Pel que llegeixo a Vilaweb (vegeu aquí) i en una nota a Facebook (vegeu-la aquí) sembla que el dret a l’autodeterminació és un assumpte que l’assemblea dels acampats a la plaça de Catalunya de Barcelona no acaba de veure gaire clar. Són cosmopolites, ells, pel que es veu. “Ciudadanos del mundo”. (n’hi ha més) Cap novetat, d’altra
L’avenç imparable del sentiment independentista a casa nostra s’ha anat produint a través de diverses fases i es manifesta en diversos fronts. En el que podríem definir com “front interior” sembla bastant clar que des de fa uns anys la hipòtesi de l’adéu a Espanya forma part amb plena normalitat del repertori d’alternatives que una bona part dels ciutadans d’aquí consideren plantejables.
El procés ja ha començat. I de la millor manera que podíem desitjar: amb contundència, de manera endreçada i posant els feixistes en el lloc que els toca. És a dir, al racó de les andròmines. Arenys de Munt ha estat el primer graó. Berga serà el següent. I una pila de pobles a continuació. Ara el
Veig que avui el meu diari adopta la via de la conyeta en la mitja pàgina que dedica a la manifestació d’ahir convocada pel Grup Acte de Sobirania. Tot plegat, diu, una Cavalcada de Reis en versió estiuenca per acabar lliurant una carta -també als Reis- a les portes del Parlament (vegeu aquí). Tot són punts
Si tot va segons el previst aquesta tarda, cap a quarts de sis, l’A. i jo farem cap a l’Arc de Triomf per donar el nostre modest suport a la manifestació que convoca el Grup Acte de Sobirania (GAS) per demanar la independència de Catalunya (vegeu aquí). Com que no coneixem els detalls de l’envitricollat mapa organitzatiu
Veient ahir la graderia de Mestalla ocupada de manera majoritària -70 a 30- per seguidors de l’Athletic em sembla que va quedar molt clar que el criteri de distribució d’entrades fixat per la Real Federación Española de Fútbol és alguna cosa més que una monumental mostra de matusseria. És una demostració que a can Villar -i
La idea m’ha arribat per dues vies diferents i, per tant, no faig més que rebotar-la i, en la mesura del possible, amplificar-ne l’abast. Sembla que una de les retallades -no pas l’única, val a dir- que prepara el Tribunal Constitucional d’Espanya al projecte d’Estatut de Catalunya -altrament conegut com “l’Estatutet”- va en la línia de treure-li el rang
Com sempre, té més raó que una santa, l’A., quan davant de les difamacions que s’escampen per Espanya en relació a la cruel persecució de què és víctima la llengua castellana a Catalunya opina que hem de ser radicals en el rebuig. Intransigents, vaja. I que davant de tanta infàmia no s’hi valen ni la conyeta
Melilla, Ceuta, Extremadura, Astúries, Galícia, Castella i Lleó, Cantàbria, Andalusia, Castella-la Manxa, Aragó, Canàries i La Rioja: les comunitats que reben més quartos dels que aporten a l’erari públic. ¿Voleu un retrat més precís del perfecte “hidalgo español”? El cap ple de pardals, el cor hipòcrita i dur com una pedra, la boca plena de mots
Il·lús de mi repasso el programa oficial del Festival Grec d’enguany per veure quina presència d’obres d’autors catalans hi ha prevista i em quedo amb un pam de nas. De fet ja m’ho hauria hagut d’imaginar llegint la presentació del senyor Jordi Martí, el Delegat de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona que fa uns mesos encara confonia Edicions
Déu meu… (vegeu aquí) ¿Estem tots plegats tocats del bolet? ¿O és que, senzillament, ens va la marxa? (n’hi ha més) Afegitó sobre Gasol i la NBA: La notícia que ha obert l’informatiu de les 6 del matí de Catalunya Ràdio -i que estan destacant cada vegada que fan un resum de titulars- ha estat el pas dels Lakers de
"Ja es nota que no et convenç gaire, això del mestissatge", m’escriu la Raquel S. en un correu a propòsit dels elogis que fa uns dies dedicava al darrer disc de Maria del Mar Bonet i les meves reticències respecte "Amic, amat", el disc anterior, ple d’aquells aires moruns que tant agraden als nostres cosmopolites de via estreta. (n’hi ha més) Doncs mira, desconeguda
Vist l’enrenou que han generat a Espanya les declaracions del senyor Carod-Rovira a La Vanguardia del diumenge passat crec que val la pena recordar el que vaig escriure a principis d’abril en aquestes mateixes Totxanes a propòsit d’una iniciativa de Marcel Campà, l’estimat coblocaire de "Las al jaç" (vegeu-ho aquí). Només se m’acut insistir en
Tot ahir i tot avui uns quants amics, coneguts i companys de la feina sabedors de la meva tirada cap a la ironia i el sarcasme m’han preguntat què pensava del famós reportatge de TeleMadrid. Aquell gran exemple d’honradesa periodística i de servei a la veritat que analitza la persecució del castellà i com viuen de discriminats a Catalunya els castellanoparlants, pobres.
Cal llegir de dalt a baix i atentament el "Mail obert" d’avui de Vicent Partal. Vegeu-ne una mostra: "El problema per tant no són ells. Som en tot cas nosaltres que aguantem una situació com aquesta rossegats per dins i encesos en ira però sense capacitat per a trobar i articular una sol·lució. Som molts