Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

31 d'octubre de 2006
0 comentaris

Jornada de reflexió (o la recepta de Joan F. Mira contra l’autoodi).

És un quart de dotze de la nit del dilluns quan començo a escriure aquest apunt amb la intenció de publicar-lo de seguida que hagin tocat les campanades de la mitjanit en el rellotge del menjador de casa. És a dir, quan ja haurà començat la jornada de reflexió prèvia a les eleccions del dia de Tots Sants.

Arribem al final d’unes setmanes intenses i plenes de declaracions i grans principis amb moments en els quals semblàvem immersos en una desenfrenada cursa per veure qui era capaç d’esquitxar el despropòsit més gran, la bestiesa més descomunal, l’eslògan més desafortunat.

Com en tot, però, hi ha hagut gradacions. Hem sentit coses amb les quals ja s’hi comptava i que, per tant, han passat ràpidament a l’oblit al costat d’algunes altres que no dubto a qualificar de malèvoles i pernicioses. Com el cas d’alguns candidats que no s’han estat d’escampar a tort i a dret la idea que, segons com vagin les eleccions de demà passat, la societat catalana caurà en un greu perill de generar divisions i exclusions en el seu interior.

Qui ha escampat aquesta idea falsa i mesquina -més d’un candidat, ho repeteixo- menteix. I a més a més ho sap perfectament. Per això ja dic des d’ara que no només no obtindrà el meu vot (aquesta vegada no em quedaré a casa) sinó que el considero indigne d’ostentar la màxima representació institucional del meu país. Per mentider i per mesquí.  (n’hi ha més)

No és que vegi un país de flors i violes, jo. Ben al contrari. Perquè dissortadament a casa nostra sí que hi ha un perill d’exclusió força arrelat en el nostre teixit social i, sobretot, en el cultural. És el que arrossega la pitjor de les exclusions: la pròpia. Altrament coneguda com autoodi.

Un autoodi practicat amb fermesa i entusiasme per un estol d’intel·lectuals profunds, d’apòstols del mestissatge asimètric i de cosmopolites de pa sucat amb oli que en nom d’una modernitat i un universalisme mal entesos reneguen sistemàticament de tot allò que és català per considerar-lo provincià, caduc i estret de pit.

Contra tota aquesta lepra només hi ha una vacuna: l’autoestima, el reforçament moral a base d’arguments. I ser més "abertzale", patriota o del morro fort (trieu l’expressió que més us plagui) que mai. Sense cap complex i sense cap por.

Sortosament tenim exemples a dojo on emmirallar-nos (*). Com el que he volgut triar precisament per a aquesta jornada de reflexió. Es tracta d’un article de Joan F. Mira publicat a l’Avui el dissabte 21 d’octubre (vegeu-lo íntegre aquí) i que resumeix un parlament que va fer el 6 d’octubre a la Fira del Llibre de Frankfurt davant d’un auditori format per traductors i editors estrangers. L’article es titula "Fira, llibres i literatura" i té un subtítol que no deixa cap marge per als dubtes: "La literatura catalana juga a primera divisió".

El text del parlament -que vaig tenir la sort d’escoltar en directe- apareixerà molt aviat traduït a diversos idiomes en la pàgina web de l’Institut Ramon Llull. Quan sigui el moment prometo donar-ne notícia des d’aquest mateix Bloc.

Ara, però, em conformo amb reproduir algunes frases de l’article. Unes frases que haurien de servir-nos per fer callar les veus que -des de dintre de casa nostra, ai las- s’entesten a fer-nos creure que som tan escarransits i baixos de sostre com aquesta colla ens voldria. Us deixo, doncs, amb la companyia de Joan F. Mira. En bones mans, vaja.

"Aquesta és la primera afirmació, i per favor no se n’obliden: no som una literatura de segona divisió, ni marginal ni petita ni regional ni pobra. No ens podem comparar, en aquest camp de la producció literària, amb la major part de les llengües d’Europa que ara són llengües d’Estat, sinó amb unes poques només, amb les més grans. I això, estimats assistents a aquest acte, és una declaració meua solemne i formal."

"(…) Som europeus normals, per tant, però amb una peculiaritat: cap altra llengua moderna que no tinga un Estat propi, que no siga llengua d’Estat, no ha produït mai de mai, ni abans ni ara, una literatura com la nostra. Ni de lluny, ni de bon tros. I la major part de les llengües amb Estat, tampoc".

———————————————————————————————–

(*) Sense anar més lluny, el bellíssim parlament que va fer Biel Mesquida -estimat coblocaire, per cert- en el solemne acte en el que es va presentar a la premsa i a l’organització de la Fira el programa d’actes previstos per a Frankfurt 2007. Un parlament que podeu llegir fent clic aquí al damunt i que us recomano que no us el perdeu.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!