Totxanes, totxos i maons

Aquest cap de setmana l’he dedicat a la lectura de “Crònica de la independència”, el llibre de Patrícia Gabancho que ha estat èxit de vendes per Sant Jordi i que en totes les llistes apareix classificat en l’apartat de llibres de “no ficció”. ¿Serà que hem guanyat ja la primera batalla i comença a consolidar-se la idea que parlar de Catalunya com un país independent d’Espanya ja no és somiar truites?

A més a més sembla que en els darrers dies la idea de la independència ha saltat a les planes dels diaris -d’alguns, almenys- amb una certa força. Parlo, evidentment, de l’article de Joan Carretero del dissabte 18 d’abril a l’AVUI (vegeu-lo aquí) en el que, entre altres afirmacions d’interès, diu que “a les properes eleccions al Parlament s’hi ha de presentar una candidatura d’ampli espectre que tingui com a eix programàtic central la proclamació unilateral de la independència de Catalunya per una decisió majoritària del Parlament, que posteriorment seria sotmesa al corresponent referèndum de ratificació.” El títol de l’article, per cert, era ja una declaració de principis: “Patriotisme i dignitat”.

Per la seva banda Salvador Cardús parlava ahir mateix, també a l’AVUI, de la ratera en què s’ha convertit la política catalana. L’article (vegeu-lo íntegre aquí) començava així:
“No tinc ni idea de com es por sortir de l’atzucac en què s’ha ficat la política catalana. Ho dic perquè dins la ratera no hi ha només el govern, sinó també l’oposició. El més grotesc és que a vegades sembla que els nostres dirigents no s’han adonat que ni uns ni altres no estan en condicions de sortir-ne, i que el seu combat per veure qui governa dins la ratera és més aviat ridícul. L’obsessió partidista, sovint els porta a discutir per repartir-se l’esquer…”

Tot això encaixa perfectament amb el llibre de Patrícia Gabancho, la lectura del qual recomano. La seva estructura és molt senzilla: Catalunya és un estat independent des de 2010 per una decisió del Parlament no gaire diferent de la que preconitza Joan Carretero en el seu article. Vint-i-set anys després d’aquella fita Daniel Febrés Gabancho, fill de l’autora, és un científic català que viu al Canadà i que rep l’encàrrec de la seva universitat de preparar un informe de com va produir-se tot el procés.

El llibre, però, no reprodueix l’informe sinó tota la documentació que Daniel va aplegant a les seves carpetes mentre és a la Catalunya independent de l’any 2037 desenvolupant el treball de camp. Hi ha, per tant, retalls de premsa, editorials i articles d’opinió de gent com Quim Monzó, Jordi Barbeta, Vicenç Villatoro, Joan Barril i molts més (ficticis tots, no cal dir-ho).

Al costat d’aquest apartat diguem-ne documental l’autora reprodueix les entrevistes que l’investigador fa a historiadors, periodistes, politòlegs, diputats i, en la segona part del llibre, a polítics de les diverses àrees del govern -economia, territori, educació, llengua, afers socials, cultures (en plural, per cert)…- en les que expliquen com es va produir el salt a la independència i com es va anar desenvolupant el procés fins a la seva consolidació un quart de segle després.

De totes les entrevistes m’ha semblat summament significativa la que li fa a Gabriel C. Maragall, politòleg, diputat al Parlament pel Partit Demòcrata de Catalunya i nét de Pasqual Maragall.

La cita és llarga i la reservo per a l’apunt de demà.

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!