, Junqueras i Puigdemont
Erich Fromm, Junqueras i Puigdemont

Publicat a Llibertat.cat el 30/6/2020

La relectura d’un dels llibres menys coneguts del psicòleg i pensador Erich Fromm Tenir o ésser (1976) em va obrir els ulls sobre els dos models de lideratge actual al procés independentista català.

Als apartats “Els dos tipus d’existència” i “Religió, caràcter i la societat nova”, Fromm desplega la idea de dos models o arquetips en l’actuació humana, que basa en la figura dels herois pagans i dels màrtirs cristians.

Més enllà de les conviccions religioses que professin Oriol Junqueras i Carles Puigdemont, i que és coneguda la inclinació i la filiació catòlica del dirigent d’ERC, els actes i la trajectòria pública dels dos polítics descriuen clarament cadascun d’aquests dos models: el més audaç, que arrisca bou i esquelles i s’enfronta a un enemic rabiós però aconsegueix escapolir-se’n i espera a l’exili (i s’enfronta als antagonistes interns!); i el més circumspecte i messiànic, que ha pagat el càstig dels poderosos, ha esdevingut màrtir d’aquesta injustícia però encara ofereix l’altra galta amb esperances fraternals.

Fromm afirma que entre aquest dos models el poble s’identifica amb l’heroi, tot i que els humans som porucs al desconegut per naturalesa (“No avançar, restar allà on ens trobem, és molt temptador, perquè sabem allò que tenim… Cada nou pas inclou el perill de fracassar, i aquesta és una de les raons per les quals es tem la llibertat”).

Aquest paràgraf descriu molt bé aquesta identificació amb l’heroi:

I en canvi, tot i que tenir coses ofereix seguretat, la gent admira aquells que tenen una visió del nou, els que obren nous camins, aquells que s’atreveixen a avançar. A la mitologia, aquesta mena d’existència està representada simbòlicament per l’heroi. Els herois són aquells que s’atreveixen a deixar allò que posseeixen (la seva terra, la família, propietats) i avancen no sense temences, però sense sucumbir a aquests temors. A la tradició budista, el Buda és l’heroi que abandona totes les seves possessions, tota la certesa recollida a la teologia hindú (el seu rang, la família) i avança en la recerca d’una vida sense cadenes.  (…)

Els grecs comptaven amb herois seculars, el destí dels quals era la victòria, la satisfacció del seu orgull, la conquesta. En canvi, així com els herois espirituals, Hèrcules i Odiesseu van avançar sense témer els riscos i els perills que els esperaven. Els herois dels contes de fades satisfan el mateix criteri: se n’allunyen, avancen, i resisteixen la incertesa

Així i tot, més endavant adverteix que “Admirem aquests herois perquè creiem fermament que ens agradaria seguir el seu camí, si poguéssim; però en sentir por, creiem que no podem ser com ells i que tan sols els herois el poden fer.” I recorda que:

L’heroi cristià va ser el màrtir, perquè en la tradició jueva el fet més gran era oferir a Déu o als nostres consemblants la pròpia vida. El màrtir és exactament l’oposat a l’heroi pagà, personificat en els herois germans i grecs. (…)

Fromm resol resol en un altre moment que en la societat occidental contemporània:

 “…es necessita la ideologia religiosa per impedir que la gent trenqui la disciplina i amenaci la coherència social; però hi ha una altra raó més important: els qui creuen fermament en Crist com el més gran amant, el Déu que es sacrificà, poden convertir aquesta creença, d’una forma alienada, en l’experiència que Jesucrist ama per ells. Així Jesucrist es converteix en un ídol; creure-hi es converteix en un substitut del propi fet d’estimar.”

El màrtir o l’heroi. Però de les reflexions de Fromm no ens podem quedar sols amb els tòpics. Segurament és el pensador que més ha meditat sobre el concepte de llibertat. I els dubtes sobre aquests models més aviat convindria plantejar-los des de la reflexió que “Cada nou pas inclou el perill de fracassar, i aquesta és una de les raons per les quals es tem la llibertat.”

El cert és que, malgrat la ideologia conservadora del seny i l’ordre, hem estat històricament un poble que ha lluita reiteradament per les seves llibertats. Que hem estimat aquestes llibertats. Hem comptat amb herois antològics o anònims en un vell combat de segles fins als nostres dies. Herois que van emprendre nous camins i es van atrevir a deixar allò que posseïen.

La Catalunya màrtir o la Catalunya heroica? Estimar la llibertat o substituir-la per un ídol inabastable? Sentirem por o avançarem?

Un procés de clarificació

0
Publicat el 22 d'agost de 2021

Publicat a Llibertat.cat el 14/12/2020

Manifestació contra la represión daban el TSJC. 19/10/ 2019 Foto: Albert Salamé / VWFoto
Manifestació contra la represión daban el TSJC. 19/10/ 2019 Foto: Albert Salamé / VWFoto

Fa unes setmanes piulava, davant la desorientació que percebia, que em feia la impressió que “en comptes de fer gimnàstica (praxi*) fem intriguisme/entreguisme i autobombo.”

Per això, com a recordatori, reprodueixo les paraules i anàlisi d’una de les organitzacions independentistes que van contribuir als avenços del moviment independentista. Perquè ens les gravem amb foc, perquè convé recordar quines van ser les bases que ens van permetre avançar amb èxit, tot i els entrebancs: entre aquestes, la defensa política dels represaliats i la lluita per la Ruptura, és a dir, una lluita sense caure en el parany de l’assimilació, el confort o la claudicació.

Del fragment convé subratllar l’advertència que el germen del reformisme (*) pot aparèixer “en totes i cadascuna de les organitzacions i partits, molts cops en oposició a la línia política teòrica que es defensa”, i que es fa present especialment “en dues menes de situacions clau: les conjuntures electorals i els moments de repressió.” Dos elements molt presents en l’actualitat política al nostre país. A ningú se li escapa quin paper juga i ha jugat cadascú/cada organització en aquesta conjuntura de tres anys de repressió persistent i a poques setmanes de les eleccions autonòmiques al Principat.

L’alliberament nacional ha fet passes de gegant gràcies a les urnes, a la praxi de les urnes i de les paperetes clandestines, però ja sabem que l’alliberament no es resoldrà amb vots en unes eleccions autonòmiques, ni invocant la desobediència en abstracte ni prometent una administració magnífica que ens meni al 99% d’independentistes.

Però no siguem pessimistes. Ben mirat, ha sorgit tota una nova generació d’independentistes amb les coses clares, que recull l’esperit de confrontació i de Ruptura que la lluita independentista ha acumulat durant dècades. És, amb tota probabilitat, un foc nou producte d’un procés de clarificació. Un altre.

“És en aquest context de consolidació de la reforma que l’independentisme ha començat a tenir una presència política real, ja que, malgrat existir durant tot el franquisme, la seva política va anar sempre supeditada a la política reformista (…). És a partir de la mort del dictador, i en constatar que el canvi ho era tan sols de façana, que l’independentisme retroba el seu nord i engega un lent procés de clarificació, tant pel que fa als seus objectius com pel que fa a les organitzacions de les quals cal dotar-se per lluitar. (…)

Quant al procés de clarificació, creiem que serà molt llarg, cosa que ens ha de fer molt cauts a l’hora d’analitzar la presència del reformisme en el nostre ventall polític. Creiem que hi ha una certa presència reformista en totes i cadascuna de les organitzacions i partits, molts cops en oposició a la línia política teòrica que es defensa, fet que es pot comprovar fàcilment en dues menes de situacions clau: les conjuntures electorals i els moments de repressió. En el primer cas, tots tenim presents els trasbalsos que això ha produït al si de les organitzacions polítiques nacionalistes, tant si han arribat a produir trencaments com si no. En el segon cas, creiem que aquells dirigents polítics que en conjuntures especialment repressives han optat pel replegament en lloc de la mobilització, han mostrat la seva veritable ideologia reformista en oposició a radicalismes anteriors. (….) No cal dir que aquest reformisme, expressió política de tendències petitburgeses, cal que sigui perseguit i anorreat al si de les organitzacions revolucionàries.”

————————————————————————————

Del Diccionari bàsic de categories marxistes de Néstor Kohan:

Praxi: Activitat humana que transforma la societat i la naturalesa tot transformant, alhora, el subjecte que l’exerceix, ja sigui en la política, en l’art, en la ciència o en el treball productiu. Com a concepte, expressa la unitat de la teoria i la pràctica. És la categoria fonamental de la filosofia de Marx.

Reformisme: Corrent polític que pretén posar pegats i pedaços al capitalisme, reclamant reformes i engrunes per al treballador, però sense qüestionar al sistema en el seu conjunt. Combat els efectes “no desitjats” del sistema, no pas les seves causes. Proposa canvis graduals. Rebutja la confrontació amb el poder. Limita la lluita a l’immediat i puntual, sense apuntar a la totalitat.

Salves d’honor per en Ton Ribas -en uns dies de vergonyes-

0
Publicat el 22 d'agost de 2021
Ton Ribas i Sala (l'Hospitalet de Llobregat, 1933 - l'Hospitalet de Llobregat, 2017)
Ton Ribas i Sala (l’Hospitalet de Llobregat, 1933 – l’Hospitalet de Llobregat, 2017)

Publicat a Llibertat.cat el 28/04/2021

Avui fa quatre anys que morí en Ton Ribas, veí de l’Hospitalet, lluitador independentista i tantes coses més. Aleshores vaig escriure una ressenya sobre en Ton, en forma de comiat i homenatge.

He pensat molt en Ton Ribas aquest Sant Jordi, per la publicació recent d’alguns llibres o capítols d’unes històries de l’independentisme. Alguns amb solvència acadèmica i d’altres en clau autojustificatòria. Precisament ell, obrer manual de cultura catalanista i popular, explicava que la “Història”, els fets, les accions, sempre les expliquen uns però les fan uns altres, referint-se als episodis polítics més clandestins o més remots en la memòria. I exposava una història del caçador, amb to de faula, que mata l’ós, o el llop, i del cronista que explica que ha estat ell qui ha mort la fera. El de les medalles, és clar.

Aquests dies, després de l’1 i 3 d’Octubre de 2017 i ara amb les darreres notícies sobre les gestions farisàiques per formar el govern autonòmic al Principat -o sigui, tornar al corral autonomista-, la memòria d’en Ton Ribas em fa bullir la sang. I hagués volgut intitular aquest article “Escopiu a la closca pelada dels cretins, vividors, covards i telepredicadors.” M’indigna i m’entristeix que tanta lluita, tants esforços, la memòria dels lluitadors independentistes, es malbaratin en tripijocs i interessos palatins.

Indignació de comprovar com es fabriquen uns acords que apuntalen l’autonomisme (llegiu “La ressuada temptació de la jaqueta reversible”), uns acords i actituds desmobilitzadores i de rendició. Però també de veure que, dels esforços i compromís de gent com en Ton, n’hi ha que en treuen profit. Ho van fer el 2010, quan van posar el nom del Ton, sense el seu consentiment, en un “Manifest a favor d’ERC” de “militants de l’Esquerra Independentista.” Aquella falsa adhesió va aparèixer en alguna publicació local i del partit, i poc més. Una maniobra miserable i sense recorregut. En Ton ja era molt gran i -recordo els blasmes per telèfon- va posar el crit al cel perquè es va sentir enganyat.

I m’indigna i m’entristeix igualment que la memòria i la desmemòria per en Ton coincideixin amb la notícia que un (ex) alt càrrec d’ERC del Baix Llobregat, Xavier Vendrell, aparegui implicat en requalificacions urbanístiques a Cabrera de Mar  i adjudicacions d’obres per a una escola concertada. En casos de corrupció, vaja, i que ho disfressin com vulguin. El Xavier Vendrell que el desembre de 1992 va fer el paper que va fer. Ja sabeu, la via de Joan Ridao i d’Àngel Colom i el 57bis. Delació, penediment, rendició.

No tenim memòria, no n’aprenem i ens la tornen a colar els mateixos. Com hi podríem confiar?

Una sensació amarga, dolorosa, que un lluitador com en Ton morís en l’escassetat i en el quasi anonimat, amb una pensió minsa, mentre alguns espavilats feien i fan negoci amb la política, tot invocant el país o la lluita independentista. Fa quatre anys vaig explicar una situació semblant. En aquella ocasió era en Jordi Pujol. Però el cas d’en Vendrell, a mi, em fa encara més vergonya:

En Ton explicava, en una de les comptades ‘confidències’, que com a membre de la secció d’acció del FNC va ser l’encarregat d’anar a l’avinguda General Mitre a visitar la Marta Ferrusola, el 1960. A causa dels Fets del Palau, la protesta amb octavetes contra la visita de Franco, Jordi Pujol va ser sotmès a un consell de guerra i empresonat. En Ton picà a la porta, va parlar amb ella, i seguint les instruccions del seu cap militar (amb tota certesa en Jaume Martínez Vendrell) va oferir l’ajuda de l’organització per tot allò que calgués. I tot allò que calgués cal que ho entenguem com un suport humanitari o polític, una operació per alliberar-lo o les represàlies que s’escaiguessin.

La paradoxa i la vergonya d’aquesta ‘anècdota’ és que en Ton va morir en uns dies en què la família Pujol era notícia pels comptes a paradisos fiscals i altres escàndols financers. En Ton, que s’hi va deixar la pell i la salut, ha mort amb una pensió de misèria, assetjat per la pressió immobiliària, sortejant els problemes de salut com podia, ignorat per unes generacions anestesiades. Però amb dignitat i portant-se molts secrets a la tomba.

En un dia com avui convé reclamar unes salves d’honor per en Ton Ribes. I recordar les paraules, molt actuals, de Joan Salvat-Papasseit al pròleg de La Batalla de Daniel Cardona (“Coses ni començades ni acabades”):

I per la tal feblesa un gran partit hi havia que entretenia el poble amb tortuoses promeses d’un alliberament no massa lluny sols amb la condició que els homes de seny —en un poble d’un seny extraordinari— fossin els qui actuessin prop dels homes del rei qui els havia fet seus per la violència bruta.

(…)

Perquè els qui la punien no eren els enemics sinó els seus propis fills, que a cada cantonada hom podia trobar-ne disposats a trair-la, per títols, per honors i per diners. Amb la mà al cor, la Pàtria creia que bé hi hauria qui faria la guarda, almenys al seu fossar. Contra els mals fills… i els altres.

Presa de decisions, participació, transparència… I defensar la revolució democràtica

0
Publicat el 19 d'agost de 2021

Publicat a Llibertat.cat el 10/07/2021

Allò que critiquem dels nostres enemics no pot ser reproduït per nosaltres. Partits polítics, entitats, sindicats, candidatures, ateneus… haurien de guiar-se per una estricta ètica social i democràtica. I això és el control col·lectiu per part de tots els seus membres; la solidaritat entre els més pròxims; la presa de decisions en cadascun dels assumptes que ens afecten, la transparència, fins la lluminositat, en totes les gestions, assignacions, despeses, etc.; i la incentivació de la participació per al conjunt de les persones que formen part de cada col·lectiu i, és clar, del conjunt de la col·lectivitat.

No pot ser que, després de la revolució democràtica d’Octubre de 2017, es visquin processos de regressió en l’exercici democràtic de la presa de decisions, la participació i la transparència. Cosa que està passant, tot i els avantatges que aporten les tecnologies a l’hora de votar o debatre i el vincle emocional del poble català amb la imatge de les urnes després de les consultes locals per la independència, del 9N i de l’1Oct. En aquest sentit, ho he percebut i comprovat, podem assegurar que tot i l’esperit i la praxi del Referèndum de 2017 vivim un contrarevolució sorda i intrigant per posar fre a la presa de decisions, la participació, la transparència, etc.

Carles Castellanos descrivia després del 2012 que “Una revolució es produeix per un canvi profund en la consciència i el sentiment de sectors amplis d’una societat. I és això el que està passant al nostre país.” Una definició molt encertada. Una revolució no es redueix a una trencadissa de nit de revolta. El dilema és saber si aquell canvi descrit es manté vigent i vital o recula en uns temps dominats per les renúncies, les hipoteques i pels tripijocs parlamentaris. Sense desanimar ningú, molt em temo que aquell canvi gegantí en les consciències independentistes es desinfla gradualment. També entre els nuclis més polititzats. Tot i que, i aquesta és l’esperança, el sediment de ruptura podria revifar en qualsevol moment a causa d’una guspira o d’un fet absurd que actuï de catalitzador.

No s’hi val atribuir els mals descrits al creixement dels partits, col·lectius o entitats. Això no són més que pretextos de mal pagador per perpetuar un control de l’organigrama i de tals o tals interessos. Hem vist com aquestes o aquelles organitzacions han reduït la bandera de la participació i la decisió assembleària a la mínima expressió o amb sort a una intervenció puntual i limitada en el vot telemàtic. I molts de nosaltres ho hem constatat i expressat: paradoxalment, les veus més demagogues i baladreres que fa pocs anys –no tants!- invocaven l’assemblea impossible i esgotadora i l’”autogestió” com a dogma, ara prescindeixen del debat i la participació en les decisions col·lectives i, és clar, viuen acomodatíciament al sofà de la subvenció pública. Així de trist.

L’existència i les relacions socials es mouen per interessos: l’explotació laboral, les hipoteques, la plusvàlua, l’espoli, el patriarcat, l’ocupació militar, els crèdits… però també l’ajuda mútua, les cooperatives o els gestos solidaris més quotidians. Negar-ho ens convertiria en uns ximples idealistes. Existeixen interessos en clau col·lectiva de tots tipus i per altra banda interessos mesquins, rastrers i foscos. Interessos que poden ser fonamentalment materials i interessos activats per la complexitat psicològica, com el poder, l’odi o la inseguretat, però també per l’amor, la pertinença de grup o fins i tot per la natura. A cadascú de nosaltres ens toca triar, i reconèixer quins d’aquests interessos mouen la nostra existència. I sobretot, ens correspon decidir si molt egoistament (“interessadament”) desitgem gaudir d’una consciència neta, d’actuar amb coherència, o bé subjugar-nos als interessos miserables i gasius d’aquells que, per exemple, obstaculitzen la presa de decisions, la participació o la transparència.

No fem bullir l’olla: cal anar-hi, anar-hi i anar-hi!

0
Publicat el 25 d'agost de 2017
Mural en memòria d'Antoní Massaguer a Berga
Mural en memòria d’Antoní Massaguer a Berga

Publicat a Llibertat.cat el 5/07/2008

L’independentisme català viu moments (2008) de canvis importants, que podrien ser abastament favorables si els afrontem amb el valor i la maduresa de la nostra capacitat de decidir. De decidir individualment i col·lectivament. Però per avançar en qualsevol de les direccions cal que ens desempalleguem de molts tòpics i prejudicis fixats per una sèrie de temors, mistificacions i fins elements ideològics profundament conservadors que entrebanquen l’avanç del nostre moviment.

(més…)

El republicanisme, fonament de l’independentisme

0
Publicat el 21 d'agost de 2017
Commemoració de l'Onze de Setembre de 1714. Homenatge a la memòria de Rafael de Casanova. Un supervivent de la Primera República
Commemoració de l’Onze de Setembre de 1714. Homenatge a la memòria de Rafael de Casanova. Un supervivent de la Primera (segona) República

Publicat a Llibertat.cat el 15/03/2008

Després de les mobilitzacions generades a partir de les cremes de retrats reials, i els processaments i condemnes de diversos independentistes, els valors republicans inherents a l’independentisme han emergit com una cosa nova. Nova i novament dissident. Fins aleshores es podia tenir la sensació que el patrimoni del republicanisme als Països Catalans era cosa de poques sigles.

(més…)