Totxanes, totxos i maons
El Bloc de Joan Josep Isern
No tenen gaire sort, d’un temps ençà, la gent del PP de Catalunya…
Primer va ser el senyor Fernández Díaz (aquella energia, aquell tremp encomanadís…)
A continuació va ser el senyor Piqué (aquella compacta mitja melena, aquella lluïssor metàl·lica en la mirada…)
Després va ser el senyor Sirera (aquella riquesa d’entonacions, aquell discurs espurnejant…)
(n’hi ha més)
Més cap aquí tenim la senyora Sánchez-Camacho (aquella suavitat en les formes, aquella simpatia desbordant…)
I finalment ara sembla que també va agafant protagonisme la senyora Montserrat Nebrera. Almenys per a mi, ja que ahir va ser el dia que la vaig descobrir amb tota la seva plenitud. Va ser a la nit, en una tertúlia radiofònica -a Rac1, és clar; el locutor era Rafael de Ribot; no falla: un ex de Catalunya Ràdio- sobre les eleccions USA.
Per la poca estona que la vaig aguantar i per les coses que li vaig sentir -parlava de Barak Obama i de les eleccions USA- la senyora Nebrera em va semblar prepotent, maleducada, òbvia… i xaronament “pija”.
Van bé, aquests…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!