Res no s’acaba i tot comença

La fe que bull no té captura i no es fa el pa sense el llevat:

L’Amnistia, sense serrells…

El concepte d’amnistia bull des fa mesos com una novetat en el panorama polític i mediàtic. I ja hi ha hagut diverses amnisties i indults col·lectius en la història recent als Països Catalans.

Ara, sembla que ja estigui tot fet. Però convé no oblidar algunes coses: l’aparell del PSOE no és de fiar, ja ho ha demostrat històricament; tampoc alguns dels seus gestors pròxims amb aura de negociadors dialogants, que no fan sinó de crossa del règim actual; per a ells, la “pau social” o “concòrdia” són la traducció de derrota de les aspiracions i del moviment que organitzà el Referèndum de 2017; i una altra, l’Estat espanyol, el règim militar i monàrquic mogut per essències i interessos, arrossega una rèmora d’odi i sembla que encara els cogui la desfeta de 1898, que paguen amb els catalans… Tot i que en el fons ja sabem és un tema de diners i d’espoli.

Primer de tot convé recordar que, per als independentistes, el concepte amnistia té una càrrega amarga: l’amnistia de 1977, que fou aplicada de forma general i que va deixar en llibertat centenars de militants independentistes bascos, comunistes, anarquistes, etc., va ser retirada per indicació del ministre d’Interior Rodolfo Martín Villa als independentistes catalans (Carles Sastre, Montserrat Tarragó, Àlvar Valls, Josep Lluís Pérez…), que van pagar exili i llargues condemnes –per fets anteriors a aquell decret de 1977– fins als anys noranta. Els independentistes catalans, marginats per ser lluitadors independentistes catalans, mentre la major part dels represaliats polítics de l’Estat van ser amnistiats, fos quina fos la condemna, l’acusació i la filiació política.

En aquell context de clarificació, molts independentistes catalans van ser abandonats entre el brogit mediàtic i l’agitació dels pactes. Només l’independentisme que lluitava per la Ruptura i persones perseverants com Lluís M. Xirinacs es mantingueren ferms, al Senado, en articles o al carrer, per aquella i tantes altres injustícies que es perpetuaven. I la injustícia, les injustícies, es van perpetuar, i també es van perpetuar la resistència i les legítimes reivindicacions nacionals i populars.

El poble català ha conegut mesures d’amnistia i d’indults col·lectius de caràcter polític al llarg de la història recent. Alguns mitjans n’han parlat, i potser han omès interessadament alguns dels moments històrics en què aquestes amnisties o indults es van produir en clau de ruptura. N’hi va haver unes quantes durant la segona meitat del segle XIX i les primeres dècades del XX. I especialment les dels decrets d’abril de 1931, amb el govern provisional de la II República espanyola, que va alliberar milers de militants republicans, anarquistes, “separatistes”; i encara, el febrer de 1936, el Decreto-ley de 21 de febrer de 1936, que amnistià els presos, represaliats i exiliats pels fets de les revoltes d’octubre de 1934 i tants altres. Els presidents de la República Alcalá-Zamora i del Consell de Ministres, Manuel Azaña, van fonamentar el motiu de l’amnistia simplement pel “resultado de las elecciones a Diputados a Cortes”, un argument que palesa la relació entre l’amnistia i el canvi polític o la ruptura amb el règim precedent.

No va ser així durant la dictadura franquista, que també va ser pròdiga en indults, mesures de gràcia i amnisties. Si bé les “mesures de gràcia” van beneficiar milers de presos polítics amb amb motiu de la “Ley de Suceción” (1947), el ”Motivo del Año Santo” (1949), pel Congrés Eucarístic (1952), per la coronació papal (1958), aniversaris de l’accés al poder del dictador (1961), els “25 años de Paz” (1964)… no ens pot passar per alt que les amnisties decretades pel règim van beneficiar els delictes monetaris (1938), els fiscals (1955 i 1959) i, en una amnistia drecretada el 1939, els fets “en defensa de los ideales que provocaron el glorioso alzamiento contra el frente popular.”

No va ser fins al 25 de novembre de 1975, amb el criminal Franco de cos present i amb motiu de la proclamació del Juan Carlos I com a cap de l’estat, que es decretà un indult per als presos polítics, amb l’excepció dels milers condemnats per “delictes de terrorisme.” N’eren tants, de “terroristes”, i tanta la mobilització per la Ruptura, que l’agost de 1976 es decretà una amnistia generalitzada, que s’anà ampliant als delictes i faltes “d’intencionalitat política i opinió”, que encara exceptuava els delictes adjectivats de “terrorisme”, però que poc després recollí (“superando las dudas e interpretaciones contradictorias respecto a la aplicación de la medida a la totalidad de los delitos contra la seguridad del Estado y de los ejercitos…”) amb indults i amb més decrets fins a arribar a l’amnistia de maig de 1977, que incloïen molts tipus de delictes i que anà acompanyada de l’oferiment d’estranyaments a diversos països dels militants més compromesos (marxeu un temps fins que la cosa es refredi).

A finals de juny i amb decret-llei de març de 1977 van ser indultades 3.905 persones a l’Estat espanyol i només 220 van ser amnistiades. Els mesos següents, els decrets d’amnistia van beneficiar milers de persones. Però com he recordat abans, aquells independentistes catalans en van ser l’excepció: perquè eren més dolents que els altres, per principis i essències del règim o bé per la debilitat del moviment…

Com he exposat, els indults i les amnisties han estat una constant a casa nostra. No es tracta de cap peculiaritat, també ho han fet molts estats europeus. El Regne Unit va amnistiar centenars de militants republicans irlandesos. La República francesa ha pactat amb el FLNC cors en diverses ocasions: el 1981 el govern de François Mitterrand va amnistiar uns 100 presos polítics corsos, mesura que va anar acompanyada de conquestes polítiques com l’Estatut de l’Illa de Còrsega . El 1981 aquest govern també va amnistiar presos polítics d’Acció Directa i dels GARI, entre els quals Jean-Marc Rouillan. L’estat jacobí ha resolt amb amnisties conflictes com els de Nova Caledònia, les diferents condemnes per la guerra d’independència d’Algèria (amnisties de 1964, 1968, 1982) o els represaliats per la revolta del Maig de 1968.

Com ja s’ha dit, el perill que se’n planteja, amb els precedents apuntats anteriorment, és que aquesta amnistia deixi de banda un important gruix de represaliats. Els serrells. Que en quedin al marge els CDR, Pablo Hasél i els incomptables manifestants i activistes que lluitaven i lluiten per la independència i per una Democràcia real.

Aquesta situació, aquesta preocupació, ja es va produir el 1975, i el 1977: és interessant la vigència de l’article del jurista Octavio Pérez-Vitoria Moreno (1912-2010, Creu de Sant Jordi, per cert), que interpretava l’aplicació de l’indult en la legislació franquista encara vigent i les noves legislacions “especials”, a l’article “Amnistia e indulto” el 27 de novembre de 1975 a La Vanguardia:

Penas exceptuadas: En primer lugar se exceptúan del indulto las penas por delitos de terrorismo y conexos, por delitos de propaganda de sentido terrorista y por delitos de pertenencia a asociaciones, grupos u organizaciones comprendidos en la legislación sobre terrorismo (art. 3). El texto de este apartado resulta evidentemente confuso. Se habla en primer lugar de delitos conexos a los de terrorismo. El concepto de delito conexo no se caracteriza precisamente por su claridad y se halla sujeto, por tanto, a interpretaciones discrepantes que es aconsejable evitar, sobre todo en una disposición en la que precisamente se concede una de las formas de la gracia. Por otra parte, la expresión “propaganda de sentido terrorista” tampoco ofrece excesiva luz sobre lo que técnicamente se ha querido expresar y, por último, la parte final del artículo, referente a le pertenencia a asociaciones, grupos u organizaciones comprendidos en la legislación sobre terrorismo, plantea dudas respecto el verdadero alcance de la limitación de la aplicación del indulto. (…)

En efecto, se puede estimar que dado que el Decreto Ley sobre Terrorismo hace referencia concretamente en su artículo 4.° a organizaciones comunistas, anarquistas y separatistas, todos aquellos que hubieran sido condenados por pertenecer a toles asociaciones políticas a tenor de los preceptos del Código Penal, se verían exceptuados de la aplicación del indulto.

Entiendo, por el contrario, que una consideración correcta del espíritu del precepto y, sobre todo, de la amplitud con que debe interpretarse una norma de concesión de gracia, conduce a la conclusión de que debe aplicarse el Indulto cuando menos a todos aquellos que fueron juzgados con anterioridad a lo legislación especial sobre Terrorismo, pues un decreto regulador de tal beneficio debe estor vinculado –independientemente de su naturaleza jurídica— al principio de la irretroactividad de la ley penal. Puesto que en el momento de la comisión del delito no se hallaba en vigor la nueva normativa, todo lo previsto en esta última que perjudique al reo no puede tener aplicación, precisamente por tratarse de una disposición que por su naturaleza debe interpretarse, más que ninguna otra, puesto que tiende a beneficiar al condenado, en la forma más favorable al reo.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Articles a Llibertat.cat, General, per dixitdixi | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent