Apòstata desficiosa

Els socialistes francesos acaben de triar Ségolène Royal com a candidata a la presidència de la república. Ací, les dones continuen(m) en un segon pla. No només cap partit ha presentat una dona com a candidata a la presidència de res, sinó que, tret d’alguna xicoteta excepció, segueixen ocupant la segona fila.

El parlament que s’ha constituït hui a Catalunya té un 35,5% de dones. Diuen alguns diaris que és més del que ha tingut mai.

Encara no s’han donat a conéixer els titulars de totes les conselleries, però ja sembla clar que la paritat que Montilla prometia en campanya quedarà com una més de les moltes promeses que no es compliran. I, a més, aquesta vegada -de nou- no hi haurà cap dona a les carteres realment importants.

Segons els rumors, economia, infrastructures, treball i indústria, comerç i consum, política territorial, governació, interior, medi ambient i habitatge, i encara alguna més, estaran en mans d’honorables senyors. Amb una mica de sort, pot haver-hi dones a benestar i família, salut o educació. També, potser, a justícia o cultura.

És a dir, en general, es perpetuen els estereotips. Les xiquetes que facen d’infermeres, mestres o assistents socials, que per a tallar el bacallà ja posarem als homes.

He buscat i rebuscat, sense trobar-les, dades detallades de l’abstenció electoral. No he trobat si va haver més dones que homes que no van votar, però vist el panorama, no m’estranyaria gens. Si total han de continuar manant ells, com pretenen que estiguem mínimament motivades?

Normalment no tinc ocasió de mirar els programes televisius del matí, però aquesta setmana he esmorzat cada dia mirant/escoltant el Josep Cuní a TV3. I m’ha sobtat el to i contingut d’una parrafada que ha soltat gairebé paraula per paraula cada dia:

"En uns dies es constituirà el nou tripartit, que ara vol dir-se govern d’entesa. Tot i que Convergència i Unió va guanyar àmpliament en vots i escons no podrà formar govern".

Això ho repeteix cada vegada que parla de la constitució del parlament, de la formació del proper govern o si ha de mencionar el nom de Montilla, que jo crec que se li atraganta.

Mai havia vist un periodista manifestar com n’està d’emprenyat de manera tan evident i reiterativa. Jo pensava que les estratègies dels líders d’opinió, al segle XXI, eren més subtils, però ja veig que estava equivocada.

L’últim any d’institut va ser determinant. La professora de COU era una persona sense massa ganes d’enfrontar-se a uns alumnes que, majoritàriament, continuaven amb allò de "per què ens obligueu a aprendre una llengua que no és la nostra". I si abans ho deien més o menys convençuts, ara tenien una motivació molt més gran: la nota de selectivitat.

No recorde el temari sencer, però en qualsevol cas no vam arribar més enllà de la meitat. Mig curs ens el vam passar en el tema "el nom de la llengua", que explicava les diverses "teories" que sustenten la denominació valencià o català.

Els meus companys, gairebé tots castellanoparlants, per ací no passaven. "Hombre, que tengamos que aprender valenciano, tira, pero que encima digan que es lo mismo que el catalán, eso ya es pasarse". Tal qual.

Amb aquest panorama, la veritat, vaig fer el que crec que era millor: deixar d’anar a aquella classe, llegir-me el temari pel meu compte i començar a llegir algunes novel·les, perquè fins aleshores les meues lectures (i n’eren moltes) només eren en castellà.

Durant tot l’ensenyament d’EGB, BUP i COU, els únics llibres que em van fer llegir en valencià van ser Diari d’un jove maniàtic (sense comentaris) i una versió "per a joves" de Tirant lo Blanch (després de superar l’oposició d’un grup de mares que no volien que els seus ‘xiquets’ de 17 anys – ja tots abonats al vídeoclub porno del poble – llegiren les escenes lèsbiques entre Carmesina i Plaerdemavida i que van intentar que la direcció del centre prohibira el text).

Aquell any vaig començar pel que tenia més a prop, a la bibilioteca municipal o a casa dels cosins: Ferran Torrent, Isabel-Clara Simó, les col·leccions de Bromera…

Al juny va arribar la temuda selectivitat. I encara vaig haver de donar gràcies als companys emprenyadors que no deixaven mai acabar el tema del nom de la llengua, perquè efectivament és el que van preguntar (no va ser cap sorpresa, feia anys que preguntaven el mateix a les proves) i me’l sabia de dalt a baix.

En uns mesos s’acabaria l’ensenyament secundari, començaria la universitat, canviaria de ciutat i encara tindria algunes anècdotes amb els mestres, la llengua i el voltant. Ja ho explicaré en el proper apunt del bloc, que serà l’últim d’aquesta sèrie.

Continuarà…

A l’institut la cosa no va millorar gaire. Hi havia alguns professors bons de llengua, però jo vaig tindre mala sort amb els que em van tocar. A més, els professors miraven d’anar-se’n tan aviat com podien cap a les comarques centrals, on la feina es feia més agradable.

I és que les classes de valencià al BUP consistien, bàsicament, en un professor que mirava d’explicar alguna cosa mentre una trentena d’adolescents amb les hormones desbocades intentaven plantar cara amb l’argument que no necessitaven aquella assignatura per a res i que no entenien perquè l’havien de cursar.

De fet, tots els que podien (els que havien arribat feia poc des d’altres llocs) tractaven d’aconseguir una ‘excedència’ que els lliurava de fer la classe (i d’haver de fer els exàmens i tenir una nota que els baixava, evidentment, la puntuació global). I conec més d’un cas de gent que va acabar el COU a un internat de Múrcia o de Madrid per tal de no haver de fer valencià en la selectivitat.

Tot i això, l’arribada a l’institut va suposar una nova experiència. Al centre hi anàvem alumnes de tres poblacions, i els dels pobles del costat van resultar ser en bona part valencianoparlants. Fins i tot hi havia un professor de matemàtiques que feia les classes en valencià per als qui ho triaven, però jo no el vaig escollir mai perquè tenia fama de ser molt dur.

El nivell de llengua, però, no va augmentar massa. No hi havia manera d’avançar en el temari. L’exemple més aclaridor és el de tercer de BUP, quan havíem d’estudiar la història de la literatura catalana. A la meua classe no vam passar de les quatre grans cròniques.

Per cert, que ara l’institut en qüestió té una web. En castellà, és clar.

Fa més de tres setmanes que la tanca publicitària que veig des de la finestra, que veig ara mateix, té la cara de Montilla i aquest lema. Somniava amb el dia que la taparien amb qualsevol altra cosa.

Ara ja se me’n fot. Tindré el Montilla a tot arreu i a totes hores. Durant quatre anys. (Bé, això dels quatre anys s’haurà de veure, ja ens trobarem com s’ho fan aquesta vegada per mantenir un mínim d’estabilitat o, el que és el mateix, com s’ho fan des de Madrid per carregar-se a Esquerra de nou).

Encara em costa de creure. Ja fa temps que m’havia ressignat a saber que els presidents del País Valencià no són dignes d’aquest càrrec. Ara ho faig extensiu a Catalunya. Dieu-me classista si voleu, però no entenc com una persona que no parla correctament la llengua del país on viu, que no ha tingut una preparació acadèmica adequada i que no és capaç de fer un discurs sense papers (fins i tot la compareixença de després de saber-se els resultats electorals la portava escrita!!!) puga ser president.

Algú m’ho pot explicar?

Abans de passar als anys d’institut, vull afegir un parell de consideracions sobre el centre on vaig acabar l’EGB. Jo hi vaig assistir entre setembre de 1984 i juny de 1990. Ara les coses són ben diferents.

Poc després de deixar aquella escola van introduir la línia en valencià, d’entrada només als cursos de pàrvuls, i ara els pares poden triar des del principi en quina llengua volen que estudien els seus fills durant tot l’ensenyament infantil i de primària.

Els primers anys, però, la demanda de castellà superava molt la de valencià, així que van haver de buscar incentius per anivellar la quantitat d’alumnes en les dues classes. Pel que sé, els de la línia en valencià tenien menjador gratuït o amb descomptes, i em sembla que també els hi donaven algun ajut per als llibres de text. Ara no sé si encara ho fan, i tampoc tinc notícies de si continuen tenint problemes per matricular alumnes en valencià.

Un altre detall que recorde és que durant els últims cursos hi va arribar un alumne nou, crec que de Vilanova i la Geltrú. De Catalunya en qualsevol cas. Tant ell mateix com la resta de gent tenien clar que allò que ell parlava s’assemblava, curiosament, al valencià, però que devia ser una altra cosa, perquè tenia paraules diferents, i un accent com de TV3.

Aleshores jo encara no sabia res ni de blaverisme ni de res que s’assemblés. Em caldria començar l’institut, que estava a tocar de l’escola (podeu veure la foto en l’apunt anterior) per començar a fer-me una idea de la pel·lícula.

Continuarà…

D’Alacant ciutat vaig anar a parar a un dels pobles dels voltants, d’aquells en què la població autòctona sí que parla valencià, però en realitat són poquíssims, perquè son municipis que han multiplicat per deu els habitants en pocs anys per esdevenir el que es coneix com a ciutat dormitori. Vaig fer el que em quedava de l’EGB, des de quart, a la mateixa escola, que estava just a la porta de casa.

Les classes de llengua eren un o dos cops per setmana, no me’n recorde massa bé. El que sí que tinc clar és que ara ja sí que era l’única que la parlava. Hi havia alguns xiquets que tenien noms en valencià, però només perquè als pares els havia semblat progre posar-los Guillem o Xavi sense que això significara que a casa parlaven res més que castellà.

Els primers cursos en aquesta nova escola, a les hores de classe de llengua, la mestra sempre em feia llegir a mi en veu alta, perquè deia que així els altres podien escoltar les vocals obertes i les s sonores, que ella era incapaç de pronunciar.

Els últims cursos no va millorar gaire la cosa. Entre els meus companys la sensació era que el valencià era una maria, i hi prenien el mateix interés que a la classe d’ètica o de plàstica (és a dir, gairebé cap). Per cert, que ara que ho pense, a la classe d’ètica, que en teoria ens havia de formar en els nous ‘valors democràtics’, ens parlaven de l’avortament, l’eutanàsia, el divorci o les malalties de transmissió sexual, però de drets lingüístics mai no ens van dir ni una paraula…

Pel que fa al nivell de les classes de llengua, no sé si vam arribar a conjugar algun verb. Cada any tornàvem a començar amb la llista de colors i a aprendre a comptar. La creença general entre els que m’envoltaven era que, amb poques excepcions, el valencià era com el castellà però sense l’última lletra. No m’ho invente. Mai oblidaré un dia en què, un per un, havíem de dir els números. U, dos, tres… En arribar a la noia que havia de dir huit, amb tota la calma del món va dir ‘och’. I es va quedar tan ampla.

Continuarà…

Han estat unes setmanes complicades. I no parle de la vida pública ni de la pantomima democràtica. Quan tens problemes que et toquen directament i de veritat, tot això dels tripartits i els pactes anti-natura perd tot l’interés, perquè te n’adones que realment no en té cap. Al cap i a la fi continuaran governant els mateixos. Els polítics, vull dir. I em sembla que tots, sense excepcions, són cada vegada més lluny de la vida real.

Han estat, i estaran, dies difícils. De pors, ràbia, descoratjament i noves forces. I també de decisions complicades. Però ens en sortirem, segur que sí. I crec que he fet el que havia de fer.

A partir d’ara, i després d’aquest parèntesi, espere poder continuar fent anotacions al bloc. De moment, crec, continuaré la sèrie que vaig deixar interrompuda sobre els meus mestres de llengua. Després, o mentrestant, ja veurem.

L’etapa per les comarques centrals va acabar cap als huit anys, quan ens vam traslladar, primer a un barri dels afores de la ciutat d’Alacant, i després a un poble proper. En arribar a la capital, a aquella urbanització de nova construcció, el xoc va ser brutal.

De sobte, ja no era només que a l’escola tot era en castellà, com ja ho era abans, sinó que a les botigues també era la llengua única. I al parc del costat de casa (el de la foto), amb els altres xiquets, igual. De fet, si se t’escapava alguna paraula, et miraven com si fores marciana. L’única xiqueta que entenia que a casa es parlava una altra cosa es deia Tatiana, i es sentia igual perquè sa mare era russa i, per tant, ella també era bilingüe.

A l’escola, el profe de llengua, jovenet i sense massa ganes de treballar, només es dedicava a ensenyar llistes de paraules traduint directament des del castellà, i sense cap consciència de les variants dialectals. A la classe només érem dos valencianoparlants, un xiquet de l’Altet i jo, que generalment érem els únics que participàvem mínimament.

Recorde amb un trauma especial el dia en què el mestre va preguntar: ‘com es diu en valencià subir a caballo de otra persona?’ Jo vaig alçar la mà per donar la meua resposta: ‘pujar al be’ (que deu ser un localisme, perquè ara tampoc ho he trobat a cap diccionari). La reacció va ser immediata, i taxativa: ‘no, això és incorrecte’. L’altre xiquet sí que es sabia la resposta ‘correcta’: pujar a cos-colletes (que també deu ser un localisme, i de fet tampoc ho he trobat ni ho he tornar a sentir des d’aquell dia enlloc).

Ara sí que ja no entenia res. Resulta que parlar una altra llengua era una raresa, i a més el que deia cada dia no estava bé. Se me’n van anar les ganes de tornar a participar en aquella classe. Afortunadament, només hi vaig estar un any en aquella escola.

Continuarà…

Sóc incapaç de recordar en quina llengua em parlaven a la guarderia (que, per cert, estava a tocar del parc que veieu a la foto). Supose que, o bé em parlaven en valencià, o bé barrejaven les dues llengües sense rebombori.

Això ho puc deduir de la meua reacció en començar el primer curs de pàrvuls a l’escola. Quan vaig tornar a casa vaig comunicar que tot bé, però que la mestra "només parlava com els de la tele, però un poc més raro". Això era l’any 1980, els de la tele només parlaven castellà i la meua mestra era d’un poble de Granada.

A partir d’aleshores vaig rebre l’educació en castellà, tret d’unes poques hores de classe de valencià, amb un profe molt jovenet i amb pinta de progre barbut el nom del qual no puc recordar. A aquell primer curs de pàrvuls jo creia que allò era l’hora de música, perquè tot el que fèiem era aprendre cançonetes de la zona (jo ja desafinava com ara), inclós l’himne de festes, i alguna altra que no havia sentit mai abans, com el Joan Petit.

Jo creia que Joan Petit era el nom i cognom d’una persona, perquè això de "petit" no sabia què volia dir. Em vaig assabentar de seguida quan un grupet de mares es va queixar perquè, deien, s’havia de dir xicotet. Supose que va ser el meu primer contacte amb un pseudo-blaverisme local.

He de dir que les que es van queixar només eren tres o quatre mares que sempre es queixaven de tot, des del color del babi (rosa per a les xiquetes, blau per als xiquets; la seua queixa va ser quan algú va suggerir que tots portàrem el mateix i elles van defensar la divisió de colors) al fet que es donara l’opció d’ètica o religió i que alguns pares no triaren la doctrina obligatòria (de fet, el dia que portàvem el paperet amb l’elecció, a mi em van veure l’opció d’ètica, em van preguntar si és que a casa érem testimonis de Jehovà, i com que els vaig dir que no, van canviar la creueta abans que li’l donara a la mestra; però després ho vaig explicar a casa i vaig tornar a ser de les d’ètica, que en tota la classe érem tres persones: un que sí que era testimoni de Jehovà, un fill de mare fadrina i hippy, i jo. Com que no hi havia mestre d’ètica, durant l’hora de religió ens quedàvem al fons de la classe i jugàvem al parxís.)

Afortunadament, la queixa no va progressar i ningú va canviar la lletra de la cançó del Joan Petit.

Continuarà…

Els bisbes i els governants no es posen d’acord sobre la classe de religió. Ni s’hi posaran mai. Però sembla que potser es farà un pas endavant perquè l’educació sigui, en les escoles públiques, més laica.

Diuen que la classe de religió pot deixar de ser impartida dins l’horari escolar. Ja seria hora. Però crec que han d’anar més enllà i que tampoc es puga impartir als centres escolars. O sí, si també es cedeixen aules i instal·lacions a altres confessions i fins i tot a qualsevol altre tipus de col·lectiu.

Si hi ha moltes hores al dia en què les classes estan buides, i al mateix temps en falten i hi ha molts escolars en barracons esperant que els facen una escola decent, potser llogar els espais pot ser una font d’ingressos per millorar tot el sistema.

I si no, que siguen les esglésies les que posen els seus espais, i els professors (i que els paguin ells, no tots els ciutadans), per fer les classes de doctrina, com ja fan a molts altres estats.

Supose que un dia o altre havia de passar, però no hi havia pensat massa. Ahir em va arribar el primer comentari insultant a un dels apunts del bloc.
Concretament, algú que vol signar com a "Toni" em diu que sóc imbècil, literalment, "per no reconèixer la gran tasca social que fa l’Església".

Més enllà dels motius que ell trobe per estar en desacord amb les meues opinions, el que em sembla lamentable és que es recórrega al mateix sistema d’un pati d’escola amb xiquets de tres anys. El pitjor, encara, és que em va pillar desprevinguda i vaig contestar. I no una, sinó dues vegades, perquè realment allò em va arribar dins.

Sé que hi ha blocaires que, directament, no admeten comentaris. D’altres esborren els que no els agraden. A mi m’agradaria no haver de fer cap de les dues coses. Però també m’agradaria que es respectessin les normes bàsiques d’educació per no tornar-me a veure escrivint versions diverses d’aquella frase del "i tu més"que feia anys que no gastava.

Ho he de reconéixer. Tot i que en algunes coses no m’agrada, Zapatero i cia no em deixen de sorprendre, i de manera grata. Potser no són uns genis en assumptes de política general, però si més no estan fent passes necessàries en alguns aspectes.
Primer em donen la llibertat de poder dir que no em case perquè no em dóna la gana. I ara, que dels meus impostos no en donaran ni un cèntim a l’església catòlica. Ja era hora (fa temps que era hora) de deixar de finançar els sous de milers de capellans, monjos, monges, bisbes i professors de doctrina catòlica. Espere que també s’acabé això de ‘concertar’ les escoles sectàries que tenen per tot arreu.
Ara només falta que a la declaració de la renda, quan triem marcar l’altra creueta, també ens donen la possibilitat de triar a quines ongs donem els diners, perquè moltes de les que en reben són també de l’entramat catòlic (Cáritas, per exemple, va rebre més de 9 milions d’euros el 2004, i entre totes les ongs catòliques sumaven 21 milions).
I posada a demanar, seria d’agair una nova creueta per indicar si volem o no continuar finançant la monarquia (per favor, que deixen de parir, que cada criatura que tenen ens costa un ull de la cara!).

T’ho expliquen una vegada i una altra, però fins que no ho vius a tocar no te n’adones de com és. Quan una persona propera i estimada ja no se’n recorda de què ha dinat hui, ni de si s’ha pres la pastilla o no, ni de com es deia el seu avi, t’envaeix una por estranya, inexplicable, i molta, molta tristor. No saps què fer, de què parlar, què donar-li perquè estiga millor. I no t’ho pots treure del cap.
És injust, i ni tan sols tens on reclamar.

Ho he decidit, des d’ara deixe de gastar les formes verbals del nord i recupere les meues. Encara no sé ben bé com vaig passar d’unes a les altres, com un dia jo deia ‘parle’ i al següent ‘parlo’. Conseqüències de l’emmigració cap a Barcelona, de cert desig de camuflatge o fins i tot del temor absurd a què no m’entengueren, supose.
Però em sembla que no cal, oi? Torne a la terminació -e, i a dir siga, i puga, espill, granera i els possessius ‘ma’ i ‘mon’ (tret de si he d’exclamar ‘mare meua!’).
A veure què passa.