Res no s’acaba i tot comença

Bondat
de les teves mans generoses
que han difós les llavors
en aquesta terra tan aspra,
turment dels errants.

Dels teus afanys infecunds
contra l’agonia de la terra
I esperes el més proper do
encara.

I de debò, a esquerdes i rocs
sols niuen serps i escorpins
prop de les flors virulentes i espinades.

Bondat
de les mans rurals
que només regalen suor salada
contra tot verger anhelat.

Bondat
dels dies perduts i desolats
pel camí més fragós dels teus ulls
i l’amargor de la mort d’un nadó.

(Febre de nit, El Padró, 1988)