Res no s’acaba i tot comença

La fe que bull no té captura i no es fa el pa sense el llevat:

Arxiu de la categoria: Articles a Llibertat.cat

Diàleg, poder… i interessos

0
Publicat el 6 de gener de 2022

Aquells conceptes que tant s’invoquen, sovint amb un sentit interessat i desfigurat. La idea del diàleg, ja ho sabem, és molt recurrent en boca del poder, des dels diferents entramats del poder, del més quotidià al més alt. És molt freqüent plantejar el diàleg, un diàleg sense sortides, sense concessions ni cap mena d’alteritat o empatia. Ho veiem cada dia en les declaracions de polítics, representants, periodistes, persones doctes, científics, empresaris…

Aigualir o anul·lar el diàleg és el recurs més habitual per qui ostenta i exhibeix el poder, o una potestat o una raquítica parcel·la de domini. El règims més autoritaris el suprimeixen directament, i en el dia a dia de les democràcies occidentals ja hem vist que es tracta d’un terme i d’una idea buida, que poc s’exercita i que en qualsevol cas es canalitza per viaranys laberíntics i monopolitzats per tal que no portin enlloc. Pensem, per exemple, en l’actual “diàleg social” entre l’Estat, les patronals i els grans sindicats del qual sentim a parlar tant a la TV, i fins on ens ha portat.

En el meu parer, han quedat molt lluny la capacitat d’escoltar, de dialogar i de reflexionar, i d’empatitzar, és clar, que van guiar el progrés del pensament i de l’acció durant dècades de transformació i avenços. Ho podem atribuir a l’individualisme, al consumisme, als nous mitjans de comunicació i oci, o senzillament al fet que qui s’aferra al poder, individus i castes, no els convé gens que s’exerciti el debat, la reflexió o l’empatia. Comptat i debatut, no volen repartir el poder. Un poder de panxes agraïdes i temoroses que la situació i el seu estatus canviï.

En definitiva, diàleg i poder (i repeteixo, del poder dels estats al poder més raquític i quotidià) resten repel·lits en un xoc d’interessos. És la forma més objectiva –i materialista- que se m’acut per descriure aquestes col·lisions freqüents i quotidianes. I com ja havia escrit anteriorment, és obvi que existeixen interessos en clau col·lectiva de tot tipus i, per una altra banda, interessos mesquins, rastrers i foscos. Interessos que poden ser fonamentalment materials i interessos activats per la complexitat psicològica… de conviccions i de solidaritat, però també de confort mental, de temor al conflicte, ego, inseguretat i un llarg etcètera.

Tot això també ens ho hem de fer mirar de cara endins. On ha quedat el diàleg amb Madrid invocat pels encantadors de serps? Qui decideix renunciar a una estratègia ofensiva i per quin motiu? On s’ha desat el poder popular conjurat per baladrers o moderats i reduït al parlamentarisme? Qui decideix què en cada organització? Hi ha realment decisions col·lectives i fruit del debat i de la reflexió?

No avançarem si no desemmascarem l’entrellat de sofismes i d’interessos mesquins que ens paralitzen. Cal un combat d’acció i d’idees que neixin del diàleg, la reflexió, l’empatia i la presa de decisions. Només això ens farà forts. Tota la resta, diàlegs entre sords i pugnes de poder al país de Lil·liput.

 

[Publicat a Llibertat.cat]

Contra la impostura sindical: Rafael Farga Pellicer

0

Publicat a Llibertat.cat

En converses personals sempre m’he referit a la idea que, en el passat, el paper dels representats dels treballadors, els antics sindicalistes de finals del XIX i de principis del XX, acomplien dues funciones complementàries en el combat ètic per l’emancipació social: per una banda plantaven cara davant la patronal, amb el cop de puny o les pistoles sobre la taula de negociació, si s’esqueia; però per una altra exercien l’autoritat moral en el treball diari a les fàbriques o obradors: advertien els qui esquivaven i defugien la feina, i els recordaven que l’havien de fer com els seus companys i no carregar-los la seva. Que no era ni just ni honest deixar-la per als altres quan s’hi estava prou capacitat. En definitiva, feien de guardians contra els escaquejats.

Es tracta d’una imatge molt distant de la contemporània, quan tant al treball com a l’associació sindical abunden el recurs reivindicatiu en el col·lectiu però en què preval la queixa, la reclamació i l’atenció de serveis en l’individual. Un parany que té com a origen la voracitat alienadora de la societat de consum i, més concretament els Pactes de la Moncloa. Un parany que hauríem de combatre.

Tothom sap que la distribució del treball en la nostra realitat quotidiana no és sempre honesta, que algunes persones evadeixen la seva responsabilitat, no com a resposta a l’explotació sinó com a tècnica de profit particular. Que uns carden la llana i uns altres s’emporten la fama. I que hi ha sous desorbitats per a treballs absurds i despreocupats mentre una gran part del salariat sua la cansalada amb unes minses retribucions. És la lluita de classes, és clar, que aquells vells sindicalistes subdividirien encara entre “la classe de persones.”

Escric aquestes reflexions després de la lectura del fantàstic treball de Manuel Vicente, el llibre Rafael Farga Pellicer (1844-1890). Forjador de l’anarquisme català, editat fa uns mesos per Lo Diable Gros. Es tracta d’un estudi biogràfic del tipògraf, pioner del sindicalisme català i impulsor de la Internacional a Catalunya. Una figura poc coneguda i poc divulgada, a diferència, per exemple, de Francesc Layret, o fins i tot Anselmo Lorenzo, a qui se li ha atribuït l’ascendència de la CNT.

El llibre, Rafael Farga Pellicer (1844-1890), reprodueix uns valuosos documents del sindicalisme i de la Internacional de l’època –escrits originalment en castellà o francès, que mostren el nivell de diglòssia existent- i exposa dades poc conegudes com, per exemple, el fet que durant els anys del trencament de la Internacional, amb majoria d’implantació Bakunista a Catalunya, el conegut patriarca del socialisme llibertari Anselmo Lorenzo restà dubitatiu durant uns anys en l’òrbita del corrent marxista de la Internacional, molt minoritari a Catalunya.

S’hi descriu molt bé l’evolució del sindicalisme i del socialisme del XIX a través de Rafael Farga, actiu membre de l’Ateneu Obrer de la Classe Obrera i destacat republicà federal que, com molts altres treballadors contemporanis, van ingressar a la Internacional desenganyats per les limitacions del federalisme i admirats per la revolta de la Commune de París. També s’hi descriuen les dures condicions de persecució, prohibicions i repressió que patí l’associacionisme obrer. O les conseqüències de les accions violentes de l’anarquisme de la propaganda pel fet, que van produir el desballestament de l’anarquisme col·lectivista i de l’associacionisme obrer com a conseqüència de la repressió. I, és clar, el conjunt de congressos, viatges, manifestos i una munió de periòdics d’agitació en què, quasi sempre sense signar, escrivia Farga Pellicer.

S’hi expliquen detalls molt interessants, com la gran amistat que va mantenir amb Mikhaïl Bakunin, qui delegà tota la responsabilitat a Farga en el desplegament de la Internacional a l’Estat espanyol (a la “Regió espanyola”, en nomenclatura de l’època). Una vincle i una estreta relació afavorida per la melomania d’ambdós dirigents de la Internacional: Rafael Farga Pellicer, un treballador manual d’una àmplia cultura, no es perdia les òperes al Liceu, a les quals assistia setmanalment des del galliner.

Un altre detall o anècdota interessant que s’hi descriu és el fet que Bakunin, que ja havia visitat Barcelona, tenia a Sant Gervasi una casa preparada per Farga Pellicer i el seu entorn per passar els seus darrers anys de vida, amb identitat falsa, després que s’hi agreugés el seu estat de salut.

El llibre conté un apèndix amb documents biogràfics o parlaments del sindicalista biografiat. Les seves intervencions o escrits són doctrinaris, amb els llocs comuns de l’anarquisme vuitcentista (la Religió, la propietat, l’Estat, l’emancipació, la ciència, etc.), però també amb recurrents apel·lacions als drets i els deures dels treballadors, allò que apuntava al començament. L’ètica del treball i del sindicalisme. En reprodueixo un fragment –traduït al català- corresponent a un prospecte que anunciava La Federación, Òrgan del Consell Federal de Societats Obreres de Barcelona, del qual fou el director i redactor:

Gran és la missió del nostre periòdic.

En ell sostindrem, acomplint el seu objecte, que el TREBALL ha de ser una llei precisa de vida, per la qual cosa NINGÚ TÉ DRET A EVADIR-SE DEL TREBALL. Només hi haurà ordre, llei i llibertat quan el treball estigui basat en aquests principis; ja que la mala organització del treball és el germen del malestar social.

Avui, tal com ahir, s’esdevé que el qui més edifica, qui més teixeix, qui més conrea… és el pitjor allotjat, el més mal vestit, el pitjor alimentat… Ni els millors i més abundants fruits del treball són per al treballador… El més pobre és qui més treballa.

 

L’Agustí ha passat per l’hospital: “un vell resistent de les tortures a Via Laietana”

0

[Publicat a Llibertat.cat el 3/4/2020]

A l'Agustí Barrera (Mataró, 1941), mataroní, barceloní, terrassenc i arenyenc, independentista militant des fa moltes dècades, químic i historiador...
A l’Agustí Barrera (Mataró, 1941), mataroní, barceloní, terrassenc i arenyenc, independentista militant des fa moltes dècades, químic i historiador…

Ja és casa des fa un dies, fent repòs. A l’Agustí Barrera (Mataró, 1941), mataroní, barceloní, terrassenc i arenyenc, independentista militant des fa moltes dècades, químic i historiador, el van ingressar a l’hospital fa una setmana i ha resistit el coronavirus.

Dilluns en Jordi, company de sindicat i també arenyenc, em reenviava un missatge amb la (mala i bona) notícia que es trobava a l’hospital. Amb aquests detalls que li transmetia la Núria, la seva dona: “Crec que serà un dels supervivents del maleït bitxo. És un vell resistent de les tortures de Via Laietana.” Ja fa tres dies que és a casa fent llit, i enviant emails amb informacions, bromes i reflexions.

Fa uns anys vaig escriure una ressenya per al seu llibre Inscrit en la memòria històrica, en què sostenia que l’Agustí era un espècimen escadusser en la militància independentista, perquè la seva trajectòria política és un autèntic fil roig de la història del nostre país. Perquè són molt poques les biografies de militants independentistes com la seva:  va iniciar la seva militància al FNC, patí la repressió (tortura i presó) per haver repartit propaganda sindical; després va participar en la creació del PSAN i anys després en el naixement i evolució del PSAN-Provisional i el sindicat COLL; i continuà a l’independentisme combatiu dels anys 80, passant per la CUP. Una experiència vital que connecta el separatisme del primers anys del S.XX amb l’independentisme actual. Un nexe que pren més força si tenim en compte que és fill d’un dels homes del grup independentista dels anys trenta Nosaltres Sols.

És “…un dels supervivents del maleït bitxo.” Supervivent dels anys de la dictadura, de la repressió, però també dels desenganys dels pactes i les renúncies, que així i tot s’ha mantingut al peu del canó. Ha tingut les coses clares, les ha dites més o menys asprament o desvergonyidament. I tot fa pensar que continuarà mantenint aquesta clarividència. Salut i llarga vida, camarada!!

P.D. He demanat que aparegui la seva foto, i no la de l’autor de l’article.

El Centre Direccional de Cerdanyola: la continuació del projecte franquista

0

[Publicat a Llibertat.cat el 26/3/2013]

L’afirmació que el projecte del Centre Direccional és un projecte franquista no és un acte de demagògia.

Ara el projecte del Centre Direccional-Parc Alba (rebatejat per distreure els despistats) torna a plantejar-se com una agressió a Cerdanyola del Vallès, després de superar algunes anul·lacions dels plans urbanístics, amb irregularitats continuades, i d’haver superat la crisi immobiliària, que va fer pensar a tothom que aquest projecte havia quedat tocat de mort.

Però l’oportunitat fa el lladre, o com es diu tan sovint als mitjans del règim: és un bon moment per als emprenedors. I el projecte del Centre Direccional-Parc Alba ha renascut de les cendres com l’au fènix, o encara més, ha renascut entre les deixalles dels abocadors. Perquè a banda de presentar-se com la joia de la corona, comparable al 22@, el Centre Direccional promet grans negocis lucratius, que per ara ja han hipotecat l’Ajuntament de Cerdanyola amb el Consorci en una aventura temerària.

La història ve de lluny: el projecte del Centre Direccional a Cerdanyola ja estava configurat l’any 1969. Només cal que consulteu les hemeroteques de l’època. En aquells anys es va dissenyar, seguint el suposat model del centre urbà de La Défense, que es troba a pocs quilòmetres de París, la urbanització que es pretén bastir a la Plana del Castell, i que havia d’acollir aleshores 80.000 habitants i 72.0000 places de pàrquing, segons la premsa de l’època. Durant els darrers anys van reduir aquests nombres faraònics, però el projecte que van dissenyar els tècnics del franquisme persevera en els seus objectius.

Durant els primers anys setanta ja es van realitzar les primeres gestions, i el 1977 es va dur a terme l’expropiació dels terrenys de la Plana del Castell, pagats a 14 pessetes per pam en qualitat de “premio de afección” (sic) segons una Ley de expropiaciones forzosas. Per sort, alguns conflictes com ara entre la Corporació Metropolitana i el Ministerio, en plena Transició, i les irregularitats del consorci que es va saltar els tràmits de l’ordenació, van aturar aquesta amenaça durant un temps. També alguns escàndols econòmics com el de TABASA, empresa de la qual era també accionista Banca Catalana i que havia de foradar Collserola per fer-hi uns túnels amb peatges. Com trenta anys després, el projecte dels nous túnels que tenen els ulls posat a Collserola continua íntimament lligat a la urbanització de la Plana de Castell.

 El model de desenvolupament urbà franquista va perviure perquè els gestors polítics dels darrers anys a Catalunya ja hi compartien interessos i responsabilitats durant la Dictadura feixista. No hi va haver ruptura democràtica i els negocis van continuar sent els mateixos a mans dels de sempre: companys de negocis dels alcaldes franquistes Joaquim Viola i Josep M. Porcioles, com els noms clau per a la Transición Jordi Pujol, Miquel Roca i Junyent, Narcís Serra o Pasqual Margall. I altres personatges més grisos, que van passar de “progres” amb pedigrí a l’entorn de l’Assemblea de Catalunya a responsables de la destrucció del nostre futur. Tal és el cas de Miquel Sodupe, antic director i ideòleg del Consorci del Centre Direccional-Parc Alba, i posteriorment Coordinador de planejament director i territorial en Área Metropolitana de Barcelona (MMAMB).

Amatents davant les maniobres: la via catalana cap la independència no vol reis

0

[Publicat a Llibertat.cat el 2/6/2014]

Els darrers anys he escrit un parell d’articles sobre el que avui ha estat notícia: Es tractava d’escrits del 2010 i del 2012 sobre la mort, la mort en vida o l’abdicació del rei espanyol, i les maniobres que alguns sectors polítics articularan per tal de posar fre a la lluita independentista.

I aleshores apuntava que l’enemic ja comptava amb una important operació de recanvi, amb hereu i santificació: tant si fos per mort física com amb un abdicació calculada per aquests moments convulsos. Per aquest motiu deia ja aleshores que caldria que els independentistes calculéssim tots els escenaris possibles davant la mort/abdicació del borbó. Amb mort física o amb incapacitació, amb hereu, amb regència o amb Espanya Confederal coronada.

Ara repeteixo unes mateixes paraules que en aquells articles: cal estar amatents a les maniobres foralistes-federalistes-commonwealthianes, la idea de “Dos estats un rei” que avui ja han exposat des alguns tertulians i representants polítics.

Durant els darrers quatre anys diversos “prohoms” del sobiranisme i també alguns partits amb vocació botiflera han proposat que dissociem el projecte independentista dels consubstancials principis republicans. Oferia alguns exemples que actualment semblen més que superats, com el de l’article de López Tena “Monarquia o república? Independència!” aparegut el novembre del 2009, o el contingut en el mateix sentit al Petit manual il·lustrat sobre la independència publicat per la Revista Omnium núm.15 la tardor del 2010. Això, al cap i a la fi, és la vella reivindicació del pujolisme, la proposta de CiU durant trenta anys d’autonomisme claudicant: tornar al pacte foral anterior a 1714. I és clar, en el mateix sentit, el “federalisme” del país de les meravelles.

Altres propostes incrustades en el moviment popular per la independència són igualment perilloses i afavoreixen que la pressió independentista es pugui desinflar quan convingui, si els convé als mediadors institucionals catalans: un exemple és l’estirabot de Pere Pugès des de l’ANC, que va plantejar fa no massa temps que el referèndum sobre la independència de Catalunya s’hauria de realitzar l’Estat espanyol, obviant el subjecte polític de decisió en aquest procés: del poble català.

Que avui l’Assemblea no hagi convocat les concentracions a les ciutats catalanes per defensar la República catalana i la independència és un mal averany. Per contra, satisfà la rapidesa amb què ERC ha donat suport a la mobilització, i fins les paraules del President Artur Mas sobre la certesa i convenciment que es realitzarà la consulta del 9 de novembre.  Res no està escrit i tot està en moviment, però davant d’alguns gestos i maniobres millor armar-nos de prevencions davant del  pactisme desmobilitzador.

Amb l’abdicació programada (recordem la visita de Juan Carlos i les abraçades amb Artur Mas, i el no casual desembarcament de les furgonetes dels antiavalots de la policia espanyola) el recanvi es prepara des de l’estructuració de l’Estat, per tal que el projecte d’Espanya pugui perllongar-se uns anys més com a Destino en lo universal. Amb tota certesa, aprofitant el recanvi, ens intentaran fer empassar propostes confederals coronades, forals o de lliure associació a un regne que els catalans hem detestat històricament.

Com ens voldrien posar en aquest embolic de cordes? Davant l’augment de la consciència independentista i la necessitat de l’Estat de trobar una reestructuració per al fracassat model autonòmic i el desgast per les contradiccions socials i la corrupció política, tots podem imaginar-nos com podria quedar la cosa. Els catalans del Principat, de la Comunitat Autònoma de Catalunya (i és clar, també la resta del Països Catalans), podríem quedar subjectats al projecte espanyol a partir del model d’estat associat (2 estats 1 rei novell), pacte fiscal o Commonwealth a la catalana. Una fórmula que ja sabem que perpetuaria a casa nostra els mitjans de comunicació privats com Tele 5, la supremacia lingüística de l’espanyol, l’ocupació militar, el poder financer hispànic i un llarg etcètera de greuges que condemnen el nostre poble a la desaparició i l’espoli. I un Estat català independent no és això.  I segurament la primera pregunta del 9-N no és casual que ofereixi la sortida de l’”Estat” que mai s’ha concretat en què consistiria.

Tal i com vaig advertir en dues ocasions, cal que estiguem amatents, perquè la maniobra ja està teixida. Una part de la burgesia catalana que aquests darrers mesos es mostrava convençuda que la via cap a la independència és l’únic camí (perquè tampoc a aquesta classe social del país els donen una altra sortida) ara es podria desinflar davant el mercadeig de competències, transferències i obediències que ofereixi l’Espanya refundada del nou monarca.

Per això és molt important que l’independentisme real, el que planteja la Ruptura i les profundes conviccions republicanes i socials, estigui al capdavant del procés d’alliberament nacional. No podem deixar espai ni temps a les maniobres amb què es pretenen diluir aquests elements històricament lligats al poble català i a la lluita per la llibertat.

Dues cites sobre la unitat de l’EI

0

[Publicat a Llibertat.cat l’1/5/2011]

Acabo de llegir el llibre de la Patrícia Gabancho A la intempèrie. Una memòria cruel de la Transició catalana (1976-1978). El llibre és l’edició, comentada, de la breu memòria que l’autora va fer el 1978, després d’haver participat intensament durant dos anys en la lluita independentista. Gabancho va militar en un petit partit anomenat Esquerra Nacional.

El llibre dóna molt de si, perquè explica amb força cruesa tot un seguit de processos polítics interns de la Transició. Especialment, l’erosió de la unitat i els principis de l’antifranquisme per part dels partits parlamentaris, i també la incapacitat de l’independentisme d’esquerres d’unir-se amb una estratègia rupturista i fer-se un forat en la societat.

Moltes de les coses que explica són sorprenentment interessants de llegir des de la perspectiva actual. I m’he quedat amb dues cites que ressonen al debat que arrosseguem sobre l’estructuració de l’EI i el paper de la CUP dins el moviment.

Diu la Gabancho a la pàgina 158: «La futura conferència d’organitzacions independentistes era una excusa, perquè sabíem que calia un partit. Una coordinadora que englobés tothom només podia ser eficaç si hi havia un nucli ben travat que en portés la direcció. Però això, a les reunions generals, no es podia plantejar, perquè les diferències encara eren molt acusades».

La conferència que esmenta és la Conferència d’Organitzacions de l’Esquerra Independentista, celebrada el novembre de 1977 i en la qual van participar el PSAN, el PSAN-Provisional, el Moviment d’Unificació Marxista, Esquerra Nacional, Gent Nacionalista Independent, Comunistes Catalans Independents, Nova Falç, Esquerra Catalana de Treballadors i Socors Català. I el FNC, les JERC, el FAC i el Partit Federalista Europeu, com a observadors.

 La Conferència no va acabar de reeixir. El detonant va ser la discrepància en la defensa dels patriotes catalans processats pel Cas Bultó. Però segurament era difícil que reeixís perquè les “diferències acusades” eren una realitat. Hi havia plantejaments divergents estratègics i tàctics, perquè es trobaven enmig d’importants processos, com la Constitució espanyola i els estatuts; sobre les aliances, perquè hi havia a l’horitzó les primeres eleccions municipals; sobre política sindical, perquè la militància independentista es repartia en diferents sindicats; o fins i tot sobre la conveniència d’usar la paraula “independentisme”.

L’altra cita que extrec del llibre és la intervenció d’en Jordi Arquer (1906-1981) en una reunió, i representa el contrapunt a aquest diagnòstic: «Coordinadora? Conferència? El que heu de fer és unir-vos tots, si és que voleu fer res de bo. Aquestes petites punyetetes que ara us fan discutir s’arreglen dins d’un partit. Oi que tots sou independentistes? Oi que tots sou d’esquerres? Doncs ja està, home» (p.159).

Jordi Arquer participava en reunions de grups de l’Esquerra Independentista de llavors. Abans del franquisme havia estat un dels impulsors del BOC i del POUM, sempre amb una sensibilitat independentista i defensora dels Països Catalans. En tornar de l’exili va participar en algunes plataformes independentistes, com la Conferència o la creació dels Col·lectius d’Obrers en Lluita (COLL). Com acostuma a passar amb la gent gran, expressa la seva opinió de manera directa i simple, sense meandres argumentatius ni eufemismes, i fins i tot amb el punt de cinisme propi de qui les ha vist de tots colors.

A l’Esquerra Independentista torna a parlar-se amb força de la unitat. El darrer en posar-la sobre la taula ha estat Endavant a través de les Resolucions de la seva VI Assemblea.

La unitat no és tan senzilla com planteja la cita de Jordi Arquer ni Patricia Gabancho amb la seva afirmació “una coordinadora que englobés tothom només podia ser eficaç si hi havia un nucli ben travat que en portés la direcció”. No sabem tampoc si en usar el terme “direcció”, Gabancho es volia referir al concepte de direcció política, perquè si és així, entenem la cosa tampoc no és senzilla, tal com ja van exposar fa dos anys A. Botran i A. Contell a l’article “Què volem dir quan parlem dedirecció política”, publicat al número 87 de La Veu de la Terra del Moviment de Defensa de la Terra.

La unitat és necessària i una qüestió prioritària és delimitar quines organitzacions calen per desplegar la línia d’Unitat Popular i quina és la seva tasca dins el moviment (qui fa què). A la meva manera de veure, el nostre moviment necessita un referent polític de masses (o “partit de masses” en llenguatge dels anys trenta), organitzacions sectorials i sobretot una única i forta organització marxista.

D’entrada, hem de partir del que tenim, que tot i ser insuficient és bastant. Així, per exemple, malgrat les seves mancances, disposem de diverses sectorials, com ara dues organitzacions juvenils en procés de confluència i un sindicat d’estudiants amb una implantació notable a les universitats dels Països Catalans.

I sobretot disposem d’una organització nacional, la CUP, que és el més que s’assembla a un referent de masses, ja que a més de presentar-se a les eleccions, dinamitza lluites populars i de fet s’ha convertit en l’organització d’enquadrament prioritari de la militància de l’EI que té més de 25 anys. A diferència de les organitzacions sectorials, la CUP es dirigeix al conjunt de les classes populars catalanes i hauria de sintetitzar en una alternativa política global (gairebé) totes les temàtiques. Per això, més enllà de la política institucional, dins d’aquesta organització s’han de dur a terme debats polítics de fons, entre d’altres raons perquè la CUP no només és el referent polític de masses de l’EI sinó també i sobretot de la Unitat Popular i enquadra, per tant, sectors ideològics diferenciats..

Tenint en compte això, les mancances de la CUP, especialment d’implantació territorial, no haurien de usades com un argument sofístic per qüestionar el que ja és una realitat realitat, sinó per esperonar el moviment a superar-les tot assumint el seu caràcter referencial.

I per acabar, totes les organitzacions de l’EI, incloent-hi la CUP, hem d’obrir un procés de confluència que no sigui “una excusa”, sinó que agafi el toro per les banyes. Cal un procés perquè és cert que hi ha diferències. Però no són “diferències acusades”. Sovint, aquestes diferències de plantejaments organitzatius, estratègics o tàctics no es pode tractar obertament. I, en canvi, les “petites punyetetes”, en forma de retrets, malentesos, supòsits o acusacions de dobles intencions, agafen una rellevància inapropiada. Esperem aprendre de la nostra història.

Com us deia, Fontanelles, Don Juan Carlos està fotut

0

[Publicat a Llibertat.cat el 27/7/2010]

Em vénen al cap els versos de l’obra bruta de Serafí Pitarra, Don Jaume el Conquistador. Per una situació actual, i de la qual no es parla als mitjans, el rumor i algunes dades indiquen que el borbó Juan Carlos fotut. En paraules de Pitarra, —Si em guardéssiu el secret… /us diré que està podrit. Cal prendre-s’ho amb humor. I riure’s del mort i de qui el vetlla. Més que una hipòtesi, una certesa, una inevitable llei de vida que, més enllà de l’alegria com a catalans, ens hauria de preparar per a un futur incert. Perquè el projecte d’Espanya, també moribund, intentarà regenerar-se amb el recanvi.

Muntaner   -Com us deia, Fontanelles,
el Rei Jaume està fotut.
El qui guia ens ha sigut
és ja un manso sense esquelles.
Fontanelles  -I vos que ho haveu sentit,
sabeu quin mal és aquest ?
Muntaner    -Si em guardéssiu el secret…
us diré que està podrit.

(…)

Fontanelles -I voleu dir que d’això
el rei podrit va quedar ?
Muntaner  -Tot seguit va començar
a inflamar-se-li un colló
i trobant-se els pantalons
un xic molls de per aquí sota
van veure que era la gota
que feien les purgacions.
I després s’ha sapigut
que aquell lladre punyetero
ja es feia dar pel trasero
pel seus esclaus, el molt brut !
Cony quin brut, cony quin brut,
Cony quin brut, cony quin brut.

El cas és que fa poques setmanes vaig anar a veure una versió al teatre del Don Jaume el Conqueridor, “peça  bruta” de Serafí Pitarra (Frederic Soler). Una obra que no té pèrdua, que no ha perdut el seu interès malgrat la distància del temps (fou escrita i representada en petit comitè, als tallers de l’època, vers el 1860). I que conserva la seva capacitat transgressora i una forta intenció paròdica. Al cap i a la fi Pitarra fa humor amb el rei més sagrat de la dinastia catalana. Altres autors de la Renaixença també van satiritzar i parodiar la monarquia. La nacional i l’espanyola.

La coincidència i les similituds amb la decadència personal i política del borbó són evidents, i que cadascú ho entengui com vulgui. I és clar, si som capaços de riure dels “nostres reis”, de barrejar l’escatologia amb la noblesa catalana, no estalviarem doncs, el sarcasme i la riallada amb la monarquia espanyola, ocupant, suplantadora, corrupta i decadent. Una tradició humorística que enllaça Pitarra amb el ‘Polònia’, i que sempre ha anat carregada de sentit polític.

 Que el borbó tingui els dies comptats és un fet. Després del qual ens haurem d’empassar dies de condol i de reportatges hagiogràfics. Molt pitjor que la victòria de la Roja i que la visita del Papa. Un fet que per a nosaltres serà, fet i fet, una celebració efímera. I més si tenim en compte que aquí no s’hi val allò de morta la cuca mort el verí o mort el gos morta la ràbia. L’enemic ja compta amb una important operació de recanvi, amb hereu i santificació: tant si hi ha mort física com si no. Per aquest motiu caldria que els independentistes calculéssim tots els escenaris possibles davant la mort del borbó. Amb mort física o amb incapacitació, amb hereu, amb regència o amb Espanya Confederal coronada.

Dit això, exposo unes breus reflexions relacionades amb la imminent defunció del borbó:

–    Justament ahir el monarca espanyol demanava els impossibles al seu Patró, a la Catedral de Santiago. I apel·lava com tantes vegades a la unitat d’Espanya, per algun motiu insegura, inestable, impossible. A l’acte l’acompanyava un altre condemnat: Manuel Fraga, en cadira de rodes. El borbó no es mantenia dempeus i va haver de ser subjectat per mantenir l’equilibri. Aquest cop per motius de salut. També a Compostel•la, dos dies abans, la policia espanyola aplanava el camí a cops de porra contra els joves independentistes gallecs de Briga. Les proves gràfiques de com es manté i com es construeix el projecte espanyol són més que evidents.

–    Els mitjans de comunicació a hores d’ara han parlat molt poc de la salut del borbó, i si ho han fet ha estat per l’escandalosa evidència i per les seves absències a actes oficials. Però cap dels mitjans ha insinuat la inevitable defunció del rei. Els opinadors habituals, malgrat que a l’estiu van mancats de notícies, no comenten ni la decadència ni la mort pròxima i segura de l’intocable. El tabú i la censura regnen als mitjans. Santa llibertat d’expressió.

–    En canvi, -quina casualitat la coincidència de les dates- televisió, diaris, ràdio i la claca de tots els opinadors han especulat l’impossible sobre la salut de Fidel Castro, que es troba a milers de quilòmetres de Barcelona, de València o de Mallorca. Amb motiu de l’aniversari i diada patriòtica de Cuba del 26-J els comentaristes polítics han buidat les seves glàndules salivals parlant de la salut de Castro, de la presidència del seu germà Raul, del futur de la Cuba socialista. Ni una línia sobre el “mort en vida” de sang blava.

–    Una altra cosa que em ballava pel cap és que cal que ens afanyem a recuperar la tradició d’anomenar “Can Felip” a les latrines, als vàters, i que preparem la benvinguda al recanvi. El terme ve de lluny. Joan Coromines va deixar escrit al Diccionari Etimològic de la Llengua Catalana (1) què representa aquest nom per als catalans.

–    Estiguem atents a les vel•leïtats monàrquiques que han insinuat alguns prohoms del sobiranisme i alguns partits amb vocació botiflera. El recanvi també es prepara des de l’estructuració de l’Estat, per tal que aquest estat podrit pugui perllongar-se uns anys més com a Destino en lo universal. Alerta amb les propostes confederals coronades, forals i de lliure associació a un regne que els catalans hem detestat històricament. Alguns pretenen donar-nos gat per llebre. Catalunya serà republicana o no serà!

– Quan es mori el borbó, després de desfilades militars i misses de bisbes, de dols mediàtics dignes de generalíssims, els frares agustins de l’Escorial vetllaran pel borbó al panteó reial durant dècades, al pudridero on descansen els reis espanyols. Un lloc envoltat de misteri per a un fet que no té cap secret: -Si em guardéssiu el secret…  us diré que està podrit.

 


NOTA: (1)  Sens dubte hi ha hagut també casos d’aplicació apel•lativa de l’avorrible nom de persona Felip: especialment recordat a totes les terres i països catalans, en els Ss. XVIII i XIX, com el nom del més gran enemic a la pàtria. És sabut que en el primer terç del nostre segle (certament encara més tard) era molt viu donar a la latrina el nom de Can Felip, i fins es mostraven les ganivetes fermades a la taula de les masies amb el nom d’aquell botxí del més sagrat. A la deformació de *selipes pogué contribuir, doncs, una obscura voluntat abominatòria dels menyspreats botiflers (que així els passés una màquina per damunt!); cosa paral•lela passaria a Ciutadella de Menorca (on l’horror als turcs havia estat més viu, amb massa raó, que enlloc més), quan canviaren tulipa turca en felipa turca: una abominació reemplaçant l’altra algunes generacions després. Felip donaria també nom, com a bon botxí, entre els busquerols de les suredes, a una mena de formiga grossa que degolla els rebaixins o formigues petites dels suros (Hostalric, BDC XIII, 116).

De l’autogestió a la subvenció

0

És una qüestió candent, per l’evidència i per l’increment dels casos: una part significativa de l’esquerra i de l’independentisme, i fins l’independentisme d’esquerres, viu de la política –de les seves estructures- i s’hi ha acomodat, i no arrisca res per no perdre el seu estatus. N’hi ha de tots els colors, però es distingeixen els que en èpoques no molts anteriors bramaven en nom de la puresa de l’autogestió i dels dogmes sacrificials. Ho hem llegit en piulades, ho hem sentit en converses, és un fet consumat.

El cas d’Ada Colau i el seu seguici és molt significatiu. Pensem, per exemple, en la poca crítica que exerceix l’univers “alternatiu” a la Barcelona ultracapitalista i de disseny. Tot té una explicació: subvenció, col·locació, publicitat institucional en mitjans “crítics” i anestèsia.

D’aquest fenomen de viure de la política i els perills de paràlisi que amaguen reprodueixo dos fragments pel seu interès, i perquè provenen de dos bregats independentistes de dues branques diferents del moviment, però que arriben a conclusions similars. Un avís als navegants des de veus autoritzades que porten anys tirant del carro.

Un és en Vicent Partal, que ja ha tractat aquesta qüestió en altres articles. En un editorial de finals d’agost advertia, referint-se a un altre article, que:

L’article d’Anna Gener, discutible com tots –com també és discutible aquest editorial, per exemple–, és valent i original perquè posa el dit en una nafra fins ara poc remarcada quan fem l’anàlisi d’això que passa: els interessos personals, patrimonials, d’aquesta massa de centenars de milers de militants i simpatitzants polítics, que no necessiten pensar en el seu futur perquè el paguem entre tots.

Carles Castellanos també ha advertit sobre aquesta problema. A “Governança i Ruptura, un binomi contraposat ben actual” definia una de les contrapartides amb què es troben les institucions i dels partits parlamentaris en la situació d’ocupació actual amb aquestes paraules:

La dinàmica interna dels partits, en un entorn de precarietat laboral, genera comportaments conservadors en sectors amplis de la seva militància que fan que la resultant sigui, en bona part, evitar la confrontació i defugir qualsevol mena de ruptura.

També Castellanos, a les seves memòries Reviure els fets, descriu com una forma de “desviació greu” en l’acció política:

“l’”institucionalisme, en la qual cau la militància dels partits que entenen la pròpia organització com un fi en ella mateixa (…) Els grups institucionalistes es converteixen en màquines d’obtenció de càrrecs institucionals i finalment, per molt que prediquin altres coses, abandonen els seus objectius per les llenties miserables d’uns beneficis materials.”

No és una dèria personal. Tothom té dret a millorar les seves condicions materials de vida i a sentir-se complagut i realitzat. Però no a càrrec dels altres i encara menys en un joc pervers de vendre fum en nom d’un patrimoni de lluita i de compromís. I això està passant. Disseccioneu aquell cas o aquell altre que conegueu. Quina evolució –o millor dit, retrocés- ha seguit en pocs anys, del discurs demagog a l’agència de col·locació gestionada des dels interessos dels partits en un taulell d’escacs en què les peces són entitats, sindicats, institucions o col·lectius subvencionats.

Podria exposar uns quants casos d’evolucions rocambolesques de joves revoltosos que van passar del dogma i el radicalisme verbal al plàcid confort de la vida subvencionada. D’oposar-se aferrissadament a la participació a les conteses electorals a viure dels cabals públics. Tenim un problema.

El més preocupant és tot allò que afecta el moviment independentista provinent d’una llarga trajectòria de lluita. I no perquè es donin casos de transvasament a partits més ordre. El més alarmant és que precisament dins d’aquest moviment (partits, col·lectius, “cooperatives”, etc.) s’incrusti la impostura d’aquestes dinàmiques, que no tenen cap defensa i que són èticament reprovables.

En la lluita independentista hi ha hagut molta gent, absents i supervivents, que han picat pedra durant moltes dècades o que s’hi han deixat la vida, literalment. I aquesta és la nostra fortalesa i la nostra dignitat. A aquestes alçades, després de l’1 d’Octubre de 2017, no podem capgirar aquestes fortaleses i dignitats de tantes dècades per acontentar uns ventres agraïts. Per molt que ens ho vulguin vendre com tacticisme, jugades mestres o plans secrets.

Il·legalitzacions a l’espanyola: d’Abdó Terrades a ANB

0

[Publicat a Llibertat.cat el 3/2/2008]

Tot llegint avui un article al diari Gara sobre una història paral·lela del partit independentista basc ANB i del PSOE m’han vingut al cap altres situacions de persecució política al nostre país. L’Estat espanyol ha estat històricament recurrent a l’hora de practicar il·legalitzacions, prohibicions i altres mecanisme antidemocràtics al marge de la seva pròpia legalitat, només amb l’objectiu d’eliminar del mapa qualsevol opció política o social emancipadora. L’article en qüestió, molt recomanable per als qui obliden la història, repassa els moments en què ANB i el PSOE van ser aliats, fins i tot el moment en què aquests dos partits signaven un document el 1974 “destinat a remarcar que el 1936 havia pres forma un front nacional liderat per Aguirre en què s’havia practicat la lluita armada contra la rebel·lió.”

Ramon Sola, a l’article “EL PSOE, contra su aliado de trincheras y gobiernos”, retrata perfectament quin és el tarannà d’un partit que ha dilapidat tots els seus principis polítics fundacionals.

La història ha fet una giragonsa i els qui es presentaven com aliats en la lluita contra el feixisme en pocs anys han esdevingut perseguidors dels seus companys de combat. Ara en diuen il·legalitzacions, legitimats des d’un pretext que recupera l’esperit de la Santa Inquisició. Però és clar que la cosa és més complexa que una simple traïció. Se n’ha escrit suficientment i qui vulgui informar-se sobre el viratge claudicant de moltes organitzacions de l’esquerra i del nacionalismes “perifèrics” té molta bibliografia al seu abast per treure’n les seves pròpies conclusions.

Una pel·lícula que coneixem molt bé les catalanes: en el nostre cas, la burgesia autòctona ha truncat repetidament tots els intents d’emancipació nacional i  social. Els cops d’Estat de Pavía, Miguel Primo de Rivera o de Franco (i podríem incloure-hi la darrera Restauració borbònica a la llista) posen de manifest de quina manera la classe dominant del país ha utilitzat reiteradament les classes populars per consolidar el seu poder, però posteriorment ha recorregut al socors de l’oligarquia centralista i al soroll de sabres per aturar qualsevol intent de ruptura de caràcter democràtic. Una història repetida fins que n’aprenguem.

Hi ha qui pensa, i ha estat el pensament predominant d’algunes civilitzacions i corrents filosòfics,  diguem-ne des d’una perspectiva pessimista, que la història de la humanitat és una repetició dels fets. Una suma de tornades de lluites entre les classes dominants i les classes oprimides, que només es resolen temporalment, condemnats a caminar a través d’aquest passeig cíclic. Una concepció cíclica de la història en què tot es repeteix com en el mite de Sísif. En canvi, els plantejament filosòfics del socialisme, especialment en el seu vessant més científic del marxisme, aquest l’avenç de la Humanitat i de la història camina amb un cert optimisme, ja que la història de la humanitat avança linealment, acumulant millores i progressos, i ens promet que algun dia s’esdevindrà que la Humanitat no haurà de preocupar-se per la fam, l’explotació, la dominació, les desigualtats o les guerres. És, en gran part, el substrat de la cultura judeocristiana que es va dipositar al corrents socialistes ja al segle XIX.

Al meu parer, totes dues concepcions contenen part de raó. És més, sembla que són perfectament conciliables. Com ho són totes les realitats oposades de les complexitats de la ment humana i de l’existència i de les persones i les col·lectivitats. Sigui com sigui, a través d’un moviment lineal o cíclic, la història reprodueix uns fets similars periòdicament. I, malgrat que podríem interpretar el nostre benestar relatiu com una conquesta parcial de les lluites per l’emancipació, la paradoxa és que milions de persones moren arreu del món de fam i de set, i resten encara més subjugades al domini dels poderosos. I la vida dels humans continua regint-se per una relació de dominació, explotació i  alienació de la majoria per part d’una minoria privilegiada.

Fa un parell d’anys vaig fer un article sobre la figura del del figuerenc Abdó Terrades (1812-1856). Aquest pare del republicanisme vuitcentista va tenir una vida d’aquelles de la qual se’n podria fer una pel·lícula de temàtica històrica, amb molt de suc. Membre de la Milicia Nacional, abd_terradescombaté els absolutistes des dels catorze anys; va pertànyer a societats secretes, com ara la que tenia per nom “Sociedad de los Derechos del Hombre” (1836); va col·laborar a la creació de les primeres societats obreres, l’Associació Mútua de Treballadors (1838); i va ser introductor de les idees socialistes a Catalunya, a partir de la seva relació amb Etienne Cabet, l’impulsor de la colònia Icària als Estats Units, que tenia com a objectiu «substituir el privilegi i la propietat individual, per la igualtat i el comunisme». Un projecte impulsat també per republicans com Narcís Monturiol, l’inventor del submarí, i Anselm Clavé, fundador dels cors que porten el seu nom.

Abdó Terrades va morir a Medina Sidonia el 1855, deportat pel general Zapatero –no és un lapsus!-, un governador militar anomenat “Tigre de Catalunya”, més conegut per bombardejar la ciutat de Barcelona i ordenar l’execució dels líders obrers. Eren els temps en què la Ronda d’En Tarrés, una mena de GAL a mans d’un confident expresidiari, assassinava republicans i obreristes. Terrades visqué una vida de persecucions, exilis i empresonaments, empaitat tothora pels Mossos d’Esquadra i processat per la justícia francesa i espanyola.

Però el que em va copsar més és llegir que Terrades, el primer alcalde republicà de l’Estat, va ser escollit en cinc ocasions alcalde de Figueres  entre els anys 1841 i 1854. I en cinc ocasions el seu nomenament democràtic va ser anul·lat, entre altres raons perquè es va negar a jurar fidelitat a la reina regent. Tan sols va aconseguir exercir com a càrrec electe tres dies seguits, i seguits d’una nova detenció.

Les il·legalitzacions dels partits vénen de lluny. Ara els tocarà a ANB i EHAK. Demà segurament als independentistes catalans. Ja hi trobaran alguna excusa.

 

Els altres exiliats (i refugiats) independentistes

0

[Publicat a Llibertat.cat el 25/2/2018]

Aquests dies es complien 20 anys de la mort a l’exili de Manuel Viusà. El pintor i  patriota català, que comptava amb condecoracions de la República de França per haver lluitat a la Resistència contra els ocupants alemanys, va morir sense poder trepitjar legalment la seva terra, després de dècades d’exili.

La seva filla recordava en un article recent que també es compleixen 40 anys de la nova persecució de Viusà, acusat d’haver organitzat el grup clandestí batejat com Exèrcit Popular Català. Patí un judici a París (1979) amb amenaça d’extradició, que la cort francesa va denegar i que suposà una bufetada per al Regne d’Espanya.

El seu exili es va allargar, doncs, després de dècades a París o bé refugiat a la Catalunya Nord durant els anys quaranta, per la seva militància al FNC. És a dir, des de l’ocupació feixista (després de ser tancat al camp de concentració de Valladolid per negar-se a servir a l’exèrcit espanyol), Viusà va viure clandestinament o a l’exili -des de 1948-, i fins la seva mort el 1998 (residint a París, però també a Andorra, Veneçuela o a la Catalunya Nord). Per a vergonya col·lectiva d’aquest país, que ni tan sols ha conegut i reconegut aquest lluitador independentista mort en el gairebé oblit i exili (el 1998!). Conèixer la vida i tribulacions de Viusà (i de la inseparable companya Gertrudis Galí) implica entendre les renúncies i dignitats silenciades en la lluita antifranquista i durant l’anomenada Transició.

La llista d’exiliats i refugiats independentistes catalans durant les darreres cinc dècades és prou llarga. Algun dia se n’hauria de fer una investigació minuciosa sobre aquesta realitat oculta, amagada entre la desmemòria i la clandestinitat.

Els refugiats de l’independentisme contemporani (els perseguits residents al propi país, Catalunya Nord o Andorra) ja es van establir a poblacions catalanes sota administració francesa als primers anys setanta (militants del FAC, PSAN-Provisional, FNC, llibertaris…), i fins a finals dels anys noranta –amb les prescripcions de les causes judicials- un gruix important d’independentistes no van poder tornar a la Catalunya Sud legalment: Pere Bascompte, Aleix Renyé, Josep de Calassanç Serra, Berenguer Ballester, Joan Ridaura, Àlvar Valls… Altres tants van conèixer l’exili i posteriorment la presó a l’Estat espanyol (Carles Sastre, Tat Tarragó, Carles Benítez, Jaume Fernàndez, Jaume Martínez Vendrell…).  La llista és llarga, tot i que no es pot passar per alt els casos de Carles García Soler del FAC, establert a Perpinyà després de ser deportat i escapolir-se de l’illa de Yeu, després de la famosa “Fuga de Segòvia;” o de les temporades de refugi a la Catalunya Nord d’Oriol Soler Sugranyes, assassinat precisament en la fugida d’aquesta presó espanyola (1976).

A Bèlgica, per exemple, ja hi van existir exiliats independentistes vinculats al FAC durant els anys setanta. I un exili, menys conegut, és els dels militants d’EPOCA i del FNC establerts a Israel durant les dècades dels 70 als 90: entre els quals Josep Maria Renyé i Josep Lluís Pérez, que van ser acollits a un kibutz, gràcies al fet que en aquells anys no existia conveni d’extradició amb l’Estat espanyol.

Però el darrer exiliat independentista català, abans que Carles Puigdemont i el Govern republicà a l’exili s’establissin a Bèlgica, ha estat, segurament, en Carles Castellanos. Una fugida en iniciar-se l’anomenada Operació Garzón que el va portar al segon exili (un primer cop va refugiar-se a la Catalunya Nord, el 1975), obligat a recórrer diversos països europeus en busca d’un recer segur.

Recomano la lectura de les seves memòries, Reviure els dies, perquè hi explica les dificultats d’aquell exili (dies d’improvisacions i de solidaritat, però també d’insolidaritat, i dies en els quals en Carles no va ser l’únic independentista que es va escapolir de les urpes de la Guàrdia Civil i del jutge Baltasar Garzón).

Ara també convé recordar que durant dècades hi van haver “els altres exiliats”, dels quals es parlava molt poc als mitjans de comunicació; els que de forma discreta, clandestina i molt cauta intentaven sobreviure lluny de la seva terra. Sovint fent feines mal remunerades, vivint en condicions impensables, passant penúries, fred, i fins fam, i, és clar, carregats d’enyorança o abatiment

Reprodueixo uns fragments de Reviure els dies, en què explica el seu camí a l’exili, unes rutes que molts independentistes havien emprès dècades enrere:

 “Si a Brussel·les no hi havia sortida, calia tirar més amunt, prosseguir la fuga cap al nord. Passada la frontera del món llatí entràvem en un territori més hostil en què els nostres coneixements força més escassos de les llengües del món germànic, representaven una dificultat afegida (…).

Així fou com, després de múltiples angoixes, la Teresa i jo ens separàvem, a entrada de nit i a més de cinc-cents quilòmetres de París; ella es ficava en un tren envoltada de joves que parlaven llengües inintel.ligibles i jo em quedava sol en terra germànica tenint davant meu la tasca de buscar, en plena nit, un refugi incert.

El panorama no era afalagador: la nit anava estenent la seva negror fatídica i jo em trobava en un territori on no tan sols no em podria fer comprendre amb facilitat sinó que, per aquest mateix fet, seria rebut amb hostilitat. (…) Aquella manca d’intel.ligència i de bona comunicació em va empènyer a fugir sense tardança d’aquell país, i a una hora ben avançada, cap a les onze de la nit, vaig entrar a Escandinàvia. El pas de frontera de Dinamarca va ser de simple tràmit i em vaig trobar a Jutlàndia sense saber on anar. L’únic que se’m va acudir va ser de fer nit al cotxe, engegant els motors quan sentia un punt de fred. De matinada m’endinsava cap a aquelles noves terres. Després d’esmorzar en una barraca-menjadora força infecta, que tanmateix em va reestablir part de les forces perdudes i em va retornar un xic d’escalfor al meu cos enfredorit, vaig  travessar, no sense una certa emoció, un amplíssim pont que em portava a la llibertat.

No explicaré ara la meva estada a Escòcia, ni com hi vaig arribar des d’Escandinàvia, ni les experiències que allà lluny vaig endurar. És un període de la meva vida que deixo per a més endavant, no del tot segur de no haver-me de trobar en la necessitat d’haver de repetir en el futur la mateixa aventura.

Érem a principis de la dècada dels noranta. El gran xàfec de 1992 havia passat  i, com per un miracle, m’havia pogut escapar d’una presó certa. Una colla de companys i companyes independentistes hi restaven encara. Aquest fet té un caràcter simbòlic. La dècada dels noranta marca el començament d’una forta involució política, les primeres víctimes de la qual són els independentistes; aquesta involució s’orienta cap al feixisme espanyolista, en una línia que l’avanç posterior del PP en les estructures de poder no ha fet altra cosa que aprofundir.”

Les presons espanyoles contra els catalans: una estratègia criminal que ve de lluny

0

[Publicat a Llibertat.cat el 3/11/2017]

Les presons són en ple segle XXI, i més per als presos polítics dissidents, encara avui, un càstig i un acte continuat de venjança. I ho són de nou per als presos polítics catalans.

Els consellers catalans empresonats viuran durant un temps determinat no només la manca de llibertat, sinó un seguit de vulneracions quotidianes i, sobretot, el fet de viure com un ostatge en un lloc estrany, lluny del seu país (en aquest cas a 600 km dels seus domicilis).

La presó implica la privació de la intimitat: el control continuat (llegiu el Vigilar i castigar de Michel Foucaoult i el concepte de panòptic, que tot ho controla); la destrucció de l’entorn propi, sovint desfet literalment quan un carceller arrenca postals, roba papers o trenca algun objecte amb valor sentimental del pres; els comentaris humiliants o destructius d’alguns guàrdies; l’espionatge de les relacions socials del context; la violació de la correspondència –legalitzada en la normativa espanyola- i de les trucades telefòniques; i les limitacions o prohibició d’expressar-te en la pròpia llengua (el català en aquests casos) a les comunicacions telefòniques –restringides o negades-; les gravacions –l’espionatge- de les també limitades o vetades comunicacions amb les visites de familiars i amics, i fins dels advocats.

La presó per als presos polítics dissidents també juga amb el factor del terror, de fer sentir el pres nouvingut com víctima d’una jungla terrible en què serà devorat. Una llegenda molt allunyada de la realitat (malgrat que ha estat explotada per certa premsa amb una intenció morbosa i sàdica), perquè el pres polític acostuma a ser respectat i fins apreciat, entre altres raons perquè durant dècades ha comptat amb una força col·lectiva i coercitiva dins i fora les presons. I perquè el pres polític és sempre un suport intel·lectual i de manteniment dels principis ètics per a la resta de presos socials (els redacten recursos, hi mantenen les conviccions, els connecten amb els suports en defensa dels drets humans, etc.).

L’empresonament del reu perseguit per causes polítiques –i els socials- suprimeix els paisatges, el dinamisme social, les distàncies… i per aquest motiu presos amb llargs condemnes desenvolupen miopies i altres alteracions emocionals pròpies del captiveri en espais tancats, de murs i de cel·les.

La salut, l’alimentació, també es ressenteixen durant el confinament forçat: i no només per les malalties pròpies del món penitenciari, relacionades amb les addiccions o la marginació. La pèssima alimentació dels ranxos i dels monopolis dels economats –que tan sovint proporcionen excedents del mercat o caducats-, sovint les aigües de pous, i els diversos impediments per seguir tractaments mèdics adequats, delmen la salut del pres cada dia que passa.

L’accés a la informació, i a la cultura lliure, forma part d’aquesta estratègia de destrucció i venjança. Així com espien o endarrereixen les comunicacions (amb la gran excusa de la ‘seguretat’), també impedeixen l’accés a lectures determinades –censura de llibres i revistes-, i per descomptat a l’accés de la informació a la xarxa… i a la cultura, malgrat que existeixin uns plans penitenciaris de formació/reinserció de cara a la galeria. Un altre aspecte rellevant, en aquest cas, és la impossibilitat del pres polític català de veure TV o sentir ràdios en la seva llengua.

La presó és venjança i càstig per al pres polític. Només n’esperen la destrucció –la individual, la dels principis, i la col·lectiva- i la rendició. Ha estat així durant dècades, contra presos independentistes i altres presos revolucionaris. Ha estat així durant segles.

La nostra història nacional està marcada per les presons de la venjança i dels crims. L’exemple del final de Jaume d’Urgell, legítim hereu de la Corona d’Aragó després de la mort sense descendència de Martí I l’Humà, corona usurpada per Ferran d’Antequera –dinastia Castellana-, és un precedent llunyà de la dispersió penitenciària espanyola amb motivacions polítiques.

Jaume d’Urgell es revoltà, mantingué la resistència armada contra els Trastàmares i fou assetjat al seu castell de Balaguer, on acabà rendint-se el 31 d’octubre de 1413. Processat i condemnat, tots els seus béns foren confiscats i malvenuts, així com els de la família i la seva germana Elionor d’Urgell. Va ser empresonat durant 20 anys a diferents indrets de la península, a Castella, a Terol i finalment a la presó de Xàtiva, on va ser assassinat a mans dels infants fills de Ferran I, l’1 de juny de 1433.

El represaliats catalans han conegut presons i deportacions a les colònies espanyoles per motius polítics. Es podrien comptar a milers els deportats a les colònies del nord d’Àfrica, a les Filipines, a les Antilles… i milers els empresonats al territori o al llarg del Reino.

Però també podem enumerar moltes victòries dels catalans revolucionaris que van destruir odioses presons, centres d’extermini de demòcrates, republicans, obreristes o catalanistes. La destrucció de la Ciutadella, a mans de la Jamància el 1843 i dels barcelonins el 1868; del vaixell-presó Ponton (com era conegut el vapor Europa), incendiat i destruït pel revolucionaris en aquestes dates; la presó Vella o de Reina Amàlia, assaltada el 1931 i definitivament tancada, en una acció popular, el 19 de juliol de 1936.

L’odiada caserna-presó de Montjuïc va ser domesticada recentment, i la presó Model, un altre símbol de la repressió, va ser clausurada i l’edifici té els dies comptats tal i com el coneixíem.

Ara cal que, com aquests demòcrates, republicans i revolucionaris d’antany, destruïm la darrera presó per als catalans, presó de presons, i presó de pobles: Espanya.

Heribert Barrera: bon viatge pels guerrers

0
Heribert Barrera, amb Xirinacs i Gertrudis Galí, durant la vista per l'extradició de Manuel Viusà a París el 1979
Heribert Barrera, amb Xirinacs i Gertrudis Galí, durant la vista per l’extradició de Manuel Viusà a París el 1979

[Publicat a Llibertat.cat el 29/8/2011]

“Si fos el cas, armar-se el 1967 contra el franquisme no solament era justificat, sinó el deure de tot patriota”. Aquestes declaracions d’Heribert Barrera l’abril de 1979 estaven emmarcades en l’amenaça d’extradició i l’empresonament de Manuel Viusà, acusat de formar part d’una xarxa de resistència armada que es va batejar com a EPOCA.

Aquestes declaracions i moltes altres de l’històric polític republicà no van ser esbombades perquè, durant molts anys, no convenia al poder. Així i tot, Heribert Barrera va situar-se molts cops al capdavant per fer costat als represaliats, en defensa de les llibertats i dels valors democràtics del somni republicà escapçat pel feixisme.

Barrera no formava part de la jove estratègia independentista, i potser molts cops va caure de quatre grapes en alguns paranys de l’anomenada “Transición.” Però és innegable que, des dels seus principis polítics i ètic forjats en la guerra, l’exili i la dictadura va prendre decisions valentes, especialment relacionades amb l’àmbit antirepressiu, mentre altres personalitats de la política catalana negligien aquesta responsabilitat i giraven cua.

Convé molt recordar la fidelitat i l’enteresa d’Heribert Barrera en situacions com la prohibició dels principis republicans i del terme “republicà” durant els primers anys de la Transició. I davant la confecció de les diferents versions de l’anomenada llei “antiterrorista” durant els anys setanta i principi dels vuitanta, especialment durant els anys en què fou diputat al Congrés de Diputats espanyol (1977-1980). També va mostrar la seva solidaritat amb els nombrosos detinguts acusats de formar part de Terra Lliure el 1981, des del seu càrrec de President del Parlament de la Catalunya autònoma.

Una mostra d’aquesta solidaritat i valentia inqüestionables de Barrera envers aquells que lluitaven per la independència de la nació catalana la va oferir quan l’Estat espanyol amenaçava d’extraditar el lluitador independentista Manuel Viusà, exiliat durant dècades a l’Estat francès (des dels anys quaranta) i aleshores empresonat a petició de la justícia espanyola. Mentre Viusà esperava ser processat a la presó de La Santé, Barrera s’afegí a la campanya contra la seva extradició, i es va fer present al judici a París mostrant-hi el seu suport, junt a nombrosos artistes (Pere Calders, Antoni Tàpies, Xavier Guinovart) i l’incansable Lluís M. Xirinacs, en una campanya de mobilització portada a terme pels CSPC.

Barrera i Xirinacs es van retrobar de nou en la defensa dels represaliats independentistes. I aquest és el motiu pel qual redactem aquest article conjuntament. Lluís M. Xirinacs, junt amb altres persones significatives, formava part de la Comissió de Portaveus que representava els independentistes catalans represalitats i empresonats, una llista especialment nombrosa a partir de la ràtzia olímpica de 1992.

Aquella Comissió de Portaveus partia de la necessitat de fer front a les pressions que ERC mantenia sobre els presos perquè acceptessin la reinserció tal com l’entén l’Estat espanyol (article 57 bis B del codi penal: penediment personal, col.laboració, petició de perdó i delació de companys), i, per l’altre, calia trobar una solució a la situació dels represaliats, exiliats i presos independentistes en una nova conjuntura d’esgotament de l’estratègia armada de Terra Lliure.

Si bé Heribert Barrera mai va formar part de la Comissió de Portaveus, no podem deixar de recordar que gràcies a ell també es va aconseguir una solució política col.lectiva i digna per als represaliats independentistes. I ho va fer a contracorrent dels criteris de la direcció d’ERC (criteris polítics d’Àngel Colom i jurídics de Joan Ridao, que propugnaven la reinserció com única via de sortida). L’estiu de 1995, Heribert Barrera, junt amb la Isabel-Clara Simó, van demanar públicament la llibertat dels dos darrers presos independentistes detinguts durant l’estiu de 1992 –nosaltres dos-, en uns moments –caldrà recordar-ho algun dia- en què moltes altres persones ens van girar l’esquena o van mirar cap a un altra banda.

Es tractava d’un posicionament compromès, ja que la flama del moviment antirepressiu havia anat minvant i el moviment independentista es trobava desorientat i afeblit per la nova situació política. Amb les condemnes més altes de la història de l’independentisme català (Pep Musté ha estat l’independentista amb les condemnes més altes, i processat en quatre sumaris), aquestes van ser les úniques veus que es van atrevir a demanar la nostra llibertat, gràcies sobretot al treball i dinamització de la Comissió de Portaveus, els CSPC, els familiars i persones com en Josep Maria Terricabres que ens van fer costat fins l’últim moment.

Per això Heribert Barrera mereix el nostre record i el nostre respecte, més enllà de les diferències que ens allunyessin. Malgrat tots els paranys que no superés.

Els que han pres la circumstància d’aquelles o altres declaracions fora de lloc (en ocasions explotades fins treure-les dels marges) haurien d’intentar escarbar en la memòria d’aquest país. Hi trobaran moments de dignitat i de compromís.

 

Heribert Barrera, bonviatge pels guerrers
Pep Mustí i Joan Rocamora. Agost de 2011

L’ecomàfia i els residus

0
Mapa d’abocadors existents a Cerdanyola del Vallès

[Publicat a Llibertat.cat el 1/1/2011]

Fa tres anys la regió italiana de la Campània esclatava amb greus aldarulls i acumulació de deixalles als carrers de Nàpols. Una revolta i un conflicte que van posar de manifest que el problema de la gestió dels residus és una bomba de rellotgeria. Europa suma les seves contradiccions en la gestió de la seva riquesa i els seus recursos naturals: ens manca aigua, enverinem els aqüífers, cremem els nostres boscos i ens amunteguem en una muntanya de deixalles. Uns residus emmagatzemats a les entranyes de la nostra terra o enviats a països escarnits amb la fam i la dictadura.

Els fets de Nàpols van ser només un avís que venia de lluny i que s’ha tornat a repetir durant aquests anys. Al Vallès coneixem prou bé com funciona el negoci dels residus. Durant anys a Cerdanyola els abocadors tant pirates com formalment legalitzats han acollit tones de residus de provada toxicitat. A Itàlia l’olla va començar a fer bullició fa tres anys; a casa nostra no trigaran a sortir a la llum les conseqüències de tanta irresponsabilitat.

Durant anys els mèdia ens han informat amb unes esbiaixades notícies sobre els conflictes socials i polítics que desperten la gestió dels residus a Europa, com en cas de la Campània del 2008. En aquella ocasió, a Nàpols els veïns es van oposar a la reobertura d’un abocador clausurat el 1996 per la seva toxicitat, fet que va provocat enfrontaments amb la policia i l’acumulació de les deixalles pels carrers. L’OMS havia assegurat que els abocadors són la causa de l’alta estadística de càncers de diversa índole i altres malalties. Unes xifres escandaloses.

Altres notícies ens informaven que no és casualitat que aquesta regió italiana aculli gran part de les escorrialles del país. La gestió dels residus genera xifres desorbitades de beneficis. Un negoci que curiosament es troba a mans de la màfia local, que obté tants diners dels abocadors com de la droga, la prostitució o l’extorsió. Tal i com s’ha denunciat tantes vegades, la Camorra italiana s’ha lucrat milionàriament amb un negoci segur, comprant polítics, subornant periodistes, esgrimint els seus experts amb formació medioambiental, incrustant-se a l’administració per tal de perpetuar aquest negoci. Allí l’han batejat com l’”Operació rei Mides”, la reconversió dels mafiosos en ecomafiosos.

Als Països Catalans la gestió de residus i la concessió d’abocadors no està lluny d’aquesta ecomàfia a la italiana. Els favors i la vista grossa de l’Agència Catalana de Residus, en el cas del Principat, han estat reiterats i denunciats per nombrosos moviments populars locals i grups ecologistes. Al País Valencià, la gestió privada d’aquests abocadors tòxics a comarques com la Plana Alta, l’Alt Millars o el Baix Maestrat ha provocat nombroses protestes per l’amenaça que representen, obviades des del poder polític i poc comentades pels mèdia.

La mecànica d’aquest negoci és sempre similar: durant dècades els mateixos grups empresarials i financers responsables de l’extracció com argileres, amb concessions de dubtosa legalitat i afavorits pels governs de torn, són després els beneficiaris de la gestió d’aquests residus, soterrats en els grans forats a cel obert. Unes famílies empresarials que des dels temps del franquisme ha sabut sobreviure en aquest negoci.

Però el preu el paguem nosaltres, amb la salut, amb el futur, i amb els nostres diners.  La gestió de residus va a càrrec de diners públics, que enriqueixen empreses privades que omplen grans abocadors amb tota mena de restes sense control i creen macroplantes d’un dubtós tractament de la brossa. No importa l’impacte que causen al medi, a la salut de les persones, al paisatge o als aqüífers. Perquè es tracta d’un negoci estructural i consubstancial a la corrupció (política i de molts altres àmbits).

El negoci de residus, sovint disfressat de Capità Enciam per legitimar grans inversions de tractament o reconversió, és al nostre país tan lucratiu com a Itàlia. I el modus operandi de la Camorra napolitana no ens queda molt lluny. No caiguem en el cofoisme de pensar que vivim en una pàtria neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç. L’ecomàfia també actua a casa nostra. I també té padrins.

Sísif, Edip i Salomó a l’Esquerra Independentista

0
Publicat el 31 d'agost de 2021

[Publicat a Llibertat.cat el 14/6/2009]

Massa sovint, molta de l’activitat política del nostre moviment no va més enllà del foc d’encenalls i del fum d’estampa. Una activitat d’autocomplaença que s’esgota en el temps, en les generacions, fins que una altra fornada de persones pren el relleu d’aquesta activitat esgotadora que no ens condueix molt lluny. Això ho dic alt i que m’ho rebatin. No és només una sensació. Crec que vivim immersos des fa uns anys en una activitat política que podríem considerar de sísifica, en què alguns s’entesten a negar els seus antecedents polítics moguts per un reflex edípic, i en què, davant les situacions importants de preses de decisions opten per trencar la criatura abans de reconèixer la seva vertadera maternitat col·lectiva, en un estúpid rampell de possessió que reprodueix el judici de Salomó.

Llavors Salomó va dir: “Partiu pel mig el nen viu i doneu-ne la meitat a l’una i la meitat a l’altra!”, però la mare veritable va respondre al rei: “No, Senyor meu! Doneu-li viva la criatura, no la mateu”. Aleshores Salomó es va adonar que la vertadera mare era la que va negar-se a  què el rei matés la criatura.
La Bíblia (1Re 3, 16-28)

Tot i que també és cert que hi ha tot de persones que malden per eixamplar i consolidar les propostes polítiques d’un moviment que ja fa trenta anys que camina, i de més lluny, i que ha incrustat una consciència crítica i una identitat política –i les seves propostes- entre la població.

És un fet que des fa quinze anys l’Esquerra Independentista viu a remolc de la inversió, avenços i també del llast de les generacions precedents. Perquè en els darrers quinze anys, difícils, complicats i repetitius, la massa social que s’hi mou a l’entorn sobreviu sense trencar la rutina, sense realitzar un gest desmesurat que capgirés la història (en paraules de Miquel Martí i Pol).

I és que moltes persones vàlides, amb els anys han renunciat a la rutina cansada i desagraïda, torpedinada de vegades pel subjectivisme de gent que “fa política” per passar l’estona o per satisfer les seves necessitats psicològiques. Hi tenen tot el dret, perquè realment el pati de casa nostra no és jardí de roses i els guanys no els compensa els tràngols de desgast personal o els pocs avenços de la tasca col.lectiva. Però haurien de repensar-s’hi, ja que cal que hi siguin perquè puguem fer anar aquesta màquina que, malgrat tot, avança. I per un principi de solidaritat: cal combatre entre tots allò que paralitza, distorsiona o alenteix un moviment polític que pretén girar la truita.

Contràriament, algunes de les persones que en un temps remot havien esgrimit les posicions més intransigents i puristes sense mostrar una bateria d’arguments, temps després han aparegut en algun partit d’ordre, dòcils com anyells, justificant aquest canvi de posició des del “realisme”, des del pragmatisme. Altres tants d’aquests resten a casa, o comparteixen l’oci alternatiu com a única forma de militància (inclosa la manifestació de torn presa com a forma d’exhibició). Una situació que es dóna des del consentiment general i la sensibilitat de prendre les coses tal com vénen o de la idea liberal que “cadascú fa el que vol”, unes postures que invaliden la consciència i la decisió col·lectiva. Que confon la política amb l’amistat i el bonrotllisme. I que ens porta a l’immobilisme i al desgast.

Aquesta reflexió, que se sosté en l’experiència, em va portar a pensar que vivim com a moviment polític el mateix mal que Sísif, condemnat a l’infern i obligat a empènyer una pedra enorme pendent amunt per un vessant costerut eternament. Una feinada i un esforç inútils, ja que cada cop abans d’arribar al cim de la muntanya la pedra sempre roda cap avall, i com Sísif hem de tornar a començar de nou des del principi. Com el mite grec, algunes persones del nostre moviment pretenen que existim perpètuament sense que res canviï, però a canvi d’un preu alt per a tothom, no descansar i repetir cíclicament aquest esforç que no ens portaria enlloc (per molt que ens satisfaci).

En aquest mateix sentit, els qui temen que res no canviï massa, ja que la situació actual és on es poden sentir còmodes i sobreviure, parteixen d’una percepció errònia i condemnada a la dissolució gradual. Un grup que pretengui transformar la seva realitat, autoidentificat com a revolucionari, transformador, rupturista i altres qualificatius, no hauria d’evitar el risc d’intentar capgirar les coses, i aquesta hauria de ser la funció principal.

Però arrosseguem un altre mal, que afavoreix aquest immobilisme polític. Al meu parer, a l’Esquerra Independentista s’hi va encastar des fa uns anys un reflex edípic que nega la paternitat d’aquest moviment, els seus referents polítics, simbòlics i fins humans. Un reflex, en termes psicoanalítics, que podríem interpretar com un conflicte, que potser haurem d’esperar que es resolgui mitjançant la identificació, en què el fill adoptarà finalment les característiques del pare (o mare). Però entretant, i durant aquestes darreres dècades, aquest fenomen ha entorpit l’avanç d’un moviment polític que, com qualsevol altre del món mundial, necessita de l’acumulació de forces, d’experiència i de llegat simbòlic per tal d’avançar. I ja és hora que se superi l’odi envers la paternitat (o maternitat) política, ja que només a través d’aquesta maduració podrem avançar com a moviment.

Aquesta negació freudiana que obvia o ataca la lluita de la generació anterior és fenomen innegable, comprovable i fins reconegut per algunes de les persones que l’han alimentat durant un temps i després han corregit aquest error. Un fenomen que ha consistit en la crítica despolititzada i visceral constant, en la censura d’aquests precedents històrics i polítics, i, és clar, en la recerca d’altres referents teòrics, simbòlics i personals que els allunyen dels postulats de l’Esquerra Independentista. Un fenomen de negació que acosta aquestes persones o grups a postures emmarcades en l’estatalisme (marc espanyol), que els allunya de les lluites populars reals o els condueix a pràctiques i expressions marginals, no per minoritàries, sinó pel seu nul arrelament social. Una negació freudiana que podríem resseguir en moltes individualitats, persones que  després d’un rocambolesc camí de radicalitat verbal han anat a raure a  estranyíssimes situacions i, finalment, han quedat a les antípodes de la lluita independentista o, en altres tants casos, han restat a casa seva insatisfets. Alguns altres, d’aquest trajecte polític fins n’han obtingut una experiència ideal per traspassar-se a una pràctica políticotècnica, professional, per situar-se en el seu projecte individual de vida.

En la meva opinió, d’aquests entrebancs que han alentit el nostre avanç polític i social, les comparacions amb la rutina de Sísif i la negació d’Edip, el més preocupant ara per ara és la decisió del judici salomònic. Ens trobem en un moment històric en què haurem de decidir si continuem perpetuant la dinàmica de les dues darreres dècades o fem passes de gegant en la nostra lluita d’alliberament. I personalment crec que tant és saltar com córrer, però l’important és que avancem. Per això, i per tot l’exposat anteriorment, en cap de les situacions ningú ha de deixar-se portar per l’afany de la falsa mare del judici de Salomó. Perquè aquesta criatura és de tots, i ha de créixer i ha de caminar. Malgrat que uns l’hagin parit, l’hagin ensenyat a caminar, a pensar i a parlar.

Tots som la criatura salomònica, que ha de començar a obrir-se camí, a passar a l’etapa adulta. I convé que creixem, en primer lloc, desempallegant-nos d’aquells que la voldrien morta, o perpètuament infantil, abans de perdre’n la seva propietat exclusiva.

Tomàs, Xirinacs

0
Publicat el 31 d'agost de 2021

[Publicat a Llibertat.cat el 25/3/2009]

Lluís M. Xirinacs, una de les persones més votades a Catalunya en unes eleccions, també fou tractat d’il·luminat quan va començar les seves vagues de fam per les llibertats i per l’amnistia. O això o se’l criminalitzà, ja el 1968, acusat d’haver estat l’inspirador d’alguns actes de resistència que foren jutjats al TOP, i per haver-se oposat al Procés de Burgos contra els independentistes bascos que lluitaven contra la dictadura feixista. Quaranta anys després seguim escoltant la mateixa cançó. I la vaga de fam i les reivindicacions del Tomàs Sayes continuen sent distorsionades o emmudides pels qui pretenen desacreditar-lo per “violent” o per místic-solitari. I el Tomàs tan sols fa allò que hauríem de fer tots, lluitar pels drets col.lectius: demana diàleg amb les institucions i que es retirin els decrets d’expulsió contra els 27 estudiants universitaris acusats de protestar i defensar els seus drets. Només això. Una lluita que obté per resposta el silenci administratiu, els cops de porra i una “línia vermella” traçada segurament per destriar qui podrà (i qui no) en un futur accedir a la formació universitària.

Què en treuríem de viure aquesta vida,
ni de veure el somriure d’uns ulls blaus,
ni de tenir la taula ben guarnida,
si el cor ens deia, encara, sou esclaus?…
si el cor ens deia, encara, som esclaus?…

No sé exactament a quins temps es remunten les primeres vagues de fam als Països Catalans. Però ja als anys vint tenim una mostra molt clara de com un vaguista de fam pot esperonar tot un poble, quan una reivindicació legítima no troba altre camí que aquest. Comptem amb un antecedent molt interessant, la recepció que va tenir la vaga de fam (en aquest cas, vaga fins la mort, el 1920) de l’irlandès Mac Sweney, batlle de Corck. Es tracta del poema-homenatge de Ventura Gassol Glossa en la mort de Mac Sweney, que encapçala el meu escrit. La lletra de Gassol, secretari de Francesc Macià i conseller de la II República, descriu com la vaga del batlle de Corck va dinamitzar els lluitadors independentistes irlandesos tant com la resistència armada: Mac Sweney lliure, i més encès encara, / vola al davant dels seus i els dóna ardor.

Una altra referència, menys coneguda, són les invitacions que des de medis del separatisme insurreccional dels anys vint es van fer a Mahatma Gandhi perquè vingués a Barcelona a realitzar unes conferències, que no van acabar de prosperar: així com amb la fascinació pel model irlandès, els catalans també preníem nota de la desobediència civil del poble indi contra l’imperi britànic (malgrat que Catalunya ja comptava amb una experiència pròpia del “Tancament de caixes”). Gandhi, l’impulsor de les vagues de fam des de l’any 1923, també va esdevenir un model de referència. I li seguien la pista lluitadors com Daniel Cardona, independentista que fou alcalde de Sant Just Desvern i partidari de la resistència armada, precisament qui va convidar Gandhi a visitar Catalunya (tal i com ha exposat recentment l’extraordinari estudi biogràfic de Daniel Cardona elaborat per Fermí Rubiralta). Cardona el 1923 escriu al seu article recollit a La Batalla: Ara mateix Gandhi ha escrit en el seu evangeli nacional: La nostra arma és el nostre propi dolor.

D’aquesta experiència, durant el desert de la Dictadura franquista, sorgeix en Lluís M. Xirinacs, que va predicar la lluita contra els opressors seguint els mètodes gandhians. Els actes de protesta de Xirinacs van esperonar tota una massa de resistència al règim franquista, que difícilment s’hagués articulat d’aquella manera sense la seva aportació cabdal a aquesta resistència, amb el simbolisme de la seva lluita “silenciosa” .

Però convé recordar també que Xirinacs fou un dels polítics més votats a Catalunya (la Comunitat Autònoma de), amb Josep Benet i Francesc Candel, i que va esdevenir senador per Barcelona durant els anys 1977 i 1979 (càrrec electe des del qual va denunciar les imposicions antidemocràtiques de la Constitució Espanyola de 1978, a la qual proposà un conjunt d’esmenes que constituïen un model alternatiu recollit a Constitució, paquet d’esmenes). El lluitador de les vagues de fam, el captaire de la pau de les segudes a la Model va recollir, en un context determinat, tota la confiança que gran part de població catalana li havia atorgat pel fet d’estar al peu del canó, per mostrar-se sempre al costat d’aquells i aquelles que lluitaven contra la Dictadura.

Crec que, vist amb el temps, l’exemple de Xirinacs no va consistir a predicar al desert. Perquè qui sembra, cull. I la seva tossuderia, amb totes les seves mancances i tots els seus encerts, va contribuir silenciosament a l’expansió de noves veus crítiques cansades dels paranys del parlamentarisme coronat salvaguardat pels qui mantenen el monopoli de la violència. Perquè la gent, quaranta, trenta anys després, continua reclamant drets i llibertats.

Encara em caldria comentar un llarg llistat de vaguistes de fam que han optat per aquesta via com a recurs extrem, quan ja no queden  altres camins, quan cal buscar nous camins on no calguin les paraules. D’aquest llistat de vagues i dejunis caldria esmentar les realitzades pels presos polítics, quan aquesta reivindicació comportava no només una implicació mobilitzadora, sinó també quan es tractava d’un acte de supervivència: exigir els drets més bàsics en una situació límit, davant l’aïllament, la vulneració de la legalitat vigent, les polítiques d’extermini…  A casa nostra les vagues de fam dels presos independentistes han estat recurrents durant algunes dècades, la dels presoners de Terra Lliure que exigien el retorn al seu territori (del compliment de la legalitat) o el respecte dels seus drets com a presoners. I no cal dir que aquest instrument “pacífic”, portat a terme per les mateixes persones havien optat per la resistència armada abans del seu captiveri, va esdevenir tan útil i mobilitzador com la lluita vaguística de tots els Mac Sweney, els Bobby Sands, Gandhis i Xirinacs de la història.

El Tomàs no es troba sol, sinó més aviat acompanyat per la raó de la història. Molts dels que el voldrien emmudir ho saben. I aquest pols que manté ja va més enllà de les seves reivindicacions inicials, pel diàleg sobre el Pla Bolonya i per l’anul·lació de les expulsions. La seva vaga de fam es converteix cada dia que passa en una causa que acumula la denúncia de la prepotència, la supèrbia, la violència, la indigència mental i el descrèdit dels poderosos. El compromís silenciós del Tomàs encarna allò pel que lluitem tantes persones ara mateix. I ha fet recuperar la confiança i l’autoestima a tot un moviment massa acostumat a les derrotes i a l’immobilisme.

En aquest sentit, i retornant a l’estimat Xirinacs, jo veuria amb molts bons ulls que el Tomàs Sayes (amb el seu permís) encapçalés una candidatura de l’Esquerra Independentista en unes futures eleccions. Una resposta que acumulés tot el sentit simbòlic –a l’estil Xirinacs- de la seva lluita a partir de les propostes polítiques que ja té elaborades l’Esquerra Independentista, un moviment amb majoria d’edat i amb la suficient experiència.

El mèrit de la idea no és pas meu, ja que algú altre ha tingut la bona pensada d’una proposta semblant. Aquesta proposta, que crec que hauria de comptar amb la complicitat col·lectiva i, per descomptat amb la seva aprovació, seria el moviment definitiu per desemmascarar la compra-venda dels nostres drets, la renúncia als seus principis dels partits polítics actuals i la subjugació botiflera al projecte de regeneració d’Espanya.

Això serà mentre ens hi deixin participar: si no, potser aleshores haurem d’emprendre nous camins on no calguin les paraules, com el Tomàs.