Res no s’acaba i tot comença

La fe que bull no té captura i no es fa el pa sense el llevat:

Arxiu de la categoria: Articles a Llibertat.cat

Josep Pàmies, un heroi sense capa

0

[Publicat a Llibertat.cat el 12/03/2024]

Aquest home, pagès i savi que havia treballat de tècnic per a una gran empresa agrícola fins que s’hi va rebel·lar, emprèn fa anys una batalla heroica contra el mercadeig i la corrupció de l’alimentació i de la salut. No ho fa tot sol, però sovint sembla que tot sol s’hi enfronti, dient les coses pel seu nom i sense pèls a la llengua. Si ha d’anomenar assassins i estafadors els responsables de la misèria alimentària i de la indigència mèdica, doncs ho fa. Actitud de combat i de clarividència. Una actitud que prodiga confiança entre els seus seguidors. Com ha passat al llarg de la història.

Pots estar 100% d’acord amb ell o només un determinat % . Ningú és perfecte. Però és innegable que Pàmies (i l’entitat que impulsa, Dolça Revolució), ha guanyat diverses batalles als seus poderosos enemics. I encara la Viquipèdia el considera un “curandero” que “practica la pseudociència”, amb una biografia inspirada i blindada des del dogma. I que sense  saber-ho el situen a l’altar de Nikola Tesla o de Galileu Galilei (E pur si muove!). Si fem una cerca a la xarxa, veurem com el poder (quins poders i quins interessos?)  ha inundat la seva figura de referències a demandes, actes suspesos, multes, i mil i una mistificacions com la “teràpia del lleixiu”, la cura amb “orina a les oïdes”, la desqualificació d“antivacunes”, etc.

Però Pàmies, com deia, ja ha guanyat diverses batalles, com la de l’estèvia. Fa uns anys, quan va ser el pioner a conrear i vendre aquesta planta meravellosa que batejà l’entitat Dolça Revolució, va ser perseguit per vendre-la (curiosament, pocs saben que el seu primer client fou Ferran Adrià, que li encarregà les primeres comandes per fer experiments culinaris). Amb el temps, l’estèvia s’ha consolidat arreu del món com una alternativa al sucre i els seus perills per a la salut, i per les seves propietats mèdiques (diabetis, hipertensió, etc.). Actualment, l’estèvia ha passat de ser perseguida a formar part d’un repertori alimentari molt extens. Fins i tot la Coca-cola ha inclòs derivats d’aquesta planta prohibida en un dels seus productes.

Amb l’artemisia annua, que Pàmies conrea i promou, ha passat una mica el mateix. Les seves virtuts i potencialitats han estat menystingudes i silenciades. Però el cert és que combat la malària a l’Àfrica des fa uns anys…  I pocs saben que la seva eficàcia va ser descoberta a la Xina comunista i emprada pel Viet-cong per guanyar la guerra contra els EEUU i l’imperialisme.

Tracteu-lo de boig, de “curandero”, multeu-lo i perseguiu-lo. E pur si muove! No es poden posar portes al camp. Perquè la crisi i l’equilibri entre la salut, l’alimentació, els preus, el sabor i l’olfacte… és evident i incontenible. I en Pàmies i els seus, fa deu anys, fa quinze anys, ja ho advertien. I ara s’apuja el preu de l’oli d’oliva i els pagesos tallen les autopistes perquè és insostenible. Però convé que mirem l’altra cara de la lluna, més enllà del preu i del gust de les verdures: la de la salut, que poc se’n parla.

La revolució serà també alimentària i sanitària o no serà. Perquè són dos pilars que sostenen la nostra existència.

Tot això em porta a una reflexió més familiar: el dogma més intern també ha perseguit el lliurepensament i l’amor a la terra des de l’organigrama. S’ha analitzat molt poc, però el cert és que la CUP va perdre bou i esquelles –també en això– per seguir les consignes ortodoxes i despòtiques sobre temes relacionats amb la salut. El 2021 va plegar una regidora de Tàrrega acusada de “negacionista”; el 2022 un regidor d’Arbúcies es va donar de baixa per motius similars… I podríem sumar un llarg llistat de més casos si fem un exercici d’hemeroteca. Veus destacades com en Gerard Batalla, en Jordi Martí Font o en Gerard Horta no han estalviat crítiques a la versió del dogma sobre salut i alimentació. I és que el mateix Josep Pàmies, anys enrere, havia format part de número 4 de la llista de la CUP per Balaguer. Una dada que incomoda. Com incomoda que aquest heroi pagès sense capa i jubilat tingui una actitud més valenta i més coherent que molts saberuts o ignorants emparats en la servitud. I ja sabeu qui són. Els dels fets i discursos baladrers o cauts.

Hereus escampa de la lluita independentista

0

[Publicat a Llibertat.cat el 26/1/2024]

Una idea, una certesa que em rondava pel cap, que he comentat a companys els darrers mesos i que també han compartit, és que el llegat de la lluita independentista, sacrificis, avenços, encerts, lluita, compromís, conquestes, clarificació, símbols… ha estat dilapidat per una generació d’hereus escampa. S’ho han rebentat tot, en benefici propi i de la particular complexitat sectària (allò de l’amiguisme, i de no voler afrontar la realitat ni els conflictes, i sobretot el fet determinant de trobar una sortida confortable a la situació personal).

I ho escric justament avui, un 26 de gener. Perquè és una grandíssima vergonya que tant sofriment, tant sacrifici, tanta lluita, s’hagin dissipat de la mà de trepes i de purrialla que han fet malabarismes per vendre fum i no haver de donar la cara, no comprometre’s. No cal que citi exemples de situacions i actes que han deixat per terra, i a la paperera de la nostra història, individualitats i clans que minuts abans baladrejaven com el qui més. I més que ens hi trobarem.

Els precursors de la lluita independentista ho van donar tot en uns anys molt difícils, i en un dia com avui convé recordar que alguns fins i tot hi van perdre la vida; un exemple que actualment no abunda. Com deia un històric que no anomenaré: ara tothom vol cobrar, i tothom a xumar de la mamella. I ningú –o molt pocs– volen mantenir-se al capdavant ni fer un gest de dignitat solidària si van mal dades, ni tan sols fer la tasca militant d’allò de fer de tot una mica, a canvi de res. Signes del temps i corol·lari de la insolvència ètica que abans apuntava.

La definició del terme hereu escampa és escaient a la situació del nostre moviment polític: la dels dilapidadors, els que desacrediten, difamen, empenyoren, hipotequen el llegat dels seus progenitors o predecessors:

Que no té cura de conservar ni fer prosperar l’heretat.

Hom aplica als hereus malmetedors que disbauxen el patrimoni i esdevenen pobres.

Ha estat un hereu escampa que ha dilapidat la fortuna dels avantpassats

Per a qui ho entengui, no cal afegir-hi molts més sinònims. I si llegim de forma simbòlica l’“herència”, la “fortuna” i el “patrimoni” (llegeixi’s lluita, sacrificis, dignitat, avenços, clarificació política…) de les anteriors expressions, entendrem com aquests hereus escampa del nostre moviment (començant per aquells amb més responsabilitats) han dilapidat greument la dignitat i el progrés de la lluita independentista.

El 2020 vaig fer un article (“Un procés de clarificació”) en què ja al·ludia a la idea de FOC NOU. No en un sentit retòric, de campanya, sinó de necessitat de regeneració profunda per superar el cul-de-sac, el desert actual, on no creixen noves flors ni nous fruits a l’arbre. Però primerament caldrà foragitar-ne els hereus escampa:

Però no siguem pessimistes. Ben mirat, ha sorgit tota una nova generació d’independentistes amb les coses clares, que recull l’esperit de confrontació i de Ruptura que la lluita independentista ha acumulat durant dècades. És, amb tota probabilitat, un foc nou producte d’un procés de clarificació. Un altre.

L’Amnistia, sense serrells…

0

[Publicat a Llibertat.cat el 27/11/2023]

El concepte d’amnistia bull des fa mesos com una novetat en el panorama polític i mediàtic. I ja hi ha hagut diverses amnisties i indults col·lectius en la història recent als Països Catalans.

Ara, sembla que ja estigui tot fet. Però convé no oblidar algunes coses: l’aparell del PSOE no és de fiar, ja ho ha demostrat històricament; tampoc alguns dels seus gestors pròxims amb aura de negociadors dialogants, que no fan sinó de crossa del règim actual; per a ells, la “pau social” o “concòrdia” són la traducció de derrota de les aspiracions i del moviment que organitzà el Referèndum de 2017; i una altra, l’Estat espanyol, el règim militar i monàrquic mogut per essències i interessos, arrossega una rèmora d’odi i sembla que encara els cogui la desfeta de 1898, que paguen amb els catalans… Tot i que en el fons ja sabem és un tema de diners i d’espoli.

Primer de tot convé recordar que, per als independentistes, el concepte amnistia té una càrrega amarga: l’amnistia de 1977, que fou aplicada de forma general i que va deixar en llibertat centenars de militants independentistes bascos, comunistes, anarquistes, etc., va ser retirada per indicació del ministre d’Interior Rodolfo Martín Villa als independentistes catalans (Carles Sastre, Montserrat Tarragó, Àlvar Valls, Josep Lluís Pérez…), que van pagar exili i llargues condemnes –per fets anteriors a aquell decret de 1977– fins als anys noranta. Els independentistes catalans, marginats per ser lluitadors independentistes catalans, mentre la major part dels represaliats polítics de l’Estat van ser amnistiats, fos quina fos la condemna, l’acusació i la filiació política.

En aquell context de clarificació, molts independentistes catalans van ser abandonats entre el brogit mediàtic i l’agitació dels pactes. Només l’independentisme que lluitava per la Ruptura i persones perseverants com Lluís M. Xirinacs es mantingueren ferms, al Senado, en articles o al carrer, per aquella i tantes altres injustícies que es perpetuaven. I la injustícia, les injustícies, es van perpetuar, i també es van perpetuar la resistència i les legítimes reivindicacions nacionals i populars.

El poble català ha conegut mesures d’amnistia i d’indults col·lectius de caràcter polític al llarg de la història recent. Alguns mitjans n’han parlat, i potser han omès interessadament alguns dels moments històrics en què aquestes amnisties o indults es van produir en clau de ruptura. N’hi va haver unes quantes durant la segona meitat del segle XIX i les primeres dècades del XX. I especialment les dels decrets d’abril de 1931, amb el govern provisional de la II República espanyola, que va alliberar milers de militants republicans, anarquistes, “separatistes”; i encara, el febrer de 1936, el Decreto-ley de 21 de febrer de 1936, que amnistià els presos, represaliats i exiliats pels fets de les revoltes d’octubre de 1934 i tants altres. Els presidents de la República Alcalá-Zamora i del Consell de Ministres, Manuel Azaña, van fonamentar el motiu de l’amnistia simplement pel “resultado de las elecciones a Diputados a Cortes”, un argument que palesa la relació entre l’amnistia i el canvi polític o la ruptura amb el règim precedent.

No va ser així durant la dictadura franquista, que també va ser pròdiga en indults, mesures de gràcia i amnisties. Si bé les “mesures de gràcia” van beneficiar milers de presos polítics amb amb motiu de la “Ley de Suceción” (1947), el ”Motivo del Año Santo” (1949), pel Congrés Eucarístic (1952), per la coronació papal (1958), aniversaris de l’accés al poder del dictador (1961), els “25 años de Paz” (1964)… no ens pot passar per alt que les amnisties decretades pel règim van beneficiar els delictes monetaris (1938), els fiscals (1955 i 1959) i, en una amnistia drecretada el 1939, els fets “en defensa de los ideales que provocaron el glorioso alzamiento contra el frente popular.”

No va ser fins al 25 de novembre de 1975, amb el criminal Franco de cos present i amb motiu de la proclamació del Juan Carlos I com a cap de l’estat, que es decretà un indult per als presos polítics, amb l’excepció dels milers condemnats per “delictes de terrorisme.” N’eren tants, de “terroristes”, i tanta la mobilització per la Ruptura, que l’agost de 1976 es decretà una amnistia generalitzada, que s’anà ampliant als delictes i faltes “d’intencionalitat política i opinió”, que encara exceptuava els delictes adjectivats de “terrorisme”, però que poc després recollí (“superando las dudas e interpretaciones contradictorias respecto a la aplicación de la medida a la totalidad de los delitos contra la seguridad del Estado y de los ejercitos…”) amb indults i amb més decrets fins a arribar a l’amnistia de maig de 1977, que incloïen molts tipus de delictes i que anà acompanyada de l’oferiment d’estranyaments a diversos països dels militants més compromesos (marxeu un temps fins que la cosa es refredi).

A finals de juny i amb decret-llei de març de 1977 van ser indultades 3.905 persones a l’Estat espanyol i només 220 van ser amnistiades. Els mesos següents, els decrets d’amnistia van beneficiar milers de persones. Però com he recordat abans, aquells independentistes catalans en van ser l’excepció: perquè eren més dolents que els altres, per principis i essències del règim o bé per la debilitat del moviment…

Com he exposat, els indults i les amnisties han estat una constant a casa nostra. No es tracta de cap peculiaritat, també ho han fet molts estats europeus. El Regne Unit va amnistiar centenars de militants republicans irlandesos. La República francesa ha pactat amb el FLNC cors en diverses ocasions: el 1981 el govern de François Mitterrand va amnistiar uns 100 presos polítics corsos, mesura que va anar acompanyada de conquestes polítiques com l’Estatut de l’Illa de Còrsega . El 1981 aquest govern també va amnistiar presos polítics d’Acció Directa i dels GARI, entre els quals Jean-Marc Rouillan. L’estat jacobí ha resolt amb amnisties conflictes com els de Nova Caledònia, les diferents condemnes per la guerra d’independència d’Algèria (amnisties de 1964, 1968, 1982) o els represaliats per la revolta del Maig de 1968.

Com ja s’ha dit, el perill que se’n planteja, amb els precedents apuntats anteriorment, és que aquesta amnistia deixi de banda un important gruix de represaliats. Els serrells. Que en quedin al marge els CDR, Pablo Hasél i els incomptables manifestants i activistes que lluitaven i lluiten per la independència i per una Democràcia real.

Aquesta situació, aquesta preocupació, ja es va produir el 1975, i el 1977: és interessant la vigència de l’article del jurista Octavio Pérez-Vitoria Moreno (1912-2010, Creu de Sant Jordi, per cert), que interpretava l’aplicació de l’indult en la legislació franquista encara vigent i les noves legislacions “especials”, a l’article “Amnistia e indulto” el 27 de novembre de 1975 a La Vanguardia:

Penas exceptuadas: En primer lugar se exceptúan del indulto las penas por delitos de terrorismo y conexos, por delitos de propaganda de sentido terrorista y por delitos de pertenencia a asociaciones, grupos u organizaciones comprendidos en la legislación sobre terrorismo (art. 3). El texto de este apartado resulta evidentemente confuso. Se habla en primer lugar de delitos conexos a los de terrorismo. El concepto de delito conexo no se caracteriza precisamente por su claridad y se halla sujeto, por tanto, a interpretaciones discrepantes que es aconsejable evitar, sobre todo en una disposición en la que precisamente se concede una de las formas de la gracia. Por otra parte, la expresión “propaganda de sentido terrorista” tampoco ofrece excesiva luz sobre lo que técnicamente se ha querido expresar y, por último, la parte final del artículo, referente a le pertenencia a asociaciones, grupos u organizaciones comprendidos en la legislación sobre terrorismo, plantea dudas respecto el verdadero alcance de la limitación de la aplicación del indulto. (…)

En efecto, se puede estimar que dado que el Decreto Ley sobre Terrorismo hace referencia concretamente en su artículo 4.° a organizaciones comunistas, anarquistas y separatistas, todos aquellos que hubieran sido condenados por pertenecer a toles asociaciones políticas a tenor de los preceptos del Código Penal, se verían exceptuados de la aplicación del indulto.

Entiendo, por el contrario, que una consideración correcta del espíritu del precepto y, sobre todo, de la amplitud con que debe interpretarse una norma de concesión de gracia, conduce a la conclusión de que debe aplicarse el Indulto cuando menos a todos aquellos que fueron juzgados con anterioridad a lo legislación especial sobre Terrorismo, pues un decreto regulador de tal beneficio debe estor vinculado –independientemente de su naturaleza jurídica— al principio de la irretroactividad de la ley penal. Puesto que en el momento de la comisión del delito no se hallaba en vigor la nueva normativa, todo lo previsto en esta última que perjudique al reo no puede tener aplicación, precisamente por tratarse de una disposición que por su naturaleza debe interpretarse, más que ninguna otra, puesto que tiende a beneficiar al condenado, en la forma más favorable al reo.

Pep Musté: Preneu els estris de viure en combat, per Catalunya

0

[Publicat a Llibertat.cat el 28/01/2023]

Demà hi ha l’acte d’homenatge a en Pep Musté i la Teresa Putellas, que es farà a la Plaça Major de Vic, centre neuràlgic de la comarca i lloc on han passat tantes hores, dècades, a la paradeta de verdures i planter.

El motiu d’aquest homenatge coincideix amb la jubilació d’ambdós independentistes, i perquè en Pep ha patit aquest any un tràngol de salut, del qual confiem que se’n sortirà, com ha fet sempre. No obstant això, tot i aquesta sotragada vital, no ha deixat d’assistir a actes, manifestacions, protestes… Més ara que ha abraçat el “retir” laboral. I ja es diu, que actualment els activistes acostumen a ser els jubilats, perquè compten amb temps, amb consciència política i amb fermes conviccions. En Pep i la Teresa en són un bon exemple. No se’n perden ni una.

L’homenatge a en Pep és un reconeixement a la lluita independentista, és clar. I és bo, com el fet que la Blanca Serra hagi tingut avui un homenatge pels seus anys de fermesa militant. I més ella, que no s’ha estat de denunciar el nefast fenomen de l’adanisme al moviment independentista. Ja ho sabeu, aquells que neguen que la lluita actual provingui d’unes arrels i esforços precedents que van obrir el camí. Un adanisme, uns adanistes, d’una cretinesa indescriptible, com la de censurar i blasmar lluitadors independentistes com en Pep Musté. Molts d’aquests cretins i covards que tant murmuraven ara es troben en un altre lloc. I ben callats. Feu memòria.

Que cadascú sigui conscient d’on es troba i què fa. En Pep és una cosa que sempre ha tingut clara. I sempre ha decidit tirar pel dret i esquivar els cants de sirena. Solidaritat, activisme, anar per feina, noció de país, abrandament… Els trets inconfusibles d’un patriota català. Ha viscut moments de clarificació política importants, travessies al desert en què l’arbre assedegat del moviment es desfullava i uns paràsits en corcaven l’escorça. Ell sempre recorda com, quan érem a la presó, el líder d’Esquerra va perbocar –com a resposta en un acte– un “…que es podreixin a la presó.” Si fa no fa, com els de l’adanisme sectari.

“Que es podreixin a la presó…” En Pep va ser condemnat a 140 anys pel seu activisme clandestí. L’independentista català amb la condemna més alta de la història. Quatre judicis, incomptables conduccions, aïllament i dispersió, tortures als calabossos… Però va mantenir el català als tribunals de Madrid, va rebutjar les ofertes deshonestes per solucionar la situació de presó, va condemnar aquells que volien fer claudicar dels principis dels presos independentistes, van trencar lligams polítics orgànics quan el projecte anava a la deriva…

Potser caldria alguna cosa més que aquest homenatge. Més aviat una novel·la, un film… Perquè la biografia militant d’en Pep mereixeria ser contada, sobretot per no perdre la memòria i el sentit de dignitat col·lectives. Perquè hi ha molts episodis, vivències i peripècies discretes que algun dia caldrà explicar.

Com homenatge, uns versos d’en Joan Salvat-Papasseït, que donen títol a aquest article:

Guardeu la terra els pagesos germans
(…)
Preneu els estris de viure en combat. Per Catalunya: una passa endavant!

Carles Castellanos: T’he conegut sempre igual com ara

0

[Publicat a Llibertat.cat el 14/9/2022]

La lletra de la cançó d’en Raimon coincident amb el títol estava dedicada a Gregorio López Raimundo, en els anys de la clandestinitat del PSUC. Però per a mi sempre estarà associada a en Carles Castellanos, que avui ha fet 80 anys.

La lletra manté moltes de les coincidències creades des de l’admiració i el respecte per la seva biografia, especialment la militant. I jo la tinc present al record de l’acte del Fossar de les Moreres de 1988, quan ell es trobava empresonat per darrer cop; la megafonia pronunciava la cançó d’en Raimon:

Alerta vius, jo sé que si caiguesses

tants anys, molts anys, massa anys et demanaven.

Va néixer en els anys més negres del franquisme, i va picar pedra de ben jove en la militància perseguida al FNC i després al PSAN i al PSAN-Provisional: clandestinitat, multes, presó, exili, misèries, marginació política, etc. I amb la Reforma política i els anys de l’anomenada Transició i fins fa pocs anys, tornem-hi, i amb la mateixa o pitjor cançó de la repressió. O el pitjor, els desenganys produïts per les renúncies i les prebendes que van situar l’independentisme als marges, a la intempèrie. Durant la seva vida ha passat moltes travessies pel desert. Però en els darrers anys pot dir com ningú que la lluita independentista ha donat els seus fruits i ha arrelat fons:

Sense parlar m’has dit “tot va creixent”,

lluita d’avui pel demà viu i lliure,

que es va forjant aquests dies terribles,

temps aquests temps de tantes ignoràncies.

Recordo perfectament el seu aspecte emocionat el Sant Jordi de 1986, en observar l’èxit de la convocatòria de la manifestació d’aquella Diada, després que l’any anterior es produïssin les fortes carregues dels antiavalots durant la manifestació de l’MDT, que comptava només amb dues o tres desenes de participants. Era l’expressió de la satisfacció d’uns resultats imprevistos, increïbles, que condensaven dècades de lluita en un dia. Van ser els anys de l’explosió social de l’independentisme català. Però de nou, la travessia pel desert… I tornem-hi, i de nou la cançó de la repressió, de les prebendes i de les renúncies. I sempre al capdavant però sense cap càrrec, sovint amb poca audiència, amb molta clarividència i tenacitat, amb algunes, massa desercions de persones molt pròximes, i amb moltes altres fidelitats d’aquelles de tota la vida. A les conviccions i a la persona.

Aquest article d’aniversari no és un acte d’adulació. També hem tingut les nostres discrepàncies i diferències. Potser és que en aquest escrit parlo de mi, perquè quan em van detenir amb 16 anys en una manifestació ell ja hi era, organitzant la solidaritat des dels Comitès. I quan va impulsar la Comissió de Portaveu dels presos independentistes també va ser-hi, fins al final. Li devem molt, on érem i on som.

“T’he conegut sempre igual com ara.” Desitjo que no visquem més travessies pel desert, ni desercions ni intrigues ni prebendes, i que el lluitador ja octogenari, tan lúcid i tenaç com sempre, conegui en vida els fruits d’una terra plenament lliure.

 

Contra la impostura sindical: Per l’expulsió de Perelló i Ferrándiz de la Intersindical-CSC

0

Veure la notícia: Crisi al si de la Intersindical-CSC i expulsions d’afiliats crítics

[Publicat a Llibertat.cat el 9/7/2022]

Quan presencies o vius una injustícia no pots mirar cap a una altra banda. Ni tirar terra al damunt. No podem ser col·laboradors passius davant dels abusos, humiliacions o cacicades.

Per això demano l’expulsió de Sergi Perelló i de Núria Ferrándiz de la Intersindical-CSC, membres de la direcció del sindicat i responsables del desastre a què estan abocant-lo.

La darrera atzagaida -en porten unes quantes- d’aquests gestors que es van fer a mans del sindicat fa dos anys ha estat enviar burofax amb un expedient d’expulsió de nombrosos afiliats, molts delegats sindicals de la sectorial d’Educació. Expulsen una quinzena d’afiliats, les persones més compromeses i coherents amb els seus principis, per ser crítics amb l’actual direcció, però sobretot per haver mostrat solidaritat amb una companya, també delegada, que va patir un procés de persecució i assetjament dins del sindicat i que va ser expulsada en un procés iniciat fa més d’un any. Recordeu el cas de la Mireia Boya? Doncs hi trobaríeu moltes analogies amb situacions de l’actual Intersindical-CSC.

Això ha estat el detonant, però hi ha molts greuges acumulats durant dos anys. En demano l’expulsió i la inhabilitació per a qualsevol càrrec en entitats honestes i transformadores, per la seva gestió destructiva de l’esperança sindical de l’independentisme català; perquè han dut a terme una estafa, una perversió dels objectius i dels principis ètics del sindicalisme. Han convertit la Intersindical-CSC en una casta d’assalariats, que en molts casos no compten paradoxalment amb vida laboral, que perpetuen els rols de la divisió del treball, que han capgirat una acumulació de lluita sindical per reduir-la a un refugi remunerat (a costa de tothom) de càrrecs polítics relegats pels seus partits. Que assetgen, falsifiquen, estafen, menteixen i ensarronen tot el que puguin per tal de perpetuar-se en el sindicat que consideren exclusiu.

El conflicte irreparable, sense cap voluntat de solucionar-lo ni cap interès ni interlocució a l’altra banda, em va portar a donar-me de baixa de l’organització on militava, Poble Lliure, per les greus implicacions d’alguns dels seus membres per activa o per passiva en aquesta situació. Un no plega, així, per qualsevol cosa. Tal i com vaig piular fa uns mesos: “Per què vaig plegar? Pel treball fraccional que s’hi duu a terme, saltant-se les decisions col·lectives. I concretament perquè algunes persones que havien estat “companys” han conspirat constantment des fa més de dos anys per desplaçar en Carles Sastre a la Intersindical-CSC. Posteriorment des del “partit” es va “expulsar” l’Aina, per mantenir diferències en la línia sindical al si de la I-CSC (sense fer soroll, amb una nova intriga, fet que la militància ni coneix). Excloure una persona de la seva vàlua i fermesa palesa una deriva sectària i mesquina.” No perdono la conspiració i la deslleialtat d’aquella maniobra. Però tot això tindré ocasió d’explicar-ho en un altre escrit.

Des de l’estructura de comandament del sindicat s’ha perseguit companys i companyes, s’ha impedit exercir la veu i vot, s’han posat tots els obstacles possibles al creixement i implantació de la Intersindical-CSC. L’afany de control ha determinat el dia a dia des de fa dos anys.

En demano la dimissió perquè no perdono l’assetjament de companyes i companys a través d’una burocràcia creada exprés per a les purgues, el control ferri i el benefici de quatre privilegiats que ni tan sols passen comptes davant l’afiliació. En demano la dimissió perquè, en el cas d’en Jordi Céspedes (sindicalista i delegat per Sanitat), han dilapidat els estalvis del sindicat per demandar-lo judicialment per “atemptat a l’honor”, per unes piulades emmarcades en la crítica sindical a Twitter. I perquè per fer això van contractar un advocat de Madrid que exigia a la defensa d’en Jordi que respongués les comunicacions en espanyol i que el judici se celebrés en aquesta llengua, a Barcelona. Només per això ja haurien de ser expulsats. I perquè per assetjar-lo i intimidar-lo han fet servir “informes” sobre la seva presumpta activitat a la xarxa que semblen elaborats pel “Tácito” de la Guàrdia Civil.

En demano l’expulsió per les actituds “de desacreditació, menysteniment i desconfiança” i “abús de poder” de manera reiterada per part de la direcció del sindicat, fets que van denunciar el Secretariat d’Educació el passat mes de febrer, quan va dimitir en bloc davant el boicot persistent.

El març passat vaig escriure un article sobre el Congrés de la Federació de Serveis Públics (FSP) de la Intersindical-CSC, en què es va impedir votar els afiliats amb argúcies de reglaments inventats ad hoc per assegurar-se’n el control. Un Congrés sense garanties democràtiques com l’accés al cens, la manca d’interventors i un llarg seguit d’irregularitats. Per això també en demano la dimissió, per atemptar contra la democràcia i contra els Estatuts del sindicat, que estableixen que els afiliats tenen el dret a vot.

Un sindicat independentista no ha d’alimentar intercanvis de cromos ni ventres agraïts. La seva funció ha de ser, urgentment, estar al costat dels treballadors i dels seus interessos de classe. Amb un panorama d’encariment de la benzina, llum, alimentació, habitatge, quan s’agreugen dia a dia les condicions socials, no es pot fer el trist paper que s’està fent. No es pot cometre el crim d’enfonsar l’esperança sindical d’aquest país com s’ha fet.

Quan presencies o vius una injustícia no pots mirar cap a una altra banda. Aquest principi formava part de l’ADN de l’independentisme català. I em sembla que molts ho recordaran.

En positiu, encara queda un bon gruix de bons companys a la Intersindical-CSC, i a Poble Lliure, amb les conviccions, ètica, i un quefer íntegres, dones i homes en qui pots confiar per bastir un projecte comú. I que continuen treballant. I en som molts més dels que ells volen i diuen.

 

Notes sobre “Des de dins de mi”, de Lluís M. Xirinacs

0
Publicat el 24 de maig de 2022

[Publicat a Llibertat.cat el 17/05/2022]

Vaig tenir l’ocasió fa pocs dies de participar en la presentació del llibre Des de dins de mi. Lluís M. Xirinacs Damians. Autobiografia (1932-1955), una autobiografia dels primers anys d’infància i joventut de Lluís Maria Xirinacs escrita a la presó l’any 1975. L’acte de presentació es va fer al Centre Moral i Instructiu de Gràcia, que jo havia sovintejat de petit perquè vivia al mateix carrer, Ros de Olano, que curiosament en els anys de la República es va batejar com carrer de Manuel Gonzàlez Alba.

Gràcia i aquells carrers eren un topos menestral, de veïnatge i catalanisme, tal i com els descrivia Xirinacs en parlar de l’Oratori de Sant Felip Neri i dels felipons del carrer del Sol (el “Montserrat en petit”). També el carrer Pere Serafí, on tenia una part de família, i el mateix Centre Moral, on participà en nombroses activitats quan era un noi.

Vuitanta anys després de la descripció de Xirinacs, Gràcia i aquells carrers són tota una altra cosa. Però per a mi sempre seran els carrers de Xirinacs, i més després d’haver llegit l’autobiografia Des de dins de mi. Per la coincidència d’haver compartit aquells carrers i perquè una persona molt pròxima a en Xirinacs, la Núria Roig, de la Fundació Randa-Xirinacs, va ser la meva professora de català quan feia l’EGB a Gràcia.

Des de dins de mi exposa moltes dimensions del nen/jove Xirinacs: fou un lector voraç (devorava Folch i Torres i els Patufet, clàssics, llibres prohibits dels prestatges familiars, un Juli Verne que li va obrir la ment a totes les extensions de la ciència i de la ficció….). Uns detalls de la vida d’infant desplegats amb absoluta sinceritat, com quan confessa que de petit, en els anys de les exaltacions bèl·liques de II Guerra Mundial, també va sentir una passatgera l’atracció per la cultura de la guerra i el militarisme, pels mapes… O quan explica les penúries de la fam i del feixisme, la renúncia a l’esport i la virilitat imperant, el control del físic, les dificultats familiars, les pulsions reprimides, l’arbre prohibit i la curiositat per la sexualitat.

En aquest relat de vida, Xirinacs planteja reflexions com la idea que no és bo “un nen polititzat massa d’hora”, perquè malmet una formació i unes conviccions que es poden dissoldre en el desencant: “És ridícul un infant massa crític, com un adult massa romàntic.”

Des de dins de mi bascula en una estructura teixida en el desdoblament dels dos Xirinacs primerencs, l’àngel de l’instint / el diable de l’enginy… que mantenen tensió i contradicció, i una conciliació dialèctica a través de reflexions sobre el bé i el mal, la ciència, la religió, la condició humana, la cultura… I en què deixa palès una atracció i vocació precoç per la figura de l’ermità i la renúncia al món terrenal.

L’adolescent Xirinacs es construeix des de l’enciclopedisme i des de la mística, i des de la conciliació de les contradiccions. Un enciclopedisme, les àmplies lectures, el coneixement de “L’arbre prohibit del bé del mal”, que elabora durant els anys de seminarista i que enllaçarà amb el Globàlium, que va començar a desplegar de ben jove, tal i com podem llegir a l’autobiografia. Elaborava fitxes de lectures, anotacions, reflexions. La bastida del seu model filosòfic es comença a aixecar durant els anys de la primera adolescència.

Una gran part de l’autobiografia transcorre al llarg dels vuit anys d’estudis als Escolapis per arribar a ser sacerdot. Passà pel Calassanciat d’Alella, pel noviciat a Moià i tres anys més a Iratxe, i posteriorment pel seminari d’Albelda, a la Rioja, on va viure una interessant experiència que va forjar les seves conviccions. Allà desenvolupà la crítica del model educatiu existent, de l’ortodòxia, l’actitud rebel davant l’autoritat, la importància d’una experiència singular de pensament i d’autoorganització, la complicitat de la comunitat dels seminaristes, i sobretot l’exploració del coneixement més ampli en uns anys d’obscurantisme: física quàntica, psicologia, filosofia, termodinàmica, teologia avançada…

El sentit de comunitat, la demòtica, la mística, l’actitud de desobediència i d’enfrontament amb el poder i el seu Globàlium van tenir un assaig prematur en l’adolescència i joventut de Xirinacs. L’itinerari i la praxi dels anys de seminarista, en què posà a la pràctica l’esperit de rebel·lia, d’autoconeixement i el desplegament d’un model de pensament creatiu i crític, són l’escola de formació del Xirinacs activista posterior, el de les vagues i de fam i de l’Assemblea de Catalunya. Una experiència que podem dir que enllaça amb l’Assemblea Nacional Catalana i la lluita no-violenta dels CDR, o amb uns intents previs dels anys noranta com l’Assemblea per l’Autodeterminació (AUA/AUP).

Aquesta autobiografia permet entendre el Xirinacs de dècades endavant: les llargues vagues de fam, els judicis i empresonaments, el suport als represaliats del Procés de Burgos, la  lluita per l’amnistia, l’acompanyament de Manuel Viusà per evitar-ne l’extradició el 1979, etc. I la defensa de la llengua.

En una seva detenció el 1971, es negà a parlar en cap altra llengua que no fos la catalana, fet pel qual fou confinat a presó a Zamora, on inicià la seva tercera vaga de fam.  Dolors Marin, investigadora de la Fundació Randa,  explica en un article que en els judicis orals només responia en català i només signava si els papers que li presentaven eren en català. Alguns representants actuals n’haurien de prendre nota. I exemple.

[Publicat a Llibertat.cat el 17/5/2022]

Contra la impostura sindical: Són aliats els qui t’impedeixen votar?

0

[Publicat a Llibertat.cat el 09/07/2022]

Aquest estiu escrivia en un article que “No pot ser que, després de la revolució democràtica d’Octubre de 2017, es visquin processos de regressió en l’exercici de la presa de decisions, la participació i la transparència. Cosa que està passant, tot i els avantatges que aporten les tecnologies a l’hora de votar o debatre i el vincle emocional del poble català amb la imatge de les urnes després de les consultes locals per la independència, del 9N i de l’1Oct.”

Insistia que “Allò que critiquem dels nostres enemics no pot ser reproduït per nosaltres. Partits polítics, entitats, sindicats, candidatures, ateneus… haurien de guiar-se per una estricta ètica social i democràtica.”

Doncs bé, aquest dissabte 12 la Intersindical-CSC tenim un Congrés de la Federació de Serveis Públics (FSP), en què es constituirà formalment aquesta federació i s’escolliran uns representants, determinants en el pes de l’estructura del sindicat de cara al Congrés Nacional. I el dret dels afiliats a votar a les assemblees i congressos, recollit als Estatuts del sindicat i un principi elemental i lògic, ha quedat reduït a un vot NOMÉS per als afiliats que s’hagin inscrit en un formulari que, inicialment, no generava cap missatge de confirmació ni resguard. L’afiliat no inscrit no podrà votar, no podrà accedir al Congrés. Jo m’hi he inscrit, podré votar, però molts companys afilats veuran vulnerat el seu dret més elemental.

Quedaran exclosos els afiliats al sindicat que no s’hagin inscrit prèviament i oportunament en uns pocs dies a partir d’una norma que ningú sap qui s’ha tret del barret. I a més d’això, fins i tot els inscrits connectats uns minuts més tard al Congrés telemàtic, tampoc… ¿Jocs de malabars per distreure els treballadors afiliats i assegurar-se’n el control d’un patrimoni col·lectiu de treballs i esperances?

Fa poques setmanes va passar un fet semblant: al Congrés de la Federació d’Indústria només hi van poder votar “alguns” delegats. I no és greu només perquè es prescindeixi d’allò que estableixen els Estatuts i pel fet que sigui un mal presagi de burocratització. El més trist és que es trepitja el dret a poder votar de molts afiliats (recordeu els principis del moviment sindical català: “Associació o mort!”). Els fonaments democràtics i l’esperit del Referèndum de l’1Oct de 20217, rescindits, dissolts per uns mandarins del sindicalisme als quals no els surten els números.

Ja haureu llegit que ha aparegut un Corrent Crític dins la Intersindical-CSC que malda per superar la marrada perillosa que ha pres el sindicat independentista català. Es reclama veu i vot, i debat i transparència, i respecte a la pluralitat, etc.  Es treballa per enfortir i consolidar el sindicat i per superar la manca de democràcia (veu i vot), la manca de debat i transparència o de sororitat feminista, el menyspreu per la diversitat interna, etc.

La creació del Corrent Crític dins la Intersindical-CSC ha estat un pas molt encertat, valent en defensa dels principis i trajectòria del sindicat. No parlo en nom seu ni el represento. Però en qualsevol cas, no ens ha de fer por explicar i reivindicar allò que pensem. La defensa de la participació, la transparència, les decisions col·lectives, no es poden esquivar o desar al calaix dels mals endreços. I no s’hi val victimitzar-se contínuament i justificar l’injustificable amb excuses i pretextos conspiranoics.

Com vaig escriure en l’article esmentat, “Presa de decisions, participació, transparència… I defensar la revolució democràtica”,

No s’hi val atribuir els mals descrits al creixement dels partits, col·lectius o entitats. Això no són més que pretextos de mal pagador per perpetuar un control de l’organigrama i de tals o tals interessos. Hem vist com aquestes o aquelles organitzacions han reduït la bandera de la participació i la decisió assembleària a la mínima expressió o amb sort a una intervenció puntual i limitada en el vot telemàtic. I molts de nosaltres ho hem constatat i expressat: paradoxalment, les veus més demagogues i baladreres que fa pocs anys –no tants!- invocaven l’assemblea impossible i esgotadora i l’”autogestió” com a dogma, ara prescindeixen del debat i la participació en les decisions col·lectives i, és clar, viuen acomodatíciament al sofà de la subvenció pública. Així de trist.

Recordar el Cisco

0

[Publicat a Llibertat.cat el 24/1/2014]

Un escrit com aquest el vaig titular “Biografia d’urgència”, i va ser el guió que vaig fer servir per recordar el Cisco (militant independentista) el dia de la cerimònia del seu comiat. Avui 24 de gener fa un any de la seva mort.

Avui utilitzo el terme recordar per al títol, perquè he descobert que l’etimologia d’aquest verb prové del llatí recordārī, format per les partícules “Re” (de nou) i “Cordis” (cor), i que vol dir “tornar a passar pel cor”, o sigui, molt més que tenir alguna persona present en la memòria.

Amb aquesta petita ressenya biogràfica intento rescatar alguns moments de la vida del Cisco, molts dels quals ell recordava de manera anecdòtica. I si bé no reflecteixen tota la seva complexitat i tots els aspectes de la seva vida, em sembla que són moments que cal conèixer, per retenir-los junt amb la resta de records que guardem d’ell.

La vida del Cisco era polièdrica, com la realitat de tots nosaltres.  Però en qualsevol cas, aquest recull d’anècdotes i històries, junt amb tots els nostres records, són útils per completar la imatge que guardem d’ell, i sobretot perquè mentre el mantinguem en la nostra memòria restarà viu en cadascú de nosaltres:

Hi ha un Cisco que ve des de Verdú (l’Urgell) i amb pocs anys es trasllada a viure a Cornellà, on viu un any amb la seva família; i com sempre explicava, sense saber parlar castellà, fet que li provoca diverses complicacions a l’escola.

Hi ha un Cisco veí del Guinardó, del carrer Escornalbou, que estudia l’Institut Jacint Verdaguer del parc de la Ciutadella, en què estableix moltes amistats. En aquests anys en Cisco aferma la seva personalitat, els seus gustos, les seves conviccions polítiques. De ben jove serà una persona crítica, generosa, exploradora, enamoradissa, i amb un destacat sentit de  la responsabilitat.

En aquests anys el Cisco ja es mou en ambients independentistes, freqüenta el Camp Nou com a seguidor del Barça, va amb els amics a tavernes, a manis, excursions a la muntanya. El Cisco a la Musiqueta, al Novecento, al Candanchú… I assisteix a les incomptables manifestacions convocades pels CSPC i l’MDT.

Amb 17 anys hi ha una foto de diari de la Diada de l’Onze de Setembre de 1984, mentre els antiavalots carregaven indiscriminadament contra els manifestants de la Ronda Sant Pere, i joves independentistes els repel·lien amb pedres i barricades; a la foto el Cisco apareix immortalitzat al capdavant de la barricada tot fumant una cigarreta, assaborint el moment amb el posat tranquil que el va caracteritzar.

Hi ha el Cisco que va marxar a la mili, segrestat per la força i enviat a Melilla, i obligat a formar part dels Regulares; un duríssim passatge de la seva vida que el va marcar molt. Encara recordo els ulls de tristor del Cisco a l’andana de l’Estació de Sants, quan  marxava cap a la mili, a un altre continent (quan se’l duien segrestat), destí del qual només va poder tornar un cop en un any. Malgrat tot, ell sempre explicava frivolitats i mil batalletes, com l’empastifada de merda que va provocar a l’entrada de la caserna, mentre feia “imaginaria” a la garita i no li deixaven anar al WC tot i anar fluix de ventre: (la seva estratègia va ser evacuar en un mocador que va llençar des de la garita per desfer-se’n, però que va impactar accidentalment la paret on deia allò de “Todo por la patria.”).

Hi ha un Cisco que detenen a la primera manifestació de suport al moviment okupa incipient, el 1985, juntament amb altres militants independentistes, i entre els quals crec que també es trobava el poeta Enric Casasses; raó per la qual ell i tants altres van passar una nit al calabós de Lesseps.

És el Cisco que sempre donava la cara, que en un salt llampec al carrer Gran de Gràcia es va enfrontar a un goril·la de la policia secreta que li va fer una clau de judo i el va deixar estès a terra.

També hi ha un Cisco enamoradís, que ha tingut mil amors, un vertader romàntic-sentimental, detallista, melancòlic.

Hi ha un Cisco treballador, exemple de la responsabilitat, que durant dues dècades va exercir de recepcionista d’un hotel de l’Eixample, del qual explicava mil històries dignes d’una antologia de la Barcelona nocturna; d’aquesta feina recordo l’anècdota que explicava quan el van enviar a comprar una bandera espanyola que els havien obligat a col·locar per llei (després de molts anys sense rojigualda, ja que havien rebut moltes “advertències” perquè la retiressin): a la botiga del carrer Ciutat la pregunta va ser si volia una bandera ignífuga o inflamable… Una cosa que el Cisco sempre recordava amb sarcasme.

Hi ha un Cisco perpètuament assegut a una Vespa 200cc negra, sobre la qual va recórrer tants carrers, i que el desplaçava a la feina, a casa, a les trobades i arreu.

I per descomptat hi ha el vessant escatològic del Cisco, amant dels caganers i del “Tractat del pet” del  Rector de Vallfogona, reivindicador de l’humor marró i de la qualsevol facècia. I l’atracció que sentia pels sillons (càntirs) de Verdú i les ampolles antigues de sifó.

Hi ha el Cisco i les seves expressions patrimonials i en alguns casos úniques de Verdú, com escatxigar, galleta, silló, prèssics… i els seus xiquet i xiqueta que mai va perdre.

Hi ha un Cisco que trenca amb una primera parella estable i pateix una gran crisi de projecte de vida, i que vol marxar a Islàndia a treballar tallant bacallà, fins que el dissuadim de l’aventura.

Hi ha un Cisco que va a viure a Gràcia a partir d’aleshores, una Gràcia que ja coneixia pam a pam (primer al carrer Santa Rosa), on passarà els millors anys de la seva vida, i on establirà lligams amb tantes persones, amics, companys de tertúlies ocasionals de bar, de reunions o de carrer.

Hi ha un Cisco que durant les detencions de 1992 ha de córrer, i acudir al pis d’una de les persones detingudes per saber què havia passat i “fer neteja”, i es troba que tot estava regirat i destrossat (i hi entra tot sol, perquè la persona que l’acompanya no s’atreveix a entrar a l’edifici). Serà a partir d’aleshores una època de viatges a Madrid de visita a la presó, d’endegar el comitè antirepressiu de Gràcia, del Casal Poca Broma, i de l’inici de tantes noves coneixences de Gràcia, de Sants, de Nou Barris, de Manresa…

També hi ha el Cisco de la indignació, que s’irrita amb el sectarisme i la intolerància, i el Cisco sociable que coneix tota mena de gent a Gràcia i arreu. El Cisco afable i sempre disposat ajudar qui sigui.  El Cisco mecenes de tanta gent i tants projectes disposat a deixar diners que sovint no tornen. Un Sisco generós, que tan sovint no era generós amb ell mateix.

Hi ha el Cisco que canvia de pis, que mai va voler ser propietari i que defensava a ultrança el lloguer, i que volta per tots els pisos possibles de Gràcia compartint la convivència amb uns i altres companys.

Hi ha el Cisco noctàmbul, un xic tarambana però aferrat durant anys a la responsabilitat d’una feina esclava. Hi ha el Cisco del carajillo i de la Wolldamm, i dels petits entrepans i les olives. El Cisco de la Nyola i del Canigó. I hi ha el Cisco i les seves llenties estofades, i del suc de taronja i el cafè per esmorzar. I per descomptat el Cisco amb la cigarreta als llavis, el Ducados, i el tabac de liar en els darrers anys.

Però sobretot hi ha el Cisco que va infantar l’Ateneu La Torna, primer sense local i més endavant teixint un ampli entramat social i popular des del carrer Vallfogona i després des de Sant Pere Màrtir. El Cisco organitzador de les Festes de Gràcia a la plaça del Diamant, el de les reunions de la CPFG. El Cisco amic, amant, saludat i conegut de la gent que ha conviscut al seu costat.

Hi ha el Cisco que quan va ser ingressat a l’hospital per un problema renal va ser visitat per totes les seves anteriors parelles a la vegada, com en una pel·lícula de Marcello Mastroianni.

També hi ha el Cisco que va patir una pallissa d’un grup d’skins, que també el va portar a l’hospital, i que li va provocar una amnèsia d’un espai de temps. Mai va recordar com havia anat, malgrat que va avisar telefònicament des d’una cabina i va explicar el fet; però el cas és que sembla que abans de la batussa s’havia guardat les ulleres a l’infern de la jaqueta, i que hi havia signes evidents que s’havia defensat com un valent davant l’agressió.

I finalment hi ha el Cisco que va prendre el determini de marxar a viure a la Vall Fosca, seguint aquell instint explorador i potser una crida del bosc als seus orígens rurals. Va decidir marxar quan la vida a Barcelona es començava a fer insuportable, irrespirable, i les seves perspectives personals el convidaven a emprendre nous camins.  A Antís i la Pobleta va conèixer moltes altres persones que completen el seu trajecte vital.

Hi hagut un Cisco alegre, amigable, conversador, de vegades trist, melancòlic, metòdic, en ocasions enutjat, però més aviat amant de les facècies i tota mena de rialles; també un Cisco preocupat pels pares i atent a les preocupacions dels amics i les amigues, i un també un Cisco seductor i detallista. I un Cisco del Barça i del país al cor. Un Cisco caminant pels carrers de Gràcia o circulant en cotxe –més ràpid del compte-  per la Vall Fosca.

Com vaig llegir en aquella “Biografia d’urgència”, tots aquests Ciscos, els d’aquells que mantenim el seu record, restaran vius mentre el mantinguem en la memòria.

Diàleg, poder… i interessos

0
Publicat el 6 de gener de 2022

Aquells conceptes que tant s’invoquen, sovint amb un sentit interessat i desfigurat. La idea del diàleg, ja ho sabem, és molt recurrent en boca del poder, des dels diferents entramats del poder, del més quotidià al més alt. És molt freqüent plantejar el diàleg, un diàleg sense sortides, sense concessions ni cap mena d’alteritat o empatia. Ho veiem cada dia en les declaracions de polítics, representants, periodistes, persones doctes, científics, empresaris…

Aigualir o anul·lar el diàleg és el recurs més habitual per qui ostenta i exhibeix el poder, o una potestat o una raquítica parcel·la de domini. El règims més autoritaris el suprimeixen directament, i en el dia a dia de les democràcies occidentals ja hem vist que es tracta d’un terme i d’una idea buida, que poc s’exercita i que en qualsevol cas es canalitza per viaranys laberíntics i monopolitzats per tal que no portin enlloc. Pensem, per exemple, en l’actual “diàleg social” entre l’Estat, les patronals i els grans sindicats del qual sentim a parlar tant a la TV, i fins on ens ha portat.

En el meu parer, han quedat molt lluny la capacitat d’escoltar, de dialogar i de reflexionar, i d’empatitzar, és clar, que van guiar el progrés del pensament i de l’acció durant dècades de transformació i avenços. Ho podem atribuir a l’individualisme, al consumisme, als nous mitjans de comunicació i oci, o senzillament al fet que qui s’aferra al poder, individus i castes, no els convé gens que s’exerciti el debat, la reflexió o l’empatia. Comptat i debatut, no volen repartir el poder. Un poder de panxes agraïdes i temoroses que la situació i el seu estatus canviï.

En definitiva, diàleg i poder (i repeteixo, del poder dels estats al poder més raquític i quotidià) resten repel·lits en un xoc d’interessos. És la forma més objectiva –i materialista- que se m’acut per descriure aquestes col·lisions freqüents i quotidianes. I com ja havia escrit anteriorment, és obvi que existeixen interessos en clau col·lectiva de tot tipus i, per una altra banda, interessos mesquins, rastrers i foscos. Interessos que poden ser fonamentalment materials i interessos activats per la complexitat psicològica… de conviccions i de solidaritat, però també de confort mental, de temor al conflicte, ego, inseguretat i un llarg etcètera.

Tot això també ens ho hem de fer mirar de cara endins. On ha quedat el diàleg amb Madrid invocat pels encantadors de serps? Qui decideix renunciar a una estratègia ofensiva i per quin motiu? On s’ha desat el poder popular conjurat per baladrers o moderats i reduït al parlamentarisme? Qui decideix què en cada organització? Hi ha realment decisions col·lectives i fruit del debat i de la reflexió?

No avançarem si no desemmascarem l’entrellat de sofismes i d’interessos mesquins que ens paralitzen. Cal un combat d’acció i d’idees que neixin del diàleg, la reflexió, l’empatia i la presa de decisions. Només això ens farà forts. Tota la resta, diàlegs entre sords i pugnes de poder al país de Lil·liput.

 

[Publicat a Llibertat.cat]

Contra la impostura sindical: Rafael Farga Pellicer

0

Publicat a Llibertat.cat

En converses personals sempre m’he referit a la idea que, en el passat, el paper dels representats dels treballadors, els antics sindicalistes de finals del XIX i de principis del XX, acomplien dues funciones complementàries en el combat ètic per l’emancipació social: per una banda plantaven cara davant la patronal, amb el cop de puny o les pistoles sobre la taula de negociació, si s’esqueia; però per una altra exercien l’autoritat moral en el treball diari a les fàbriques o obradors: advertien els qui esquivaven i defugien la feina, i els recordaven que l’havien de fer com els seus companys i no carregar-los la seva. Que no era ni just ni honest deixar-la per als altres quan s’hi estava prou capacitat. En definitiva, feien de guardians contra els escaquejats.

Es tracta d’una imatge molt distant de la contemporània, quan tant al treball com a l’associació sindical abunden el recurs reivindicatiu en el col·lectiu però en què preval la queixa, la reclamació i l’atenció de serveis en l’individual. Un parany que té com a origen la voracitat alienadora de la societat de consum i, més concretament els Pactes de la Moncloa. Un parany que hauríem de combatre.

Tothom sap que la distribució del treball en la nostra realitat quotidiana no és sempre honesta, que algunes persones evadeixen la seva responsabilitat, no com a resposta a l’explotació sinó com a tècnica de profit particular. Que uns carden la llana i uns altres s’emporten la fama. I que hi ha sous desorbitats per a treballs absurds i despreocupats mentre una gran part del salariat sua la cansalada amb unes minses retribucions. És la lluita de classes, és clar, que aquells vells sindicalistes subdividirien encara entre “la classe de persones.”

Escric aquestes reflexions després de la lectura del fantàstic treball de Manuel Vicente, el llibre Rafael Farga Pellicer (1844-1890). Forjador de l’anarquisme català, editat fa uns mesos per Lo Diable Gros. Es tracta d’un estudi biogràfic del tipògraf, pioner del sindicalisme català i impulsor de la Internacional a Catalunya. Una figura poc coneguda i poc divulgada, a diferència, per exemple, de Francesc Layret, o fins i tot Anselmo Lorenzo, a qui se li ha atribuït l’ascendència de la CNT.

El llibre, Rafael Farga Pellicer (1844-1890), reprodueix uns valuosos documents del sindicalisme i de la Internacional de l’època –escrits originalment en castellà o francès, que mostren el nivell de diglòssia existent- i exposa dades poc conegudes com, per exemple, el fet que durant els anys del trencament de la Internacional, amb majoria d’implantació Bakunista a Catalunya, el conegut patriarca del socialisme llibertari Anselmo Lorenzo restà dubitatiu durant uns anys en l’òrbita del corrent marxista de la Internacional, molt minoritari a Catalunya.

S’hi descriu molt bé l’evolució del sindicalisme i del socialisme del XIX a través de Rafael Farga, actiu membre de l’Ateneu Obrer de la Classe Obrera i destacat republicà federal que, com molts altres treballadors contemporanis, van ingressar a la Internacional desenganyats per les limitacions del federalisme i admirats per la revolta de la Commune de París. També s’hi descriuen les dures condicions de persecució, prohibicions i repressió que patí l’associacionisme obrer. O les conseqüències de les accions violentes de l’anarquisme de la propaganda pel fet, que van produir el desballestament de l’anarquisme col·lectivista i de l’associacionisme obrer com a conseqüència de la repressió. I, és clar, el conjunt de congressos, viatges, manifestos i una munió de periòdics d’agitació en què, quasi sempre sense signar, escrivia Farga Pellicer.

S’hi expliquen detalls molt interessants, com la gran amistat que va mantenir amb Mikhaïl Bakunin, qui delegà tota la responsabilitat a Farga en el desplegament de la Internacional a l’Estat espanyol (a la “Regió espanyola”, en nomenclatura de l’època). Una vincle i una estreta relació afavorida per la melomania d’ambdós dirigents de la Internacional: Rafael Farga Pellicer, un treballador manual d’una àmplia cultura, no es perdia les òperes al Liceu, a les quals assistia setmanalment des del galliner.

Un altre detall o anècdota interessant que s’hi descriu és el fet que Bakunin, que ja havia visitat Barcelona, tenia a Sant Gervasi una casa preparada per Farga Pellicer i el seu entorn per passar els seus darrers anys de vida, amb identitat falsa, després que s’hi agreugés el seu estat de salut.

El llibre conté un apèndix amb documents biogràfics o parlaments del sindicalista biografiat. Les seves intervencions o escrits són doctrinaris, amb els llocs comuns de l’anarquisme vuitcentista (la Religió, la propietat, l’Estat, l’emancipació, la ciència, etc.), però també amb recurrents apel·lacions als drets i els deures dels treballadors, allò que apuntava al començament. L’ètica del treball i del sindicalisme. En reprodueixo un fragment –traduït al català- corresponent a un prospecte que anunciava La Federación, Òrgan del Consell Federal de Societats Obreres de Barcelona, del qual fou el director i redactor:

Gran és la missió del nostre periòdic.

En ell sostindrem, acomplint el seu objecte, que el TREBALL ha de ser una llei precisa de vida, per la qual cosa NINGÚ TÉ DRET A EVADIR-SE DEL TREBALL. Només hi haurà ordre, llei i llibertat quan el treball estigui basat en aquests principis; ja que la mala organització del treball és el germen del malestar social.

Avui, tal com ahir, s’esdevé que el qui més edifica, qui més teixeix, qui més conrea… és el pitjor allotjat, el més mal vestit, el pitjor alimentat… Ni els millors i més abundants fruits del treball són per al treballador… El més pobre és qui més treballa.

 

L’Agustí ha passat per l’hospital: “un vell resistent de les tortures a Via Laietana”

0

[Publicat a Llibertat.cat el 3/4/2020]

A l'Agustí Barrera (Mataró, 1941), mataroní, barceloní, terrassenc i arenyenc, independentista militant des fa moltes dècades, químic i historiador...
A l’Agustí Barrera (Mataró, 1941), mataroní, barceloní, terrassenc i arenyenc, independentista militant des fa moltes dècades, químic i historiador…

Ja és casa des fa un dies, fent repòs. A l’Agustí Barrera (Mataró, 1941), mataroní, barceloní, terrassenc i arenyenc, independentista militant des fa moltes dècades, químic i historiador, el van ingressar a l’hospital fa una setmana i ha resistit el coronavirus.

Dilluns en Jordi, company de sindicat i també arenyenc, em reenviava un missatge amb la (mala i bona) notícia que es trobava a l’hospital. Amb aquests detalls que li transmetia la Núria, la seva dona: “Crec que serà un dels supervivents del maleït bitxo. És un vell resistent de les tortures de Via Laietana.” Ja fa tres dies que és a casa fent llit, i enviant emails amb informacions, bromes i reflexions.

Fa uns anys vaig escriure una ressenya per al seu llibre Inscrit en la memòria històrica, en què sostenia que l’Agustí era un espècimen escadusser en la militància independentista, perquè la seva trajectòria política és un autèntic fil roig de la història del nostre país. Perquè són molt poques les biografies de militants independentistes com la seva:  va iniciar la seva militància al FNC, patí la repressió (tortura i presó) per haver repartit propaganda sindical; després va participar en la creació del PSAN i anys després en el naixement i evolució del PSAN-Provisional i el sindicat COLL; i continuà a l’independentisme combatiu dels anys 80, passant per la CUP. Una experiència vital que connecta el separatisme del primers anys del S.XX amb l’independentisme actual. Un nexe que pren més força si tenim en compte que és fill d’un dels homes del grup independentista dels anys trenta Nosaltres Sols.

És “…un dels supervivents del maleït bitxo.” Supervivent dels anys de la dictadura, de la repressió, però també dels desenganys dels pactes i les renúncies, que així i tot s’ha mantingut al peu del canó. Ha tingut les coses clares, les ha dites més o menys asprament o desvergonyidament. I tot fa pensar que continuarà mantenint aquesta clarividència. Salut i llarga vida, camarada!!

P.D. He demanat que aparegui la seva foto, i no la de l’autor de l’article.

El Centre Direccional de Cerdanyola: la continuació del projecte franquista

0

[Publicat a Llibertat.cat el 26/3/2013]

L’afirmació que el projecte del Centre Direccional és un projecte franquista no és un acte de demagògia.

Ara el projecte del Centre Direccional-Parc Alba (rebatejat per distreure els despistats) torna a plantejar-se com una agressió a Cerdanyola del Vallès, després de superar algunes anul·lacions dels plans urbanístics, amb irregularitats continuades, i d’haver superat la crisi immobiliària, que va fer pensar a tothom que aquest projecte havia quedat tocat de mort.

Però l’oportunitat fa el lladre, o com es diu tan sovint als mitjans del règim: és un bon moment per als emprenedors. I el projecte del Centre Direccional-Parc Alba ha renascut de les cendres com l’au fènix, o encara més, ha renascut entre les deixalles dels abocadors. Perquè a banda de presentar-se com la joia de la corona, comparable al 22@, el Centre Direccional promet grans negocis lucratius, que per ara ja han hipotecat l’Ajuntament de Cerdanyola amb el Consorci en una aventura temerària.

La història ve de lluny: el projecte del Centre Direccional a Cerdanyola ja estava configurat l’any 1969. Només cal que consulteu les hemeroteques de l’època. En aquells anys es va dissenyar, seguint el suposat model del centre urbà de La Défense, que es troba a pocs quilòmetres de París, la urbanització que es pretén bastir a la Plana del Castell, i que havia d’acollir aleshores 80.000 habitants i 72.0000 places de pàrquing, segons la premsa de l’època. Durant els darrers anys van reduir aquests nombres faraònics, però el projecte que van dissenyar els tècnics del franquisme persevera en els seus objectius.

Durant els primers anys setanta ja es van realitzar les primeres gestions, i el 1977 es va dur a terme l’expropiació dels terrenys de la Plana del Castell, pagats a 14 pessetes per pam en qualitat de “premio de afección” (sic) segons una Ley de expropiaciones forzosas. Per sort, alguns conflictes com ara entre la Corporació Metropolitana i el Ministerio, en plena Transició, i les irregularitats del consorci que es va saltar els tràmits de l’ordenació, van aturar aquesta amenaça durant un temps. També alguns escàndols econòmics com el de TABASA, empresa de la qual era també accionista Banca Catalana i que havia de foradar Collserola per fer-hi uns túnels amb peatges. Com trenta anys després, el projecte dels nous túnels que tenen els ulls posat a Collserola continua íntimament lligat a la urbanització de la Plana de Castell.

 El model de desenvolupament urbà franquista va perviure perquè els gestors polítics dels darrers anys a Catalunya ja hi compartien interessos i responsabilitats durant la Dictadura feixista. No hi va haver ruptura democràtica i els negocis van continuar sent els mateixos a mans dels de sempre: companys de negocis dels alcaldes franquistes Joaquim Viola i Josep M. Porcioles, com els noms clau per a la Transición Jordi Pujol, Miquel Roca i Junyent, Narcís Serra o Pasqual Margall. I altres personatges més grisos, que van passar de “progres” amb pedigrí a l’entorn de l’Assemblea de Catalunya a responsables de la destrucció del nostre futur. Tal és el cas de Miquel Sodupe, antic director i ideòleg del Consorci del Centre Direccional-Parc Alba, i posteriorment Coordinador de planejament director i territorial en Área Metropolitana de Barcelona (MMAMB).

Amatents davant les maniobres: la via catalana cap la independència no vol reis

0

[Publicat a Llibertat.cat el 2/6/2014]

Els darrers anys he escrit un parell d’articles sobre el que avui ha estat notícia: Es tractava d’escrits del 2010 i del 2012 sobre la mort, la mort en vida o l’abdicació del rei espanyol, i les maniobres que alguns sectors polítics articularan per tal de posar fre a la lluita independentista.

I aleshores apuntava que l’enemic ja comptava amb una important operació de recanvi, amb hereu i santificació: tant si fos per mort física com amb un abdicació calculada per aquests moments convulsos. Per aquest motiu deia ja aleshores que caldria que els independentistes calculéssim tots els escenaris possibles davant la mort/abdicació del borbó. Amb mort física o amb incapacitació, amb hereu, amb regència o amb Espanya Confederal coronada.

Ara repeteixo unes mateixes paraules que en aquells articles: cal estar amatents a les maniobres foralistes-federalistes-commonwealthianes, la idea de “Dos estats un rei” que avui ja han exposat des alguns tertulians i representants polítics.

Durant els darrers quatre anys diversos “prohoms” del sobiranisme i també alguns partits amb vocació botiflera han proposat que dissociem el projecte independentista dels consubstancials principis republicans. Oferia alguns exemples que actualment semblen més que superats, com el de l’article de López Tena “Monarquia o república? Independència!” aparegut el novembre del 2009, o el contingut en el mateix sentit al Petit manual il·lustrat sobre la independència publicat per la Revista Omnium núm.15 la tardor del 2010. Això, al cap i a la fi, és la vella reivindicació del pujolisme, la proposta de CiU durant trenta anys d’autonomisme claudicant: tornar al pacte foral anterior a 1714. I és clar, en el mateix sentit, el “federalisme” del país de les meravelles.

Altres propostes incrustades en el moviment popular per la independència són igualment perilloses i afavoreixen que la pressió independentista es pugui desinflar quan convingui, si els convé als mediadors institucionals catalans: un exemple és l’estirabot de Pere Pugès des de l’ANC, que va plantejar fa no massa temps que el referèndum sobre la independència de Catalunya s’hauria de realitzar l’Estat espanyol, obviant el subjecte polític de decisió en aquest procés: del poble català.

Que avui l’Assemblea no hagi convocat les concentracions a les ciutats catalanes per defensar la República catalana i la independència és un mal averany. Per contra, satisfà la rapidesa amb què ERC ha donat suport a la mobilització, i fins les paraules del President Artur Mas sobre la certesa i convenciment que es realitzarà la consulta del 9 de novembre.  Res no està escrit i tot està en moviment, però davant d’alguns gestos i maniobres millor armar-nos de prevencions davant del  pactisme desmobilitzador.

Amb l’abdicació programada (recordem la visita de Juan Carlos i les abraçades amb Artur Mas, i el no casual desembarcament de les furgonetes dels antiavalots de la policia espanyola) el recanvi es prepara des de l’estructuració de l’Estat, per tal que el projecte d’Espanya pugui perllongar-se uns anys més com a Destino en lo universal. Amb tota certesa, aprofitant el recanvi, ens intentaran fer empassar propostes confederals coronades, forals o de lliure associació a un regne que els catalans hem detestat històricament.

Com ens voldrien posar en aquest embolic de cordes? Davant l’augment de la consciència independentista i la necessitat de l’Estat de trobar una reestructuració per al fracassat model autonòmic i el desgast per les contradiccions socials i la corrupció política, tots podem imaginar-nos com podria quedar la cosa. Els catalans del Principat, de la Comunitat Autònoma de Catalunya (i és clar, també la resta del Països Catalans), podríem quedar subjectats al projecte espanyol a partir del model d’estat associat (2 estats 1 rei novell), pacte fiscal o Commonwealth a la catalana. Una fórmula que ja sabem que perpetuaria a casa nostra els mitjans de comunicació privats com Tele 5, la supremacia lingüística de l’espanyol, l’ocupació militar, el poder financer hispànic i un llarg etcètera de greuges que condemnen el nostre poble a la desaparició i l’espoli. I un Estat català independent no és això.  I segurament la primera pregunta del 9-N no és casual que ofereixi la sortida de l’”Estat” que mai s’ha concretat en què consistiria.

Tal i com vaig advertir en dues ocasions, cal que estiguem amatents, perquè la maniobra ja està teixida. Una part de la burgesia catalana que aquests darrers mesos es mostrava convençuda que la via cap a la independència és l’únic camí (perquè tampoc a aquesta classe social del país els donen una altra sortida) ara es podria desinflar davant el mercadeig de competències, transferències i obediències que ofereixi l’Espanya refundada del nou monarca.

Per això és molt important que l’independentisme real, el que planteja la Ruptura i les profundes conviccions republicanes i socials, estigui al capdavant del procés d’alliberament nacional. No podem deixar espai ni temps a les maniobres amb què es pretenen diluir aquests elements històricament lligats al poble català i a la lluita per la llibertat.

Dues cites sobre la unitat de l’EI

0

[Publicat a Llibertat.cat l’1/5/2011]

Acabo de llegir el llibre de la Patrícia Gabancho A la intempèrie. Una memòria cruel de la Transició catalana (1976-1978). El llibre és l’edició, comentada, de la breu memòria que l’autora va fer el 1978, després d’haver participat intensament durant dos anys en la lluita independentista. Gabancho va militar en un petit partit anomenat Esquerra Nacional.

El llibre dóna molt de si, perquè explica amb força cruesa tot un seguit de processos polítics interns de la Transició. Especialment, l’erosió de la unitat i els principis de l’antifranquisme per part dels partits parlamentaris, i també la incapacitat de l’independentisme d’esquerres d’unir-se amb una estratègia rupturista i fer-se un forat en la societat.

Moltes de les coses que explica són sorprenentment interessants de llegir des de la perspectiva actual. I m’he quedat amb dues cites que ressonen al debat que arrosseguem sobre l’estructuració de l’EI i el paper de la CUP dins el moviment.

Diu la Gabancho a la pàgina 158: «La futura conferència d’organitzacions independentistes era una excusa, perquè sabíem que calia un partit. Una coordinadora que englobés tothom només podia ser eficaç si hi havia un nucli ben travat que en portés la direcció. Però això, a les reunions generals, no es podia plantejar, perquè les diferències encara eren molt acusades».

La conferència que esmenta és la Conferència d’Organitzacions de l’Esquerra Independentista, celebrada el novembre de 1977 i en la qual van participar el PSAN, el PSAN-Provisional, el Moviment d’Unificació Marxista, Esquerra Nacional, Gent Nacionalista Independent, Comunistes Catalans Independents, Nova Falç, Esquerra Catalana de Treballadors i Socors Català. I el FNC, les JERC, el FAC i el Partit Federalista Europeu, com a observadors.

 La Conferència no va acabar de reeixir. El detonant va ser la discrepància en la defensa dels patriotes catalans processats pel Cas Bultó. Però segurament era difícil que reeixís perquè les “diferències acusades” eren una realitat. Hi havia plantejaments divergents estratègics i tàctics, perquè es trobaven enmig d’importants processos, com la Constitució espanyola i els estatuts; sobre les aliances, perquè hi havia a l’horitzó les primeres eleccions municipals; sobre política sindical, perquè la militància independentista es repartia en diferents sindicats; o fins i tot sobre la conveniència d’usar la paraula “independentisme”.

L’altra cita que extrec del llibre és la intervenció d’en Jordi Arquer (1906-1981) en una reunió, i representa el contrapunt a aquest diagnòstic: «Coordinadora? Conferència? El que heu de fer és unir-vos tots, si és que voleu fer res de bo. Aquestes petites punyetetes que ara us fan discutir s’arreglen dins d’un partit. Oi que tots sou independentistes? Oi que tots sou d’esquerres? Doncs ja està, home» (p.159).

Jordi Arquer participava en reunions de grups de l’Esquerra Independentista de llavors. Abans del franquisme havia estat un dels impulsors del BOC i del POUM, sempre amb una sensibilitat independentista i defensora dels Països Catalans. En tornar de l’exili va participar en algunes plataformes independentistes, com la Conferència o la creació dels Col·lectius d’Obrers en Lluita (COLL). Com acostuma a passar amb la gent gran, expressa la seva opinió de manera directa i simple, sense meandres argumentatius ni eufemismes, i fins i tot amb el punt de cinisme propi de qui les ha vist de tots colors.

A l’Esquerra Independentista torna a parlar-se amb força de la unitat. El darrer en posar-la sobre la taula ha estat Endavant a través de les Resolucions de la seva VI Assemblea.

La unitat no és tan senzilla com planteja la cita de Jordi Arquer ni Patricia Gabancho amb la seva afirmació “una coordinadora que englobés tothom només podia ser eficaç si hi havia un nucli ben travat que en portés la direcció”. No sabem tampoc si en usar el terme “direcció”, Gabancho es volia referir al concepte de direcció política, perquè si és així, entenem la cosa tampoc no és senzilla, tal com ja van exposar fa dos anys A. Botran i A. Contell a l’article “Què volem dir quan parlem dedirecció política”, publicat al número 87 de La Veu de la Terra del Moviment de Defensa de la Terra.

La unitat és necessària i una qüestió prioritària és delimitar quines organitzacions calen per desplegar la línia d’Unitat Popular i quina és la seva tasca dins el moviment (qui fa què). A la meva manera de veure, el nostre moviment necessita un referent polític de masses (o “partit de masses” en llenguatge dels anys trenta), organitzacions sectorials i sobretot una única i forta organització marxista.

D’entrada, hem de partir del que tenim, que tot i ser insuficient és bastant. Així, per exemple, malgrat les seves mancances, disposem de diverses sectorials, com ara dues organitzacions juvenils en procés de confluència i un sindicat d’estudiants amb una implantació notable a les universitats dels Països Catalans.

I sobretot disposem d’una organització nacional, la CUP, que és el més que s’assembla a un referent de masses, ja que a més de presentar-se a les eleccions, dinamitza lluites populars i de fet s’ha convertit en l’organització d’enquadrament prioritari de la militància de l’EI que té més de 25 anys. A diferència de les organitzacions sectorials, la CUP es dirigeix al conjunt de les classes populars catalanes i hauria de sintetitzar en una alternativa política global (gairebé) totes les temàtiques. Per això, més enllà de la política institucional, dins d’aquesta organització s’han de dur a terme debats polítics de fons, entre d’altres raons perquè la CUP no només és el referent polític de masses de l’EI sinó també i sobretot de la Unitat Popular i enquadra, per tant, sectors ideològics diferenciats..

Tenint en compte això, les mancances de la CUP, especialment d’implantació territorial, no haurien de usades com un argument sofístic per qüestionar el que ja és una realitat realitat, sinó per esperonar el moviment a superar-les tot assumint el seu caràcter referencial.

I per acabar, totes les organitzacions de l’EI, incloent-hi la CUP, hem d’obrir un procés de confluència que no sigui “una excusa”, sinó que agafi el toro per les banyes. Cal un procés perquè és cert que hi ha diferències. Però no són “diferències acusades”. Sovint, aquestes diferències de plantejaments organitzatius, estratègics o tàctics no es pode tractar obertament. I, en canvi, les “petites punyetetes”, en forma de retrets, malentesos, supòsits o acusacions de dobles intencions, agafen una rellevància inapropiada. Esperem aprendre de la nostra història.