Apòstata desficiosa

Jo no em crec massa les enquestes, però he de confessar que me les mire sempre. A més, abans podia dir allò de ‘jo no conec ningú que haja participat mai en una enquesta’, però precisament fa poc me’n van fer una i em vaig poder quedar ben descansada dient el que pense de l’enganyifa del 22@.

Aquests dies es publiquen els resultats d’un d’aquests qüestionaris als diaris Levante i Información, fet després de l’atemptat a l’aeroport de Madrid. Segons l’opinió de dos mil valencians i valencianes, la situació és més o menys aquesta:

– El 34% pensa que el govern de Camps ho fa bé o molt bé. El 25% diu que malament o molt malament. La majoria no contesta.

– El 44% pensen que el conseller d’obres públiques hauria d’haver dimitit després de l’accident del metro. El 36% pensa que no. La resta no contesta.

– Si han de posar-los nota, Camps té un 5,14, Pla un 4,38, Glòria Marcos un 4,13 i Enric Morera un 3,78.

– Si es votara hui, el PP trauria 46 dels 99 escons de les noves corts i no arribaria a la majoria absoluta. El pacte EUPV-Bloc tindria 12 escons (2 més dels que han previst). Podria haver doncs pacte d’"esquerres".

Conclusió personal: em fa mala espina que tanta gent no conteste. Tant de bo siga encertat, però.

(Aquesta setmana el PP traurà una altra enquesta amb uns altres resultats que diuen que sí que passaran del 50% dels vots i tornaran a tindre majoria absoluta.)

Feia temps que ho tenia en ment, i finalment i tot seguint la valentia de Registres Particulars, he trobat el moment per enfrontar-me a la plantilla en blanc i mirar d’entendre alguna cosa.

Els meus coneixements d’html són pràcticament nuls, però estic contenta perquè si més no he aconseguit canviar alguna cosa.

Probablement no serà el resultat definitiu (no m’acaba de convéncer, però no tinc esma per desfer tot el que he trastejat hui) i miraré de fer algun canvi més.

Qualsevol suggerència (i ajuda tècnica) serà ben rebuda.

A la ciutat de Bangor, a l’estat nord-americà de Maine, han prohibit fumar dins els cotxes si hi van passatgers menors de 18 anys per protegir la salut dels nens i joves. A d’altres indrets dels Estats Units ja no es pot fumar no només a espais públics (restaurants, centres comercials, universitats), sinó també a les cases. Quan es signa un contracte de lloguer, és una de les clàusules. En alguns llocs afecta també a pisos de compra i els altres propietaris et poden denunciar si no ho compleixes.

Algunes iniciatives van més enllà i volen prohibir que es puga fumar a menys de huit metres de les portes dels edificis. En alguns carrers estrets, això ho fa pràcticament impossible.

Alguns diran que és una barbaritat i que això interfereix en la llibertat personal i tot això. Però he de dir que, sent fumadora i havent viscut aquesta situació que et força a fumar només al carrer, a mi no em sembla tan malament.

Les conseqüències directes són obvies: fumes molt menys, només els que realment et venen de gust. I els disfrutes el doble. Però n’hi han més efectes: acabes fent amics entre els fumadors del teu carrer. I vist que socialitzar o simplement conéixer els veïns cada vegada sembla més complicat, resulta divertit i tot.

He viscut en tants llocs que m’és difícil dir d’on sóc. Però supose que allà on vas nàixer compta una miqueta. Tot i això, de vegades em fa vergonya. Hui, molt.

Ja fa unes setmanes, el president de l’associació de Sant Jordi va rebutjar que una xiqueta puga participar en el sorteig per fer de Sant Jordiet. Ara, a més, han expulsat son pare de la seua filà per gosar a presentar-la. I l’alcalde (del PP) argumenta que "una xiqueta de Sant Jordiet és com un home amb barba i bigot de fallera".

Per coincidències de la vida, conec els dos ‘representants públics’ personalment, i m’abstindré de dir la llista d’adjectius qualificatius que els podria aplicar ara mateix, i que creix tal i com escric. A ells i a la majoria de festers alcoians, que són del mateix pensar.

Sembla que l’argument últim de tots els defensors de la masculinitat de les festes de moros i cristians és que, en el fons, ‘a les dones els agrada així’.

És, fil pel randa, el mateix argument dels maltractadors crònics.

Després d’una gran propaganda, hui el PSPV-PSOE ha fet pública una declaració de béns patrimonials dels diputats a les Corts Valencianes d’aquest partit. El podeu trobar a la seua web, però només en versió en castellà (una dada més per tindre clar de quin pal va el Pla).

Més enllà de la curiositat de saber en quins bancs tenen comptes corrents els diputats i diputades i quedar-te amb les ganes de saber quina quantitat hi tenen estalviada, i de comprovar que en són molts els que tenen pis a ciutat i apartament a la platja (tampoc ens diuen el valor en la majoria dels casos), a mi els que em sobten són més aviat els que no tenen res.

Cinc de les declaracions no inclouen habitatge. Bé pot ser que visquen de lloguer, però què voleu què us diga, a mi aquestes coses em sonen a haver-ho posat tot a nom dels fills o de l’àvia pel que puga passar… Tant de bo m’enganye, però tant d’enrenou per tan poca cosa em posa la mosca al nas.

(Amb això no vull dir que no em semble bé aquesta pràctica, que crec que fins i tot hauria de ser obligatòria per tots els càrrecs públiques, i amb caràcter periòdic per comprovar com els hi van les inversions mentre manen).

No és només el que fan, sinó com ho fan, com ho presenten i com aconsegueixen que siga de bonic.

Des d’ara, més ‘applephila’ que mai.

iPhone

Portada web 9 de gener

Ja l’han fet públic. I és millor del que podiem imaginar.

Pantalla tàctil, telèfon, navegador, iPod-vídeo… Ai, quina meravella.

P.S.: Per si no queda clar, en vull un ja. I demà és el meu aniversari. Si no sabeu què regalar-me…

Actualització: no es comercialitzarà fins al juny als Estats Units, i a Europa a finals d’any. Però podeu dir que us agradaria regalar-me’l de tota manera i quedareu la mar de bé. Si en voleu una bona descripció, la trobareu ací.

Amb això de l’estrena de format de VilaWeb TV, segur que hi ha qui pensa que no és més que una anècdota o, com a molt, una cosa més que es suma a les webs i televisions convencionals. Però això de la televisió per internet és molt més.

Fa uns mesos em vaig comprar una tele nova. A banda de l’entrada de l’antena col·lectiva, té possibilitat de connectar-hi sis coses més. Encara em queda alguna entrada lliure, però ara per ara a la mateixa pantalla puc veure el reproductor de DVD, un vell vídeo VHS, una videoconsola, un disc dur extern on tinc més de 200 GB d’arxius de vídeo, i un ordenador.

Per a mi això de la tele per internet ja no és, doncs, una cosa a banda, sinó que en lloc de fer zapping amb els canals de la tele, el vaig fent a la xarxa si em ve de gust. He renunciat a instal·lar-me el satèl·lit, per exemple, perquè si vull veure les notícies de la CNN o la BBC només he d’anar a les webs corresponents, i triar veure el vídeo que m’interessa. I si vull coses més exòtiques, a wwiTV o Beeline puc triar entre centenars de canals de tot el món i de diverses temàtiques, com ara un de nord-americà que passa pel·lícules clàssiques nit i dia.

Ja sé que la qualitat d’imatge en streaming, ara per ara, no és com la de la televisió digital. Però esperem una mica a veure com resulten iniciatives com el projecte Venècia, o a què augmenten els amples de banda, i podreu desfer-vos de tots els decodificadors i milers de comandaments a distància. Amb només un i un ratolí, ho tindreu tot fet.

Pel que fa a les sèries de ficció, per exemple, no és cap secret que es poden descarregar amb algun dels programes de P2P, en l’idioma que es vol, amb o sense subtítols, també disponibles en diverses llengües. I així me les mire a l’hora que vull, les pare i les torne a posar en marxa, i si m’ho puc permetre, m’empasse tres o quatre episodis seguidets de The West Wing, Studio 60, Sugar Rush, Sex in the City o Lost (ho sé, tinc gustos eclèctics).

Les principals televisions nord-americanes en creació de ficció (ABC, NBC, HBO, Showtime…) ja han vist on és el futur. A més d’oferir els episodis de sèries en format per descarregar a través de l’itunes a un preu de rissa (comparat amb les quotes d’abonament de les teles digitals), ara ofereixen els episodis complets online. Llàstima que, pel moment, ho tinguen restringit a IPs del territori dels Estats Units (per això de poder vendre els drets a la resta de països).

Ja ho veureu, en uns mesos, això de la tele a la carta que fa tants anys que es preconitza serà ja de veritat. I per internet.

Ja sé que sona molt ianqui, però estic molt orgullosa d’haver estat alumna de New York University. És una institució impressionant, liberal, amb una qualitat acadèmica altíssima i molt realista, amb aplicació directa i poca classe magistral (per a aquest tipus d’informació ja compten amb una biblioteca de set plantes que impressiona només veure’n el vestíbul, tota informatitzada i que es pot consultar online mentre eres part de l’alumnat).

Ara acabe de saber que, a més, NYU acaba de signar un conveni amb l’Institut Ramon Llull per crear el "Catalan Center" dins el Centre de Cultura Europea i Mediterrània. Ser-hi presents a la universitat de Washington Square significa estar al costat d’un centre d’estudis francòfons, un d’estudis sobre l’orient mitjà, una casa de la Xina, una d’Irlanda, un centre de cultura espanyola o un centre especialitzat en relacions comercials entre els Estats Units i el Japó. I això m’ompli de satisfacció.

Us imagineu no haver de dependre de Telefònica, Jazztel, Wanadoo ni Ono? I no necessitar un router a casa? Poder connectar-se a una xarxa sense fils ràpida i estable a qualsevol lloc on porteu l’ordenata i, a més, sense pagar?

Els afortunats residents de San Francisco ho tindran ben aviat. Se’n beneficiaran 770.000 persones. L’alcalde de la ciutat (el mateix que va fer casaments gais fins que Governator li ho va prohibir) ha vist clar que internet no és un luxe, sinó una necessitat per garantir la igualtat en l’accés als recursos educatius, de serveis socials i d’oportunitats econòmiques.

Igualet, igualet que ací. Una llàstima que no es puga portar un clon d’aquest senyor i posar-lo en el lloc de Rita o de l’Hereu.

Trajecte per la C-16, del Berguedà a Barcelona, una tarda de diumenge. Encara és d’hora, però ja comença a haver-hi trànsit. Em propose anar comptant els 4×4 que ens passen (indefectiblement porten una velocitat més alta de la recomanada i permesa). A mitjan comarca del Bages, em descompte i ho deixe córrer.

Per què n’hi ha tants? Què els hi aporta als conductors? (Sé que hi ha excepcions, però la majoria són homes). Per què necessiten un cotxe tan gran si en bona part dels vehicles només viatgen dues persones? Per què porten els snowboards a la baca si els hi caben perfectament al maleter o al seient del darrere?

I si s’arriba a regularitzar ací algun impost sobre emissions de CO2, els hi cobraran com a un cotxe normal o com a un camió amb el tub d’escapament atrofiat? (Els estudis demostren que els 4×4 contaminen com 4 cotxes, a Itàlia ja paguen un impost extra, i sembla que a París no poden circular quan pugen els nivells de contaminació a la ciutat).

No sé quantes vegades al dia, entre principis de desembre i el dia de reis, deia això mateix, buscant la confirmació de què enguany tornarien a portar-me coses ben boniques. Recorde l’emoció de començar a veure les carrosses des del balcó, i els nervis ja en baixar l’escala quan, curiosament, ma mare sempre oblidava alguna cosa dalt i tornava a pujar un momentet (a un cinqué pis sense ascensor) per preparar els regals. I sobretot recorde el nus a l’estòmac en sentir els timbals, olorar les torxes i veure els patges de la que és -diuen- la cavalcada més antiga del món.

Ara fa molts anys que no puc anar a Alcoi pel dia de reis, però normalment tinc present que moltes criatures tindran la boca tan oberta com la tenia jo, tot i els gorros, els guants, les bufandes i el fred que pela que sol acompanyar la visita dels reis mags.

Enguany no sé si m’he portat bé o malament, però no m’han portat res, amb aquest costum estés de donar-se els regals per nadal i la dificultat de tornar a trobar-se amb la família a principis d’any.

Sort que la premsa de hui em fa un regal: després d’anys i anys de reivindicació, sembla que -per fi!- començaran les obres per millorar el tren Xàtiva-Alcoi. Ho farà el ministeri, la Generalitat no posarà ni un cèntim (i això que ara molts ajuntaments de la zona són en mans del PP). Sembla que això de "forasters vindran que de casa mos trauran" s’haurà de canviar per -encara que no rime massa- "els de casa no fan res, a veure si hi ha sort amb la ministra de foment".

Ho deien ahir Vilaweb, l’Avanç i El País: apostatar a València és missió (quasi) impossible.

A d’altres diòcesis, la cosa és tan senzilla com enviar un escrit al·legant que quan et van batejar no n’eres conscient ni ningú et va demanar el teu parer, i que ara que has vist de què va la pel·lícula, t’estimes més no formar-hi part. Conec gent que, per donar-hi més força a l’assumpte, adjunta també un llistat dels pecats que li agrada cometre, perquè tinguin clar que la decisió no té tornada enrere possible.

En alguns casos, però, els responsables eclesiàstics són cabuts i miren de contestar amb una carta perquè t’ho repenses, i al·leguen que el bateig ‘imprimeix caràcter’ i clar, això no es pot canviar així com així.

Si es tenen problemes, el més efectiu és adreçar-se a l’agència de protecció de dades, perquè segons la llei vigent, tothom tenim dret a ser esborrats de qualsevol llistat si ho demanem. I la conferència episcopal espanyola ho ha acatat. A tot arreu? No. Com si volgueren emular l’Asterix, a l’arquebisbat de València han decidit que a ells les lleis noves no els afecten, i recorren una per una totes les sentències perquè diuen que els arxius de l’església són confidencials i no poden ser cancel·lats.

Tinc la mala pata de pertànyer a aquest arquebisbat, així que ja veig que ho tindré cru per acabar el procés (has de fer els tràmits allà on correspon la parròquia on et van batejar). Així que he pensat una alternativa. Si tan entossudits estan en què continuem formant part de la secta, tot i el patiment que comporten els intents per allunyar-se’n… que ens recompensen i ens facen sants!!!

SANTA APÒSTATA BENEÏDA I MÀRTIR. Si sona bé i tot. O no? Propose que el sant se celebre hui, així a més tenim una excusa per rebre regals encara que no ens cregam la història dels reis d’orient. Si, segons el santoral, el cinc de gener homenatgen el bisbe redemptorista Joan-Nopomucé Newman, que ja em diràs qui el coneix, a veure per què no podem ser sants els apòstates.

P.S.: Per als que voleu fer l’apostasia, aquesta web explica tot el procés en castellà. Si ho heu de fer a Mallorca, mireu ací. Per qualsevol altre lloc, mireu el llistat. Més abaix trobareu també alguns dels formularis que hi ha a la xarxa.