Tot llegint "Recepta d’un bunyol de calçotada", l’esplèndid article que Iu Forn publicava ahir a l’Avui (vegeu-lo aquí) m’ha vingut a la memòria una facècia que fa una pila d’anys em va explicar l’enyorat Ramon Barnils. Una facècia de la qual desconec si ell n’és l’autor -en té tota la pinta- perquè posteriorment l’he vist reproduïda en altres bandes. Érem en els
Davant de l’afer Oleguer-Kelme (vegeu aquí) el que cal fer és ben senzill: abstenir-nos de comprar cap producte d’aquesta marca i escampar-ho tant com es pugui. Ah, i això: que els moqui la mama, tu. (n’hi ha més) I per il·lustrar aquesta lamentable situació proposo escoltar el “No tingues por”, l’homenatge que la bona gent d’Obrint Pas ret
(Una acotació a la frase del títol abans de continuar: d’arribar Espanya, res; que ja fa tres segles que la tenim prou instal·lada entre nosaltres. I ben a gust que s’hi troba…) Doncs resulta que en els primers temps del mierat (em refereixo als dos anys i mig de la senyora Mieras) una directora general de Cultura -militant de l’antic
Des de fa una pila d’anys la gent de la veterana Agrupació per al Foment de la Cultura Catalana -entitat que el 2005 es va fusionar amb la no menys veterana Penya Joan Santamaria- atorga cada 22 de novembre -Santa Cecília, patrona dels músics (i aniversari de l’assassinat del president Kennedy, per cert)- el Premi
(Acabo d’arribar del concert -magnífic- dels Pets a l’Auditori. Per l’hora que és hauria d’estar mort de son i, en canvi, em sento amb les piles carregades fins dalt. Quina gent més energètica, en Gavaldà i la seva colla…) Hi ha coincidències cruels, a la vida. Sembla ser que aquest matí, si fa no fa per
"Sóc nacionalista. De Bétera. Em sembla que ho sóc des dels disset anys o divuit i no canviaré ara". Així comença "De rendicions", el mail obert que Vicent Partal ha escrit a l’edició d’avui de Vilaweb. I com que em sembla que és la descripció més lúcida i exacta que he llegit fins ara de
La valoració negativa sobre el 43% d’abstenció que feia ahir en el meu apunt de mitjanit -"no anem bé", escrivia (vegeu aquí)- ha generat l’arribada d’uns quants correus a la meva bústia. Gairebé tots amb una mateixa línia argumental que es podria resumir dient que encara bo que hi ha hagut tanta gent que ha preferit quedar-se a casa perquè, si no,
És un quart de dotze de la nit del dilluns quan començo a escriure aquest apunt amb la intenció de publicar-lo de seguida que hagin tocat les campanades de la mitjanit en el rellotge del menjador de casa. És a dir, quan ja haurà començat la jornada de reflexió prèvia a les eleccions del dia de Tots Sants. Arribem
Tot i que, pel meu gust, alguna vegada "convergenteja" més del compte no em perdo mai la columna de les "Engrunes" que cada dia escriu Joan Oliver a la segona plana de l’Avui. Em sembla un saludable exercici de concisió, intel·ligència, moderació i sentit comú que, vistos els temps que corren, cal valorar en la seva justa mesura. Per
Doncs sí, mira; mentre Catalunya continuï sent tan bon negoci per a Espanya com ho ha estat fins ara… Mentre Espanya continuï sent el pèssim negoci que ha estat també fins ara per a nosaltres… Mentre hi hagi polítics convençuts que amb el nou Estatut l’estat és ja una cosa residual a Catalunya… Mentre els catalans
Diumenge passat, tot passejant per la mostra d’entitats que es va fer a l’Arc de Triomf, vaig comprar a la paradeta de Vilaweb una samarreta amb la inscripció "Jo.cat" i allí mateix -hi havia menors però entre amics hi ha confiança- vaig treure’m la que duia i em vaig calçar la nova. No cal dir
D’acord. Tot això del mestissatge i la multiculturalitat està molt bé però a mi em convenceria encara més si vegés que la cosa circula en ambdós sentits. Vull dir que a molta gent de casa nostra se li omple la boca d’elogis vers la diversitat cultural quan, per exemple, sent un cantant o un grup de
(publicat el 24 de novembre de 2004) Llegeixo als diaris que el senyor Albert Boadella ha informat a l’opinió pública -amb la saragata habitual en ell i incrementada amb la que els mitjans de comunicació solen afegir-hi cada vegada que aquest senyor fa alguna declaració- que va refusar la proposta de concessió de la Creu
Aquí el teniu. Descamisat -de “camisa azul”, això sí-, magre de cos, aspecte “enjuto” i reminiscències “chusqueres” en el gest de la cara, en les ulleres de sol (igualetes que les que portava el Caudillo) i en el tall de cabell. Ell, però, de tot això en diria “porte marcial”. Aquí el teniu, “inasequible al
“(…) El drama del socialismo catalán es que, para gobernar, tiene que alimentar a la bestia. Y la bestia pide nación. Y derechos históricos. Y también dineros. Y seguirá pidiendo todo esto y lo que se tercie hasta que deje de existir. Algo parecido ocurrió en Europa durante los años treinta del pasado siglo con