Totxanes, totxos i maons

Ja és ben veritat allò que diu que tots podem tenir un moment tonto, en aquesta vida…

Resulta que algú de la direcció de l’Avui ha considerat que la notícia que havia d’encapçalar la portada del diari d’avui era la divisió d’opinions que ha generat entre els experts (¿n’hi ha, d’experts, també en aquestes matèries? Déu meu, quin país de savis…) l’esmòquing que la ministra Carme Chacón va lluir el dia de Reis durant la celebració de la denominada “Pasqua militar”.

Jo, sobre aquesta senyora, el millor i més assenyat que he llegit darrerament són unes reflexions de Manuel Cuyàs al Punt en les que venia a dir que era gairebé escandalós que ningú recordés que la senyora Chacón va ser la número u per Barcelona de la candidatura del PSOE de Catalunya -l’antic PSC- a les eleccions generals espanyoles de fa un any i que encara és l’hora que, com a capdavantera de la llista que li va donar suport, no se li hagi sentit ni un mot a propòsit del debat sobre el finançament i l’Estatut que companys del seu partit estan protagonitzant i debatent amb el “amigo ZP” i tota la seva caterva.  (n’hi ha més)

Ella i el seu company Celestino Corbacho -“La Catalunya optimista”, deien; ho recordeu?- són l’exemple més evident d’aquell fet que caracteritza d’uns anys ençà l’ideari i l’estratègia de la formació política que té la seu al carrer de Nicaragua i que antigament representava el socialisme català: el veritable poder és a Espanya i tota la resta són succedanis.

I als d’aquí, una “comunidad autónoma” més a fi de comptes, un raig de “café para todos” i a córrer.

Ells sí que són una bona crosta. I els de l’Avui vinga a donar-li palla al ruc!

Quanta llana al clatell, Déu meu…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!