Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Ja vaig comentar en un apunt anterior que, si he de parlar en sentit estricte, tot aquest afer –real o inventat; discret o exagerat– entre Cabré i Ava Gardner durant el rodatge a Tossa de “Pandora and the Flying Dutchman” els mesos d’abril i maig de 1950 jo sí que el vaig viure, per bé que de tot plegat no me’n va quedar res per la senzilla raó que en aquelles llunyanes dates jo era un infant acabat de nèixer (el 19 de març). En conseqüència, jo ‘hi era’, però com si no hi fos. Sort que, com deia aquell, després he llegit bastant sobre el tema…

He llegit i, a més a més, n’he viscut les conseqüències perquè el cert és que als set o vuit anys, quan començava a tenir consciència del que passava al voltant meu, em vaig adonar que el senyor Màrius Cabré (Mario, aleshores) era un personatge summament popular. Una popularitat que, pel que sé, ja tenia abans de la pel·lícula, però que amb el rebombori que va generar aquell rodatge es va multiplicar notablement.

Cabré era torero des de 1943 i també actor de cinema. En els deu anys que hi ha entre 1947 i 1957 va intervenir en un total de catorze pel·lícules com a protagonista principal o secundari. I uns quants anys després, en l’època de la denominada ‘Escola de Barcelona’, encara el veuríem a la pantalla un parell de vegades més de la mà de Pere Portabella. Em refereixo a ‘No compteu amb els dits’ (1968) i ‘Nocturn 29’ (1969), aquesta darrera amb l’actriu Lucía Bosé.

El cinema el combinava amb el teatre, una activitat –la teatral– que va intensificar a partir de 1960, l’any de la seva retirada definitiva del món del toros, fins al punt que va muntar una companyia pròpia en la qual assumia la doble responsabilitat de primer actor i de director. Una bona part de les seves produccions, estrenades al teatre Romea, varen ser de clàssics de l’escena catalana, principalment Guimerà i Rusiñol. També va assolir una enorme popularitat la seva interpretació de Don Juan Tenorio de la qual va arribar a enregistrar fins i tot un disc amb el drama íntegre en vers de José Zorrilla repartit en un doble vinil i amb Maria Matilde Almendros, locutora de ràdio i actriu, en el paper de Doña Inés.

No ha d’estranyar, doncs, que quan la televisió va començar a arribar a les cases, un dels primers rostres a aparèixer fos el de Mario Cabré. El 1959 amb ‘Club Miramar’, el 1963 amb ‘Bazar’ i durant dues temporades –1964 i 1965– amb l’èxit esclatant de ‘Reina por un día’, un programa presentat conjuntament per ell i José Luís Barcelona i en el qual feia acte de presència una hostessa alta, jove i rossa que s’encarregava de portar els obsequis destinats a les convidades i que es deia Teresa Gimpera.

Com a poeta la producció de Cabré va continuar després del dietari a Ava Gardner i abasta una dotzena llarga de títols, alguns amb premis importants en el seu moment com el Ciudad de Barcelona de 1972 per un poemari que es va titular “Maramor”.

Una altra de les activitats del nostre home era la de model. O, com es deia aleshores, “caballero exhibidor de moda”. Com és notori, anava ben equipat, tant de planta com de facilitat comunicativa, i la seva imatge (com la que encapçala el present apunt) damunt d’una passarel·la abillat amb barret de copa i amb la tradicional“capa española” eren bastant habituals.

La vida de seductor de Mario Cabré va ser extensa i intensa. I, tal com explica a les seves memòries, sembla que va estar a punt de casar-se amb l’actriu Yvonne de Carlo tot i que a darrera hora la cosa no va quallar. Amb el seu etern somrís als llavis, Cabré projectava una imatge de persona elegant, tranquil·la, amable, positiva i tendra que agradava tant al públic femení com al masculí.

El futur, però, a aquell home tan ple de força i de ganes de viure li reservava un cruel tràngol: el vespre del 8 de maig de 1976, en el transcurs d’un sopar d’homenatge de les penyes taurines a l’empresari Javier Pascual Zulueta que es va celebrar a l’Hotel Oriente, Cabré va parlar en representació dels toreros (tot i que ja feia bastants anys que s’havia retirat) i tot just acabar el seu parlament va caure fulminat per una embòlia que va paral·litzar-li la meitat dreta del cos. La de la mà amb què escrivia els poemes.

A partir d’aquell dolorós moment Màrius Cabré –que ja havia patit abans algun infart– va desaparèixer bruscament de l’actualitat. Dos anys després, amb l’hemiplegia i uns problemes coronaris afegits en el quadre clínic, va ingressar en un balneari a Benicàssim on va haver d’aprendre a escriure amb la mà esquerra (va publicar vuit llibres més) i on de tant en tant rebia visites d’admiradors que arribaven en autocars reclutats per la locutora de Radio Miramar Odette Pinto. A Benicàssim va ser també on va dictar al periodista José Martí Gómez les memòries que es varen publicar entre febrer i abril de 1986 al setmanari “Lecturas” i on va residir fins poc abans de morir, ja a Barcelona, el dia 1 de juliol de 1990. Molt aviat farà, doncs, trenta anys.

Arribats fins aquí només em queda recomanar-vos que mireu el programa de la sèrie ‘El meu avi’ que TV3 va emetre el 4 de febrer de 2004 dedicat a la figura de Cabré i amb un títol que li va com anell al dit: “Mario Cabré, el mite romàntic”. De moment encara es pot veure –aquí– i, francament, si heu arribat fins al final d’aquesta sèrie de cinc apunts crec que no podríeu haver trobat una cloenda millor.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!