Amb el cor en la mà, pocs negocis faràs (Contra la impostura sindical)
Un any després del referèndum. En Juli se sentia contradit. Després de la cresta de les mobilitzacions, la declaració d’independència i la vaga general, comprenia que calia un pas per a la clarificació. A la Unió d’Ensenyants hi tenia molts bons companys, amb qui havia treballat des feia tres dècades colze a colze. Però a aquelles alçades no s’entenia que no es tinguessin les coses clares en el marc nacional, en l’aposta per la independència. Molt bé en la defensa de la llengua, la cohesió i la lluita contra la segregació, però aquest element vertebral no es podia esquivar d’aquella manera per molt que el sindicat de docents majoritari abracés moltes famílies, algunes amb un lligam amb partits no compromesos que fregava l’organicitat. A més, feia pocs mesos havia engegat a rodar algunes persones del sindicat per la seva connivència amb l’endollisme i la vista grossa. Concretament davant l’actitud escandalosa d’un alliberat barrut i dròpol, però emparat per alguns protectors i per l’omissió de molts altres.
Va consultar amb alguns companys del nucli del partit la idoneïtat de crear una sectorial de docents a la Intersindical de Catalunya, sindicat que havia protagonitzat la gran vaga general post Referèndum i on havia estat afiliat feia tres dècades enrere. No comptava amb sectorial d’Educació i això volia dir començar des de zero. Però ell ja hi tenia experiència.
—Com ho veus? Tenim cinc mesos per confeccionar unes llistes i segur que tenim bons resultats. El país ho demana, i es respira a l’ambient la necessitat d’un sindicat independentista, sense ambigüitats. Una eina de país —En Juli Mitjavall va plantejar a en Gabi Clota, company de partit i també professor de secundària.
—Ho veig molt bé. Tu sabràs, que és qui té l’experiència en això. Des del partit podem dirigir aquesta sectorial, i podríem dedicar gent a fer feina organitzativa i d’expansió de PA. En Clota li recomanà, abans, que millor parlar-ho abans al Comitè Central i que ell ho plantejaria, que li ho proposaria a l’Abel, que ja començava a manegar fils al sindicat.
Això li va fer poca gràcia. L’Abel Dalla ja li havia fotut un parell de punyalades en els temps de la CUP. Treballa sempre al marge de l’organització, conspirava amb qui li convenia i l’intercanvi de cromos era el seu quefer diari. I no, que no perdonava que l’haguessin deixat tirat després de tants esforços. Per això va engegar a rodar la candidatura política, en aquells anys ja plenament parlamentària. Molts anys de decepcions, covardies i mesquineses, totes juntes. Però això havia passat ja feia uns quants anys, i potser, va pensar confiat, ja està superat. Ben aviat va agafar el telèfon, disposat a fer tot de trucades. ¿Tenia el cuc dels anys d’intensitat militant per bastir la CUP, viatjant de poble a poble en un apostolat malaguanyat?
—Tio, recordes allò que et vaig comentar de muntar una candidatura d’Educació d’Intersindical de Catalunya? Doncs ara és l’hora. Comença a temptejar la gent que coneguis del Bages perquè això va de debò.— La trucada d’en Juli era una nova molt anhelada, una evidència. Molta gent esperava que algú hi posés fil a l’agulla. En Roger li va dir que fantàstic, que comptés amb ell, tot i que aniria molt enfeinat i no podria fer molta cosa més que des de la seva escola.
Les trucades a excompanys d’institut, militants del partit, de l’Assemblea, de la Unió o de la CUP es van comptar en uns centenars en sols una setmana —la factura de telèfon també es va disparar—. Contactà amb docents de la comarca, del Maresme i del Vallès Occidental, d’Osona, de Ponent, de Girona, del Consorci de Barcelona… I delegà a tants altres companys, especialment del partit, el fitxatge de persones de confiança per enllestir una possible candidatura.
Un vespre, mentre corregia exàmens, munt de fulls i respostes guixades amb vermell, fou ell qui rebé una trucada. Escoltava el Grasset i el Boye al 324 mentre corregia —Quin paio, ¡Ahí lo dejo! Aquesta és la solució, portar el conflicte a Europa; a Espanya no hi ha justícia.
—Hola, Juli! Que m’ha comentat en Gabi que volies parlar amb mi per preparar les candidatures d’Educació. Jo et puc oferir un cop de mà. Anirà molt bé tenir més gent del partit al sindicat. Ja teniu prou gent? Si vols, puc proporcionar persones de confiança per fer les llistes. —Havia estat francament agradable i cordial, amb una veueta que li sonava, però, a jesuítica. Li oferia, a més a més, hores que hi podia dedicar perquè es passava el dia a la seu. I també es podria dedicar a fer trucades al Departament, a Treball i fins a la premsa. I el que calgués.
—Doncs ens fas un favor; jo arribo on arribo, perquè vaig fins al capdamunt de feina. Però avisa’m sobre qui és qui dels qui trobis, perquè ha de ser gent del sector i amb un perfil seriós. —En Mitjavall confiava més en les persones que ja tenien una trajectòria i vincle amb la Unió, per això l’advertí.
—Sí, sí, sí, no et preocupis… Si vols fem una reunió aquesta setmana vinent i ens posem mans a l’obra. Aquí a la seu.
A aquella primera reunió, en una sala fosca i polsosa, només hi van acudir l’Enric, en Gabi, en Benet, l’Oriol i en Juli. Cap dona. I l’amfitrió Abel Dalla, que no era d’Educació però que es va mostrar amatent a tot el que s’hi fermentava. No va servir per a gaire, fora del debat i de somiejar expectatives i escenaris. Tanmateix, de manera oficial la candidatura començava a caminar.
Algunes setmanes després, en Dalla va trucar-li de nou. Comptava amb un llistat de gent per muntar les candidatures a diverses territorials, i tants altres noms encara pendents de confirmar.
—Sí, mira, per a la teva comarca he trobat la Carina Ciureda i el Samuel Poltró. Aquesta me l’has de posar al davant de la llista. I també és important la Martina Noria, del Baix Llobregat, que m’ha proporcionat altres noms… —Va enumerar uns quants noms més, i algunes dades disperses.— Ja t’explicaré. Cal compensar una mica els equilibris interns i alguns d’aquests són de l’òrbita d’Esquerra. Però ens estan proporcionant molts contactes. T’enviaré la llista de cada territori quan estigui més clar.
A poques setmanes de les eleccions d’Educació la llista estava incompleta i van haver de córrer uns i altres per fer imprimir les paperetes i enviar-les al Departament de Treball, com a requisit per participar a les eleccions sindicals.