Em truca de bon matí la meva amiga R. M. (vegeu aquí, aquí i aquí els qui no la conegueu) per renyar-me. Estaràs content, em diu, amb la que heu organitzat. I tot seguit em llegeix dos titulars de l’edició d’ahir del diario independiente de la mañana que ella freqüenta: “ERC i CIU pretenden expulsar
Acaba de trucar en Lluc, un amic dels nostres fills que des de fa tres anys viu a Sant Sebastià. Resulta que és un seguidor habitual d’aquest Bloc (vés, quines coses…) i em demana que li recordi un text de fa uns quants mesos en el que més o menys venia a dir que si
(la sèrie comença aquí) Ja t’avanço, estimada RM, que el text d’avui serà més llarg de l’habitual però després de les sessions monogràfiques d’ahir i abans d’ahir ja tinc ganes d’enllestir (és tan fatigant això de bregar contínuament pel que hauria de ser evident) i canviar de tema sense deixar-me, això sí, res en el tinter. En
(la sèrie comença aquí) Des del punt de vista professional el retorn a casa de la RM ha estat francament triomfal. Ha pogut triar entre diverses ofertes, totes ben temptadores, que de seguida li van arribar i s’ha acabat decidint per una plaça d’alt nivell com a experta en gestió cultural en una empresa relacionada
Sopar de dissabte amb RM i el seu company Tom en el pis a tocar del Born on s’acaben d’instal·lar. Aquesta primavera farà quinze anys que la RM va reunir la seva colla d’amics més propers per anunciar-nos que marxava una temporada a buscar-se la vida a l’estranger. Cinc anys més jove que jo i
En una entrevista que li ha fet l’agència Efe aquest cap de setmana el president Maragall ha dit que el nou Estatut que enguany està previst d’enllestir i de remetre a les Corts espanyoles per a la seva aprovació serà “acceptable per a Espanya i suficient per a Catalunya”. Segons Maragall “el president Zapatero ens coneix i
El meu company V., seguidor d’aquestes notes, s’estranyava aquest matí a l’hora del cafè davant del meu silenci a propòsit de (paraules textuals seves) “la desil·lusionant resolució de Fresno”. Li he contestat, gairebé de bursada, que el lamentable no és la desil·lusió d’ara sinó l’il·lusionament de fa un mes a Macao. ¿Quins miracles t’esperaves, li he dit, dels nostres
Dies enrere parlava en aquest mateix racó de l’autoodi, el papanatisme i el cosmopolitisme de via estreta que ens envolta i de la manca que tenim de veus de prestigi que generin opinió i defensin on calgui la cultura del país sense por que ningú els digui que fan tuf d’espardenya. Encara no fa vint-i-quatre hores, en
Aquests dies, a la vista dels escarafalls que estan fent a tot Espanya a propòsit de la decisió d’algunes forces polítiques catalanes de recomanar el NO en el referèndum sobre la Constitució Europea m’ha vingut sovint a la memòria una frase d’en Tom S., un estimat company prematurament desaparegut: “Qualsevol cosa relacionada amb Catalunya que tregui els espanyols
Tinc la impressió que quan els catalans ens decidim a emprendre alguna acció reivindicativa, sobretot si -romàntics de mena, al capdavall- toca de prop la simbologia, la majoria de les vegades ho fem en contraposició a alguna acció prèvia perpetrada pels nostres veïns peninsulars. Ara mateix em ve a la memòria aquell espectacular homenatge a
Al Fòrum hi ha una zona de 16.000 metres quadrats coberta per lones i que és l’apoteosi del bon rollo. Els cervellets rectors de l’”event” (això es diu molt ara) han batejat la cosa amb el nom de “haima” que queda d’allò més multicultural, mestís i cosmopolita. (n’hi ha més) Què hauria passat, em pregunto, si algú