Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Fragment de l’entrevista de Daniel Febrés Gabancho amb Gabriel C. Maragall, politòleg i diputat al Parlament pel Partit Demòcrata de Catalunya feta el 2 de març de 2037. (Del llibre “Crònica de la independència”, de Patrícia Gabancho).
 (N’hi ha més)

(DFG) Ara, és possible, no ho sé que hi hagi una mica de mitificació en això. construir-se una èpica: vam guanyar la llibertat, som herois… La meva mare deia que la Transició dels anys setanta també havia estat mitificada, que durant molt de temps es va vendre com un procés ideal, modèlic, però que va ser un pacte a la baixa, molt marcat pel pes relatiu dels qui pactaven. Els pactes funcionen, donen situacions estables, però també tapen moltes coses, creen falses realitats…

(GCM) Miri, Catalunya tenia dret a una èpica. Era un poble amb una moral derrotada. Això sí que ho explica la família! La meva família, els Maragall, estaven molt vinculats a Espanya (…) l’Espanya possible, que mai no acabava d’existir era un mite familiar. Però no podia ser que per construir aquest mite s’hagués de renunciar a Catalunya i, de fet, la família no hi va renunciar mai. El meu avi va pagar aquest preu: Espanya, sí, Catalunya també (…)

(DFG) La Transició democràtica dóna peu a construir l’autonomia. L’autonomia també és part del mite de la Transició. És l’Espanya plural, no?

(GCM) La democràcia espanyola no construeix l’autonomia, el que construeix, com a projecte, és l’Espanya moderna. Aquest és el tema dels primers trenta anys de democràcia. Això, Catalunya no ho va saber veure fins més tard (…) perquè semblava que s’estava construint l’autonomia com a espai de llibertat. El catalanisme feia gràcia a Espanya durant el franquisme pel que tenia d’oposició al dictador (…) Però en l’Espanya de la democràcia el catalanisme es va quedar sol (…) El van arraconar perquè feia nosa, la veritat és aquesta. L’únic projecte de la democràcia ha estat la construcció de l’Espanya moderna, que és una Espanya centralitzada, homogènia i castellana (…) La construcció de l’autonomia és un altre joc, però és un joc minoritzat, i cada cop més a mesura que Espanya se sent còmoda en la seva modernitat. Si s’estudien en detall les lleis espanyoles, es veu que cada cop són més invasives (…) És com si l’Estat hagués dit: ja n’hi ha prou, canviem de tema, deixem estar l’autonomia. Que no emprenyin més, aquests catalans.

(DFG) Sí, aquesta idea de modernitat estava molt lligada a l’espanyolitat, també a Catalunya.

(GCM) Aquesta era la trampa. Com que el catalanisme era el pensament que calia enfonsar, era l’emoció que calia capgirar, per a ells era important que anés lligat a una cosa pesant, antiga, tancada, inútil. Nosaltres construïm aquesta meravella i vosaltres perdeu el temps en allò que no té cap sentit. El joc era aquest. Per això li deia que a Catalunya li calia una èpica. En aquell moment, el poble català estava molt castigat. Van ser moments durs.

(Continuarà???)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!