Ahir vaig fer el recorregut sencer del trenet de la costa d’Alacant. Del Campello a Dénia, anada i tornada. Feia molts anys que no hi pujava al trenet. Ara alguns combois són nous, dels de tramvia, però encara en queden dels vells, que es tomben tant cap a un costat i cap a l’altre que fan por. Són uns 80 quilòmetres. Per carretera, menys d’una hora. Amb el trenet, dues hores i deu minuts.
A banda de comprovar, com ja em temia, que el trenet és un observatori privilegiat per contemplar la sobreexplotació urbanística de tota la costa (a prop de Calp és tan bèstia que la visió m’esmussa), i de descobrir una nova parada a Terra Mítica, l’experiència va ser molt agradable… fins i tot lingüísticament.
La gran majoria d’usuaris del trenet, si més no ahir, eren residents estrangers d’algun poble de la Marina (alta o baixa) que anaven a passar el dia a algun altre punt de la comarca. A la zona del trenet on jo vaig seure, la llengua que més s’escoltava era l’anglés (britànic). La resta de gent del meu voltant eren dues xiques adolescents, que parlaven en un valencià ple d’expressions genuïnes, i una jove eivissenca que anava a Dénia a agafar el ferri per passar les festes a sa casa.
El revisor, miraculosament, no només parlava valencià, sinó que era l’única llengua en què es dirigia als passatgers. Vaig somriure en veure’l adreçar-se al grup de jubilats britànics, i després em va fer l’ullet i em va confessar: "total, tampoc parlen ni paraula de castellà".
Castellà és el que no vaig escoltar en cap moment del trajecte, mentre passàvem estacions amb noms com coveta fumà, cala d’or, paradís, costera Pastor, cap negret o alqueries.
Per un moment, durant aquelles dues hores, va semblar que tot això era normal. I em va semblar tan bonic que vaig decidir prendre-m’ho com una mena de regal de nadal.
