Res no s’acaba i tot comença

El corb m’ha visitat
ja per segona vegada
reiterant-se -el quimerut-
que vol menjar-se’m
quan seré mort.

No sé qui és més orat
ell o jo per escoltar-lo.
Però és cert, que part de mi
és ben morta. Amb aquests
quaranta-set anys que arrossego
i que porto massa endavant
massa, per parlar amb un corb.

I el quimerut vinga a fer-me el tato.
Quan d’amagatotis m’ha mostrat
el paradís.
És aleshores que m’he fet el mort
i se m’ha menjat la menjança
de pors i orgulls. I m’ha purgat el passat.

M’hi ha pujat i baixat
empassant-se cucs sorrers
verms del recel, de l’equilibri i fals esquemes.

A la impensada ha grallat fortament a l’alba.

-Sóc home nou.

(Febre de nit, El Padró, 1988)

Ha fet un senyal a la infermera
des d’aquest panteó de rajols i clivells rellents
i d’un llit metàl·lic i presó
dels seus barrots, dels seus rovells.

Aquest ritme de trot infernal se m’adreça
i rient m’ha desvestit el moll dels ossos.
Hi ha la tenebra de les bombetes que no ragen llum
per escarni dels que encara hi veiem.

La infermera em duu la pastilla
amb la creu de preguntar com em trobo.
-Doncs no li he respost.
Que aquesta tuberculosi que m’occeix
m’ha impedit parlar-li.

Tot tocant-me la mà m’ha fet un senyal
benedictí, i un comiat tan senzill com fins ara.

El seu ritme frenètic de monja
em desvesteix de realitat quan s’allunya
a través d’aquesta tenebror de passadís
fred, per escarni dels qui despertem amb febre.

(Febre de nit, El Padró, 1988)

Vora la mar
l’arena escrita
d’un peu i d’una crossa
vora la mar.

S’esborra
pels carrils d’un carret
tirat amb afany
i amb les ones i els dies
i els anys.

Vora la mar
s’atura a llegir
amb esforç.
L’esguerrat duu
al carret
la seva bota
sadollada de betum.

Vora la mar
el pes d’un pes
escrit en l’arena.

Un esguerrat de nord
vora la mar.

(Febre de nit, El Padró, 1988)

-Aquest mal de cap em deu ocultar algun maldecap…
I abaltit deixa caure el llibre
amb la ràdio encesa
i les veus dels Plathers.

Una altra vegada m’aprofundeixo
repetidament, una i una altra volta
en el mateix somni.
Cada vegada més accentuat i fons
l’adormiment al sofà, ja somiat.

Definitivament
-És el mateix de sempre…

El cérvol ocult apareix
en la fondària del bosc.
Les seves banyes refulgents el fiten
en brancatge i arrel.
Massís; d’un pèl de foc glaçat.

(Febre de nit, El Padró, 1988)

Penso el dèdal
debilitat d’autors
i deixebles.

Al dèdal se cedeix a la via nècia,
als monstres de la seva monstruositat.

Privats del pensament laboriós
i allunyats del plor. Caminen urcs,
sentinelles i fautors dels seus xiprers .

El dèdal: evasiva feixuga
per la via més morta.
Hora tardívola i clau de pas
de la cabalosa nit.

Presó dels homes
feblesa maquinada del minotaure alletat
a les mans d’un esgarriat.

Sóc caminant al dèdal
debilitat d’autors.

(Febre de nit, El Padró, 1988)

Tentines sobre el passamà
de passes inductores a d’altres passes.

Envoltat subtilment de la seva mà
i a la seva vora
alhora, reu del meu passat.

Petjades a la ruta de les tentines
ferma barana d’afalacs i de tolls.

Em repten enginyoses
passes tentinejadores a la seva vora
en hora de repòs i ran de violes i de clavells roigs.

(Febre de nit, El Padró, 1988)

Cavalls lluents m’empenyen
a una gravetat vertiginosa
terra endins, arrels arreu
cap aquest cos a redossa en la selva.

Cavalls em transporten alats
cel avall, a prades tumultuoses
moguts per la força de les teves mans
també de grat, guiats per l’apetit
d’esbarzers de passió i cabells d’heura.

(Rissos d’heura, Poblenou 1991-febrer 1992)

Els teus llavis
no se’ls enduu l’oratge,
ni nous vents,
ni llargues distàncies de llunyania,
ni el temps que no et sento.
Els teus llavis
porta de sortida, i fugida
d’una llengua escrutadora
i d’infinits moviments
en infinits ritmes frenètics
o de repòs amatent.
La teva boca,
el teu nas,
corals amb els teus llavis
no se’ls l’endú el vent
ni els ofega la pluja.
Els sento presents
com un viu i entremaliat
cavallet de mar fora de l’aigua.

(Rissos d’heura, Poblenou 1991-febrer 1992)

Fulles d’heura resten al pis
pansides i cremades pel gel
fulles d’heura com petjades de gegants
o el pas de cavalls guerrers.

Em moro per les teves branques
que em pugin pel cos
que em facin presoner, també
reu del temps que em deus.

Caic. Per què no véns?

T’espero al passadís
d’anades, i tornades, mans lligades.
i ple de preguntes i neguits
al voltant d’una truita capgirada en un canvi d’any.

Fulles d’heura resten al pis
caigudes per un vent de mal averany
que enverinà aquest reencontre
de soledat buscada i un pas de cavalls
alats i silents pel meu pensament.

(Rissos d’heura, Poblenou 1991-febrer 1992)

La joventut de la pell que atio
en el pas de la meva llengua
és una jovenesa viciada de fum
d’alcohol i de pols urbana
i consagrada pels aires dels turons més alts.

Una jovenesa infinita que es desgrana
en meloses nits, sense perdre el color
ni la frescor dels seus porus suats
minúscules boques obertes amb fam.

L’avidesa de la pell que atio
amb el pas i el ròssec constant
és una vella mirada que m’obsessiona
em transporta dissolt en alcohol
o somort sota l’aigua calenta
absenta o amb mi, la teva pell…

(Rissos d’heura, Poblenou 1991-febrer 1992)

Se t’engrandeixen els pits
i els mugrons em miren amb ulls alarmats
banyats en el bany de la suor desconeguda.
Goluda boca, la que mossega o empal·lideix
partint de zero, xuclant obsessivament i tranquil.la
com un nadó, fent-se fill de sa mare.

Mossega, mama o estira, i torna a besar
en un pietós mirar-te als ulls, i tornar
de nou a escometre constant i renovadora.
Progressiu pecat de grau altíssim, fins arribar
a les llengües dels llargs besars, en el secret
que crec dels dos. Dos petons, últim segon
considero, d’una etapa en la nit.

Se t’engrandeixen els pits
novament, en proporcions bíbliques
desmesurades i imperials sobre el meu rostre.
I sóc estirat, atrapat o rendit
davant d’un fruit que no és cirera
ni és meló, sinó delit d’arbre petit
cobert per meravelles d’heura, arrelat
com més petit més endins.

(Rissos d’heura, Poblenou 1991-febrer 1992)

Et perseguiria tot l’any
per les línies de partitura
dels teus pensaments musicats
enfollit, despullant-me en la corredissa
atrapant-te i fent-te captiva
o ama, d’aquest desig que ens crema.

Posaves un disc, i era l’acte
de posar-hi benzina al motor
d’una màquina de dues rodes
un món que gira als teus ulls
un món que hi gira als meus.

Et segrestaria l’eternitat, per a mi
si pogués encadenar-te els ulls
i les mans; i ho faria de grat
ja que ets un reu d’escapades perilloses.

(Rissos d’heura, Poblenou 1991-febrer 1992)

No tot ho diem
però ens queda escrit i gravat
en el llibre dels ulls
amb l’amarg misteri
indesxifrable i escapadís.

No tot ho diem o sabem
ens queda la nostra sola pregunta
en els ulls dels altres, els teus ulls
les respostes fonedisses i abruptes
el temps, el sentit del temps
l’enyor d’un temps.

No l’atrapo, el teu sentiment
més recòndit del ball del bressol
se’n va riu avall dansant
les voltes del remolí
i el pedreny glacial desfet.

(Rissos d’heura, Poblenou 1991-febrer 1992)

Qui obri un nou any
no m’ho diran les cartes
car conec els petons que he triat
reconec la tria d’arcans
i tanco al calaix els sobres tancats.

Qui em tanqui la nafra
m’ho dirà el seu esguard
que curi els talls i guareixi el plant
amb l’àcida i salobre llàgrima.

Qui m’obri un nou any
no cal que dugui les mans enguantades
si té tacte de metall
que desperti un neguit colgat
per la cendra de l’estiu luctuós
foc calat per fustes falses.

(Rissos d’heura, Poblenou 1991-febrer 1992)

Allà on tu vulguis
hi anirem de la mà
del dia que ens dugui
dins o fora dels marges
arran de pell.
En el foc dels dos
o en l’esclafit més sorollós
anirem de la mà
de la bruixa que ens guiï.

(Rissos d’heura, Poblenou 1991-febrer 1992)