Totxanes, totxos i maons

Tot llegint "Recepta d’un bunyol de calçotada", l’esplèndid article que Iu Forn publicava ahir a l’Avui (vegeu-lo aquí) m’ha vingut a la memòria una facècia que fa una pila d’anys em va explicar l’enyorat Ramon Barnils. Una facècia de la qual desconec si ell n’és l’autor -en té tota la pinta- perquè posteriorment l’he vist reproduïda en altres bandes.

Érem en els prolegòmens d’un claustre de professors de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès i va venir a seure al meu costat. "¿Ja ho saps -em va dir- que hi ha una solució ràpida i incruenta per separar-nos d’Espanya?"  (n’hi ha més)

"És molt senzill: només cal que el Parlament de Catalunya declari la guerra a Andorra i cinc minuts després signi la rendició incondicional. Tots andorrans, he, he…". Potser no se la va empescar ell, vaja, però no em negareu que sona a Barnils al cent per cent.

Llegint l’article d’en Forn m’ha vingut també a la memòria una cosa que vaig escriure en aquestes Totxanes ara fa just un any (vegeu aquí) a propòsit de la treva d’ETA. La idea va sorgir de resultes d’una conversa tot dinant amb el meu amic de l’ànima Narcís Rocamora. "Potser ara -escrivia aleshores-, amb l’alto-el-foc d’ETA damunt la taula, fóra el moment idoni perquè les forces polítiques catalanes es posessin d’acord per retirar les escorrialles del projecte d’Estatut que han quedat després del seu pas per Madrid i esperar millors temps."

Continuava dient que al govern espanyol se li havia girat feina, amb allò de la treva, i que millor que no es distraguessin. Que després d’arribar a acords amb les forces d’Euskal Herria potser ens mirarien amb uns altres ulls. Que nosaltres sabríem esperar sense posar-nos nerviosos…

Ara, un any després, m’adono de dues coses: de l’efecte abrasiu del pas del temps (vegeu aquí) i de la raó que té aquell principi popular que diu que si una cosa és susceptible d’empitjorar, ja ens hi podem posar de peus que empitjorarà.

Déu meu…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!