Deutes vells, baralles noves (tatuatges i calcomanies)
(Contra la impostura sindical)
En Jordi es cargolava de riure. Havia començat a piular per fer la guitza als qui creia que identificava com els responsables de la seva persecució, per acció o per omissió còmplice.
Entre aquests, el treia de polleguera en Tomeu Venturós, de qui no perdonava els control, tots els dies i totes les hores, del seu estat al WhatsApp. Era el responsable d’Acció Sindical, i poc l’havia vist per l’hospital, cap visita, cap assessorament. Certament, era un sindicalista peculiar, que allargassava les paraules i les excuses quan parlava. I que mai es comprometia a res. Tenia la fama de poc laboriós, però amb el prestigi de ser un veterà, més de vint anys d’afiliat, si fa no fa els que comptava com assalariat del sindicat. —Un panxa agraït i un covard —meditava en Gespi, que s’enderiava novament.
Va recordar la campanya de Jep Ferrer a la candidatura del Barça d’uns anys abans. El personatge que disputava la presidència a Laporta, antic empresari del porno i altres excentricitats, va prometre que faria un tatuatge de l’escut del Barça a tots els socis que hi aportessin la signatura de suport.
—Tatuatge de veritat, no una calcomania, eh! —expressà Jep Ferrer en la seva línia més nuñista.— Pues, qui ho vulgui, tindrem un servei de tatuadors aquí per als socis que vulguin donar-nos una signatura… —Assegurava, amb un “que” barceloní sense vocal neutra i aferrat al petit micro, amb què gesticulava el seu neguit. La seva acompanyant a la roda de premsa incloïa a la promesa que durant tres dies de la recollida de signatures també regalarien una pizza d’un empresari que col·laborava amb la campanya, en Ferran Castizo, “El rei de la pizza culé.”
Evocava aquells dies de feina intensa per a la candidatura de Jan Laporta, mentre que en Mateu Venturós, esquerranós i de la CUP, formava part de la campanya d’en Ferrer.
—Ell, ell va estar donant suport, fent campanya per al friqui aquest de les calcomanies mentre nosaltres maldaven per fer president de nou en Jan! I ara va fatxendejant com si fos el més culé del món. —Pensava, i el seu pensament basculava de l’àngel justicier al dimoni punyeter. El dimoniet guanyava el torçabraç…
I les rialles d’en Gespi es van convertir en un esclafit meteorològic mentre escoltava el vídeo del mini adversari de Laporta, amb dificultats de locució i una escenografia que feia pensar en una broma:
—La nostra campanya ha de ser un exemple ja de com volem governar un club, que hem de trencar, que hem de canviar la manera, que hem d’evolucionar, i que creiem que amb activitats així el soci… —I Ferrer no trobava el terme adient per completar la frase, però accentuava el “que” sense neutralitzar, com si reivindiqués en Josep Lluís Núñez.— …li farem arribar aquest tarannà que tenim…
No es va poder esperar i va escriure una piulada al Twitter. Tenia ganes de brega:
—El calcomanies @TVenturos, que va fer campanya pagant amb tatuatges i pizzes, ara a la defensa del seu amo el secretari general i no electe que no vol ensenyar els comptes i que no respon els missatges que li he enviat.
Aquella piulada la van llegir només en Tomeu, citat, però tot seguit, hores després, també en Magí, la Dúnia, la Tous, en Colomer i en Dalla, que havien rebut el missatge enllaçat a un grup de Telegram paral·lel i exclusiu que tenien alguns membres del sindicat.
—El capullo aquest ja torna a emprenyar, haurem de fer alguna cosa…