Mentre Espanya continuï sent el pèssim negoci que ha estat també fins ara per a nosaltres…
Mentre hi hagi polítics convençuts que amb el nou Estatut l’estat és ja una cosa residual a Catalunya…
Mentre els catalans continuem servint només per pagar i, a damunt, ser mal vistos… (n’hi ha més)
“Arriba Espanya”, sento que diuen. Sobretot els que estan al dia dels darrers esdeveniments polítics de casa nostra. I jo els dic que què més voldríem, que estigués arribant, Espanya. Que fos una nouvinguda, vergonyosa i discreta, amb racons per descobrir, misteris per aclarir i cops secrets encara pendents de desvelar.
Però no, tu; ja fa massa temps -la cosa ve de segles- que tenim tractes amb aquesta apergaminada senyora a qui tant li plau tenir-nos sota la seva gropa/grapa i, francament, ja no li trobem la gràcia, si és que mai n’havia tingut alguna.
L’anirem aguantant (quin remei toca) però si de tant en tant, com ara en la blogosfera, podem exterioritzar tots plegats la nostra manera de pensar fóra ben bé d’imbècils desaprofitar l’avinentesa, no?
(I si no es presenten imprevistos demà explicaré com es fa un “Wojtyla” i demà passat les meves impressions de l’homenatge a Pau Riba i “Dioptria” a l’Auditori. Això sí, cada dia fins al diumenge sota el mateix epígraf: “Jo també vull un estat propi”.)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!