Res no s’acaba i tot comença

La fe que bull no té captura i no es fa el pa sense el llevat:

Arxiu de la categoria: Articles a Llibertat.cat

Contra la impostura sindical: Per l’expulsió de Perelló i Ferrándiz de la Intersindical-CSC

0

Veure la notícia: Crisi al si de la Intersindical-CSC i expulsions d’afiliats crítics

[Publicat a Llibertat.cat el 9/7/2022]

Quan presencies o vius una injustícia no pots mirar cap a una altra banda. Ni tirar terra al damunt. No podem ser col·laboradors passius davant dels abusos, humiliacions o cacicades.

Per això demano l’expulsió de Sergi Perelló i de Núria Ferrándiz de la Intersindical-CSC, membres de la direcció del sindicat i responsables del desastre a què estan abocant-lo.

La darrera atzagaida -en porten unes quantes- d’aquests gestors que es van fer a mans del sindicat fa dos anys ha estat enviar burofax amb un expedient d’expulsió de nombrosos afiliats, molts delegats sindicals de la sectorial d’Educació. Expulsen una quinzena d’afiliats, les persones més compromeses i coherents amb els seus principis, per ser crítics amb l’actual direcció, però sobretot per haver mostrat solidaritat amb una companya, també delegada, que va patir un procés de persecució i assetjament dins del sindicat i que va ser expulsada en un procés iniciat fa més d’un any. Recordeu el cas de la Mireia Boya? Doncs hi trobaríeu moltes analogies amb situacions de l’actual Intersindical-CSC.

Això ha estat el detonant, però hi ha molts greuges acumulats durant dos anys. En demano l’expulsió i la inhabilitació per a qualsevol càrrec en entitats honestes i transformadores, per la seva gestió destructiva de l’esperança sindical de l’independentisme català; perquè han dut a terme una estafa, una perversió dels objectius i dels principis ètics del sindicalisme. Han convertit la Intersindical-CSC en una casta d’assalariats, que en molts casos no compten paradoxalment amb vida laboral, que perpetuen els rols de la divisió del treball, que han capgirat una acumulació de lluita sindical per reduir-la a un refugi remunerat (a costa de tothom) de càrrecs polítics relegats pels seus partits. Que assetgen, falsifiquen, estafen, menteixen i ensarronen tot el que puguin per tal de perpetuar-se en el sindicat que consideren exclusiu.

El conflicte irreparable, sense cap voluntat de solucionar-lo ni cap interès ni interlocució a l’altra banda, em va portar a donar-me de baixa de l’organització on militava, Poble Lliure, per les greus implicacions d’alguns dels seus membres per activa o per passiva en aquesta situació. Un no plega, així, per qualsevol cosa. Tal i com vaig piular fa uns mesos: “Per què vaig plegar? Pel treball fraccional que s’hi duu a terme, saltant-se les decisions col·lectives. I concretament perquè algunes persones que havien estat “companys” han conspirat constantment des fa més de dos anys per desplaçar en Carles Sastre a la Intersindical-CSC. Posteriorment des del “partit” es va “expulsar” l’Aina, per mantenir diferències en la línia sindical al si de la I-CSC (sense fer soroll, amb una nova intriga, fet que la militància ni coneix). Excloure una persona de la seva vàlua i fermesa palesa una deriva sectària i mesquina.” No perdono la conspiració i la deslleialtat d’aquella maniobra. Però tot això tindré ocasió d’explicar-ho en un altre escrit.

Des de l’estructura de comandament del sindicat s’ha perseguit companys i companyes, s’ha impedit exercir la veu i vot, s’han posat tots els obstacles possibles al creixement i implantació de la Intersindical-CSC. L’afany de control ha determinat el dia a dia des de fa dos anys.

En demano la dimissió perquè no perdono l’assetjament de companyes i companys a través d’una burocràcia creada exprés per a les purgues, el control ferri i el benefici de quatre privilegiats que ni tan sols passen comptes davant l’afiliació. En demano la dimissió perquè, en el cas d’en Jordi Céspedes (sindicalista i delegat per Sanitat), han dilapidat els estalvis del sindicat per demandar-lo judicialment per “atemptat a l’honor”, per unes piulades emmarcades en la crítica sindical a Twitter. I perquè per fer això van contractar un advocat de Madrid que exigia a la defensa d’en Jordi que respongués les comunicacions en espanyol i que el judici se celebrés en aquesta llengua, a Barcelona. Només per això ja haurien de ser expulsats. I perquè per assetjar-lo i intimidar-lo han fet servir “informes” sobre la seva presumpta activitat a la xarxa que semblen elaborats pel “Tácito” de la Guàrdia Civil.

En demano l’expulsió per les actituds “de desacreditació, menysteniment i desconfiança” i “abús de poder” de manera reiterada per part de la direcció del sindicat, fets que van denunciar el Secretariat d’Educació el passat mes de febrer, quan va dimitir en bloc davant el boicot persistent.

El març passat vaig escriure un article sobre el Congrés de la Federació de Serveis Públics (FSP) de la Intersindical-CSC, en què es va impedir votar els afiliats amb argúcies de reglaments inventats ad hoc per assegurar-se’n el control. Un Congrés sense garanties democràtiques com l’accés al cens, la manca d’interventors i un llarg seguit d’irregularitats. Per això també en demano la dimissió, per atemptar contra la democràcia i contra els Estatuts del sindicat, que estableixen que els afiliats tenen el dret a vot.

Un sindicat independentista no ha d’alimentar intercanvis de cromos ni ventres agraïts. La seva funció ha de ser, urgentment, estar al costat dels treballadors i dels seus interessos de classe. Amb un panorama d’encariment de la benzina, llum, alimentació, habitatge, quan s’agreugen dia a dia les condicions socials, no es pot fer el trist paper que s’està fent. No es pot cometre el crim d’enfonsar l’esperança sindical d’aquest país com s’ha fet.

Quan presencies o vius una injustícia no pots mirar cap a una altra banda. Aquest principi formava part de l’ADN de l’independentisme català. I em sembla que molts ho recordaran.

En positiu, encara queda un bon gruix de bons companys a la Intersindical-CSC, i a Poble Lliure, amb les conviccions, ètica, i un quefer íntegres, dones i homes en qui pots confiar per bastir un projecte comú. I que continuen treballant. I en som molts més dels que ells volen i diuen.

 

Notes sobre “Des de dins de mi”, de Lluís M. Xirinacs

0
Publicat el 24 de maig de 2022

Vaig tenir l’ocasió fa pocs dies de participar en la presentació del llibre Des de dins de mi. Lluís M. Xirinacs Damians. Autobiografia (1932-1955), una autobiografia dels primers anys d’infància i joventut de Lluís Maria Xirinacs escrita a la presó l’any 1975. L’acte de presentació es va fer al Centre Moral i Instructiu de Gràcia, que jo havia sovintejat de petit perquè vivia al mateix carrer, Ros de Olano, que curiosament en els anys de la República es va batejar com carrer de Manuel Gonzàlez Alba.

Gràcia i aquells carrers eren un topos menestral, de veïnatge i catalanisme, tal i com els descrivia Xirinacs en parlar de l’Oratori de Sant Felip Neri i dels felipons del carrer del Sol (el “Montserrat en petit”). També el carrer Pere Serafí, on tenia una part de família, i el mateix Centre Moral, on participà en nombroses activitats quan era un noi.

Vuitanta anys després de la descripció de Xirinacs, Gràcia i aquells carrers són tota una altra cosa. Però per a mi sempre seran els carrers de Xirinacs, i més després d’haver llegit l’autobiografia Des de dins de mi. Per la coincidència d’haver compartit aquells carrers i perquè una persona molt pròxima a en Xirinacs, la Núria Roig, de la Fundació Randa-Xirinacs, va ser la meva professora de català quan feia l’EGB a Gràcia.

Des de dins de mi exposa moltes dimensions del nen/jove Xirinacs: fou un lector voraç (devorava Folch i Torres i els Patufet, clàssics, llibres prohibits dels prestatges familiars, un Juli Verne que li va obrir la ment a totes les extensions de la ciència i de la ficció….). Uns detalls de la vida d’infant desplegats amb absoluta sinceritat, com quan confessa que de petit, en els anys de les exaltacions bèl·liques de II Guerra Mundial, també va sentir una passatgera l’atracció per la cultura de la guerra i el militarisme, pels mapes… O quan explica les penúries de la fam i del feixisme, la renúncia a l’esport i la virilitat imperant, el control del físic, les dificultats familiars, les pulsions reprimides, l’arbre prohibit i la curiositat per la sexualitat.

En aquest relat de vida, Xirinacs planteja reflexions com la idea que no és bo “un nen polititzat massa d’hora”, perquè malmet una formació i unes conviccions que es poden dissoldre en el desencant: “És ridícul un infant massa crític, com un adult massa romàntic.”

Des de dins de mi bascula en una estructura teixida en el desdoblament dels dos Xirinacs primerencs, l’àngel de l’instint / el diable de l’enginy… que mantenen tensió i contradicció, i una conciliació dialèctica a través de reflexions sobre el bé i el mal, la ciència, la religió, la condició humana, la cultura… I en què deixa palès una atracció i vocació precoç per la figura de l’ermità i la renúncia al món terrenal.

L’adolescent Xirinacs es construeix des de l’enciclopedisme i des de la mística, i des de la conciliació de les contradiccions. Un enciclopedisme, les àmplies lectures, el coneixement de “L’arbre prohibit del bé del mal”, que elabora durant els anys de seminarista i que enllaçarà amb el Globàlium, que va començar a desplegar de ben jove, tal i com podem llegir a l’autobiografia. Elaborava fitxes de lectures, anotacions, reflexions. La bastida del seu model filosòfic es comença a aixecar durant els anys de la primera adolescència.

Una gran part de l’autobiografia transcorre al llarg dels vuit anys d’estudis als Escolapis per arribar a ser sacerdot. Passà pel Calassanciat d’Alella, pel noviciat a Moià i tres anys més a Iratxe, i posteriorment pel seminari d’Albelda, a la Rioja, on va viure una interessant experiència que va forjar les seves conviccions. Allà desenvolupà la crítica del model educatiu existent, de l’ortodòxia, l’actitud rebel davant l’autoritat, la importància d’una experiència singular de pensament i d’autoorganització, la complicitat de la comunitat dels seminaristes, i sobretot l’exploració del coneixement més ampli en uns anys d’obscurantisme: física quàntica, psicologia, filosofia, termodinàmica, teologia avançada…

El sentit de comunitat, la demòtica, la mística, l’actitud de desobediència i d’enfrontament amb el poder i el seu Globàlium van tenir un assaig prematur en l’adolescència i joventut de Xirinacs. L’itinerari i la praxi dels anys de seminarista, en què posà a la pràctica l’esperit de rebel·lia, d’autoconeixement i el desplegament d’un model de pensament creatiu i crític, són l’escola de formació del Xirinacs activista posterior, el de les vagues i de fam i de l’Assemblea de Catalunya. Una experiència que podem dir que enllaça amb l’Assemblea Nacional Catalana i la lluita no-violenta dels CDR, o amb uns intents previs dels anys noranta com l’Assemblea per l’Autodeterminació (AUA/AUP).

Aquesta autobiografia permet entendre el Xirinacs de dècades endavant: les llargues vagues de fam, els judicis i empresonaments, el suport als represaliats del Procés de Burgos, la  lluita per l’amnistia, l’acompanyament de Manuel Viusà per evitar-ne l’extradició el 1979, etc. I la defensa de la llengua.

En una seva detenció el 1971, es negà a parlar en cap altra llengua que no fos la catalana, fet pel qual fou confinat a presó a Zamora, on inicià la seva tercera vaga de fam.  Dolors Marin, investigadora de la Fundació Randa,  explica en un article que en els judicis orals només responia en català i només signava si els papers que li presentaven eren en català. Alguns representants actuals n’haurien de prendre nota. I exemple.

[Publicat a Llibertat.cat el 17/5/2022]

Contra la impostura sindical: Són aliats els qui t’impedeixen votar?

0

Aquest estiu escrivia en un article que “No pot ser que, després de la revolució democràtica d’Octubre de 2017, es visquin processos de regressió en l’exercici de la presa de decisions, la participació i la transparència. Cosa que està passant, tot i els avantatges que aporten les tecnologies a l’hora de votar o debatre i el vincle emocional del poble català amb la imatge de les urnes després de les consultes locals per la independència, del 9N i de l’1Oct.”

Insistia que “Allò que critiquem dels nostres enemics no pot ser reproduït per nosaltres. Partits polítics, entitats, sindicats, candidatures, ateneus… haurien de guiar-se per una estricta ètica social i democràtica.”

Doncs bé, aquest dissabte 12 la Intersindical-CSC tenim un Congrés de la Federació de Serveis Públics (FSP), en què es constituirà formalment aquesta federació i s’escolliran uns representants, determinants en el pes de l’estructura del sindicat de cara al Congrés Nacional. I el dret dels afiliats a votar a les assemblees i congressos, recollit als Estatuts del sindicat i un principi elemental i lògic, ha quedat reduït a un vot NOMÉS per als afiliats que s’hagin inscrit en un formulari que, inicialment, no generava cap missatge de confirmació ni resguard. L’afiliat no inscrit no podrà votar, no podrà accedir al Congrés. Jo m’hi he inscrit, podré votar, però molts companys afilats veuran vulnerat el seu dret més elemental.

Quedaran exclosos els afiliats al sindicat que no s’hagin inscrit prèviament i oportunament en uns pocs dies a partir d’una norma que ningú sap qui s’ha tret del barret. I a més d’això, fins i tot els inscrits connectats uns minuts més tard al Congrés telemàtic, tampoc… ¿Jocs de malabars per distreure els treballadors afiliats i assegurar-se’n el control d’un patrimoni col·lectiu de treballs i esperances?

Fa poques setmanes va passar un fet semblant: al Congrés de la Federació d’Indústria només hi van poder votar “alguns” delegats. I no és greu només perquè es prescindeixi d’allò que estableixen els Estatuts i pel fet que sigui un mal presagi de burocratització. El més trist és que es trepitja el dret a poder votar de molts afiliats (recordeu els principis del moviment sindical català: “Associació o mort!”). Els fonaments democràtics i l’esperit del Referèndum de l’1Oct de 20217, rescindits, dissolts per uns mandarins del sindicalisme als quals no els surten els números.

Ja haureu llegit que ha aparegut un Corrent Crític dins la Intersindical-CSC que malda per superar la marrada perillosa que ha pres el sindicat independentista català. Es reclama veu i vot, i debat i transparència, i respecte a la pluralitat, etc.  Es treballa per enfortir i consolidar el sindicat i per superar la manca de democràcia (veu i vot), la manca de debat i transparència o de sororitat feminista, el menyspreu per la diversitat interna, etc.

La creació del Corrent Crític dins la Intersindical-CSC ha estat un pas molt encertat, valent en defensa dels principis i trajectòria del sindicat. No parlo en nom seu ni el represento. Però en qualsevol cas, no ens ha de fer por explicar i reivindicar allò que pensem. La defensa de la participació, la transparència, les decisions col·lectives, no es poden esquivar o desar al calaix dels mals endreços. I no s’hi val victimitzar-se contínuament i justificar l’injustificable amb excuses i pretextos conspiranoics.

Com vaig escriure en l’article esmentat, “Presa de decisions, participació, transparència… I defensar la revolució democràtica”,

No s’hi val atribuir els mals descrits al creixement dels partits, col·lectius o entitats. Això no són més que pretextos de mal pagador per perpetuar un control de l’organigrama i de tals o tals interessos. Hem vist com aquestes o aquelles organitzacions han reduït la bandera de la participació i la decisió assembleària a la mínima expressió o amb sort a una intervenció puntual i limitada en el vot telemàtic. I molts de nosaltres ho hem constatat i expressat: paradoxalment, les veus més demagogues i baladreres que fa pocs anys –no tants!- invocaven l’assemblea impossible i esgotadora i l’”autogestió” com a dogma, ara prescindeixen del debat i la participació en les decisions col·lectives i, és clar, viuen acomodatíciament al sofà de la subvenció pública. Així de trist.

Recordar el Cisco

0

[Publicat a Llibertat.cat el 24/1/2014]

Un escrit com aquest el vaig titular “Biografia d’urgència”, i va ser el guió que vaig fer servir per recordar el Cisco (militant independentista) el dia de la cerimònia del seu comiat. Avui 24 de gener fa un any de la seva mort.

Avui utilitzo el terme recordar per al títol, perquè he descobert que l’etimologia d’aquest verb prové del llatí recordārī, format per les partícules “Re” (de nou) i “Cordis” (cor), i que vol dir “tornar a passar pel cor”, o sigui, molt més que tenir alguna persona present en la memòria.

Amb aquesta petita ressenya biogràfica intento rescatar alguns moments de la vida del Cisco, molts dels quals ell recordava de manera anecdòtica. I si bé no reflecteixen tota la seva complexitat i tots els aspectes de la seva vida, em sembla que són moments que cal conèixer, per retenir-los junt amb la resta de records que guardem d’ell.

La vida del Cisco era polièdrica, com la realitat de tots nosaltres.  Però en qualsevol cas, aquest recull d’anècdotes i històries, junt amb tots els nostres records, són útils per completar la imatge que guardem d’ell, i sobretot perquè mentre el mantinguem en la nostra memòria restarà viu en cadascú de nosaltres:

Hi ha un Cisco que ve des de Verdú (l’Urgell) i amb pocs anys es trasllada a viure a Cornellà, on viu un any amb la seva família; i com sempre explicava, sense saber parlar castellà, fet que li provoca diverses complicacions a l’escola.

Hi ha un Cisco veí del Guinardó, del carrer Escornalbou, que estudia l’Institut Jacint Verdaguer del parc de la Ciutadella, en què estableix moltes amistats. En aquests anys en Cisco aferma la seva personalitat, els seus gustos, les seves conviccions polítiques. De ben jove serà una persona crítica, generosa, exploradora, enamoradissa, i amb un destacat sentit de  la responsabilitat.

En aquests anys el Cisco ja es mou en ambients independentistes, freqüenta el Camp Nou com a seguidor del Barça, va amb els amics a tavernes, a manis, excursions a la muntanya. El Cisco a la Musiqueta, al Novecento, al Candanchú… I assisteix a les incomptables manifestacions convocades pels CSPC i l’MDT.

Amb 17 anys hi ha una foto de diari de la Diada de l’Onze de Setembre de 1984, mentre els antiavalots carregaven indiscriminadament contra els manifestants de la Ronda Sant Pere, i joves independentistes els repel·lien amb pedres i barricades; a la foto el Cisco apareix immortalitzat al capdavant de la barricada tot fumant una cigarreta, assaborint el moment amb el posat tranquil que el va caracteritzar.

Hi ha el Cisco que va marxar a la mili, segrestat per la força i enviat a Melilla, i obligat a formar part dels Regulares; un duríssim passatge de la seva vida que el va marcar molt. Encara recordo els ulls de tristor del Cisco a l’andana de l’Estació de Sants, quan  marxava cap a la mili, a un altre continent (quan se’l duien segrestat), destí del qual només va poder tornar un cop en un any. Malgrat tot, ell sempre explicava frivolitats i mil batalletes, com l’empastifada de merda que va provocar a l’entrada de la caserna, mentre feia “imaginaria” a la garita i no li deixaven anar al WC tot i anar fluix de ventre: (la seva estratègia va ser evacuar en un mocador que va llençar des de la garita per desfer-se’n, però que va impactar accidentalment la paret on deia allò de “Todo por la patria.”).

Hi ha un Cisco que detenen a la primera manifestació de suport al moviment okupa incipient, el 1985, juntament amb altres militants independentistes, i entre els quals crec que també es trobava el poeta Enric Casasses; raó per la qual ell i tants altres van passar una nit al calabós de Lesseps.

És el Cisco que sempre donava la cara, que en un salt llampec al carrer Gran de Gràcia es va enfrontar a un goril·la de la policia secreta que li va fer una clau de judo i el va deixar estès a terra.

També hi ha un Cisco enamoradís, que ha tingut mil amors, un vertader romàntic-sentimental, detallista, melancòlic.

Hi ha un Cisco treballador, exemple de la responsabilitat, que durant dues dècades va exercir de recepcionista d’un hotel de l’Eixample, del qual explicava mil històries dignes d’una antologia de la Barcelona nocturna; d’aquesta feina recordo l’anècdota que explicava quan el van enviar a comprar una bandera espanyola que els havien obligat a col·locar per llei (després de molts anys sense rojigualda, ja que havien rebut moltes “advertències” perquè la retiressin): a la botiga del carrer Ciutat la pregunta va ser si volia una bandera ignífuga o inflamable… Una cosa que el Cisco sempre recordava amb sarcasme.

Hi ha un Cisco perpètuament assegut a una Vespa 200cc negra, sobre la qual va recórrer tants carrers, i que el desplaçava a la feina, a casa, a les trobades i arreu.

I per descomptat hi ha el vessant escatològic del Cisco, amant dels caganers i del “Tractat del pet” del  Rector de Vallfogona, reivindicador de l’humor marró i de la qualsevol facècia. I l’atracció que sentia pels sillons (càntirs) de Verdú i les ampolles antigues de sifó.

Hi ha el Cisco i les seves expressions patrimonials i en alguns casos úniques de Verdú, com escatxigar, galleta, silló, prèssics… i els seus xiquet i xiqueta que mai va perdre.

Hi ha un Cisco que trenca amb una primera parella estable i pateix una gran crisi de projecte de vida, i que vol marxar a Islàndia a treballar tallant bacallà, fins que el dissuadim de l’aventura.

Hi ha un Cisco que va a viure a Gràcia a partir d’aleshores, una Gràcia que ja coneixia pam a pam (primer al carrer Santa Rosa), on passarà els millors anys de la seva vida, i on establirà lligams amb tantes persones, amics, companys de tertúlies ocasionals de bar, de reunions o de carrer.

Hi ha un Cisco que durant les detencions de 1992 ha de córrer, i acudir al pis d’una de les persones detingudes per saber què havia passat i “fer neteja”, i es troba que tot estava regirat i destrossat (i hi entra tot sol, perquè la persona que l’acompanya no s’atreveix a entrar a l’edifici). Serà a partir d’aleshores una època de viatges a Madrid de visita a la presó, d’endegar el comitè antirepressiu de Gràcia, del Casal Poca Broma, i de l’inici de tantes noves coneixences de Gràcia, de Sants, de Nou Barris, de Manresa…

També hi ha el Cisco de la indignació, que s’irrita amb el sectarisme i la intolerància, i el Cisco sociable que coneix tota mena de gent a Gràcia i arreu. El Cisco afable i sempre disposat ajudar qui sigui.  El Cisco mecenes de tanta gent i tants projectes disposat a deixar diners que sovint no tornen. Un Sisco generós, que tan sovint no era generós amb ell mateix.

Hi ha el Cisco que canvia de pis, que mai va voler ser propietari i que defensava a ultrança el lloguer, i que volta per tots els pisos possibles de Gràcia compartint la convivència amb uns i altres companys.

Hi ha el Cisco noctàmbul, un xic tarambana però aferrat durant anys a la responsabilitat d’una feina esclava. Hi ha el Cisco del carajillo i de la Wolldamm, i dels petits entrepans i les olives. El Cisco de la Nyola i del Canigó. I hi ha el Cisco i les seves llenties estofades, i del suc de taronja i el cafè per esmorzar. I per descomptat el Cisco amb la cigarreta als llavis, el Ducados, i el tabac de liar en els darrers anys.

Però sobretot hi ha el Cisco que va infantar l’Ateneu La Torna, primer sense local i més endavant teixint un ampli entramat social i popular des del carrer Vallfogona i després des de Sant Pere Màrtir. El Cisco organitzador de les Festes de Gràcia a la plaça del Diamant, el de les reunions de la CPFG. El Cisco amic, amant, saludat i conegut de la gent que ha conviscut al seu costat.

Hi ha el Cisco que quan va ser ingressat a l’hospital per un problema renal va ser visitat per totes les seves anteriors parelles a la vegada, com en una pel·lícula de Marcello Mastroianni.

També hi ha el Cisco que va patir una pallissa d’un grup d’skins, que també el va portar a l’hospital, i que li va provocar una amnèsia d’un espai de temps. Mai va recordar com havia anat, malgrat que va avisar telefònicament des d’una cabina i va explicar el fet; però el cas és que sembla que abans de la batussa s’havia guardat les ulleres a l’infern de la jaqueta, i que hi havia signes evidents que s’havia defensat com un valent davant l’agressió.

I finalment hi ha el Cisco que va prendre el determini de marxar a viure a la Vall Fosca, seguint aquell instint explorador i potser una crida del bosc als seus orígens rurals. Va decidir marxar quan la vida a Barcelona es començava a fer insuportable, irrespirable, i les seves perspectives personals el convidaven a emprendre nous camins.  A Antís i la Pobleta va conèixer moltes altres persones que completen el seu trajecte vital.

Hi hagut un Cisco alegre, amigable, conversador, de vegades trist, melancòlic, metòdic, en ocasions enutjat, però més aviat amant de les facècies i tota mena de rialles; també un Cisco preocupat pels pares i atent a les preocupacions dels amics i les amigues, i un també un Cisco seductor i detallista. I un Cisco del Barça i del país al cor. Un Cisco caminant pels carrers de Gràcia o circulant en cotxe –més ràpid del compte-  per la Vall Fosca.

Com vaig llegir en aquella “Biografia d’urgència”, tots aquests Ciscos, els d’aquells que mantenim el seu record, restaran vius mentre el mantinguem en la memòria.

Diàleg, poder… i interessos

0
Publicat el 6 de gener de 2022

Aquells conceptes que tant s’invoquen, sovint amb un sentit interessat i desfigurat. La idea del diàleg, ja ho sabem, és molt recurrent en boca del poder, des dels diferents entramats del poder, del més quotidià al més alt. És molt freqüent plantejar el diàleg, un diàleg sense sortides, sense concessions ni cap mena d’alteritat o empatia. Ho veiem cada dia en les declaracions de polítics, representants, periodistes, persones doctes, científics, empresaris…

Aigualir o anul·lar el diàleg és el recurs més habitual per qui ostenta i exhibeix el poder, o una potestat o una raquítica parcel·la de domini. El règims més autoritaris el suprimeixen directament, i en el dia a dia de les democràcies occidentals ja hem vist que es tracta d’un terme i d’una idea buida, que poc s’exercita i que en qualsevol cas es canalitza per viaranys laberíntics i monopolitzats per tal que no portin enlloc. Pensem, per exemple, en l’actual “diàleg social” entre l’Estat, les patronals i els grans sindicats del qual sentim a parlar tant a la TV, i fins on ens ha portat.

En el meu parer, han quedat molt lluny la capacitat d’escoltar, de dialogar i de reflexionar, i d’empatitzar, és clar, que van guiar el progrés del pensament i de l’acció durant dècades de transformació i avenços. Ho podem atribuir a l’individualisme, al consumisme, als nous mitjans de comunicació i oci, o senzillament al fet que qui s’aferra al poder, individus i castes, no els convé gens que s’exerciti el debat, la reflexió o l’empatia. Comptat i debatut, no volen repartir el poder. Un poder de panxes agraïdes i temoroses que la situació i el seu estatus canviï.

En definitiva, diàleg i poder (i repeteixo, del poder dels estats al poder més raquític i quotidià) resten repel·lits en un xoc d’interessos. És la forma més objectiva –i materialista- que se m’acut per descriure aquestes col·lisions freqüents i quotidianes. I com ja havia escrit anteriorment, és obvi que existeixen interessos en clau col·lectiva de tot tipus i, per una altra banda, interessos mesquins, rastrers i foscos. Interessos que poden ser fonamentalment materials i interessos activats per la complexitat psicològica… de conviccions i de solidaritat, però també de confort mental, de temor al conflicte, ego, inseguretat i un llarg etcètera.

Tot això també ens ho hem de fer mirar de cara endins. On ha quedat el diàleg amb Madrid invocat pels encantadors de serps? Qui decideix renunciar a una estratègia ofensiva i per quin motiu? On s’ha desat el poder popular conjurat per baladrers o moderats i reduït al parlamentarisme? Qui decideix què en cada organització? Hi ha realment decisions col·lectives i fruit del debat i de la reflexió?

No avançarem si no desemmascarem l’entrellat de sofismes i d’interessos mesquins que ens paralitzen. Cal un combat d’acció i d’idees que neixin del diàleg, la reflexió, l’empatia i la presa de decisions. Només això ens farà forts. Tota la resta, diàlegs entre sords i pugnes de poder al país de Lil·liput.

 

[Publicat a Llibertat.cat]

Contra la impostura sindical: Rafael Farga Pellicer

0

Publicat a Llibertat.cat

En converses personals sempre m’he referit a la idea que, en el passat, el paper dels representats dels treballadors, els antics sindicalistes de finals del XIX i de principis del XX, acomplien dues funciones complementàries en el combat ètic per l’emancipació social: per una banda plantaven cara davant la patronal, amb el cop de puny o les pistoles sobre la taula de negociació, si s’esqueia; però per una altra exercien l’autoritat moral en el treball diari a les fàbriques o obradors: advertien els qui esquivaven i defugien la feina, i els recordaven que l’havien de fer com els seus companys i no carregar-los la seva. Que no era ni just ni honest deixar-la per als altres quan s’hi estava prou capacitat. En definitiva, feien de guardians contra els escaquejats.

Es tracta d’una imatge molt distant de la contemporània, quan tant al treball com a l’associació sindical abunden el recurs reivindicatiu en el col·lectiu però en què preval la queixa, la reclamació i l’atenció de serveis en l’individual. Un parany que té com a origen la voracitat alienadora de la societat de consum i, més concretament els Pactes de la Moncloa. Un parany que hauríem de combatre.

Tothom sap que la distribució del treball en la nostra realitat quotidiana no és sempre honesta, que algunes persones evadeixen la seva responsabilitat, no com a resposta a l’explotació sinó com a tècnica de profit particular. Que uns carden la llana i uns altres s’emporten la fama. I que hi ha sous desorbitats per a treballs absurds i despreocupats mentre una gran part del salariat sua la cansalada amb unes minses retribucions. És la lluita de classes, és clar, que aquells vells sindicalistes subdividirien encara entre “la classe de persones.”

Escric aquestes reflexions després de la lectura del fantàstic treball de Manuel Vicente, el llibre Rafael Farga Pellicer (1844-1890). Forjador de l’anarquisme català, editat fa uns mesos per Lo Diable Gros. Es tracta d’un estudi biogràfic del tipògraf, pioner del sindicalisme català i impulsor de la Internacional a Catalunya. Una figura poc coneguda i poc divulgada, a diferència, per exemple, de Francesc Layret, o fins i tot Anselmo Lorenzo, a qui se li ha atribuït l’ascendència de la CNT.

El llibre, Rafael Farga Pellicer (1844-1890), reprodueix uns valuosos documents del sindicalisme i de la Internacional de l’època –escrits originalment en castellà o francès, que mostren el nivell de diglòssia existent- i exposa dades poc conegudes com, per exemple, el fet que durant els anys del trencament de la Internacional, amb majoria d’implantació Bakunista a Catalunya, el conegut patriarca del socialisme llibertari Anselmo Lorenzo restà dubitatiu durant uns anys en l’òrbita del corrent marxista de la Internacional, molt minoritari a Catalunya.

S’hi descriu molt bé l’evolució del sindicalisme i del socialisme del XIX a través de Rafael Farga, actiu membre de l’Ateneu Obrer de la Classe Obrera i destacat republicà federal que, com molts altres treballadors contemporanis, van ingressar a la Internacional desenganyats per les limitacions del federalisme i admirats per la revolta de la Commune de París. També s’hi descriuen les dures condicions de persecució, prohibicions i repressió que patí l’associacionisme obrer. O les conseqüències de les accions violentes de l’anarquisme de la propaganda pel fet, que van produir el desballestament de l’anarquisme col·lectivista i de l’associacionisme obrer com a conseqüència de la repressió. I, és clar, el conjunt de congressos, viatges, manifestos i una munió de periòdics d’agitació en què, quasi sempre sense signar, escrivia Farga Pellicer.

S’hi expliquen detalls molt interessants, com la gran amistat que va mantenir amb Mikhaïl Bakunin, qui delegà tota la responsabilitat a Farga en el desplegament de la Internacional a l’Estat espanyol (a la “Regió espanyola”, en nomenclatura de l’època). Una vincle i una estreta relació afavorida per la melomania d’ambdós dirigents de la Internacional: Rafael Farga Pellicer, un treballador manual d’una àmplia cultura, no es perdia les òperes al Liceu, a les quals assistia setmanalment des del galliner.

Un altre detall o anècdota interessant que s’hi descriu és el fet que Bakunin, que ja havia visitat Barcelona, tenia a Sant Gervasi una casa preparada per Farga Pellicer i el seu entorn per passar els seus darrers anys de vida, amb identitat falsa, després que s’hi agreugés el seu estat de salut.

El llibre conté un apèndix amb documents biogràfics o parlaments del sindicalista biografiat. Les seves intervencions o escrits són doctrinaris, amb els llocs comuns de l’anarquisme vuitcentista (la Religió, la propietat, l’Estat, l’emancipació, la ciència, etc.), però també amb recurrents apel·lacions als drets i els deures dels treballadors, allò que apuntava al començament. L’ètica del treball i del sindicalisme. En reprodueixo un fragment –traduït al català- corresponent a un prospecte que anunciava La Federación, Òrgan del Consell Federal de Societats Obreres de Barcelona, del qual fou el director i redactor:

Gran és la missió del nostre periòdic.

En ell sostindrem, acomplint el seu objecte, que el TREBALL ha de ser una llei precisa de vida, per la qual cosa NINGÚ TÉ DRET A EVADIR-SE DEL TREBALL. Només hi haurà ordre, llei i llibertat quan el treball estigui basat en aquests principis; ja que la mala organització del treball és el germen del malestar social.

Avui, tal com ahir, s’esdevé que el qui més edifica, qui més teixeix, qui més conrea… és el pitjor allotjat, el més mal vestit, el pitjor alimentat… Ni els millors i més abundants fruits del treball són per al treballador… El més pobre és qui més treballa.

 

L’Agustí ha passat per l’hospital: “un vell resistent de les tortures a Via Laietana”

0

[Publicat a Llibertat.cat el 3/4/2020]

A l'Agustí Barrera (Mataró, 1941), mataroní, barceloní, terrassenc i arenyenc, independentista militant des fa moltes dècades, químic i historiador...
A l’Agustí Barrera (Mataró, 1941), mataroní, barceloní, terrassenc i arenyenc, independentista militant des fa moltes dècades, químic i historiador…

Ja és casa des fa un dies, fent repòs. A l’Agustí Barrera (Mataró, 1941), mataroní, barceloní, terrassenc i arenyenc, independentista militant des fa moltes dècades, químic i historiador, el van ingressar a l’hospital fa una setmana i ha resistit el coronavirus.

Dilluns en Jordi, company de sindicat i també arenyenc, em reenviava un missatge amb la (mala i bona) notícia que es trobava a l’hospital. Amb aquests detalls que li transmetia la Núria, la seva dona: “Crec que serà un dels supervivents del maleït bitxo. És un vell resistent de les tortures de Via Laietana.” Ja fa tres dies que és a casa fent llit, i enviant emails amb informacions, bromes i reflexions.

Fa uns anys vaig escriure una ressenya per al seu llibre Inscrit en la memòria històrica, en què sostenia que l’Agustí era un espècimen escadusser en la militància independentista, perquè la seva trajectòria política és un autèntic fil roig de la història del nostre país. Perquè són molt poques les biografies de militants independentistes com la seva:  va iniciar la seva militància al FNC, patí la repressió (tortura i presó) per haver repartit propaganda sindical; després va participar en la creació del PSAN i anys després en el naixement i evolució del PSAN-Provisional i el sindicat COLL; i continuà a l’independentisme combatiu dels anys 80, passant per la CUP. Una experiència vital que connecta el separatisme del primers anys del S.XX amb l’independentisme actual. Un nexe que pren més força si tenim en compte que és fill d’un dels homes del grup independentista dels anys trenta Nosaltres Sols.

És “…un dels supervivents del maleït bitxo.” Supervivent dels anys de la dictadura, de la repressió, però també dels desenganys dels pactes i les renúncies, que així i tot s’ha mantingut al peu del canó. Ha tingut les coses clares, les ha dites més o menys asprament o desvergonyidament. I tot fa pensar que continuarà mantenint aquesta clarividència. Salut i llarga vida, camarada!!

P.D. He demanat que aparegui la seva foto, i no la de l’autor de l’article.

El Centre Direccional de Cerdanyola: la continuació del projecte franquista

0

[Publicat a Llibertat.cat el 26/3/2013]

L’afirmació que el projecte del Centre Direccional és un projecte franquista no és un acte de demagògia.

Ara el projecte del Centre Direccional-Parc Alba (rebatejat per distreure els despistats) torna a plantejar-se com una agressió a Cerdanyola del Vallès, després de superar algunes anul·lacions dels plans urbanístics, amb irregularitats continuades, i d’haver superat la crisi immobiliària, que va fer pensar a tothom que aquest projecte havia quedat tocat de mort.

Però l’oportunitat fa el lladre, o com es diu tan sovint als mitjans del règim: és un bon moment per als emprenedors. I el projecte del Centre Direccional-Parc Alba ha renascut de les cendres com l’au fènix, o encara més, ha renascut entre les deixalles dels abocadors. Perquè a banda de presentar-se com la joia de la corona, comparable al 22@, el Centre Direccional promet grans negocis lucratius, que per ara ja han hipotecat l’Ajuntament de Cerdanyola amb el Consorci en una aventura temerària.

La història ve de lluny: el projecte del Centre Direccional a Cerdanyola ja estava configurat l’any 1969. Només cal que consulteu les hemeroteques de l’època. En aquells anys es va dissenyar, seguint el suposat model del centre urbà de La Défense, que es troba a pocs quilòmetres de París, la urbanització que es pretén bastir a la Plana del Castell, i que havia d’acollir aleshores 80.000 habitants i 72.0000 places de pàrquing, segons la premsa de l’època. Durant els darrers anys van reduir aquests nombres faraònics, però el projecte que van dissenyar els tècnics del franquisme persevera en els seus objectius.

Durant els primers anys setanta ja es van realitzar les primeres gestions, i el 1977 es va dur a terme l’expropiació dels terrenys de la Plana del Castell, pagats a 14 pessetes per pam en qualitat de “premio de afección” (sic) segons una Ley de expropiaciones forzosas. Per sort, alguns conflictes com ara entre la Corporació Metropolitana i el Ministerio, en plena Transició, i les irregularitats del consorci que es va saltar els tràmits de l’ordenació, van aturar aquesta amenaça durant un temps. També alguns escàndols econòmics com el de TABASA, empresa de la qual era també accionista Banca Catalana i que havia de foradar Collserola per fer-hi uns túnels amb peatges. Com trenta anys després, el projecte dels nous túnels que tenen els ulls posat a Collserola continua íntimament lligat a la urbanització de la Plana de Castell.

 El model de desenvolupament urbà franquista va perviure perquè els gestors polítics dels darrers anys a Catalunya ja hi compartien interessos i responsabilitats durant la Dictadura feixista. No hi va haver ruptura democràtica i els negocis van continuar sent els mateixos a mans dels de sempre: companys de negocis dels alcaldes franquistes Joaquim Viola i Josep M. Porcioles, com els noms clau per a la Transición Jordi Pujol, Miquel Roca i Junyent, Narcís Serra o Pasqual Margall. I altres personatges més grisos, que van passar de “progres” amb pedigrí a l’entorn de l’Assemblea de Catalunya a responsables de la destrucció del nostre futur. Tal és el cas de Miquel Sodupe, antic director i ideòleg del Consorci del Centre Direccional-Parc Alba, i posteriorment Coordinador de planejament director i territorial en Área Metropolitana de Barcelona (MMAMB).

Amatents davant les maniobres: la via catalana cap la independència no vol reis

0

[Publicat a Llibertat.cat el 2/6/2014]

Els darrers anys he escrit un parell d’articles sobre el que avui ha estat notícia: Es tractava d’escrits del 2010 i del 2012 sobre la mort, la mort en vida o l’abdicació del rei espanyol, i les maniobres que alguns sectors polítics articularan per tal de posar fre a la lluita independentista.

I aleshores apuntava que l’enemic ja comptava amb una important operació de recanvi, amb hereu i santificació: tant si fos per mort física com amb un abdicació calculada per aquests moments convulsos. Per aquest motiu deia ja aleshores que caldria que els independentistes calculéssim tots els escenaris possibles davant la mort/abdicació del borbó. Amb mort física o amb incapacitació, amb hereu, amb regència o amb Espanya Confederal coronada.

Ara repeteixo unes mateixes paraules que en aquells articles: cal estar amatents a les maniobres foralistes-federalistes-commonwealthianes, la idea de “Dos estats un rei” que avui ja han exposat des alguns tertulians i representants polítics.

Durant els darrers quatre anys diversos “prohoms” del sobiranisme i també alguns partits amb vocació botiflera han proposat que dissociem el projecte independentista dels consubstancials principis republicans. Oferia alguns exemples que actualment semblen més que superats, com el de l’article de López Tena “Monarquia o república? Independència!” aparegut el novembre del 2009, o el contingut en el mateix sentit al Petit manual il·lustrat sobre la independència publicat per la Revista Omnium núm.15 la tardor del 2010. Això, al cap i a la fi, és la vella reivindicació del pujolisme, la proposta de CiU durant trenta anys d’autonomisme claudicant: tornar al pacte foral anterior a 1714. I és clar, en el mateix sentit, el “federalisme” del país de les meravelles.

Altres propostes incrustades en el moviment popular per la independència són igualment perilloses i afavoreixen que la pressió independentista es pugui desinflar quan convingui, si els convé als mediadors institucionals catalans: un exemple és l’estirabot de Pere Pugès des de l’ANC, que va plantejar fa no massa temps que el referèndum sobre la independència de Catalunya s’hauria de realitzar l’Estat espanyol, obviant el subjecte polític de decisió en aquest procés: del poble català.

Que avui l’Assemblea no hagi convocat les concentracions a les ciutats catalanes per defensar la República catalana i la independència és un mal averany. Per contra, satisfà la rapidesa amb què ERC ha donat suport a la mobilització, i fins les paraules del President Artur Mas sobre la certesa i convenciment que es realitzarà la consulta del 9 de novembre.  Res no està escrit i tot està en moviment, però davant d’alguns gestos i maniobres millor armar-nos de prevencions davant del  pactisme desmobilitzador.

Amb l’abdicació programada (recordem la visita de Juan Carlos i les abraçades amb Artur Mas, i el no casual desembarcament de les furgonetes dels antiavalots de la policia espanyola) el recanvi es prepara des de l’estructuració de l’Estat, per tal que el projecte d’Espanya pugui perllongar-se uns anys més com a Destino en lo universal. Amb tota certesa, aprofitant el recanvi, ens intentaran fer empassar propostes confederals coronades, forals o de lliure associació a un regne que els catalans hem detestat històricament.

Com ens voldrien posar en aquest embolic de cordes? Davant l’augment de la consciència independentista i la necessitat de l’Estat de trobar una reestructuració per al fracassat model autonòmic i el desgast per les contradiccions socials i la corrupció política, tots podem imaginar-nos com podria quedar la cosa. Els catalans del Principat, de la Comunitat Autònoma de Catalunya (i és clar, també la resta del Països Catalans), podríem quedar subjectats al projecte espanyol a partir del model d’estat associat (2 estats 1 rei novell), pacte fiscal o Commonwealth a la catalana. Una fórmula que ja sabem que perpetuaria a casa nostra els mitjans de comunicació privats com Tele 5, la supremacia lingüística de l’espanyol, l’ocupació militar, el poder financer hispànic i un llarg etcètera de greuges que condemnen el nostre poble a la desaparició i l’espoli. I un Estat català independent no és això.  I segurament la primera pregunta del 9-N no és casual que ofereixi la sortida de l’”Estat” que mai s’ha concretat en què consistiria.

Tal i com vaig advertir en dues ocasions, cal que estiguem amatents, perquè la maniobra ja està teixida. Una part de la burgesia catalana que aquests darrers mesos es mostrava convençuda que la via cap a la independència és l’únic camí (perquè tampoc a aquesta classe social del país els donen una altra sortida) ara es podria desinflar davant el mercadeig de competències, transferències i obediències que ofereixi l’Espanya refundada del nou monarca.

Per això és molt important que l’independentisme real, el que planteja la Ruptura i les profundes conviccions republicanes i socials, estigui al capdavant del procés d’alliberament nacional. No podem deixar espai ni temps a les maniobres amb què es pretenen diluir aquests elements històricament lligats al poble català i a la lluita per la llibertat.

Dues cites sobre la unitat de l’EI

0

[Publicat a Llibertat.cat l’1/5/2011]

Acabo de llegir el llibre de la Patrícia Gabancho A la intempèrie. Una memòria cruel de la Transició catalana (1976-1978). El llibre és l’edició, comentada, de la breu memòria que l’autora va fer el 1978, després d’haver participat intensament durant dos anys en la lluita independentista. Gabancho va militar en un petit partit anomenat Esquerra Nacional.

El llibre dóna molt de si, perquè explica amb força cruesa tot un seguit de processos polítics interns de la Transició. Especialment, l’erosió de la unitat i els principis de l’antifranquisme per part dels partits parlamentaris, i també la incapacitat de l’independentisme d’esquerres d’unir-se amb una estratègia rupturista i fer-se un forat en la societat.

Moltes de les coses que explica són sorprenentment interessants de llegir des de la perspectiva actual. I m’he quedat amb dues cites que ressonen al debat que arrosseguem sobre l’estructuració de l’EI i el paper de la CUP dins el moviment.

Diu la Gabancho a la pàgina 158: «La futura conferència d’organitzacions independentistes era una excusa, perquè sabíem que calia un partit. Una coordinadora que englobés tothom només podia ser eficaç si hi havia un nucli ben travat que en portés la direcció. Però això, a les reunions generals, no es podia plantejar, perquè les diferències encara eren molt acusades».

La conferència que esmenta és la Conferència d’Organitzacions de l’Esquerra Independentista, celebrada el novembre de 1977 i en la qual van participar el PSAN, el PSAN-Provisional, el Moviment d’Unificació Marxista, Esquerra Nacional, Gent Nacionalista Independent, Comunistes Catalans Independents, Nova Falç, Esquerra Catalana de Treballadors i Socors Català. I el FNC, les JERC, el FAC i el Partit Federalista Europeu, com a observadors.

 La Conferència no va acabar de reeixir. El detonant va ser la discrepància en la defensa dels patriotes catalans processats pel Cas Bultó. Però segurament era difícil que reeixís perquè les “diferències acusades” eren una realitat. Hi havia plantejaments divergents estratègics i tàctics, perquè es trobaven enmig d’importants processos, com la Constitució espanyola i els estatuts; sobre les aliances, perquè hi havia a l’horitzó les primeres eleccions municipals; sobre política sindical, perquè la militància independentista es repartia en diferents sindicats; o fins i tot sobre la conveniència d’usar la paraula “independentisme”.

L’altra cita que extrec del llibre és la intervenció d’en Jordi Arquer (1906-1981) en una reunió, i representa el contrapunt a aquest diagnòstic: «Coordinadora? Conferència? El que heu de fer és unir-vos tots, si és que voleu fer res de bo. Aquestes petites punyetetes que ara us fan discutir s’arreglen dins d’un partit. Oi que tots sou independentistes? Oi que tots sou d’esquerres? Doncs ja està, home» (p.159).

Jordi Arquer participava en reunions de grups de l’Esquerra Independentista de llavors. Abans del franquisme havia estat un dels impulsors del BOC i del POUM, sempre amb una sensibilitat independentista i defensora dels Països Catalans. En tornar de l’exili va participar en algunes plataformes independentistes, com la Conferència o la creació dels Col·lectius d’Obrers en Lluita (COLL). Com acostuma a passar amb la gent gran, expressa la seva opinió de manera directa i simple, sense meandres argumentatius ni eufemismes, i fins i tot amb el punt de cinisme propi de qui les ha vist de tots colors.

A l’Esquerra Independentista torna a parlar-se amb força de la unitat. El darrer en posar-la sobre la taula ha estat Endavant a través de les Resolucions de la seva VI Assemblea.

La unitat no és tan senzilla com planteja la cita de Jordi Arquer ni Patricia Gabancho amb la seva afirmació “una coordinadora que englobés tothom només podia ser eficaç si hi havia un nucli ben travat que en portés la direcció”. No sabem tampoc si en usar el terme “direcció”, Gabancho es volia referir al concepte de direcció política, perquè si és així, entenem la cosa tampoc no és senzilla, tal com ja van exposar fa dos anys A. Botran i A. Contell a l’article “Què volem dir quan parlem dedirecció política”, publicat al número 87 de La Veu de la Terra del Moviment de Defensa de la Terra.

La unitat és necessària i una qüestió prioritària és delimitar quines organitzacions calen per desplegar la línia d’Unitat Popular i quina és la seva tasca dins el moviment (qui fa què). A la meva manera de veure, el nostre moviment necessita un referent polític de masses (o “partit de masses” en llenguatge dels anys trenta), organitzacions sectorials i sobretot una única i forta organització marxista.

D’entrada, hem de partir del que tenim, que tot i ser insuficient és bastant. Així, per exemple, malgrat les seves mancances, disposem de diverses sectorials, com ara dues organitzacions juvenils en procés de confluència i un sindicat d’estudiants amb una implantació notable a les universitats dels Països Catalans.

I sobretot disposem d’una organització nacional, la CUP, que és el més que s’assembla a un referent de masses, ja que a més de presentar-se a les eleccions, dinamitza lluites populars i de fet s’ha convertit en l’organització d’enquadrament prioritari de la militància de l’EI que té més de 25 anys. A diferència de les organitzacions sectorials, la CUP es dirigeix al conjunt de les classes populars catalanes i hauria de sintetitzar en una alternativa política global (gairebé) totes les temàtiques. Per això, més enllà de la política institucional, dins d’aquesta organització s’han de dur a terme debats polítics de fons, entre d’altres raons perquè la CUP no només és el referent polític de masses de l’EI sinó també i sobretot de la Unitat Popular i enquadra, per tant, sectors ideològics diferenciats..

Tenint en compte això, les mancances de la CUP, especialment d’implantació territorial, no haurien de usades com un argument sofístic per qüestionar el que ja és una realitat realitat, sinó per esperonar el moviment a superar-les tot assumint el seu caràcter referencial.

I per acabar, totes les organitzacions de l’EI, incloent-hi la CUP, hem d’obrir un procés de confluència que no sigui “una excusa”, sinó que agafi el toro per les banyes. Cal un procés perquè és cert que hi ha diferències. Però no són “diferències acusades”. Sovint, aquestes diferències de plantejaments organitzatius, estratègics o tàctics no es pode tractar obertament. I, en canvi, les “petites punyetetes”, en forma de retrets, malentesos, supòsits o acusacions de dobles intencions, agafen una rellevància inapropiada. Esperem aprendre de la nostra història.

Com us deia, Fontanelles, Don Juan Carlos està fotut

0

[Publicat a Llibertat.cat el 27/7/2010]

Em vénen al cap els versos de l’obra bruta de Serafí Pitarra, Don Jaume el Conquistador. Per una situació actual, i de la qual no es parla als mitjans, el rumor i algunes dades indiquen que el borbó Juan Carlos fotut. En paraules de Pitarra, —Si em guardéssiu el secret… /us diré que està podrit. Cal prendre-s’ho amb humor. I riure’s del mort i de qui el vetlla. Més que una hipòtesi, una certesa, una inevitable llei de vida que, més enllà de l’alegria com a catalans, ens hauria de preparar per a un futur incert. Perquè el projecte d’Espanya, també moribund, intentarà regenerar-se amb el recanvi.

Muntaner   -Com us deia, Fontanelles,
el Rei Jaume està fotut.
El qui guia ens ha sigut
és ja un manso sense esquelles.
Fontanelles  -I vos que ho haveu sentit,
sabeu quin mal és aquest ?
Muntaner    -Si em guardéssiu el secret…
us diré que està podrit.

(…)

Fontanelles -I voleu dir que d’això
el rei podrit va quedar ?
Muntaner  -Tot seguit va començar
a inflamar-se-li un colló
i trobant-se els pantalons
un xic molls de per aquí sota
van veure que era la gota
que feien les purgacions.
I després s’ha sapigut
que aquell lladre punyetero
ja es feia dar pel trasero
pel seus esclaus, el molt brut !
Cony quin brut, cony quin brut,
Cony quin brut, cony quin brut.

El cas és que fa poques setmanes vaig anar a veure una versió al teatre del Don Jaume el Conqueridor, “peça  bruta” de Serafí Pitarra (Frederic Soler). Una obra que no té pèrdua, que no ha perdut el seu interès malgrat la distància del temps (fou escrita i representada en petit comitè, als tallers de l’època, vers el 1860). I que conserva la seva capacitat transgressora i una forta intenció paròdica. Al cap i a la fi Pitarra fa humor amb el rei més sagrat de la dinastia catalana. Altres autors de la Renaixença també van satiritzar i parodiar la monarquia. La nacional i l’espanyola.

La coincidència i les similituds amb la decadència personal i política del borbó són evidents, i que cadascú ho entengui com vulgui. I és clar, si som capaços de riure dels “nostres reis”, de barrejar l’escatologia amb la noblesa catalana, no estalviarem doncs, el sarcasme i la riallada amb la monarquia espanyola, ocupant, suplantadora, corrupta i decadent. Una tradició humorística que enllaça Pitarra amb el ‘Polònia’, i que sempre ha anat carregada de sentit polític.

 Que el borbó tingui els dies comptats és un fet. Després del qual ens haurem d’empassar dies de condol i de reportatges hagiogràfics. Molt pitjor que la victòria de la Roja i que la visita del Papa. Un fet que per a nosaltres serà, fet i fet, una celebració efímera. I més si tenim en compte que aquí no s’hi val allò de morta la cuca mort el verí o mort el gos morta la ràbia. L’enemic ja compta amb una important operació de recanvi, amb hereu i santificació: tant si hi ha mort física com si no. Per aquest motiu caldria que els independentistes calculéssim tots els escenaris possibles davant la mort del borbó. Amb mort física o amb incapacitació, amb hereu, amb regència o amb Espanya Confederal coronada.

Dit això, exposo unes breus reflexions relacionades amb la imminent defunció del borbó:

–    Justament ahir el monarca espanyol demanava els impossibles al seu Patró, a la Catedral de Santiago. I apel·lava com tantes vegades a la unitat d’Espanya, per algun motiu insegura, inestable, impossible. A l’acte l’acompanyava un altre condemnat: Manuel Fraga, en cadira de rodes. El borbó no es mantenia dempeus i va haver de ser subjectat per mantenir l’equilibri. Aquest cop per motius de salut. També a Compostel•la, dos dies abans, la policia espanyola aplanava el camí a cops de porra contra els joves independentistes gallecs de Briga. Les proves gràfiques de com es manté i com es construeix el projecte espanyol són més que evidents.

–    Els mitjans de comunicació a hores d’ara han parlat molt poc de la salut del borbó, i si ho han fet ha estat per l’escandalosa evidència i per les seves absències a actes oficials. Però cap dels mitjans ha insinuat la inevitable defunció del rei. Els opinadors habituals, malgrat que a l’estiu van mancats de notícies, no comenten ni la decadència ni la mort pròxima i segura de l’intocable. El tabú i la censura regnen als mitjans. Santa llibertat d’expressió.

–    En canvi, -quina casualitat la coincidència de les dates- televisió, diaris, ràdio i la claca de tots els opinadors han especulat l’impossible sobre la salut de Fidel Castro, que es troba a milers de quilòmetres de Barcelona, de València o de Mallorca. Amb motiu de l’aniversari i diada patriòtica de Cuba del 26-J els comentaristes polítics han buidat les seves glàndules salivals parlant de la salut de Castro, de la presidència del seu germà Raul, del futur de la Cuba socialista. Ni una línia sobre el “mort en vida” de sang blava.

–    Una altra cosa que em ballava pel cap és que cal que ens afanyem a recuperar la tradició d’anomenar “Can Felip” a les latrines, als vàters, i que preparem la benvinguda al recanvi. El terme ve de lluny. Joan Coromines va deixar escrit al Diccionari Etimològic de la Llengua Catalana (1) què representa aquest nom per als catalans.

–    Estiguem atents a les vel•leïtats monàrquiques que han insinuat alguns prohoms del sobiranisme i alguns partits amb vocació botiflera. El recanvi també es prepara des de l’estructuració de l’Estat, per tal que aquest estat podrit pugui perllongar-se uns anys més com a Destino en lo universal. Alerta amb les propostes confederals coronades, forals i de lliure associació a un regne que els catalans hem detestat històricament. Alguns pretenen donar-nos gat per llebre. Catalunya serà republicana o no serà!

– Quan es mori el borbó, després de desfilades militars i misses de bisbes, de dols mediàtics dignes de generalíssims, els frares agustins de l’Escorial vetllaran pel borbó al panteó reial durant dècades, al pudridero on descansen els reis espanyols. Un lloc envoltat de misteri per a un fet que no té cap secret: -Si em guardéssiu el secret…  us diré que està podrit.

 


NOTA: (1)  Sens dubte hi ha hagut també casos d’aplicació apel•lativa de l’avorrible nom de persona Felip: especialment recordat a totes les terres i països catalans, en els Ss. XVIII i XIX, com el nom del més gran enemic a la pàtria. És sabut que en el primer terç del nostre segle (certament encara més tard) era molt viu donar a la latrina el nom de Can Felip, i fins es mostraven les ganivetes fermades a la taula de les masies amb el nom d’aquell botxí del més sagrat. A la deformació de *selipes pogué contribuir, doncs, una obscura voluntat abominatòria dels menyspreats botiflers (que així els passés una màquina per damunt!); cosa paral•lela passaria a Ciutadella de Menorca (on l’horror als turcs havia estat més viu, amb massa raó, que enlloc més), quan canviaren tulipa turca en felipa turca: una abominació reemplaçant l’altra algunes generacions després. Felip donaria també nom, com a bon botxí, entre els busquerols de les suredes, a una mena de formiga grossa que degolla els rebaixins o formigues petites dels suros (Hostalric, BDC XIII, 116).

De l’autogestió a la subvenció

0

És una qüestió candent, per l’evidència i per l’increment dels casos: una part significativa de l’esquerra i de l’independentisme, i fins l’independentisme d’esquerres, viu de la política –de les seves estructures- i s’hi ha acomodat, i no arrisca res per no perdre el seu estatus. N’hi ha de tots els colors, però es distingeixen els que en èpoques no molts anteriors bramaven en nom de la puresa de l’autogestió i dels dogmes sacrificials. Ho hem llegit en piulades, ho hem sentit en converses, és un fet consumat.

El cas d’Ada Colau i el seu seguici és molt significatiu. Pensem, per exemple, en la poca crítica que exerceix l’univers “alternatiu” a la Barcelona ultracapitalista i de disseny. Tot té una explicació: subvenció, col·locació, publicitat institucional en mitjans “crítics” i anestèsia.

D’aquest fenomen de viure de la política i els perills de paràlisi que amaguen reprodueixo dos fragments pel seu interès, i perquè provenen de dos bregats independentistes de dues branques diferents del moviment, però que arriben a conclusions similars. Un avís als navegants des de veus autoritzades que porten anys tirant del carro.

Un és en Vicent Partal, que ja ha tractat aquesta qüestió en altres articles. En un editorial de finals d’agost advertia, referint-se a un altre article, que:

L’article d’Anna Gener, discutible com tots –com també és discutible aquest editorial, per exemple–, és valent i original perquè posa el dit en una nafra fins ara poc remarcada quan fem l’anàlisi d’això que passa: els interessos personals, patrimonials, d’aquesta massa de centenars de milers de militants i simpatitzants polítics, que no necessiten pensar en el seu futur perquè el paguem entre tots.

Carles Castellanos també ha advertit sobre aquesta problema. A “Governança i Ruptura, un binomi contraposat ben actual” definia una de les contrapartides amb què es troben les institucions i dels partits parlamentaris en la situació d’ocupació actual amb aquestes paraules:

La dinàmica interna dels partits, en un entorn de precarietat laboral, genera comportaments conservadors en sectors amplis de la seva militància que fan que la resultant sigui, en bona part, evitar la confrontació i defugir qualsevol mena de ruptura.

També Castellanos, a les seves memòries Reviure els fets, descriu com una forma de “desviació greu” en l’acció política:

“l’”institucionalisme, en la qual cau la militància dels partits que entenen la pròpia organització com un fi en ella mateixa (…) Els grups institucionalistes es converteixen en màquines d’obtenció de càrrecs institucionals i finalment, per molt que prediquin altres coses, abandonen els seus objectius per les llenties miserables d’uns beneficis materials.”

No és una dèria personal. Tothom té dret a millorar les seves condicions materials de vida i a sentir-se complagut i realitzat. Però no a càrrec dels altres i encara menys en un joc pervers de vendre fum en nom d’un patrimoni de lluita i de compromís. I això està passant. Disseccioneu aquell cas o aquell altre que conegueu. Quina evolució –o millor dit, retrocés- ha seguit en pocs anys, del discurs demagog a l’agència de col·locació gestionada des dels interessos dels partits en un taulell d’escacs en què les peces són entitats, sindicats, institucions o col·lectius subvencionats.

Podria exposar uns quants casos d’evolucions rocambolesques de joves revoltosos que van passar del dogma i el radicalisme verbal al plàcid confort de la vida subvencionada. D’oposar-se aferrissadament a la participació a les conteses electorals a viure dels cabals públics. Tenim un problema.

El més preocupant és tot allò que afecta el moviment independentista provinent d’una llarga trajectòria de lluita. I no perquè es donin casos de transvasament a partits més ordre. El més alarmant és que precisament dins d’aquest moviment (partits, col·lectius, “cooperatives”, etc.) s’incrusti la impostura d’aquestes dinàmiques, que no tenen cap defensa i que són èticament reprovables.

En la lluita independentista hi ha hagut molta gent, absents i supervivents, que han picat pedra durant moltes dècades o que s’hi han deixat la vida, literalment. I aquesta és la nostra fortalesa i la nostra dignitat. A aquestes alçades, després de l’1 d’Octubre de 2017, no podem capgirar aquestes fortaleses i dignitats de tantes dècades per acontentar uns ventres agraïts. Per molt que ens ho vulguin vendre com tacticisme, jugades mestres o plans secrets.

Il·legalitzacions a l’espanyola: d’Abdó Terrades a ANB

0

[Publicat a Llibertat.cat el 3/2/2008]

Tot llegint avui un article al diari Gara sobre una història paral·lela del partit independentista basc ANB i del PSOE m’han vingut al cap altres situacions de persecució política al nostre país. L’Estat espanyol ha estat històricament recurrent a l’hora de practicar il·legalitzacions, prohibicions i altres mecanisme antidemocràtics al marge de la seva pròpia legalitat, només amb l’objectiu d’eliminar del mapa qualsevol opció política o social emancipadora. L’article en qüestió, molt recomanable per als qui obliden la història, repassa els moments en què ANB i el PSOE van ser aliats, fins i tot el moment en què aquests dos partits signaven un document el 1974 “destinat a remarcar que el 1936 havia pres forma un front nacional liderat per Aguirre en què s’havia practicat la lluita armada contra la rebel·lió.”

Ramon Sola, a l’article “EL PSOE, contra su aliado de trincheras y gobiernos”, retrata perfectament quin és el tarannà d’un partit que ha dilapidat tots els seus principis polítics fundacionals.

La història ha fet una giragonsa i els qui es presentaven com aliats en la lluita contra el feixisme en pocs anys han esdevingut perseguidors dels seus companys de combat. Ara en diuen il·legalitzacions, legitimats des d’un pretext que recupera l’esperit de la Santa Inquisició. Però és clar que la cosa és més complexa que una simple traïció. Se n’ha escrit suficientment i qui vulgui informar-se sobre el viratge claudicant de moltes organitzacions de l’esquerra i del nacionalismes “perifèrics” té molta bibliografia al seu abast per treure’n les seves pròpies conclusions.

Una pel·lícula que coneixem molt bé les catalanes: en el nostre cas, la burgesia autòctona ha truncat repetidament tots els intents d’emancipació nacional i  social. Els cops d’Estat de Pavía, Miguel Primo de Rivera o de Franco (i podríem incloure-hi la darrera Restauració borbònica a la llista) posen de manifest de quina manera la classe dominant del país ha utilitzat reiteradament les classes populars per consolidar el seu poder, però posteriorment ha recorregut al socors de l’oligarquia centralista i al soroll de sabres per aturar qualsevol intent de ruptura de caràcter democràtic. Una història repetida fins que n’aprenguem.

Hi ha qui pensa, i ha estat el pensament predominant d’algunes civilitzacions i corrents filosòfics,  diguem-ne des d’una perspectiva pessimista, que la història de la humanitat és una repetició dels fets. Una suma de tornades de lluites entre les classes dominants i les classes oprimides, que només es resolen temporalment, condemnats a caminar a través d’aquest passeig cíclic. Una concepció cíclica de la història en què tot es repeteix com en el mite de Sísif. En canvi, els plantejament filosòfics del socialisme, especialment en el seu vessant més científic del marxisme, aquest l’avenç de la Humanitat i de la història camina amb un cert optimisme, ja que la història de la humanitat avança linealment, acumulant millores i progressos, i ens promet que algun dia s’esdevindrà que la Humanitat no haurà de preocupar-se per la fam, l’explotació, la dominació, les desigualtats o les guerres. És, en gran part, el substrat de la cultura judeocristiana que es va dipositar al corrents socialistes ja al segle XIX.

Al meu parer, totes dues concepcions contenen part de raó. És més, sembla que són perfectament conciliables. Com ho són totes les realitats oposades de les complexitats de la ment humana i de l’existència i de les persones i les col·lectivitats. Sigui com sigui, a través d’un moviment lineal o cíclic, la història reprodueix uns fets similars periòdicament. I, malgrat que podríem interpretar el nostre benestar relatiu com una conquesta parcial de les lluites per l’emancipació, la paradoxa és que milions de persones moren arreu del món de fam i de set, i resten encara més subjugades al domini dels poderosos. I la vida dels humans continua regint-se per una relació de dominació, explotació i  alienació de la majoria per part d’una minoria privilegiada.

Fa un parell d’anys vaig fer un article sobre la figura del del figuerenc Abdó Terrades (1812-1856). Aquest pare del republicanisme vuitcentista va tenir una vida d’aquelles de la qual se’n podria fer una pel·lícula de temàtica històrica, amb molt de suc. Membre de la Milicia Nacional, abd_terradescombaté els absolutistes des dels catorze anys; va pertànyer a societats secretes, com ara la que tenia per nom “Sociedad de los Derechos del Hombre” (1836); va col·laborar a la creació de les primeres societats obreres, l’Associació Mútua de Treballadors (1838); i va ser introductor de les idees socialistes a Catalunya, a partir de la seva relació amb Etienne Cabet, l’impulsor de la colònia Icària als Estats Units, que tenia com a objectiu «substituir el privilegi i la propietat individual, per la igualtat i el comunisme». Un projecte impulsat també per republicans com Narcís Monturiol, l’inventor del submarí, i Anselm Clavé, fundador dels cors que porten el seu nom.

Abdó Terrades va morir a Medina Sidonia el 1855, deportat pel general Zapatero –no és un lapsus!-, un governador militar anomenat “Tigre de Catalunya”, més conegut per bombardejar la ciutat de Barcelona i ordenar l’execució dels líders obrers. Eren els temps en què la Ronda d’En Tarrés, una mena de GAL a mans d’un confident expresidiari, assassinava republicans i obreristes. Terrades visqué una vida de persecucions, exilis i empresonaments, empaitat tothora pels Mossos d’Esquadra i processat per la justícia francesa i espanyola.

Però el que em va copsar més és llegir que Terrades, el primer alcalde republicà de l’Estat, va ser escollit en cinc ocasions alcalde de Figueres  entre els anys 1841 i 1854. I en cinc ocasions el seu nomenament democràtic va ser anul·lat, entre altres raons perquè es va negar a jurar fidelitat a la reina regent. Tan sols va aconseguir exercir com a càrrec electe tres dies seguits, i seguits d’una nova detenció.

Les il·legalitzacions dels partits vénen de lluny. Ara els tocarà a ANB i EHAK. Demà segurament als independentistes catalans. Ja hi trobaran alguna excusa.

 

Els altres exiliats (i refugiats) independentistes

0

[Publicat a Llibertat.cat el 25/2/2018]

Aquests dies es complien 20 anys de la mort a l’exili de Manuel Viusà. El pintor i  patriota català, que comptava amb condecoracions de la República de França per haver lluitat a la Resistència contra els ocupants alemanys, va morir sense poder trepitjar legalment la seva terra, després de dècades d’exili.

La seva filla recordava en un article recent que també es compleixen 40 anys de la nova persecució de Viusà, acusat d’haver organitzat el grup clandestí batejat com Exèrcit Popular Català. Patí un judici a París (1979) amb amenaça d’extradició, que la cort francesa va denegar i que suposà una bufetada per al Regne d’Espanya.

El seu exili es va allargar, doncs, després de dècades a París o bé refugiat a la Catalunya Nord durant els anys quaranta, per la seva militància al FNC. És a dir, des de l’ocupació feixista (després de ser tancat al camp de concentració de Valladolid per negar-se a servir a l’exèrcit espanyol), Viusà va viure clandestinament o a l’exili -des de 1948-, i fins la seva mort el 1998 (residint a París, però també a Andorra, Veneçuela o a la Catalunya Nord). Per a vergonya col·lectiva d’aquest país, que ni tan sols ha conegut i reconegut aquest lluitador independentista mort en el gairebé oblit i exili (el 1998!). Conèixer la vida i tribulacions de Viusà (i de la inseparable companya Gertrudis Galí) implica entendre les renúncies i dignitats silenciades en la lluita antifranquista i durant l’anomenada Transició.

La llista d’exiliats i refugiats independentistes catalans durant les darreres cinc dècades és prou llarga. Algun dia se n’hauria de fer una investigació minuciosa sobre aquesta realitat oculta, amagada entre la desmemòria i la clandestinitat.

Els refugiats de l’independentisme contemporani (els perseguits residents al propi país, Catalunya Nord o Andorra) ja es van establir a poblacions catalanes sota administració francesa als primers anys setanta (militants del FAC, PSAN-Provisional, FNC, llibertaris…), i fins a finals dels anys noranta –amb les prescripcions de les causes judicials- un gruix important d’independentistes no van poder tornar a la Catalunya Sud legalment: Pere Bascompte, Aleix Renyé, Josep de Calassanç Serra, Berenguer Ballester, Joan Ridaura, Àlvar Valls… Altres tants van conèixer l’exili i posteriorment la presó a l’Estat espanyol (Carles Sastre, Tat Tarragó, Carles Benítez, Jaume Fernàndez, Jaume Martínez Vendrell…).  La llista és llarga, tot i que no es pot passar per alt els casos de Carles García Soler del FAC, establert a Perpinyà després de ser deportat i escapolir-se de l’illa de Yeu, després de la famosa “Fuga de Segòvia;” o de les temporades de refugi a la Catalunya Nord d’Oriol Soler Sugranyes, assassinat precisament en la fugida d’aquesta presó espanyola (1976).

A Bèlgica, per exemple, ja hi van existir exiliats independentistes vinculats al FAC durant els anys setanta. I un exili, menys conegut, és els dels militants d’EPOCA i del FNC establerts a Israel durant les dècades dels 70 als 90: entre els quals Josep Maria Renyé i Josep Lluís Pérez, que van ser acollits a un kibutz, gràcies al fet que en aquells anys no existia conveni d’extradició amb l’Estat espanyol.

Però el darrer exiliat independentista català, abans que Carles Puigdemont i el Govern republicà a l’exili s’establissin a Bèlgica, ha estat, segurament, en Carles Castellanos. Una fugida en iniciar-se l’anomenada Operació Garzón que el va portar al segon exili (un primer cop va refugiar-se a la Catalunya Nord, el 1975), obligat a recórrer diversos països europeus en busca d’un recer segur.

Recomano la lectura de les seves memòries, Reviure els dies, perquè hi explica les dificultats d’aquell exili (dies d’improvisacions i de solidaritat, però també d’insolidaritat, i dies en els quals en Carles no va ser l’únic independentista que es va escapolir de les urpes de la Guàrdia Civil i del jutge Baltasar Garzón).

Ara també convé recordar que durant dècades hi van haver “els altres exiliats”, dels quals es parlava molt poc als mitjans de comunicació; els que de forma discreta, clandestina i molt cauta intentaven sobreviure lluny de la seva terra. Sovint fent feines mal remunerades, vivint en condicions impensables, passant penúries, fred, i fins fam, i, és clar, carregats d’enyorança o abatiment

Reprodueixo uns fragments de Reviure els dies, en què explica el seu camí a l’exili, unes rutes que molts independentistes havien emprès dècades enrere:

 “Si a Brussel·les no hi havia sortida, calia tirar més amunt, prosseguir la fuga cap al nord. Passada la frontera del món llatí entràvem en un territori més hostil en què els nostres coneixements força més escassos de les llengües del món germànic, representaven una dificultat afegida (…).

Així fou com, després de múltiples angoixes, la Teresa i jo ens separàvem, a entrada de nit i a més de cinc-cents quilòmetres de París; ella es ficava en un tren envoltada de joves que parlaven llengües inintel.ligibles i jo em quedava sol en terra germànica tenint davant meu la tasca de buscar, en plena nit, un refugi incert.

El panorama no era afalagador: la nit anava estenent la seva negror fatídica i jo em trobava en un territori on no tan sols no em podria fer comprendre amb facilitat sinó que, per aquest mateix fet, seria rebut amb hostilitat. (…) Aquella manca d’intel.ligència i de bona comunicació em va empènyer a fugir sense tardança d’aquell país, i a una hora ben avançada, cap a les onze de la nit, vaig entrar a Escandinàvia. El pas de frontera de Dinamarca va ser de simple tràmit i em vaig trobar a Jutlàndia sense saber on anar. L’únic que se’m va acudir va ser de fer nit al cotxe, engegant els motors quan sentia un punt de fred. De matinada m’endinsava cap a aquelles noves terres. Després d’esmorzar en una barraca-menjadora força infecta, que tanmateix em va reestablir part de les forces perdudes i em va retornar un xic d’escalfor al meu cos enfredorit, vaig  travessar, no sense una certa emoció, un amplíssim pont que em portava a la llibertat.

No explicaré ara la meva estada a Escòcia, ni com hi vaig arribar des d’Escandinàvia, ni les experiències que allà lluny vaig endurar. És un període de la meva vida que deixo per a més endavant, no del tot segur de no haver-me de trobar en la necessitat d’haver de repetir en el futur la mateixa aventura.

Érem a principis de la dècada dels noranta. El gran xàfec de 1992 havia passat  i, com per un miracle, m’havia pogut escapar d’una presó certa. Una colla de companys i companyes independentistes hi restaven encara. Aquest fet té un caràcter simbòlic. La dècada dels noranta marca el començament d’una forta involució política, les primeres víctimes de la qual són els independentistes; aquesta involució s’orienta cap al feixisme espanyolista, en una línia que l’avanç posterior del PP en les estructures de poder no ha fet altra cosa que aprofundir.”

Les presons espanyoles contra els catalans: una estratègia criminal que ve de lluny

0

[Publicat a Llibertat.cat el 3/11/2017]

Les presons són en ple segle XXI, i més per als presos polítics dissidents, encara avui, un càstig i un acte continuat de venjança. I ho són de nou per als presos polítics catalans.

Els consellers catalans empresonats viuran durant un temps determinat no només la manca de llibertat, sinó un seguit de vulneracions quotidianes i, sobretot, el fet de viure com un ostatge en un lloc estrany, lluny del seu país (en aquest cas a 600 km dels seus domicilis).

La presó implica la privació de la intimitat: el control continuat (llegiu el Vigilar i castigar de Michel Foucaoult i el concepte de panòptic, que tot ho controla); la destrucció de l’entorn propi, sovint desfet literalment quan un carceller arrenca postals, roba papers o trenca algun objecte amb valor sentimental del pres; els comentaris humiliants o destructius d’alguns guàrdies; l’espionatge de les relacions socials del context; la violació de la correspondència –legalitzada en la normativa espanyola- i de les trucades telefòniques; i les limitacions o prohibició d’expressar-te en la pròpia llengua (el català en aquests casos) a les comunicacions telefòniques –restringides o negades-; les gravacions –l’espionatge- de les també limitades o vetades comunicacions amb les visites de familiars i amics, i fins dels advocats.

La presó per als presos polítics dissidents també juga amb el factor del terror, de fer sentir el pres nouvingut com víctima d’una jungla terrible en què serà devorat. Una llegenda molt allunyada de la realitat (malgrat que ha estat explotada per certa premsa amb una intenció morbosa i sàdica), perquè el pres polític acostuma a ser respectat i fins apreciat, entre altres raons perquè durant dècades ha comptat amb una força col·lectiva i coercitiva dins i fora les presons. I perquè el pres polític és sempre un suport intel·lectual i de manteniment dels principis ètics per a la resta de presos socials (els redacten recursos, hi mantenen les conviccions, els connecten amb els suports en defensa dels drets humans, etc.).

L’empresonament del reu perseguit per causes polítiques –i els socials- suprimeix els paisatges, el dinamisme social, les distàncies… i per aquest motiu presos amb llargs condemnes desenvolupen miopies i altres alteracions emocionals pròpies del captiveri en espais tancats, de murs i de cel·les.

La salut, l’alimentació, també es ressenteixen durant el confinament forçat: i no només per les malalties pròpies del món penitenciari, relacionades amb les addiccions o la marginació. La pèssima alimentació dels ranxos i dels monopolis dels economats –que tan sovint proporcionen excedents del mercat o caducats-, sovint les aigües de pous, i els diversos impediments per seguir tractaments mèdics adequats, delmen la salut del pres cada dia que passa.

L’accés a la informació, i a la cultura lliure, forma part d’aquesta estratègia de destrucció i venjança. Així com espien o endarrereixen les comunicacions (amb la gran excusa de la ‘seguretat’), també impedeixen l’accés a lectures determinades –censura de llibres i revistes-, i per descomptat a l’accés de la informació a la xarxa… i a la cultura, malgrat que existeixin uns plans penitenciaris de formació/reinserció de cara a la galeria. Un altre aspecte rellevant, en aquest cas, és la impossibilitat del pres polític català de veure TV o sentir ràdios en la seva llengua.

La presó és venjança i càstig per al pres polític. Només n’esperen la destrucció –la individual, la dels principis, i la col·lectiva- i la rendició. Ha estat així durant dècades, contra presos independentistes i altres presos revolucionaris. Ha estat així durant segles.

La nostra història nacional està marcada per les presons de la venjança i dels crims. L’exemple del final de Jaume d’Urgell, legítim hereu de la Corona d’Aragó després de la mort sense descendència de Martí I l’Humà, corona usurpada per Ferran d’Antequera –dinastia Castellana-, és un precedent llunyà de la dispersió penitenciària espanyola amb motivacions polítiques.

Jaume d’Urgell es revoltà, mantingué la resistència armada contra els Trastàmares i fou assetjat al seu castell de Balaguer, on acabà rendint-se el 31 d’octubre de 1413. Processat i condemnat, tots els seus béns foren confiscats i malvenuts, així com els de la família i la seva germana Elionor d’Urgell. Va ser empresonat durant 20 anys a diferents indrets de la península, a Castella, a Terol i finalment a la presó de Xàtiva, on va ser assassinat a mans dels infants fills de Ferran I, l’1 de juny de 1433.

El represaliats catalans han conegut presons i deportacions a les colònies espanyoles per motius polítics. Es podrien comptar a milers els deportats a les colònies del nord d’Àfrica, a les Filipines, a les Antilles… i milers els empresonats al territori o al llarg del Reino.

Però també podem enumerar moltes victòries dels catalans revolucionaris que van destruir odioses presons, centres d’extermini de demòcrates, republicans, obreristes o catalanistes. La destrucció de la Ciutadella, a mans de la Jamància el 1843 i dels barcelonins el 1868; del vaixell-presó Ponton (com era conegut el vapor Europa), incendiat i destruït pel revolucionaris en aquestes dates; la presó Vella o de Reina Amàlia, assaltada el 1931 i definitivament tancada, en una acció popular, el 19 de juliol de 1936.

L’odiada caserna-presó de Montjuïc va ser domesticada recentment, i la presó Model, un altre símbol de la repressió, va ser clausurada i l’edifici té els dies comptats tal i com el coneixíem.

Ara cal que, com aquests demòcrates, republicans i revolucionaris d’antany, destruïm la darrera presó per als catalans, presó de presons, i presó de pobles: Espanya.