Amb posat una mica moix el xarcuter comenta: “Si volia fer front a la competència havia de rebaixar preus i ara per cada cent grams de pernil que venc hi perdo un euro”. Dit això s’atura un moment, com aquell qui rumia una jugada nova, i de sobte el rostre se li il·lumina: “Però, això sí, tinc la botiga més plena que mai
Com explico en l’apunt que he penjat aquest matí (vegeu-lo aquí) la lectura de les cartes de Joan Sales a Màrius Torres està resultant una font de troballes impagables (*). Vegeu, si no, la carta que Sales, aleshores alferes de l’exèrcit català, escriu al poeta el 16 de març de 1937 des de Xàtiva, lloc on la seva companyia
Com a complement de la lectura que he fet aquests dies de la monumental “Incerta glòria” llegeixo les cartes que entre 1936 i 1941 Joan Sales va enviar al poeta Màrius Torres internat en el sanatori antituberculós de Puig d’Olena fins l’any 1942, que hi va morir. De fet, Sales va començar aquesta correspondència amb una coneguda seva que, afectada per la mateixa malaltia, s’estava
Ara fa uns anys, quan l’exèrcit americà va entrar a l’Iraq, a casa nostra no hi varen faltar ni les manifestacions de protesta al carrer, ni les declaracions plenes de santa indignació dels nostres polítics, ni les cassolades. De les cassolades me’n recordo molt concretament perquè es feien un dia de la setmana fix al
El senyor Salvador, de Tàrrega, m’envia un correu per comentar el meu apunt de fa uns dies (vegeu-lo aquí) sobre la presència de SET polítics saludant la clientela en el programa oficial de les festes de Gràcia de Barcelona. “No sempre -em diu- s’han de carregar les culpes a les ganes dels polítics de sortir a la foto. De vegades són els mateixos organitzadors que demanen textos sense
Acabo de rebre el programa oficial de la Festa Major de Gràcia, tot un clàssic de cada mes d’agost. Els seguidors d’aquestes Totxanes recordaran que fa dos anys (vegeu-ho aquí) expressava la meva sorpresa i vergonya aliena pel fet -veritablement ridícul- que el quadern del programa s’obrís amb SET salutacions a tota pàgina corresponents a SET autoritats diferents amb dret de
Fa temps em vaig prometre que no entraria a cap Media Markt mentre mantinguin l’eslògan “Jo no sóc tonto”. Digueu-me antic però crec que per circular pel món, ni que sigui amb intencions comercials, cal cobrir uns mínims de dignitat. Per higiene col·lectiva, vet-ho aquí. Pel mateix motiu que l’A. i jo no travessem un pas de vianants en vermell, encara que no hi
Déu meu, quanta raó tenia la meva àvia quan deia que tot s’encomana “menys l’hermosura”. Sembla que la política d’idees de bomber, sostenible (això sempre) i plena de bon rotllo que caracteritza la gestió del senyor Joan Saura ja ha començat a fer adeptes a Madrid. Pel que deia l’Avui d’ahir (vegeu aquí) resulta que un grup de
La notícia la publicava ahir La Vanguardia, una nota oficial de la Presidència de la Generalitat la desmentia rotundament a mig matí i tot just una hora després de la distribució d’aquesta nota es feia pública la dimissió del senyor Antonio Bolaño, màxim responsable de l’àrea de Comunicació de la Generalitat i un dels col·laboradors més íntims i de
El company blocaire Marc Belzunces -“De l’Holocè estant”- està vivint una situació problemàtica amb la justícia espanyola tal com explica aquí. Els també blocaires Enric Borràs (l’iniciador de la moguda) i Josep Blesa Morante (vegeu aquí) demanen que no ens mirem l’afer amb indiferència. Des de la seva petita dimensió aquestes Totxanes es solidaritzen amb en Marc.
Ja ho vaig veure, el diumenge passat quan fullejava les pàgines esportives de La Vanguardia, que el Molt Honorable President de la Generalitat s’havia sentit empès a explicar a la ciutadania la seva posició envers la selecció espanyola de futbol. “Por qué quiero que gane España”, era el títol clar i inequívoc de l’article que apareixia el mateix
No falla, tu. Cada vegada que afrontem un període de crisi econòmica no passen gaires dies sense que algun membre de la classe política comenci a parlar d’implantar mesures de xoc. És a dir, pensades només de cara a la galeria ja que, si s’analitzen amb calma, no tenen la més mínima eficàcia. La xocolata del lloro, vaja. És un procés que sol començar
Tot i que pot semblar impossible encara hi ha una cosa més patètica que un publicitari sense gràcia: un publicitari encantat amb les seves pròpies brometes. Ho dic perquè generalment és l’únic que les riu. Fa uns dies ja parlava del tema (vegeu aquí) arran de la campanya de la Setmana de TV3 dedicada a la lectura. I
De la columna d’avui de Desclot al diari AVUI: “Estrany artefacte, Catalunya. Esquerra ha estat el partit revelació en la darrera dècada. Com ho han estat, a uns altres nivells còsmics, Jan Laporta i la seva directiva, i Ferran Adrià i la seva cuina d’imaginació desbocada. Tot allò que ha costat tant de consolidar de
Com cada matí, en obrir el correu electrònic em trobo amb “El Calbot” de la Fundació Catalunya Oberta. Es tracta d’un apunt sobre temes d’actualitat breu però sempre contundent i clar. Que se li entén tot, vaja. El d’avui parla dels emprenedors, un tipus de gent a la qual jo reconec que no pertanyo però que sempre he admirat