Xirinacs
[Publicat el 2005 al setmanari Tot Cerdanyola]
En Lluís Maria Xirinacs va ser detingut i empresonat la setmana passada per un delicte d’opinió. Segurament, molts dels cerdanyolencs i de les cerdanyolenques ni tan sols se n’hauran assabentat, perquè els diaris i la tele no en van parlar gaire. Quines coses, un dels càrrecs electes més votat de Catalunya durant els darrers trenta anys és detingut i processat per fer un discurs polític i no ha passat res! Fins i tot, gran part de les persones que el van votar com a senador l’any 1977 no deuen saber a hores d’ara que aquest perillós pacifista va passar fa poc per la comissaria de Nou de la Rambla de Barcelona –traspassada el dia 1 als Mossos d’Esquadra-, per la presó Model i encara pel penal de Brians. I això en poc més d’un dia. El motiu: fer unes declaracions públiques, per exposar la seva opinió sobre la situació política que es viu al País Basc. La sincera opinió de Xirinacs és que, en qualsevol cas, en la recerca dels camins de la pau cal posicionar-se al costat dels oprimits. Un pensament que ja va exposar el no-violent Mahatma Gandhi. I que Jean-Paul Sartre va defensar posicionant-se militantment al costat dels independentistes algerians del FLNA i dels basquistes que lluitaven contra la dictadura i durant el tardofranquisme (i no afegeixo dades més explícites per evitar-me complicacions com les que ha patit en Xirinacs). És clar que això no és França. I és clar que si Sartre visqués ara i aquí segurament hauria estat perseguit i silenciat com en el cas de què parlem.
La gent gran encara deu recordar les sentades davant de la Model i les llargues vagues de fam d’aquest capellà durant el tardofranquisme i la transició. Va ser un corcó difícil de silenciar per a les autoritats del règim i un membre esgarriat per a l’església, a la qual feia nosa la coherència evangèlica del seu compromís. Per aquesta tossuderia de reclamar l’amnistia i els drets i llibertats dels catalans va ser marginat tant per la classe política com per la premsa. La jerarquia eclesiàstica també va contribuir a silenciar-lo tant com va poder, fins a la seva marginació. Així, Xirinacs ha estat una veu crítica que ha predicat al desert des de fa trenta anys, denunciant totes les claudicacions i vileses d’uns polítics amb nom i cognom que van vendre les aspiracions de l’Assemblea de Catalunya per unes engrunes d’ordre i benestar propi. Alguns punts d’aquesta plataforma unitària, formada per tots els partits que lluitaven contra la continuació del règim, van desaparèixer màgicament i encara avui és tabú parlar-ne (l’autodeterminació de Catalunya). El resultat: el preu d’aquest posicionament valent ha estat l’ostracisme, i un pas per la presó. Tanmateix, no crec que el seu exemple hagi consistit a predicar al desert. Qui sembra, cull. I aquesta tossuderia de Xirinacs, amb tots els seus errors i els seus encerts, crec que ha contribuït silenciosament a l’expansió de noves veus crítiques cansades dels paranys del parlamentarisme coronat i salvaguardat pels qui mantenen el monopoli de la violència. La gent continua reclamant drets i llibertats.