Totxanes, totxos i maons

Des de fa una pila d’anys la gent de la veterana Agrupació per al Foment de la Cultura Catalana -entitat que el 2005 es va fusionar amb la no menys veterana Penya Joan Santamaria- atorga cada 22 de novembre -Santa Cecília, patrona dels músics (i aniversari de l’assassinat del president Kennedy, per cert)- el Premi de Música Francesc Pujol i Pons destinat a reconèixer públicament la feina de persones i institucions que hagin excel·lit en el camp de la música a Catalunya amb el matís addicional -i no gens trivial- de haver-ho fet amb un esperit cívic de servei al país.

El premi de 2006 -el dotzè que s’atorga- va ser per al Festival Tradicionàrius (vegeu aquí) amb motiu de celebrar la seva vintena edició i, com ja va passar en una de les primeres edicions quan el premi va ser per a la Companyia Elèctrica Dharma, els organitzadors varen tenir la gentilesa de demanar-me que fes la glossa del guardonat en el sopar de lliurament del premi.  (n’hi ha més)

Ateses les circumstàncies de l’acte -i el fet que el protagonista central fos el Festival Tradicionàrius- vaig aprofitar l’oportunitat per fer una espècie de manifest d’afirmació dels valors de la nostra cultura i de rebuig contra la passa d’autoodi i cosmopolitisme de via estreta que ens envolta.

Res, d’altra banda, que no sigui conegut pels qui segueixen més o menys de prop aquestes Totxanes (allò que ara més que mai  el que cal és que siguem patriotes, abertzales o del morro fort, com més us agradi). I, sobretot, res al que sigui aliena la gent que des de fa vint anys està treballant per fer de Tradicionàrius una referència inequívoca de servei a la cultura del país des d’un punt de vista d’exigència a l’hora de la feina, d’obertura cap a noves tendències i de respecte als orígens d’on venim.

La persona que va recollir el premi va ser, lògicament, Jordi Fàbregas, l’ànima del Festival, i al final de l’acte em va demanar el text i em va dir si li donava permís per reproduir-lo en alguna publicació sobre la història del Tradicionàrius que en aquells moments ell i la seva gent portaven de cap. Evidentment no m’ho vaig pensar ni un segon i li vaig dir que endavant.

Ara fa uns dies em va trucar una persona de la revista "Folc" (vegeu aquí), pertanyent al grup Enderrock, per dir-me que en el número de març-abril hi haurà una quantitat notable de pàgines dedicades al Tradicionàrius i que estava previst que el meu text hi sortís publicat com article d’opinió, cosa que no cal que digui que em va plaure molt. Només hi havia un inconvenient: era massa llarg i calia afaitar-lo.

Jo els vaig dir que el text l’havia concebut com un discurs d’uns quinze minuts de durada i que, per tant, el ritme d’exposició de les argumentacions tenia molt poc a veure amb la condensació que exigeixen els textos per a la premsa. Vàrem quedar que ells farien una primera proposta en funció de l’espai real que la maqueta del número els permetia i que me la farien arribar perquè jo hi digués la meva abans de trobar-me amb els  fets consumats.

D’aquí a uns dies, doncs, rebré la proposta i veuré si queda bé o és millor que redacti un text nou de dalt a baix. Sortosament hi ha encara temps (una raresa en un món com és el de la premsa que sempre van a deshora i amb el coet al cul) i estic en bones mans (la colla d’Enderrock i revistes satèl·lits saben molt bé el que fan). (*)

Per anar escalfant motors ahir vaig repassar el text i vaig veure que, efectivament, la seva condició de manifest de, diguem-ne, autoafirmació és perfectament vàlid tant pel que fa a la música com a la literatura, el periodisme i la resta de disciplines a través de les quals es desplega la dimensió cultural del nostre país.

Si obriu l’arxiu que trobareu al final d’aquest apunt i teniu la paciència de llegir-lo tindreu el contingut íntegre del meu parlament. Aplegades pel fil argumental d’un discurs que havia de durar un quart d’hora i que, des del punt de vista estilístic, va ser escrit pensant que s’havia d’exposar oralment hi trobareu una sèrie de reflexions que, ho torno a dir, sonaran molt familiars als que van freqüentant aquestes Totxanes.

Ànim, que avui és diumenge i figura que hi ha temps per a tot. Fins i tot per anar de rebaixes…

——————————————————————————————

(*) Escrit el dilluns 15 de gener: Efectivament estava en bones mans. M’han enviat el text reduït i pràcticament no m’ha calgut fer-hi cap retoc. Fantàstic…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!