Res no s’acaba i tot comença - La fe que bull no té captura i no es fa el pa sense el llevat:

Arxiu de la categoria: Memòria

Recordar el Cisco

Publicat el 24 de gener de 2022

[Publicat a Llibertat.cat el 24/1/2014]

Un escrit com aquest el vaig titular “Biografia d’urgència”, i va ser el guió que vaig fer servir per recordar el Cisco (militant independentista) el dia de la cerimònia del seu comiat. Avui 24 de gener fa un any de la seva mort.

Avui utilitzo el terme recordar per al títol, perquè he descobert que l’etimologia d’aquest verb prové del llatí recordārī, format per les partícules “Re” (de nou) i “Cordis” (cor), i que vol dir “tornar a passar pel cor”, o sigui, molt més que tenir alguna persona present en la memòria.

Amb aquesta petita ressenya biogràfica intento rescatar alguns moments de la vida del Cisco, molts dels quals ell recordava de manera anecdòtica. I si bé no reflecteixen tota la seva complexitat i tots els aspectes de la seva vida, em sembla que són moments que cal conèixer, per retenir-los junt amb la resta de records que guardem d’ell.

La vida del Cisco era polièdrica, com la realitat de tots nosaltres. Però en qualsevol cas, aquest recull d’anècdotes i històries, junt amb tots els nostres records, són útils per completar la imatge que guardem d’ell, i sobretot perquè mentre el mantinguem en la nostra memòria restarà viu en cadascú de nosaltres:

Hi ha un Cisco que ve des de Verdú (l’Urgell) i amb pocs anys es trasllada a viure a Cornellà, on viu un any amb la seva família; i com sempre explicava, sense saber parlar castellà, fet que li provoca diverses complicacions a l’escola.

Hi ha un Cisco veí del Guinardó, del carrer Escornalbou, que estudia l’Institut Jacint Verdaguer del parc de la Ciutadella, en què estableix moltes amistats. En aquests anys en Cisco aferma la seva personalitat, els seus gustos, les seves conviccions polítiques. De ben jove serà una persona crítica, generosa, exploradora, enamoradissa, i amb un destacat sentit de la responsabilitat.

En aquests anys el Cisco ja es mou en ambients independentistes, freqüenta el Camp Nou com a seguidor del Barça, va amb els amics a tavernes, a manis, excursions a la muntanya. El Cisco a la Musiqueta, al Novecento, al Candanchú… I assisteix a les incomptables manifestacions convocades pels CSPC i l’MDT.

Amb 17 anys hi ha una foto de diari de la Diada de l’Onze de Setembre de 1984, mentre els antiavalots carregaven indiscriminadament contra els manifestants de la Ronda Sant Pere, i joves independentistes els repel·lien amb pedres i barricades; a la foto el Cisco apareix immortalitzat al capdavant de la barricada tot fumant una cigarreta, assaborint el moment amb el posat tranquil que el va caracteritzar.

Hi ha el Cisco que va marxar a la mili, segrestat per la força i enviat a Melilla, i obligat a formar part dels Regulares; un duríssim passatge de la seva vida que el va marcar molt. Encara recordo els ulls de tristor del Cisco a l’andana de l’Estació de Sants, quan marxava cap a la mili, a un altre continent (quan se’l duien segrestat), destí del qual només va poder tornar un cop en un any. Malgrat tot, ell sempre explicava frivolitats i mil batalletes, com l’empastifada de merda que va provocar a l’entrada de la caserna, mentre feia “imaginaria” a la garita i no li deixaven anar al WC tot i anar fluix de ventre: (la seva estratègia va ser evacuar en un mocador que va llençar des de la garita per desfer-se’n, però que va impactar accidentalment la paret on deia allò de “Todo por la patria.”).

Hi ha un Cisco que detenen a la primera manifestació de suport al moviment okupa incipient, el 1985, juntament amb altres militants independentistes, i entre els quals crec que també es trobava el poeta Enric Casasses; raó per la qual ell i tants altres van passar una nit al calabós de Lesseps.

És el Cisco que sempre donava la cara, que en un salt llampec al carrer Gran de Gràcia es va enfrontar a un goril·la de la policia secreta que li va fer una clau de judo i el va deixar estès a terra.

També hi ha un Cisco enamoradís, que ha tingut mil amors, un vertader romàntic-sentimental, detallista, melancòlic.

Hi ha un Cisco treballador, exemple de la responsabilitat, que durant dues dècades va exercir de recepcionista d’un hotel de l’Eixample, del qual explicava mil històries dignes d’una antologia de la Barcelona nocturna; d’aquesta feina recordo l’anècdota que explicava quan el van enviar a comprar una bandera espanyola que els havien obligat a col·locar per llei (després de molts anys sense rojigualda, ja que havien rebut moltes “advertències” perquè la retiressin): a la botiga del carrer Ciutat la pregunta va ser si volia una bandera ignífuga o inflamable… Una cosa que el Cisco sempre recordava amb sarcasme.

Hi ha un Cisco perpètuament assegut a una Vespa 200cc negra, sobre la qual va recórrer tants carrers, i que el desplaçava a la feina, a casa, a les trobades i arreu.

I per descomptat hi ha el vessant escatològic del Cisco, amant dels caganers i del “Tractat del pet” del Rector de Vallfogona, reivindicador de l’humor marró i de la qualsevol facècia. I l’atracció que sentia pels sillons (càntirs) de Verdú i les ampolles antigues de sifó.

Hi ha el Cisco i les seves expressions patrimonials i en alguns casos úniques de Verdú, com escatxigar, galleta, silló, prèssics… i els seus xiquet i xiqueta que mai va perdre.

Hi ha un Cisco que trenca amb una primera parella estable i pateix una gran crisi de projecte de vida, i que vol marxar a Islàndia a treballar tallant bacallà, fins que el dissuadim de l’aventura.

Hi ha un Cisco que va a viure a Gràcia a partir d’aleshores, una Gràcia que ja coneixia pam a pam (primer al carrer Santa Rosa), on passarà els millors anys de la seva vida, i on establirà lligams amb tantes persones, amics, companys de tertúlies ocasionals de bar, de reunions o de carrer.

Hi ha un Cisco que durant les detencions de 1992 ha de córrer, i acudir al pis d’una de les persones detingudes per saber què havia passat i “fer neteja”, i es troba que tot estava regirat i destrossat (i hi entra tot sol, perquè la persona que l’acompanya no s’atreveix a entrar a l’edifici). Serà a partir d’aleshores una època de viatges a Madrid de visita a la presó, d’endegar el comitè antirepressiu de Gràcia, del Casal Poca Broma, i de l’inici de tantes noves coneixences de Gràcia, de Sants, de Nou Barris, de Manresa…

També hi ha el Cisco de la indignació, que s’irrita amb el sectarisme i la intolerància, i el Cisco sociable que coneix tota mena de gent a Gràcia i arreu. El Cisco afable i sempre disposat ajudar qui sigui. El Cisco mecenes de tanta gent i tants projectes disposat a deixar diners que sovint no tornen. Un Sisco generós, que tan sovint no era generós amb ell mateix.

Hi ha el Cisco que canvia de pis, que mai va voler ser propietari i que defensava a ultrança el lloguer, i que volta per tots els pisos possibles de Gràcia compartint la convivència amb uns i altres companys.

Hi ha el Cisco noctàmbul, un xic tarambana però aferrat durant anys a la responsabilitat d’una feina esclava. Hi ha el Cisco del carajillo i de la Wolldamm, i dels petits entrepans i les olives. El Cisco de la Nyola i del Canigó. I hi ha el Cisco i les seves llenties estofades, i del suc de taronja i el cafè per esmorzar. I per descomptat el Cisco amb la cigarreta als llavis, el Ducados, i el tabac de liar en els darrers anys.

Però sobretot hi ha el Cisco que va infantar l’Ateneu La Torna, primer sense local i més endavant teixint un ampli entramat social i popular des del carrer Vallfogona i després des de Sant Pere Màrtir. El Cisco organitzador de les Festes de Gràcia a la plaça del Diamant, el de les reunions de la CPFG. El Cisco amic, amant, saludat i conegut de la gent que ha conviscut al seu costat.

Hi ha el Cisco que quan va ser ingressat a l’hospital per un problema renal va ser visitat per totes les seves anteriors parelles a la vegada, com en una pel·lícula de Marcello Mastroianni.

També hi ha el Cisco que va patir una pallissa d’un grup d’skins, que també el va portar a l’hospital, i que li va provocar una amnèsia d’un espai de temps. Mai va recordar com havia anat, malgrat que va avisar telefònicament des d’una cabina i va explicar el fet; però el cas és que sembla que abans de la batussa s’havia guardat les ulleres a l’infern de la jaqueta, i que hi havia signes evidents que s’havia defensat com un valent davant l’agressió.

I finalment hi ha el Cisco que va prendre el determini de marxar a viure a la Vall Fosca, seguint aquell instint explorador i potser una crida del bosc als seus orígens rurals. Va decidir marxar quan la vida a Barcelona es començava a fer insuportable, irrespirable, i les seves perspectives personals el convidaven a emprendre nous camins. A Antís i la Pobleta va conèixer moltes altres persones que completen el seu trajecte vital.

Hi hagut un Cisco alegre, amigable, conversador, de vegades trist, melancòlic, metòdic, en ocasions enutjat, però més aviat amant de les facècies i tota mena de rialles; també un Cisco preocupat pels pares i atent a les preocupacions dels amics i les amigues, i un també un Cisco seductor i detallista. I un Cisco del Barça i del país al cor. Un Cisco caminant pels carrers de Gràcia o circulant en cotxe –més ràpid del compte- per la Vall Fosca.

Com vaig llegir en aquella “Biografia d’urgència”, tots aquests Ciscos, els d’aquells que mantenim el seu record, restaran vius mentre el mantinguem en la memòria.

| Deixa un comentari

L’Agustí ha passat per l’hospital: “un vell resistent de les tortures a Via Laietana”

Publicat el 28 de setembre de 2021

[Publicat a Llibertat.cat el 3/4/2020]

A l'Agustí Barrera (Mataró, 1941), mataroní, barceloní, terrassenc i arenyenc, independentista militant des fa moltes dècades, químic i historiador... — A l’Agustí Barrera (Mataró, 1941), mataroní, barceloní, terrassenc i arenyenc, independentista militant des fa moltes dècades, químic i historiador…

Ja és casa des fa un dies, fent repòs. A l’Agustí Barrera (Mataró, 1941), mataroní, barceloní, terrassenc i arenyenc, independentista militant des fa moltes dècades, químic i historiador, el van ingressar a l’hospital fa una setmana i ha resistit el coronavirus.

Dilluns en Jordi, company de sindicat i també arenyenc, em reenviava un missatge amb la (mala i bona) notícia que es trobava a l’hospital. Amb aquests detalls que li transmetia la Núria, la seva dona: “Crec que serà un dels supervivents del maleït bitxo. És un vell resistent de les tortures de Via Laietana.” Ja fa tres dies que és a casa fent llit, i enviant emails amb informacions, bromes i reflexions.

Fa uns anys vaig escriure una ressenya per al seu llibre Inscrit en la memòria històrica, en què sostenia que l’Agustí era un espècimen escadusser en la militància independentista, perquè la seva trajectòria política és un autèntic fil roig de la història del nostre país. Perquè són molt poques les biografies de militants independentistes com la seva: va iniciar la seva militància al FNC, patí la repressió (tortura i presó) per haver repartit propaganda sindical; després va participar en la creació del PSAN i anys després en el naixement i evolució del PSAN-Provisional i el sindicat COLL; i continuà a l’independentisme combatiu dels anys 80, passant per la CUP. Una experiència vital que connecta el separatisme del primers anys del S.XX amb l’independentisme actual. Un nexe que pren més força si tenim en compte que és fill d’un dels homes del grup independentista dels anys trenta Nosaltres Sols.

És “…un dels supervivents del maleït bitxo.” Supervivent dels anys de la dictadura, de la repressió, però també dels desenganys dels pactes i les renúncies, que així i tot s’ha mantingut al peu del canó. Ha tingut les coses clares, les ha dites més o menys asprament o desvergonyidament. I tot fa pensar que continuarà mantenint aquesta clarividència. Salut i llarga vida, camarada!!

P.D. He demanat que aparegui la seva foto, i no la de l’autor de l’article.

| Deixa un comentari

Heribert Barrera: bon viatge pels guerrers

Publicat el 7 de setembre de 2021

Heribert Barrera, amb Xirinacs i Gertrudis Galí, durant la vista per l'extradició de Manuel Viusà a París el 1979 — Heribert Barrera, amb Xirinacs i Gertrudis Galí, durant la vista per l’extradició de Manuel Viusà a París el 1979

[Publicat a Llibertat.cat el 29/8/2011]

“Si fos el cas, armar-se el 1967 contra el franquisme no solament era justificat, sinó el deure de tot patriota”. Aquestes declaracions d’Heribert Barrera l’abril de 1979 estaven emmarcades en l’amenaça d’extradició i l’empresonament de Manuel Viusà, acusat de formar part d’una xarxa de resistència armada que es va batejar com a EPOCA.

Aquestes declaracions i moltes altres de l’històric polític republicà no van ser esbombades perquè, durant molts anys, no convenia al poder. Així i tot, Heribert Barrera va situar-se molts cops al capdavant per fer costat als represaliats, en defensa de les llibertats i dels valors democràtics del somni republicà escapçat pel feixisme.

Barrera no formava part de la jove estratègia independentista, i potser molts cops va caure de quatre grapes en alguns paranys de l’anomenada “Transición.” Però és innegable que, des dels seus principis polítics i ètic forjats en la guerra, l’exili i la dictadura va prendre decisions valentes, especialment relacionades amb l’àmbit antirepressiu, mentre altres personalitats de la política catalana negligien aquesta responsabilitat i giraven cua.

Convé molt recordar la fidelitat i l’enteresa d’Heribert Barrera en situacions com la prohibició dels principis republicans i del terme “republicà” durant els primers anys de la Transició. I davant la confecció de les diferents versions de l’anomenada llei “antiterrorista” durant els anys setanta i principi dels vuitanta, especialment durant els anys en què fou diputat al Congrés de Diputats espanyol (1977-1980). També va mostrar la seva solidaritat amb els nombrosos detinguts acusats de formar part de Terra Lliure el 1981, des del seu càrrec de President del Parlament de la Catalunya autònoma.

Una mostra d’aquesta solidaritat i valentia inqüestionables de Barrera envers aquells que lluitaven per la independència de la nació catalana la va oferir quan l’Estat espanyol amenaçava d’extraditar el lluitador independentista Manuel Viusà, exiliat durant dècades a l’Estat francès (des dels anys quaranta) i aleshores empresonat a petició de la justícia espanyola. Mentre Viusà esperava ser processat a la presó de La Santé, Barrera s’afegí a la campanya contra la seva extradició, i es va fer present al judici a París mostrant-hi el seu suport, junt a nombrosos artistes (Pere Calders, Antoni Tàpies, Xavier Guinovart) i l’incansable Lluís M. Xirinacs, en una campanya de mobilització portada a terme pels CSPC.

Barrera i Xirinacs es van retrobar de nou en la defensa dels represaliats independentistes. I aquest és el motiu pel qual redactem aquest article conjuntament. Lluís M. Xirinacs, junt amb altres persones significatives, formava part de la Comissió de Portaveus que representava els independentistes catalans represalitats i empresonats, una llista especialment nombrosa a partir de la ràtzia olímpica de 1992.

Aquella Comissió de Portaveus partia de la necessitat de fer front a les pressions que ERC mantenia sobre els presos perquè acceptessin la reinserció tal com l’entén l’Estat espanyol (article 57 bis B del codi penal: penediment personal, col.laboració, petició de perdó i delació de companys), i, per l’altre, calia trobar una solució a la situació dels represaliats, exiliats i presos independentistes en una nova conjuntura d’esgotament de l’estratègia armada de Terra Lliure.

Si bé Heribert Barrera mai va formar part de la Comissió de Portaveus, no podem deixar de recordar que gràcies a ell també es va aconseguir una solució política col.lectiva i digna per als represaliats independentistes. I ho va fer a contracorrent dels criteris de la direcció d’ERC (criteris polítics d’Àngel Colom i jurídics de Joan Ridao, que propugnaven la reinserció com única via de sortida). L’estiu de 1995, Heribert Barrera, junt amb la Isabel-Clara Simó, van demanar públicament la llibertat dels dos darrers presos independentistes detinguts durant l’estiu de 1992 –nosaltres dos-, en uns moments –caldrà recordar-ho algun dia- en què moltes altres persones ens van girar l’esquena o van mirar cap a un altra banda.

Es tractava d’un posicionament compromès, ja que la flama del moviment antirepressiu havia anat minvant i el moviment independentista es trobava desorientat i afeblit per la nova situació política. Amb les condemnes més altes de la història de l’independentisme català (Pep Musté ha estat l’independentista amb les condemnes més altes, i processat en quatre sumaris), aquestes van ser les úniques veus que es van atrevir a demanar la nostra llibertat, gràcies sobretot al treball i dinamització de la Comissió de Portaveus, els CSPC, els familiars i persones com en Josep Maria Terricabres que ens van fer costat fins l’últim moment.

Per això Heribert Barrera mereix el nostre record i el nostre respecte, més enllà de les diferències que ens allunyessin. Malgrat tots els paranys que no superés.

Els que han pres la circumstància d’aquelles o altres declaracions fora de lloc (en ocasions explotades fins treure-les dels marges) haurien d’intentar escarbar en la memòria d’aquest país. Hi trobaran moments de dignitat i de compromís.

Heribert Barrera, bonviatge pels guerrers

Pep Mustí i Joan Rocamora. Agost de 2011

| Deixa un comentari

Salves d’honor per en Ton Ribas -en uns dies de vergonyes-

Publicat el 22 d'agost de 2021

Ton Ribas i Sala (l'Hospitalet de Llobregat, 1933 - l'Hospitalet de Llobregat, 2017) — Ton Ribas i Sala (l’Hospitalet de Llobregat, 1933 – l’Hospitalet de Llobregat, 2017)

Publicat a Llibertat.cat el 28/04/2021

Avui fa quatre anys que morí en Ton Ribas, veí de l’Hospitalet, lluitador independentista i tantes coses més. Aleshores vaig escriure una ressenya sobre en Ton, en forma de comiat i homenatge.

He pensat molt en Ton Ribas aquest Sant Jordi, per la publicació recent d’alguns llibres o capítols d’unes històries de l’independentisme. Alguns amb solvència acadèmica i d’altres en clau autojustificatòria. Precisament ell, obrer manual de cultura catalanista i popular, explicava que la “Història”, els fets, les accions, sempre les expliquen uns però les fan uns altres, referint-se als episodis polítics més clandestins o més remots en la memòria. I exposava una història del caçador, amb to de faula, que mata l’ós, o el llop, i del cronista que explica que ha estat ell qui ha mort la fera. El de les medalles, és clar.

Aquests dies, després de l’1 i 3 d’Octubre de 2017 i ara amb les darreres notícies sobre les gestions farisàiques per formar el govern autonòmic al Principat -o sigui, tornar al corral autonomista-, la memòria d’en Ton Ribas em fa bullir la sang. I hagués volgut intitular aquest article “Escopiu a la closca pelada dels cretins, vividors, covards i telepredicadors.” M’indigna i m’entristeix que tanta lluita, tants esforços, la memòria dels lluitadors independentistes, es malbaratin en tripijocs i interessos palatins.

Indignació de comprovar com es fabriquen uns acords que apuntalen l’autonomisme (llegiu “La ressuada temptació de la jaqueta reversible”), uns acords i actituds desmobilitzadores i de rendició. Però també de veure que, dels esforços i compromís de gent com en Ton, n’hi ha que en treuen profit. Ho van fer el 2010, quan van posar el nom del Ton, sense el seu consentiment, en un “Manifest a favor d’ERC” de “militants de l’Esquerra Independentista.” Aquella falsa adhesió va aparèixer en alguna publicació local i del partit, i poc més. Una maniobra miserable i sense recorregut. En Ton ja era molt gran i -recordo els blasmes per telèfon- va posar el crit al cel perquè es va sentir enganyat.

I m’indigna i m’entristeix igualment que la memòria i la desmemòria per en Ton coincideixin amb la notícia que un (ex) alt càrrec d’ERC del Baix Llobregat, Xavier Vendrell, aparegui implicat en requalificacions urbanístiques a Cabrera de Mar i adjudicacions d’obres per a una escola concertada. En casos de corrupció, vaja, i que ho disfressin com vulguin. El Xavier Vendrell que el desembre de 1992 va fer el paper que va fer. Ja sabeu, la via de Joan Ridao i d’Àngel Colom i el 57bis. Delació, penediment, rendició.

No tenim memòria, no n’aprenem i ens la tornen a colar els mateixos. Com hi podríem confiar?

Una sensació amarga, dolorosa, que un lluitador com en Ton morís en l’escassetat i en el quasi anonimat, amb una pensió minsa, mentre alguns espavilats feien i fan negoci amb la política, tot invocant el país o la lluita independentista. Fa quatre anys vaig explicar una situació semblant. En aquella ocasió era en Jordi Pujol. Però el cas d’en Vendrell, a mi, em fa encara més vergonya:

En Ton explicava, en una de les comptades ‘confidències’, que com a membre de la secció d’acció del FNC va ser l’encarregat d’anar a l’avinguda General Mitre a visitar la Marta Ferrusola, el 1960. A causa dels Fets del Palau, la protesta amb octavetes contra la visita de Franco, Jordi Pujol va ser sotmès a un consell de guerra i empresonat. En Ton picà a la porta, va parlar amb ella, i seguint les instruccions del seu cap militar (amb tota certesa en Jaume Martínez Vendrell) va oferir l’ajuda de l’organització per tot allò que calgués. I tot allò que calgués cal que ho entenguem com un suport humanitari o polític, una operació per alliberar-lo o les represàlies que s’escaiguessin.

La paradoxa i la vergonya d’aquesta ‘anècdota’ és que en Ton va morir en uns dies en què la família Pujol era notícia pels comptes a paradisos fiscals i altres escàndols financers. En Ton, que s’hi va deixar la pell i la salut, ha mort amb una pensió de misèria, assetjat per la pressió immobiliària, sortejant els problemes de salut com podia, ignorat per unes generacions anestesiades. Però amb dignitat i portant-se molts secrets a la tomba.

En un dia com avui convé reclamar unes salves d’honor per en Ton Ribes. I recordar les paraules, molt actuals, de Joan Salvat-Papasseit al pròleg de La Batalla de Daniel Cardona (“Coses ni començades ni acabades”):

I per la tal feblesa un gran partit hi havia que entretenia el poble amb tortuoses promeses d’un alliberament no massa lluny sols amb la condició que els homes de seny —en un poble d’un seny extraordinari— fossin els qui actuessin prop dels homes del rei qui els havia fet seus per la violència bruta.

(…)

Perquè els qui la punien no eren els enemics sinó els seus propis fills, que a cada cantonada hom podia trobar-ne disposats a trair-la, per títols, per honors i per diners. Amb la mà al cor, la Pàtria creia que bé hi hauria qui faria la guarda, almenys al seu fossar. Contra els mals fills… i els altres.

| Deixa un comentari

Josep Termes i els orígens de la construcció de la nostra identitat

Publicat el 11 d'agost de 2017

Publicat a Llibertat.cat el 10/09/2011

La mort ahir de Josep Termes deixarà un buit important en l’estudi de la nostra història. Historiadors i amants d’aquesta ciència han perdut un referent i un pou de saviesa. Però ens ha deixat eines d’anàlisi de la nostra història molt importants que prevaldran, que seran útils per combatre les mistificacions i lectures esbiaixades sobre la història de la formació i l’evolució de la consciència nacional. Seran útils per combatre els tòpics encara presents que volen desvincular el moviment obrer i les revoltes socials del catalanisme. I per desmuntar els sopars-de-duro que alguns pretenen fer empassar a les noves generacions sobre la desvinculació i el trencament de la continuïtat històrica d’aquestes lluites.

(més…)

Publicat dins de Articles a Llibertat.cat, General, Memòria | Deixa un comentari

Inscrit en la memòria de l’Agustí Barrera

Publicat el 11 d'agost de 2017

Publicat originalment a Llibertat.cat 02/12/2013

Em van encarregar un pròleg per al nou llibre de l’Agustí Barrera, Inscrit en la memòria històrica, d’Edicions de 1979.

Un privilegi que em complau, i més tractant-se d’aquest veterà de la setantena i del seu capteniment pel país i per la transformació social. I perquè llegir-lo és com delectar-se amb les seves converses amb anècdotes, confidències, reflexions, secrets, facècies o enuigs.

(més…)

Publicat dins de Articles a Llibertat.cat, General, Memòria | Deixa un comentari

Martín Villa: quan la memòria i la justícia encalcen el criminal

Publicat el 11 d'agost de 2017

Publicat originalment a Llibertat.cat 03/11/2014

Que la jutgessa argentina María Servini de Cubría hagi dictat una ordre internacional de detenció contra l’exministre espanyol Rodolfo Martín Villa i 19 feixistes més -responsables d’incomptables crims polítics- és una gran gran notícia. És com si la Justícia s’hagués desvetllat de cop i arribés des d’”allende los mares.” D’allí on les Repúbliques i els valors democràtics van encetar el camí molt abans que als territoris peninsulars, subjugats a la monarquia i a la Inquisició durant tants segles.

Martín Villa s’ha convertit en el cap simbòlic d’una llarga llista de criminals vius que van participar activament en l’etapa franquista i postfranquista del règim. Uns criminals que ara es veuran empaitats per la justícia universal (en dret jurisdicció universal o principi d’universalitat). I mereix ser destacat als titulars, per davant dels altres criminals, pels seus mèrits repressius, per la facilitat en l’adaptació i el camuflatge, i també pel poder polític-econòmic que ha ostentat com a president de Sogecable, president privatitzador d’Endesa i de la colonitzadora Enersis.

A banda de ser el senyor que ens ha extorsionat durant anys a través de la factura de l’electricitat, Martín Villa té un pedigrí de feixista actiu i de responsable de la guerra bruta exercida per l’Estat al llarg de la mal anomenada Transició. I concretament és un personatge odiat per l’independentisme català, des fa dècades, per l’interès obsessiu en exercir la repressió contra aquest moviment.

No és el primer cop que ha estat implicat en processos judicials per crims d’Estat, però la mà negra i poderosa del poder sempre li havia tret les castanyes del foc. Va lliurar-se’n en el cas de l’atemptat amb apunyalament contra Antonio Cubillo, dirigent canari de l’MPAIAC, a mans de dos mercenaris, que el van deixar invàlid el 1978. El 1980 també va evitar haver de declarar per l’anomenat Cas Scala, l’atemptat de 1978 contra una sala de festes a mans d’un provocador (Joaquín Gambín, “El Grillo”) pagat amb fons reservats del Ministerio d’Interior que dirigia.

Com en els casos anteriors, els assassinats de 5 treballadors i els 150 ferits de bala a Vitòria el 1976 tampoc van suposar un contratemps per a Martín Villa, responsable de l’actuació repressiva junt a Manuel Fraga Iribarne, llavors Ministre de la Governació, i el General Campano, director de la Guàrdia Civil. Aquest crim, juntament amb altres tants, és el que la jutgessa María Servini investiga i pel qual ha ordenat la detenció del factòtum franquista.

La llista és llarga, i Martín Villa hauria de retre comptes també per les responsabilitats com a ministre d’Interior espanyol (1976-1979) i fins a ministre d’Admnistració Terriorial (1980-1981) i vicepresident del govern espanyol (1981-1982), anys en què també se’l relaciona amb el terrorisme d’Estat al País Basc, en la tensió dels grups blavers violents als País Valencià i tants altres casos.

Anteriorment Martín Villa va exercir de responsable de diferents organismes de la dictadura franquista: Jefe Nacional del Sindicato Español Universitario (1962-1964), president del Sindicato de Papel, Prensa y Artes Gráficas, Delegat provincial de Sindicats a Barcelona (1965), Director General d’Industries Tèxtils del Ministeri d’Indústria (1966), Secretari General de l’Organización Sindical (1969), Governador Civil y “Jefe provincial del Movimiento” de Barcelona (1974), així com Procurador a les Corts durant nombroses legislatures. Un currículum insuperable, que si es tractés de fer una justícia a fons, la jutgessa argentina no sabria per on començar.

Però pel que fa al cas, i cenyint-nos al cas dels catalans, no podem oblidar que aquest expert en la repressió i l’escapoliment va ser el responsable de la retirada de l’amnistia de 1977 als independentistes catalans (Carles Sastre, Montserrat Tarragó, Josep Lluís Pérez i Àlvar Valls) detinguts abans d’aquesta llei que va obrir les presons per a tots-tots els presos polítics de l’Estat. Excepte per als independentistes catalans. Una llei de punt i final que va produir l’alliberament dels presos polítics de tota mena i condemna, però que també tirava terra al damunt per sempre més sobre els crims del franquisme, crims dels quals el mateix Rodolfo Martín Villa era responsable. Llei de punt i final.

Àlvar Valls, un dels independentistes encalçats pel dit assenyalador franquista, ho explica al llibre Al cap del anys:

“La finta de Martín Villa no era gratuïta. L’Audiencia Nacional, en aplicar-nos l’amnistia, no havia fet res més, amb la llei a la mà, que el que havia fet en excarcerar tots els presos d’ETA. Però el Govern espanyol –i especialment Martín Villa, que poc temps abans havia estat governador civil de Barcelona– tenia uns compromisos polítics que no podia desatendre, especialment amb l’alta burgesia catalana, alarmada per la mort d’un dels seus i que els últims mesos des de la patronal Foment del Treball havia clamat contra la possible aplicació de l’amnistia al nostre cas. Per això va intentar fer tornar les coses al seu lloc.

El nostre alliberament, doncs, va durar tot just vint-i-quatre hores. A partir d’aquell moment, va començar la meva vida de fugitiu.”

Adéu a l’amnistia de 1977 per als independentistes catalans; per aquests i per a tants d’altres que no se’n van poder beneficiar, tot i que els causes pels quals se’ls va jutjar eren anteriors a la llei d’amnistia.

Un altre llibre de memòries, Rotxec. Història etimològica i complementària de l’independentisme combatiu i revolucionari, escrit per l’independentista Quim Pelegrí i com l’anterior publicat per Edicions del 1979, descriu més extensament diversos aspectes poc recordats sobre Martín Villa:

“Per la seva trajectòria, especialment en l’etapa de ministre de Governació (que després es va anomenar Ministeri de l’Interior) es va convertir en un dels personatges més odiats. (…)

Era conegut popularment com “la porra de la Transició”, a causa de l’excessiva duresa que usava per reprimir manifestacions obreres i estudiantils. En qualsevol cas, Rodolfo Martín Villa fou un personatge gris, que tenia certa manca de destresa en el moment de fer declaracions, i així en va fer algunes i digué certes coses al llarg de la seva carrera que reflecteixen clarament el seu tarannà gens democràtic. Com molts d’altres, el personatge es perdia per la boca. Per als possibles lectors més joves, els quals potser no en coneixen algunes de les seves frases més explícites i significatives, sense ànim de ser exhaustiu i conscient que probablement me’n deixo alguna “perla”, faig tot seguit la tria següent: “Tot li ho dec a Franco”, i “L’ordre públic no és negociable”. “Van dos a un… a favor nostre”; “Admiro José Antonio [es referia a Primo de Rivera, el fundador de la Falange] encara que no es porti”. “Opino que les mesures policíaques rectament administrades són també solucions polítiques”; “Això nostre són errors, allò altre són crims”. I en el marc del clima creat per l’escalada repressiva, va declarar: “Hi ha una cosa que no es concedirà: l’autodeterminació o separació”. “Em nego a qualsevol depuració. Això no treu que no hi hagi responsabilitats”; “No crec necessari depurar la policia, encara que de tota manera no podria”; “No tinc més de vint policies dels quals puc refiar-me.” Poc després, hi hagué un debat parlamentari entorn de les escoltes telefòniques al Consell General Basc, entre el senador Juan María Bandrés i el mateix Martín Villa. I arran d’una acció dels CAA (15 de novembre de 1978), la Guardia Civil els perseguí i provocà tres morts i quatre ferits (la majoria totalment aliens als activistes autònoms); com de costum, la versió oficial diferia de la realitat dels fets, i el ministre digué: “Allò que he dit sobre Mondragón és la veritat i això mateix ho mantindria encara que no tingués raó”.

A més de les seves frases més conegudes i relacionades amb el terreny de la repressió, al qual va estar més estretament lligat, també va tenir una faceta d’ideòleg franquista. «L’any 1981 el ministre Rodolfo Martín Villa, un de tants franquistes reciclats, va presentar un projecte de llei que entre altres coses pretenia limitar, a favor del castellà, les polítiques lingüístiques de les comunitats autònomes. En la presentació del projecte de llei al Senat, el ministre Martín Villa va pronunciar unes paraules que ens són familiars:

”No pot haver-hi una Espanya forta que no es fonamenti en una nació única, amb una sola ciutadania política, amb un idioma comú, i amb el respecte públic i notori a un mateix text constitucional”.

Això dit: Martín Villa s’ha escapolit molts cops, així com fan els capitostos a les pel·lícules de gàngsters. Però ara, junt a la memòria, la justícia també encalça el criminal, encara que sigui des de l’Argentina. Potser algun dia podrem passar comptes a tots els que s’ho mereixen.

Que mai no tingueu repòs en cap dels vostres dies

i que en la mort us persegueixin les nostres memòries

Publicat dins de Articles a Llibertat.cat, General, Memòria | Deixa un comentari

Elogi dels tres Carles (o del temps en què la lluita no era baladrera)

Publicat el 8 d'agost de 2017

Novembre 2012: acte de represaliats independentistes davant la presó Model

Publicat originalment a Llibertat.cat el 7/8/2012

Escric aquest article no amb nostàlgia sinó per constatar que en unes dècades determinades de lluita independentista, quan les coses no eren fàcils, es va avançar gràcies a la constància, les conviccions, la lucidesa i els sacrificis de molts homes i dones que ens han portat fins on ara som, a tocar de la ruptura cap a la independència.

(més…)

Publicat dins de Articles a Llibertat.cat, Memòria | Deixa un comentari

Xavi Costa, la llum del fanalet independentista a Cerdanyola

Publicat el 8 d'agost de 2017

Xavi Costa: incansable lluitador independentista

Publicat originalment a Llibertat.cat l’11/1/2017

En Xavi Costa ens va deixar el passat dia 6 de gener, el dia dels Reis d’Orient. Un dia carregat de misteri, segons la tradició.

Durant aquests dies vam viure la polèmica pels fanalets a favor de la independència a la cavalcada de Reis a Vic. L’estel solitari es va confondre amb l’estel mitològic que guiava els mags/savis per trobar un nen que havia de convertir-se en el Messies. (més…)

Publicat dins de Articles a Llibertat.cat, Memòria i etiquetada amb Cerdanyola | Deixa un comentari

Ton Ribas: amor o fidelitat, o totes dues coses

Publicat el 8 d'agost de 2017

Publicat originalment a Llibertat.cat

En Ton Ribas va ser moltes coses més que el guerriller expert, excursionista coneixedor minuciós de l’orografia catalana, de les muntanyes, de serralades i dreceres. Una mena de Joan Corominas a la clandestinitat. I va ser moltes coses més que l’escaient definició de “darrer soldat de la Pàtria”, i que un autèntic fil roig de la lluita independentista i de la resistència armada (FNC-EPOCA-TL).

(més…)

Publicat dins de Articles a Llibertat.cat, Memòria | Deixa un comentari