Diu que en el dictamen sobre l’Estatut que prepara el Tribunal Constitucional els apartats dedicats al finançament i a la llengua rebran una substancial afaitada.
Pel que fa a la definició de Catalunya com a nació que figura en el preàmbul del text -és a dir, en la part de l’exposició d’intencions- sembla que no la toquen gaire. Només n’accentuaran la pertinença a la “grande y indivisible nación”. (n’hi ha més)
Serem, doncs, una “nación” de segona, curta d’armilla i amb una llengua prescindible. Impossible trobar un retrat més exacte de com ens vol Espanya.
Em ve al cap ara “L’escola de Ribera”, aquella magnífica cançó que cantava l’Ovidi. I molt especialment el darrer vers: “el resultat era un, / la jugada era perfecta”. Estic segur que ara l’Ovidi repescaria la cançó del seu repertori.
I tot fa pensar que això serà només el començament. A la meva feina cada any per aquestes dates preparem el pressupost de l’exercici següent. Hi ha hagut uns quants anys -la meva experiència és una mica llarga- en què la consigna era “creixement zero”. Ara, però, per primera vegada el criteri és decréixer substancialment.
No va de broma, per tant, la cosa.
Catalunya és un magnífic negoci per a Espanya. Espanya, en canvi, és una sangonera per Catalunya. Això no és nou però sembla que encara no ens ho acabem de creure. Potser ja és arribat el moment que tots plegats ens anem fent a la idea que amb males companyies no es va gaire lluny.
Diuen els que hi entenen que les crisis serveixen per replantejar a fons les situacions. És a dir, que d’aquesta crisi sorgirà una nova concepció de les relacions socials i globals. Ves per on encara ens servirà per a alguna cosa pràctica, tota la tramuntanada que ja comencem a tenir al damunt i ens convencem tots plegats que cal canviar de parella de ball.
La gran incògnita, però, és fins a quin punt ens refiem dels de la Catalunya optimista, dels de les mans netes, dels del no perpetu i dels de la Casa Gran per comandar el procés.
Patirem…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!