Arrels d’escuma, d’Aleix de Ferrater
Vaig conèixer l’Aleix de Ferrater a través de la correspondència diguem-ne electrònica que vam encetar en presentar-nos ara fa dos anys al IV Premi de Poesia del portal Joescric. Aquell concurs, del què jo en vaig ser un dels finalistes, el va guanyar ell amb el poemari Escoltant la sal, però des d’aquell moment vam encetar una amistat que aviat va transcendir de la virtualitat al món real. L’Aleix és una persona d’una extrema sensibilitat, no sé si innata o desenvolupada al llarg dels anys que fa que arrossega un problema visual amb el què ell conviu d’una manera extraordinàriament natural. La seva veu pausada i greu dota d’un profund lirisme els seus poemes quan és ell mateix que els recita.
L’Aleix de Ferrater acaba de publicar, ara, el seu segon llibre, Arrels d’escuma, un poemari que, com el seu primer, ens porta olors i ressons de sal i de mar, que donen forma i cos a la presència permament de la figura femenina a la què l’autor dedica la major part sinó la totalitat de tots els versos.
Arrels d’escuma és un poemari ple de poemes concisos i en certa manera senzills, sense que això no signifiqui que siguin fàcils, carregats d’un erotisme subtil, on es posa de manifest aquesta extrema sensibilitat de què parlava abans i on es nota la influència d’alguns dels clàssics referents de la nostra literatura.
Si seguiu llegint, hi trobareu un dels poemes del llibre, que en llegir-lo m’ha fet venir a la memòria la tarda plujosa d’ahir, en què vam coincidir, de nou, a la Casa del Llibre.
L’Aleix de Ferrater acaba de publicar, ara, el seu segon llibre, Arrels d’escuma, un poemari que, com el seu primer, ens porta olors i ressons de sal i de mar, que donen forma i cos a la presència permament de la figura femenina a la què l’autor dedica la major part sinó la totalitat de tots els versos.
Arrels d’escuma és un poemari ple de poemes concisos i en certa manera senzills, sense que això no signifiqui que siguin fàcils, carregats d’un erotisme subtil, on es posa de manifest aquesta extrema sensibilitat de què parlava abans i on es nota la influència d’alguns dels clàssics referents de la nostra literatura.
Si seguiu llegint, hi trobareu un dels poemes del llibre, que en llegir-lo m’ha fet venir a la memòria la tarda plujosa d’ahir, en què vam coincidir, de nou, a la Casa del Llibre.
TARDA
Asseguts esperarem que ens citi la nit
en aquesta tarda, prematurament fosca
i remorosa d’infants en corredissa.
Plou. La veu arraulida en constància del fred,
el prec d’un coixí per escalfar la panxa,
i la fressa del somriure al voltant de la mirada
que et conec perversa, i m’incita, i ens vessa.
El rellotge ha perdut les agulles.
Però la nostra pell ha guanyat esgarrifances.