Totxanes, totxos i maons

Em llevo amb el cos mig baldat per culpa de la nit del lloro que he passat. Potser és una sobredosi, el que tinc, però la cosa va començar amb el TN-Vespre d’ahir.

Els dos sabatots contra Bush i les conseqüències de l’escàndol financer Mardoff -que ja esquitxen el fins ara impol·lut tàndem Santander/Botín- em donen els primers arguments d’angoixada meditació nocturna a propòsit de la feblesa del sistema en què se sosté el món occidental. A l’atra banda, però, el panorama no és menys intimidant. Em remeto a la imatge del nou líder d’Izquierda Unida, el “compañero” Cayo Lara i el seu jersei, invocant, tot estrenant-se, una vaga general.  (n’hi ha més)

Però si us he de ser sincer us diré que cap d’aquests fets hauria estroncat tant el meu descans nocturn com el dubte metafísic que em martiritza durant aquestes darreres hores.

Un dubte relacionat amb la reunió d’aquest matí de l’executiva del PSOE de Catalunya -l’antic PSC- que haurà de decidir si els vots dels seus 25 diputats donaran suport o no als pressupostos de l'”amigo Zeta Pe”.

Espero amb candeletes saber els resultats del debat -i les explicacions que després donaran els no menys “amigos” Iceta i Zaragoza- per treure’m del damunt aquesta angoixa existencial.

I per saber si, d’alguna manera, puc començar a parlar del PSC a seques i deixar de banda l’apel·latiu amb què des de fa una llarga temporada el denomino en aquest Bloc: “PSOE de Catalunya, l’antic PSC”.

——————————————————————————————

(afegit mitja hora més tard)
Damunt de la moto, Balmes avall, em ve a la memòria aquell clarivident i implacable aforisme de Joan Fuster: “Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres”. I em pregunto: Senyor “nosaltres”, on pares que no se’t veu?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!