Totxanes, totxos i maons

(Una acotació a la frase del títol abans de continuar: d’arribar Espanya, res; que ja fa tres segles que la tenim prou instal·lada entre nosaltres. I ben a gust que s’hi troba…)

Doncs resulta que en els primers temps del mierat (em refereixo als dos anys i mig de la senyora Mieras) una directora general de Cultura -militant de l’antic PSC- declarava en un diari (El País, calia aclarir-ho?) que amb tant Teatre Nacional de Catalunya, Arxiu Nacional de Catalunya, Museu Nacional d’Art de Catalunya i altres denominacions similars ja tenia ben avorrida la nació, la nacionalitat i el concepte de nacional i que el que calia era esporgar nomenclatures i anar al gra.  (n’hi ha més)

I la va clavar, tu. Avui, tres anys després, no han calgut més declaracions barroeres com aquelles (n’aprenen de pressa, aquests) per tenir la feina polida i enllestida.

Amb l’Estatut pendent d’un fil (quin pitafi!) en el Tribunal Constitucional, amb una Llei de Dependència que es passa pel folre les competències estatutàries de Catalunya, amb un decret d’ensenyaments mínims (encara més?) que aconseguirà que els nens d’Olot parlin el castellà com si fossin de Quintanilla de Onésimo o de San Leonardo de Yagüe, amb uns mitjans de comunicació de titularitat pública que cada vegada tenen més clar que el marc de referència és Espanya, amb un PP cada vegada més crescut, amb un regust a caspa i peix bullit que cada dia va a més…

… el panorama és tan desolador com buscaven. La "industriosa Cataluña" va camí de convertir-se en una comunitat autònoma més. I no, per cert, de les de la banda alta, perquè continuarem pagant com els que més i, a sobre, mal vistos.

Vaja… que cada vegada ho tenim més clar: s’ha acabat el bròquil i entre tots ho hem de tornar a fer tot. Abertzales, patriotes o del morro fort, com us agradi més. Però plens d’orgull, poca vergonya, cap dret i orelles alerta.

Perquè, a fi de comptes, si no ens ho creiem nosaltres poc que ens ho adobaran, els de fora… 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!