Totxanes, totxos i maons

L’altre dia quan el TeleNotícies informava que el Parlament de Catalunya havia aprovat la llista de membres del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CNCA) amb l’abstenció de CiU i el PP em vaig quedar de pedra.

La causa del sotrac era la intervenció d’una diputada de CiU que deia que el seu grup s’abstenia perquè entre els onze membres elegits no n’hi havia cap que representés el sector musical.  (n’hi ha més)

Lletraferit com sóc, de seguida em va venir a la memòria aquell conte de Pere Calders que es diu “Tot s’aprofita” i vaig trobar que era un títol que descrivia perfectament la manera d’actuar de la majoria de membres de la nostra classe política (els que manen i els que malden per manar): hipocresia i amnèsia de conveniència.

Perquè sentir els esgarips escandalitzats a favor del ram de la música d’una representant de la coalició que ha manat en aquest país durant vint-i-tres anys, que va tenir l’oportunitat de crear uns mitjans de comunicació públics tan potents com TV3 i Catalunya Ràdio -que, malgrat el que diu el senyor Ferran, des dels primers temps ja varen erigir-se en punta de llança del menyspreu per, almenys, la música catalana- i que no va saber incloure en els programes escolars una educació musical que fos alguna cosa més que una “maria” és més del que una persona de tarannà pacífic com jo pot suportar de veure sense rebel·lar-se a l’hora de dinar.

Quins collons!

Dit això (que m’ha deixat molt descansat), he d’afegir que la pol·lèmica desfermada sobre la composició del CNCA em sembla absurda i derivada de mentalitats més properes a la manera de fer dels polítics -que tenen tendència a dividir el món entre “els nostres” i “els altres” (*)– que a mentalitats amb sentit pràctic i obert com se suposa que haurien de ser els creadors.

Els seguidors d’aquestes Totxanes coneixen sobradament la meva passió per la música i el respecte que em mereix la feina que fan els músics d’aquí. Crec, però, que no passa res si no hi ha cap professional del ram entre els onze membres del Consell.

La missió del CNCA no és funcionar per delegació de grups -ningú representa “els seus”, oposats “als altres”- sinó per consens transversal amb totes les branques i especialitats -nombrosíssimes, per cert; moltes més que les onze places del Consell- del món de la Cultura. Crec sincerament que les persones elegides estan prou acreditades com per estar segur que faran la seva feina de manera impecable i sense aixecar cap mena de suspicàcia gremial.

Val a dir, però, que en l’avaluació d’aquesta feina tindran un paper fonamental les dotacions pressupostàries de què disposarà el CNCA. Un condicionant important (i més en els temps que corren) però que és del tot aliè a la presència o no de músics en el seu si.

I ja que tinc el dia raret aprofitaré per carregar contra un dels hàbits que tenim més arrelats a casa nostra: la incapacitat d’assumir el fet que triar vol dir arriscar-se, jugar-se-la. I que qui tria amb el desig d’acontentar a tothom fracassa.

Ho dic perquè tal com som veig molt difícil, per exemple, que algun dia puguem tenir un Nobel de literatura català. Sento no poder ser més explícit però prometo que no faig caricatura: quan a casa nostra se’ns demana d’elaborar alguna llista d’excel·lents de la ploma ja l’hem cagat perquè si volem buscar el consens i no trepitjar l’ull de poll de ningú cal tenir en compte que hi hagi representació paritària d’homes i dones, que hi hagi diversitat generacional, que estiguin representats tots els territoris de parla catalana, que a més a més de novel·listes hi hagi poetes, contistes, assagistes, dramaturgs, gent de la literatura infantil i juvenil…

D’aquesta manera la llista més curta no baixa mai de la dotzena de noms, xifra totalment inviable si ningú s’atreveix a assumir que per fer truites cal trencar ous.

I així ens va.

—————————————————————————————–

(*) “(…) el món se divideix en dos grups molt grans: es de ses persones sensates, que pensen com jo, i es d’es pertorbats, que opinen d’una altra manera.”

Frase de “Mort de dama”, de Llorenç Villalonga, que abans d’ahir es va estrenar a la Sala Petita del TNC. Una obra esplèndida, despietada i summament divertida que l’A. i jo us  recomanem de tot cor. Entre setmana la sessió comença a les 8 del vespre; l’obra té dos actes de 60 minuts i un entreacte d’un quart d’hora.

És a dir, a les 12 al llit i relaxats d’allò més per la bona estona que haureu passat.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!