Res no s’acaba i tot comença

[Publicat a Llibertat.cat el 13/07/2024]

Sí. La contraposo a l’Escola de Formació Guillem Agulló (un xiringuito d’Òmnium Cultural) que “Neix el 2021 amb l’objectiu de fer front a l’onada reaccionària oferint recursos i formacions a la societat civil organitzada dels Països Catalans. La seva presentació resa; “El discurs de l’odi creix a casa nostra, però també ho fan les iniciatives que dibuixen horitzons alternatius i fan possible un contrapoder ciutadà.

L’Escola obre línies d’actuació i pensament per abordar els debats claus del futur democràtic del país, on les generacions més joves juguen un paper fonamental.

Volem construir un coneixement útil que reforci i activi xarxes i comunitats a tot el territori.

Avui, més que mai, calen iniciatives compromeses en generar imaginaris col·lectius esperançadors. Aquest és el repte que entomem, i el nostre homenatge i compromís amb Guillem.”

Ni una sola paraula sobre  “lluita” i “resistència nacional.” Molt simptomàtica aquesta aproximació entre els qui mantenen el llegat de la memòria del maulet valencià  assassinat per un grup de feixistes i Òmnium Cultural, entitat que va fer un gir de creixement amb la persecució del seu president Jordi Cuixart.

Els valors (sense menystenir en Guillem Agulló, màrtir i víctima de feixisme) que cal reivindicar són però els d’un altre militant valencià, més enquadrat més militant. Més organitzat. Amb partit. Més compromès. Això de la presentació i evolució de l’Escola de Formació Guillem Agulló ha estat un despropòsit i una marrada cap a la no-res.

Aquesta tendència a oblidar els mateixos militants ha arribat fins aquí. Avui dia qui recorda els morts en combat de TL? En misses negres i dates assenyalades…? Cartells amb els rostres de banderí d’enganxe? Però i la humanitat i el compromís d’aquells cinc i més activistes, on queda? La petjada del Che Guevara arreu del món és la d’en Toni “Maria Lluïsa” (per allò del naturisme) a casa nostra. I ell entre altres tants activistes independentistes, persones d’acció, de compromís i d’humanitat.
Hi ha més Villaescusa anònims que caldrà reivindicar. En la memòria, i un d’acte d’amor i patriotisme.

 Toni Villaescusa: La mort d’un company (Parlament de Joan Rocamora a l’acte “20 anys de la mort de Toni Villaescusa. La lluita independentista 1984-2004”)

“La mort d’un company”: Aquest va ser el títol que encapçalava el butlletí Alerta número 4 de l’agost de 1984. El portaveu de Terra Lliure explicava en aquest número la mort accidental d’en Josep Antoni Villaescusa i Martín a Alzira, la matinada del 20 de juliol de 1984. Aquest article d’homenatge i de reafirmació de la lluita que portava a terme l’organització clandestina ens descriu molt bé quina era la situació d’aleshores. L’independentisme estava a punt de conèixer el seu creixement organitzatiu i sociològic; però aquest avenç en l’acumulació de forces de l’independentisme no havia sorgit del no-res, sinó que havia estat el resultat del compromís d’un petit col·lectiu de militants compromesos i de la clarificació política. L’independentisme d’aquells anys va haver d’enfrontar-se a un panorama molt advers de marginació política i de repressió. Caldria recordar-ho tot sovint per no oblidar que la lluita que va emprendre el nostre company avui recordat, així com tants i tantes altres militants, no va ser un recurs gratuït, una “temptació”, com s’ha qualificat erròniament a un estudi publicat recentment sobre Terra Lliure. La lluita armada va esdevenir en aquells anys l’única via possible per aconseguir superar la negació jurídica i política que no només perseguia i marginava les propostes independentistes, sinó que condemnava la identitat nacional, els recursos naturals, els drets i les llibertats dels catalans a la mort lenta.

Però de tots aquests lluitadors independentistes en Toni s’hi va deixar la vida. Molts altres van haver de conèixer la tortura, la presó o l’exili; però en Toni s’hi va deixar la vida. I és per això que avui el recordem i l’homenatgem. Tot i així, crec que no hauríem de retenir només la imatge del guerriller audaç que va ser, per allò que sabem o que intuïm. En Toni Villaescusa també va ser un militant coherent i disciplinat de partit, que va impulsar la Coordinadora Independentista del Baix Llobregat i els CSPC, un assaig d’allò que més endavant seria el moviment de masses de l’Esquerra Independentista (l’independentisme  català de tota la vida, en definitiva) el Moviment de Defensa de la Terra, va fer avança l’independentisme i les consciències a mitjans dels 80. I pel que conec, una persona d’una gran humanitat, allò que en diríem popularment de “bona pasta”; això sense menystenir el seu paper com a revolucionari, és a dir, com a agent de la transformació política i social. Perquè només podem considerar com a humanisme el seu compromís i la seva superació personal.

L’11 de setembre de 1984 va ser la meva primera assistència a l’acte del Fossar de les Moreres i l’inici de la militància a l’MDT, quan tenia 16 anys. Aquell acte estava presidit per un gran retrat d’en Toni Villaescusa, que em va impactar molt. Aquella colla de militants joves sentíem aquella mort com “la mort d’un company”, que a la vegada ens esperonava considerablement en la lluita activa i de carrer. Teníem la percepció que la lluita de l’Esquerra Independentista era un tot orgànic en què cadascú havia de prendre les seves posicions. Certament, les respostes a les diverses detencions havien estat exemplars. I aquestes respostes i aquests relleus van ser allò que van fer créixer l’independentisme com mai. Refexionant-hi, vaig arribar a la conclusió que no ens calien emmirallaments per altres lluites que coneixíem per la televisió, perquè nosaltres ja comptàvem amb lluitadors de pedra picada, els Tonis Villaescusa, els nostres Che Guevara del país, que feien possible aquell fenomen de resistència que es regenerava i creixia perquè tots en formàvem part.

Crec que la qüestió del relleu generacional és un aspecte cabdal si volem construir un moviment independentista fort i eficaç. I això lliga de ple amb l’explicació de l’èxit de l’independentisme als anys 80. La meva generació no venia del no-res. Nosaltres ens sentíem acompanyats per la formació política dels més veterans, amb els quals participàvem en el debat i les decisions, però també per l’experiència en els aspectes més quotidians de la lluita. Aquesta transmissió d’experiència es va trencar a partir de l’ensulsida del 1992, amb l’aparició d’un model autoanomenat independentista que prescindeix precisament d’aquestes relacions de relleu i que ha integrat molta de la militància independentista a posicions còmodes al sistema. El model de separació generacional d’un moviment polític és un fenomen molt perillós, que aboca gran part de la militància jove al desencant. És més, aquest distanciament generacional caldria relacionar-lo amb els valors imposats pel mercat capitalista, que dissenya una gamma de consumidors/productors en funció de l’edat. I no és una cosa que ens puguem permetre i que precisament hauríem de combatre ideològicament i a la pràctica. Una separació generacional que s’ha superat, per sort, a la darrera campanya de la CUP contra el projecte de la Constitució europea, en què hi van participar diverses generacions i organitzacions de l’Esquerra Independentista.

Per bé que els temps canvien, no existeixen massa variants del model de militant revolucionari que pretén transformar la realitat del seu entorn i, per tant, alliberar el seu país de la imposició espanyola i francesa. Em permeto recordar alguns dels aspectes principals que han tingut en comú aquests revolucionaris de tots els temps i d’arreu del món que han reeixit en els seus objectius: disciplina, formació, arrelament al seu entorn, presa de consciència, compromís… Aspectes que contrasten amb algunes actituds cada dia més establertes a la nostra societat i, de retruc, dins del nostre moviment: individualisme, passotisme, hedonisme, consumisme, alienació, etc. Molts de nosaltres ja ens queixem que alguns àmbits de l’Esquerra Independentista s’han convertit en un oci alternatiu i barat, que sovint fins i tot desactiven la militància en comptes de reforçar el moviment. I això s’ha de tallar de soca-rel.

En Toni Villaescusa fou un model exemplar de patriota i de revolucionari. Ho fou en molts moments, i no només en el seu compromís a l’organització armada. I un model que tots hauríem de seguir, no per cap raó espiritual, sinó senzillament perquè va aportar tots els seus esforços en la defensa de la llibertat i dels drets dels treballadors i treballadors catalans. No hauríem d’oblidar la seva tasca en la construcció d’un moviment independentista unitari, des del partit on militava, el PSAN, des dels CSPC, des de les lluites sectorials i amb la creació d’un referent que va créixer i combatre; perquè ell va sembrar segurament la llavor més fructífera d’aquesta confluència de l’Esquerra independentista.

https://www.llibertat.cat/2024/07/ha-mort-l-encarna-jordan-veterana-independentista-56894

[Publicat a Llibertat.cat el 12/03/2024]

Aquest home, pagès i savi que havia treballat de tècnic per a una gran empresa agrícola fins que s’hi va rebel·lar, emprèn fa anys una batalla heroica contra el mercadeig i la corrupció de l’alimentació i de la salut. No ho fa tot sol, però sovint sembla que tot sol s’hi enfronti, dient les coses pel seu nom i sense pèls a la llengua. Si ha d’anomenar assassins i estafadors els responsables de la misèria alimentària i de la indigència mèdica, doncs ho fa. Actitud de combat i de clarividència. Una actitud que prodiga confiança entre els seus seguidors. Com ha passat al llarg de la història.

Pots estar 100% d’acord amb ell o només un determinat % . Ningú és perfecte. Però és innegable que Pàmies (i l’entitat que impulsa, Dolça Revolució), ha guanyat diverses batalles als seus poderosos enemics. I encara la Viquipèdia el considera un “curandero” que “practica la pseudociència”, amb una biografia inspirada i blindada des del dogma. I que sense  saber-ho el situen a l’altar de Nikola Tesla o de Galileu Galilei (E pur si muove!). Si fem una cerca a la xarxa, veurem com el poder (quins poders i quins interessos?)  ha inundat la seva figura de referències a demandes, actes suspesos, multes, i mil i una mistificacions com la “teràpia del lleixiu”, la cura amb “orina a les oïdes”, la desqualificació d“antivacunes”, etc.

Però Pàmies, com deia, ja ha guanyat diverses batalles, com la de l’estèvia. Fa uns anys, quan va ser el pioner a conrear i vendre aquesta planta meravellosa que batejà l’entitat Dolça Revolució, va ser perseguit per vendre-la (curiosament, pocs saben que el seu primer client fou Ferran Adrià, que li encarregà les primeres comandes per fer experiments culinaris). Amb el temps, l’estèvia s’ha consolidat arreu del món com una alternativa al sucre i els seus perills per a la salut, i per les seves propietats mèdiques (diabetis, hipertensió, etc.). Actualment, l’estèvia ha passat de ser perseguida a formar part d’un repertori alimentari molt extens. Fins i tot la Coca-cola ha inclòs derivats d’aquesta planta prohibida en un dels seus productes.

Amb l’artemisia annua, que Pàmies conrea i promou, ha passat una mica el mateix. Les seves virtuts i potencialitats han estat menystingudes i silenciades. Però el cert és que combat la malària a l’Àfrica des fa uns anys…  I pocs saben que la seva eficàcia va ser descoberta a la Xina comunista i emprada pel Viet-cong per guanyar la guerra contra els EEUU i l’imperialisme.

Tracteu-lo de boig, de “curandero”, multeu-lo i perseguiu-lo. E pur si muove! No es poden posar portes al camp. Perquè la crisi i l’equilibri entre la salut, l’alimentació, els preus, el sabor i l’olfacte… és evident i incontenible. I en Pàmies i els seus, fa deu anys, fa quinze anys, ja ho advertien. I ara s’apuja el preu de l’oli d’oliva i els pagesos tallen les autopistes perquè és insostenible. Però convé que mirem l’altra cara de la lluna, més enllà del preu i del gust de les verdures: la de la salut, que poc se’n parla.

La revolució serà també alimentària i sanitària o no serà. Perquè són dos pilars que sostenen la nostra existència.

Tot això em porta a una reflexió més familiar: el dogma més intern també ha perseguit el lliurepensament i l’amor a la terra des de l’organigrama. S’ha analitzat molt poc, però el cert és que la CUP va perdre bou i esquelles –també en això– per seguir les consignes ortodoxes i despòtiques sobre temes relacionats amb la salut. El 2021 va plegar una regidora de Tàrrega acusada de “negacionista”; el 2022 un regidor d’Arbúcies es va donar de baixa per motius similars… I podríem sumar un llarg llistat de més casos si fem un exercici d’hemeroteca. Veus destacades com en Gerard Batalla, en Jordi Martí Font o en Gerard Horta no han estalviat crítiques a la versió del dogma sobre salut i alimentació. I és que el mateix Josep Pàmies, anys enrere, havia format part de número 4 de la llista de la CUP per Balaguer. Una dada que incomoda. Com incomoda que aquest heroi pagès sense capa i jubilat tingui una actitud més valenta i més coherent que molts saberuts o ignorants emparats en la servitud. I ja sabeu qui són. Els dels fets i discursos baladrers o cauts.

[Publicat a Llibertat.cat el 27/11/2023]

El concepte d’amnistia bull des fa mesos com una novetat en el panorama polític i mediàtic. I ja hi ha hagut diverses amnisties i indults col·lectius en la història recent als Països Catalans.

Ara, sembla que ja estigui tot fet. Però convé no oblidar algunes coses: l’aparell del PSOE no és de fiar, ja ho ha demostrat històricament; tampoc alguns dels seus gestors pròxims amb aura de negociadors dialogants, que no fan sinó de crossa del règim actual; per a ells, la “pau social” o “concòrdia” són la traducció de derrota de les aspiracions i del moviment que organitzà el Referèndum de 2017; i una altra, l’Estat espanyol, el règim militar i monàrquic mogut per essències i interessos, arrossega una rèmora d’odi i sembla que encara els cogui la desfeta de 1898, que paguen amb els catalans… Tot i que en el fons ja sabem és un tema de diners i d’espoli.

Primer de tot convé recordar que, per als independentistes, el concepte amnistia té una càrrega amarga: l’amnistia de 1977, que fou aplicada de forma general i que va deixar en llibertat centenars de militants independentistes bascos, comunistes, anarquistes, etc., va ser retirada per indicació del ministre d’Interior Rodolfo Martín Villa als independentistes catalans (Carles Sastre, Montserrat Tarragó, Àlvar Valls, Josep Lluís Pérez…), que van pagar exili i llargues condemnes –per fets anteriors a aquell decret de 1977– fins als anys noranta. Els independentistes catalans, marginats per ser lluitadors independentistes catalans, mentre la major part dels represaliats polítics de l’Estat van ser amnistiats, fos quina fos la condemna, l’acusació i la filiació política.

En aquell context de clarificació, molts independentistes catalans van ser abandonats entre el brogit mediàtic i l’agitació dels pactes. Només l’independentisme que lluitava per la Ruptura i persones perseverants com Lluís M. Xirinacs es mantingueren ferms, al Senado, en articles o al carrer, per aquella i tantes altres injustícies que es perpetuaven. I la injustícia, les injustícies, es van perpetuar, i també es van perpetuar la resistència i les legítimes reivindicacions nacionals i populars.

El poble català ha conegut mesures d’amnistia i d’indults col·lectius de caràcter polític al llarg de la història recent. Alguns mitjans n’han parlat, i potser han omès interessadament alguns dels moments històrics en què aquestes amnisties o indults es van produir en clau de ruptura. N’hi va haver unes quantes durant la segona meitat del segle XIX i les primeres dècades del XX. I especialment les dels decrets d’abril de 1931, amb el govern provisional de la II República espanyola, que va alliberar milers de militants republicans, anarquistes, “separatistes”; i encara, el febrer de 1936, el Decreto-ley de 21 de febrer de 1936, que amnistià els presos, represaliats i exiliats pels fets de les revoltes d’octubre de 1934 i tants altres. Els presidents de la República Alcalá-Zamora i del Consell de Ministres, Manuel Azaña, van fonamentar el motiu de l’amnistia simplement pel “resultado de las elecciones a Diputados a Cortes”, un argument que palesa la relació entre l’amnistia i el canvi polític o la ruptura amb el règim precedent.

No va ser així durant la dictadura franquista, que també va ser pròdiga en indults, mesures de gràcia i amnisties. Si bé les “mesures de gràcia” van beneficiar milers de presos polítics amb amb motiu de la “Ley de Suceción” (1947), el ”Motivo del Año Santo” (1949), pel Congrés Eucarístic (1952), per la coronació papal (1958), aniversaris de l’accés al poder del dictador (1961), els “25 años de Paz” (1964)… no ens pot passar per alt que les amnisties decretades pel règim van beneficiar els delictes monetaris (1938), els fiscals (1955 i 1959) i, en una amnistia drecretada el 1939, els fets “en defensa de los ideales que provocaron el glorioso alzamiento contra el frente popular.”

No va ser fins al 25 de novembre de 1975, amb el criminal Franco de cos present i amb motiu de la proclamació del Juan Carlos I com a cap de l’estat, que es decretà un indult per als presos polítics, amb l’excepció dels milers condemnats per “delictes de terrorisme.” N’eren tants, de “terroristes”, i tanta la mobilització per la Ruptura, que l’agost de 1976 es decretà una amnistia generalitzada, que s’anà ampliant als delictes i faltes “d’intencionalitat política i opinió”, que encara exceptuava els delictes adjectivats de “terrorisme”, però que poc després recollí (“superando las dudas e interpretaciones contradictorias respecto a la aplicación de la medida a la totalidad de los delitos contra la seguridad del Estado y de los ejercitos…”) amb indults i amb més decrets fins a arribar a l’amnistia de maig de 1977, que incloïen molts tipus de delictes i que anà acompanyada de l’oferiment d’estranyaments a diversos països dels militants més compromesos (marxeu un temps fins que la cosa es refredi).

A finals de juny i amb decret-llei de març de 1977 van ser indultades 3.905 persones a l’Estat espanyol i només 220 van ser amnistiades. Els mesos següents, els decrets d’amnistia van beneficiar milers de persones. Però com he recordat abans, aquells independentistes catalans en van ser l’excepció: perquè eren més dolents que els altres, per principis i essències del règim o bé per la debilitat del moviment…

Com he exposat, els indults i les amnisties han estat una constant a casa nostra. No es tracta de cap peculiaritat, també ho han fet molts estats europeus. El Regne Unit va amnistiar centenars de militants republicans irlandesos. La República francesa ha pactat amb el FLNC cors en diverses ocasions: el 1981 el govern de François Mitterrand va amnistiar uns 100 presos polítics corsos, mesura que va anar acompanyada de conquestes polítiques com l’Estatut de l’Illa de Còrsega . El 1981 aquest govern també va amnistiar presos polítics d’Acció Directa i dels GARI, entre els quals Jean-Marc Rouillan. L’estat jacobí ha resolt amb amnisties conflictes com els de Nova Caledònia, les diferents condemnes per la guerra d’independència d’Algèria (amnisties de 1964, 1968, 1982) o els represaliats per la revolta del Maig de 1968.

Com ja s’ha dit, el perill que se’n planteja, amb els precedents apuntats anteriorment, és que aquesta amnistia deixi de banda un important gruix de represaliats. Els serrells. Que en quedin al marge els CDR, Pablo Hasél i els incomptables manifestants i activistes que lluitaven i lluiten per la independència i per una Democràcia real.

Aquesta situació, aquesta preocupació, ja es va produir el 1975, i el 1977: és interessant la vigència de l’article del jurista Octavio Pérez-Vitoria Moreno (1912-2010, Creu de Sant Jordi, per cert), que interpretava l’aplicació de l’indult en la legislació franquista encara vigent i les noves legislacions “especials”, a l’article “Amnistia e indulto” el 27 de novembre de 1975 a La Vanguardia:

Penas exceptuadas: En primer lugar se exceptúan del indulto las penas por delitos de terrorismo y conexos, por delitos de propaganda de sentido terrorista y por delitos de pertenencia a asociaciones, grupos u organizaciones comprendidos en la legislación sobre terrorismo (art. 3). El texto de este apartado resulta evidentemente confuso. Se habla en primer lugar de delitos conexos a los de terrorismo. El concepto de delito conexo no se caracteriza precisamente por su claridad y se halla sujeto, por tanto, a interpretaciones discrepantes que es aconsejable evitar, sobre todo en una disposición en la que precisamente se concede una de las formas de la gracia. Por otra parte, la expresión “propaganda de sentido terrorista” tampoco ofrece excesiva luz sobre lo que técnicamente se ha querido expresar y, por último, la parte final del artículo, referente a le pertenencia a asociaciones, grupos u organizaciones comprendidos en la legislación sobre terrorismo, plantea dudas respecto el verdadero alcance de la limitación de la aplicación del indulto. (…)

En efecto, se puede estimar que dado que el Decreto Ley sobre Terrorismo hace referencia concretamente en su artículo 4.° a organizaciones comunistas, anarquistas y separatistas, todos aquellos que hubieran sido condenados por pertenecer a toles asociaciones políticas a tenor de los preceptos del Código Penal, se verían exceptuados de la aplicación del indulto.

Entiendo, por el contrario, que una consideración correcta del espíritu del precepto y, sobre todo, de la amplitud con que debe interpretarse una norma de concesión de gracia, conduce a la conclusión de que debe aplicarse el Indulto cuando menos a todos aquellos que fueron juzgados con anterioridad a lo legislación especial sobre Terrorismo, pues un decreto regulador de tal beneficio debe estor vinculado –independientemente de su naturaleza jurídica— al principio de la irretroactividad de la ley penal. Puesto que en el momento de la comisión del delito no se hallaba en vigor la nueva normativa, todo lo previsto en esta última que perjudique al reo no puede tener aplicación, precisamente por tratarse de una disposición que por su naturaleza debe interpretarse, más que ninguna otra, puesto que tiende a beneficiar al condenado, en la forma más favorable al reo.

[Publicat a Llibertat.cat el 14/9/2022]

Veure la notícia: Crisi al si de la Intersindical-CSC i expulsions d’afiliats crítics

[Publicat a Llibertat.cat el 9/7/2022]

Quan presencies o vius una injustícia no pots mirar cap a una altra banda. Ni tirar terra al damunt. No podem ser col·laboradors passius davant dels abusos, humiliacions o cacicades.

Per això demano l’expulsió de Sergi Perelló i de Núria Ferrándiz de la Intersindical-CSC, membres de la direcció del sindicat i responsables del desastre a què estan abocant-lo.

La darrera atzagaida -en porten unes quantes- d’aquests gestors que es van fer a mans del sindicat fa dos anys ha estat enviar burofax amb un expedient d’expulsió de nombrosos afiliats, molts delegats sindicals de la sectorial d’Educació. Expulsen una quinzena d’afiliats, les persones més compromeses i coherents amb els seus principis, per ser crítics amb l’actual direcció, però sobretot per haver mostrat solidaritat amb una companya, també delegada, que va patir un procés de persecució i assetjament dins del sindicat i que va ser expulsada en un procés iniciat fa més d’un any. Recordeu el cas de la Mireia Boya? Doncs hi trobaríeu moltes analogies amb situacions de l’actual Intersindical-CSC.

Això ha estat el detonant, però hi ha molts greuges acumulats durant dos anys. En demano l’expulsió i la inhabilitació per a qualsevol càrrec en entitats honestes i transformadores, per la seva gestió destructiva de l’esperança sindical de l’independentisme català; perquè han dut a terme una estafa, una perversió dels objectius i dels principis ètics del sindicalisme. Han convertit la Intersindical-CSC en una casta d’assalariats, que en molts casos no compten paradoxalment amb vida laboral, que perpetuen els rols de la divisió del treball, que han capgirat una acumulació de lluita sindical per reduir-la a un refugi remunerat (a costa de tothom) de càrrecs polítics relegats pels seus partits. Que assetgen, falsifiquen, estafen, menteixen i ensarronen tot el que puguin per tal de perpetuar-se en el sindicat que consideren exclusiu.

El conflicte irreparable, sense cap voluntat de solucionar-lo ni cap interès ni interlocució a l’altra banda, em va portar a donar-me de baixa de l’organització on militava, Poble Lliure, per les greus implicacions d’alguns dels seus membres per activa o per passiva en aquesta situació. Un no plega, així, per qualsevol cosa. Tal i com vaig piular fa uns mesos: “Per què vaig plegar? Pel treball fraccional que s’hi duu a terme, saltant-se les decisions col·lectives. I concretament perquè algunes persones que havien estat “companys” han conspirat constantment des fa més de dos anys per desplaçar en Carles Sastre a la Intersindical-CSC. Posteriorment des del “partit” es va “expulsar” l’Aina, per mantenir diferències en la línia sindical al si de la I-CSC (sense fer soroll, amb una nova intriga, fet que la militància ni coneix). Excloure una persona de la seva vàlua i fermesa palesa una deriva sectària i mesquina.” No perdono la conspiració i la deslleialtat d’aquella maniobra. Però tot això tindré ocasió d’explicar-ho en un altre escrit.

Des de l’estructura de comandament del sindicat s’ha perseguit companys i companyes, s’ha impedit exercir la veu i vot, s’han posat tots els obstacles possibles al creixement i implantació de la Intersindical-CSC. L’afany de control ha determinat el dia a dia des de fa dos anys.

En demano la dimissió perquè no perdono l’assetjament de companyes i companys a través d’una burocràcia creada exprés per a les purgues, el control ferri i el benefici de quatre privilegiats que ni tan sols passen comptes davant l’afiliació. En demano la dimissió perquè, en el cas d’en Jordi Céspedes (sindicalista i delegat per Sanitat), han dilapidat els estalvis del sindicat per demandar-lo judicialment per “atemptat a l’honor”, per unes piulades emmarcades en la crítica sindical a Twitter. I perquè per fer això van contractar un advocat de Madrid que exigia a la defensa d’en Jordi que respongués les comunicacions en espanyol i que el judici se celebrés en aquesta llengua, a Barcelona. Només per això ja haurien de ser expulsats. I perquè per assetjar-lo i intimidar-lo han fet servir “informes” sobre la seva presumpta activitat a la xarxa que semblen elaborats pel “Tácito” de la Guàrdia Civil.

En demano l’expulsió per les actituds “de desacreditació, menysteniment i desconfiança” i “abús de poder” de manera reiterada per part de la direcció del sindicat, fets que van denunciar el Secretariat d’Educació el passat mes de febrer, quan va dimitir en bloc davant el boicot persistent.

El març passat vaig escriure un article sobre el Congrés de la Federació de Serveis Públics (FSP) de la Intersindical-CSC, en què es va impedir votar els afiliats amb argúcies de reglaments inventats ad hoc per assegurar-se’n el control. Un Congrés sense garanties democràtiques com l’accés al cens, la manca d’interventors i un llarg seguit d’irregularitats. Per això també en demano la dimissió, per atemptar contra la democràcia i contra els Estatuts del sindicat, que estableixen que els afiliats tenen el dret a vot.

Un sindicat independentista no ha d’alimentar intercanvis de cromos ni ventres agraïts. La seva funció ha de ser, urgentment, estar al costat dels treballadors i dels seus interessos de classe. Amb un panorama d’encariment de la benzina, llum, alimentació, habitatge, quan s’agreugen dia a dia les condicions socials, no es pot fer el trist paper que s’està fent. No es pot cometre el crim d’enfonsar l’esperança sindical d’aquest país com s’ha fet.

Quan presencies o vius una injustícia no pots mirar cap a una altra banda. Aquest principi formava part de l’ADN de l’independentisme català. I em sembla que molts ho recordaran.

En positiu, encara queda un bon gruix de bons companys a la Intersindical-CSC, i a Poble Lliure, amb les conviccions, ètica, i un quefer íntegres, dones i homes en qui pots confiar per bastir un projecte comú. I que continuen treballant. I en som molts més dels que ells volen i diuen.

[Publicat a Llibertat.cat el 17/05/2022]

Vaig tenir l’ocasió fa pocs dies de participar en la presentació del llibre Des de dins de mi. Lluís M. Xirinacs Damians. Autobiografia (1932-1955), una autobiografia dels primers anys d’infància i joventut de Lluís Maria Xirinacs escrita a la presó l’any 1975. L’acte de presentació es va fer al Centre Moral i Instructiu de Gràcia, que jo havia sovintejat de petit perquè vivia al mateix carrer, Ros de Olano, que curiosament en els anys de la República es va batejar com carrer de Manuel Gonzàlez Alba.

Gràcia i aquells carrers eren un topos menestral, de veïnatge i catalanisme, tal i com els descrivia Xirinacs en parlar de l’Oratori de Sant Felip Neri i dels felipons del carrer del Sol (el “Montserrat en petit”). També el carrer Pere Serafí, on tenia una part de família, i el mateix Centre Moral, on participà en nombroses activitats quan era un noi.

Vuitanta anys després de la descripció de Xirinacs, Gràcia i aquells carrers són tota una altra cosa. Però per a mi sempre seran els carrers de Xirinacs, i més després d’haver llegit l’autobiografia Des de dins de mi. Per la coincidència d’haver compartit aquells carrers i perquè una persona molt pròxima a en Xirinacs, la Núria Roig, de la Fundació Randa-Xirinacs, va ser la meva professora de català quan feia l’EGB a Gràcia.

Des de dins de mi exposa moltes dimensions del nen/jove Xirinacs: fou un lector voraç (devorava Folch i Torres i els Patufet, clàssics, llibres prohibits dels prestatges familiars, un Juli Verne que li va obrir la ment a totes les extensions de la ciència i de la ficció….). Uns detalls de la vida d’infant desplegats amb absoluta sinceritat, com quan confessa que de petit, en els anys de les exaltacions bèl·liques de II Guerra Mundial, també va sentir una passatgera l’atracció per la cultura de la guerra i el militarisme, pels mapes… O quan explica les penúries de la fam i del feixisme, la renúncia a l’esport i la virilitat imperant, el control del físic, les dificultats familiars, les pulsions reprimides, l’arbre prohibit i la curiositat per la sexualitat.

En aquest relat de vida, Xirinacs planteja reflexions com la idea que no és bo “un nen polititzat massa d’hora”, perquè malmet una formació i unes conviccions que es poden dissoldre en el desencant: “És ridícul un infant massa crític, com un adult massa romàntic.”

Des de dins de mi bascula en una estructura teixida en el desdoblament dels dos Xirinacs primerencs, l’àngel de l’instint / el diable de l’enginy… que mantenen tensió i contradicció, i una conciliació dialèctica a través de reflexions sobre el bé i el mal, la ciència, la religió, la condició humana, la cultura… I en què deixa palès una atracció i vocació precoç per la figura de l’ermità i la renúncia al món terrenal.

L’adolescent Xirinacs es construeix des de l’enciclopedisme i des de la mística, i des de la conciliació de les contradiccions. Un enciclopedisme, les àmplies lectures, el coneixement de “L’arbre prohibit del bé del mal”, que elabora durant els anys de seminarista i que enllaçarà amb el Globàlium, que va començar a desplegar de ben jove, tal i com podem llegir a l’autobiografia. Elaborava fitxes de lectures, anotacions, reflexions. La bastida del seu model filosòfic es comença a aixecar durant els anys de la primera adolescència.

Una gran part de l’autobiografia transcorre al llarg dels vuit anys d’estudis als Escolapis per arribar a ser sacerdot. Passà pel Calassanciat d’Alella, pel noviciat a Moià i tres anys més a Iratxe, i posteriorment pel seminari d’Albelda, a la Rioja, on va viure una interessant experiència que va forjar les seves conviccions. Allà desenvolupà la crítica del model educatiu existent, de l’ortodòxia, l’actitud rebel davant l’autoritat, la importància d’una experiència singular de pensament i d’autoorganització, la complicitat de la comunitat dels seminaristes, i sobretot l’exploració del coneixement més ampli en uns anys d’obscurantisme: física quàntica, psicologia, filosofia, termodinàmica, teologia avançada…

El sentit de comunitat, la demòtica, la mística, l’actitud de desobediència i d’enfrontament amb el poder i el seu Globàlium van tenir un assaig prematur en l’adolescència i joventut de Xirinacs. L’itinerari i la praxi dels anys de seminarista, en què posà a la pràctica l’esperit de rebel·lia, d’autoconeixement i el desplegament d’un model de pensament creatiu i crític, són l’escola de formació del Xirinacs activista posterior, el de les vagues i de fam i de l’Assemblea de Catalunya. Una experiència que podem dir que enllaça amb l’Assemblea Nacional Catalana i la lluita no-violenta dels CDR, o amb uns intents previs dels anys noranta com l’Assemblea per l’Autodeterminació (AUA/AUP).

Aquesta autobiografia permet entendre el Xirinacs de dècades endavant: les llargues vagues de fam, els judicis i empresonaments, el suport als represaliats del Procés de Burgos, la  lluita per l’amnistia, l’acompanyament de Manuel Viusà per evitar-ne l’extradició el 1979, etc. I la defensa de la llengua.

En una seva detenció el 1971, es negà a parlar en cap altra llengua que no fos la catalana, fet pel qual fou confinat a presó a Zamora, on inicià la seva tercera vaga de fam.  Dolors Marin, investigadora de la Fundació Randa,  explica en un article que en els judicis orals només responia en català i només signava si els papers que li presentaven eren en català. Alguns representants actuals n’haurien de prendre nota. I exemple.

[Publicat a Llibertat.cat el 17/5/2022]

Publicat a Llibertat.cat

En converses personals sempre m’he referit a la idea que, en el passat, el paper dels representats dels treballadors, els antics sindicalistes de finals del XIX i de principis del XX, acomplien dues funciones complementàries en el combat ètic per l’emancipació social: per una banda plantaven cara davant la patronal, amb el cop de puny o les pistoles sobre la taula de negociació, si s’esqueia; però per una altra exercien l’autoritat moral en el treball diari a les fàbriques o obradors: advertien els qui esquivaven i defugien la feina, i els recordaven que l’havien de fer com els seus companys i no carregar-los la seva. Que no era ni just ni honest deixar-la per als altres quan s’hi estava prou capacitat. En definitiva, feien de guardians contra els escaquejats.

Es tracta d’una imatge molt distant de la contemporània, quan tant al treball com a l’associació sindical abunden el recurs reivindicatiu en el col·lectiu però en què preval la queixa, la reclamació i l’atenció de serveis en l’individual. Un parany que té com a origen la voracitat alienadora de la societat de consum i, més concretament els Pactes de la Moncloa. Un parany que hauríem de combatre.

Tothom sap que la distribució del treball en la nostra realitat quotidiana no és sempre honesta, que algunes persones evadeixen la seva responsabilitat, no com a resposta a l’explotació sinó com a tècnica de profit particular. Que uns carden la llana i uns altres s’emporten la fama. I que hi ha sous desorbitats per a treballs absurds i despreocupats mentre una gran part del salariat sua la cansalada amb unes minses retribucions. És la lluita de classes, és clar, que aquells vells sindicalistes subdividirien encara entre “la classe de persones.”

Escric aquestes reflexions després de la lectura del fantàstic treball de Manuel Vicente, el llibre Rafael Farga Pellicer (1844-1890). Forjador de l’anarquisme català, editat fa uns mesos per Lo Diable Gros. Es tracta d’un estudi biogràfic del tipògraf, pioner del sindicalisme català i impulsor de la Internacional a Catalunya. Una figura poc coneguda i poc divulgada, a diferència, per exemple, de Francesc Layret, o fins i tot Anselmo Lorenzo, a qui se li ha atribuït l’ascendència de la CNT.

El llibre, Rafael Farga Pellicer (1844-1890), reprodueix uns valuosos documents del sindicalisme i de la Internacional de l’època –escrits originalment en castellà o francès, que mostren el nivell de diglòssia existent- i exposa dades poc conegudes com, per exemple, el fet que durant els anys del trencament de la Internacional, amb majoria d’implantació Bakunista a Catalunya, el conegut patriarca del socialisme llibertari Anselmo Lorenzo restà dubitatiu durant uns anys en l’òrbita del corrent marxista de la Internacional, molt minoritari a Catalunya.

S’hi descriu molt bé l’evolució del sindicalisme i del socialisme del XIX a través de Rafael Farga, actiu membre de l’Ateneu Obrer de la Classe Obrera i destacat republicà federal que, com molts altres treballadors contemporanis, van ingressar a la Internacional desenganyats per les limitacions del federalisme i admirats per la revolta de la Commune de París. També s’hi descriuen les dures condicions de persecució, prohibicions i repressió que patí l’associacionisme obrer. O les conseqüències de les accions violentes de l’anarquisme de la propaganda pel fet, que van produir el desballestament de l’anarquisme col·lectivista i de l’associacionisme obrer com a conseqüència de la repressió. I, és clar, el conjunt de congressos, viatges, manifestos i una munió de periòdics d’agitació en què, quasi sempre sense signar, escrivia Farga Pellicer.

S’hi expliquen detalls molt interessants, com la gran amistat que va mantenir amb Mikhaïl Bakunin, qui delegà tota la responsabilitat a Farga en el desplegament de la Internacional a l’Estat espanyol (a la “Regió espanyola”, en nomenclatura de l’època). Una vincle i una estreta relació afavorida per la melomania d’ambdós dirigents de la Internacional: Rafael Farga Pellicer, un treballador manual d’una àmplia cultura, no es perdia les òperes al Liceu, a les quals assistia setmanalment des del galliner.

Un altre detall o anècdota interessant que s’hi descriu és el fet que Bakunin, que ja havia visitat Barcelona, tenia a Sant Gervasi una casa preparada per Farga Pellicer i el seu entorn per passar els seus darrers anys de vida, amb identitat falsa, després que s’hi agreugés el seu estat de salut.

El llibre conté un apèndix amb documents biogràfics o parlaments del sindicalista biografiat. Les seves intervencions o escrits són doctrinaris, amb els llocs comuns de l’anarquisme vuitcentista (la Religió, la propietat, l’Estat, l’emancipació, la ciència, etc.), però també amb recurrents apel·lacions als drets i els deures dels treballadors, allò que apuntava al començament. L’ètica del treball i del sindicalisme. En reprodueixo un fragment –traduït al català- corresponent a un prospecte que anunciava La Federación, Òrgan del Consell Federal de Societats Obreres de Barcelona, del qual fou el director i redactor:

Gran és la missió del nostre periòdic.

En ell sostindrem, acomplint el seu objecte, que el TREBALL ha de ser una llei precisa de vida, per la qual cosa NINGÚ TÉ DRET A EVADIR-SE DEL TREBALL. Només hi haurà ordre, llei i llibertat quan el treball estigui basat en aquests principis; ja que la mala organització del treball és el germen del malestar social.

Avui, tal com ahir, s’esdevé que el qui més edifica, qui més teixeix, qui més conrea… és el pitjor allotjat, el més mal vestit, el pitjor alimentat… Ni els millors i més abundants fruits del treball són per al treballador… El més pobre és qui més treballa.

[Publicat a Llibertat.cat el 26/3/2013]

L’afirmació que el projecte del Centre Direccional és un projecte franquista no és un acte de demagògia.

Ara el projecte del Centre Direccional-Parc Alba (rebatejat per distreure els despistats) torna a plantejar-se com una agressió a Cerdanyola del Vallès, després de superar algunes anul·lacions dels plans urbanístics, amb irregularitats continuades, i d’haver superat la crisi immobiliària, que va fer pensar a tothom que aquest projecte havia quedat tocat de mort.

Però l’oportunitat fa el lladre, o com es diu tan sovint als mitjans del règim: és un bon moment per als emprenedors. I el projecte del Centre Direccional-Parc Alba ha renascut de les cendres com l’au fènix, o encara més, ha renascut entre les deixalles dels abocadors. Perquè a banda de presentar-se com la joia de la corona, comparable al 22@, el Centre Direccional promet grans negocis lucratius, que per ara ja han hipotecat l’Ajuntament de Cerdanyola amb el Consorci en una aventura temerària.

La història ve de lluny: el projecte del Centre Direccional a Cerdanyola ja estava configurat l’any 1969. Només cal que consulteu les hemeroteques de l’època. En aquells anys es va dissenyar, seguint el suposat model del centre urbà de La Défense, que es troba a pocs quilòmetres de París, la urbanització que es pretén bastir a la Plana del Castell, i que havia d’acollir aleshores 80.000 habitants i 72.0000 places de pàrquing, segons la premsa de l’època. Durant els darrers anys van reduir aquests nombres faraònics, però el projecte que van dissenyar els tècnics del franquisme persevera en els seus objectius.

Durant els primers anys setanta ja es van realitzar les primeres gestions, i el 1977 es va dur a terme l’expropiació dels terrenys de la Plana del Castell, pagats a 14 pessetes per pam en qualitat de “premio de afección” (sic) segons una Ley de expropiaciones forzosas. Per sort, alguns conflictes com ara entre la Corporació Metropolitana i el Ministerio, en plena Transició, i les irregularitats del consorci que es va saltar els tràmits de l’ordenació, van aturar aquesta amenaça durant un temps. També alguns escàndols econòmics com el de TABASA, empresa de la qual era també accionista Banca Catalana i que havia de foradar Collserola per fer-hi uns túnels amb peatges. Com trenta anys després, el projecte dels nous túnels que tenen els ulls posat a Collserola continua íntimament lligat a la urbanització de la Plana de Castell.

 El model de desenvolupament urbà franquista va perviure perquè els gestors polítics dels darrers anys a Catalunya ja hi compartien interessos i responsabilitats durant la Dictadura feixista. No hi va haver ruptura democràtica i els negocis van continuar sent els mateixos a mans dels de sempre: companys de negocis dels alcaldes franquistes Joaquim Viola i Josep M. Porcioles, com els noms clau per a la Transición Jordi Pujol, Miquel Roca i Junyent, Narcís Serra o Pasqual Margall. I altres personatges més grisos, que van passar de “progres” amb pedigrí a l’entorn de l’Assemblea de Catalunya a responsables de la destrucció del nostre futur. Tal és el cas de Miquel Sodupe, antic director i ideòleg del Consorci del Centre Direccional-Parc Alba, i posteriorment Coordinador de planejament director i territorial en Área Metropolitana de Barcelona (MMAMB).