Secundària Memòria

(Efectes restringits: bloc de l'Antoni Casals i Pascual) antonicasals@mesvilaweb.cat

Arxiu de la categoria: Fragments

Arrels d’escuma, d’Aleix de Ferrater

Vaig conèixer l’Aleix de Ferrater a través de la correspondència diguem-ne electrònica que vam encetar en presentar-nos ara fa dos anys al IV Premi de Poesia del portal Joescric. Aquell concurs, del què jo en vaig ser un dels finalistes, el va guanyar ell amb el poemari Escoltant la sal, però des d’aquell moment vam encetar una amistat que aviat va transcendir de la virtualitat al món real. L’Aleix és una persona d’una extrema sensibilitat, no sé si innata o desenvolupada al llarg dels anys que fa que arrossega un problema visual amb el què ell conviu d’una manera extraordinàriament natural. La seva veu pausada i greu dota d’un profund lirisme els seus poemes quan és ell mateix que els recita.
L’Aleix de Ferrater acaba de publicar, ara, el seu segon llibre, Arrels d’escuma, un poemari que, com el seu primer, ens porta olors i ressons de sal i de mar, que donen forma i cos a la presència permament de la figura femenina a la què l’autor dedica la major part sinó la totalitat de tots els versos.
Arrels d’escuma és un poemari ple de poemes concisos i en certa manera senzills, sense que això no signifiqui que siguin fàcils, carregats d’un erotisme subtil, on es posa de manifest aquesta extrema sensibilitat de què parlava abans i on es nota la influència d’alguns dels clàssics referents de la nostra literatura.
Si seguiu llegint, hi trobareu un dels poemes del llibre, que en llegir-lo m’ha fet venir a la memòria la tarda plujosa d’ahir, en què vam coincidir, de nou, a la Casa del Llibre.

TARDA

Asseguts esperarem que ens citi la nit
en aquesta tarda, prematurament fosca
i remorosa d’infants en corredissa.
Plou. La veu arraulida en constància del fred,
el prec d’un coixí per escalfar la panxa,
i la fressa del somriure al voltant de la mirada
que et conec perversa, i m’incita, i ens vessa.
El rellotge ha perdut les agulles.
Però la nostra pell ha guanyat esgarrifances.

Margarit

Fa 72 hores, i abans de saber que Joan Margarit seria condecorat amb una nova distinció per la seva obra, vaig penjar un poema seu que lligava la pel·lícula A qui estima Gilbert Grape? amb el sofriment de i per la seva filla Joana. Suposo que és una d’aquestes circumstàncies coincidents que sovint es donen, però que no acaben de ser del tot coincidències, ja que, pel que he anat veient, Margarit ha passat de ser un nom gairebé desconegut a ser reconegut i, el que és més, citat fins i tot per gent que dubto que l’hagi llegit, o si més no que puguin entendre (i ho dic en la més àmplia de les accepcions, i sense intenció pejorativa), la seva obra. I és que, darrerament, la presència mediàtica de l’autor i el seu nom i obra ha vingut resultant notable, si més no considerant el poc o nul ressò que la poesia té als mitjans de comunicació a casa nostra.

(segueix)

En algun altre lloc, que ara no sóc capaç de trobar, ja vaig explicar que el meu primer contacte amb el poeta de Sanaüja va ser a través d’un volum doble de la col·lecció de Llibres de L’escorpí, que incloïa els llibres Raquel i La fosca melangia de Robinson Crusoe.Aquests dos llibres em van marcar molt, sobre tot pel que fa al gust per una determinada estructura mètrica i temàtica. Reincidir en la importància i transcendència que algunes de les seves darreres obres com Joana o Càlcul d’estructures, tenen, no és més que posar de manifest que estem davant d’una de les plomes (potser n’hauríem de dir, ara, un dels teclats) més prominents de la nostra literatura, i no només de la nostra.
Qualsevol guardó que li sigui donat serà sens dubte merescut. Estic segur, però, que si fins ara ningú no discutia el mestratge del poeta-arquitecte, ara començaran a sortir i sorgir els dubtes, els crítics, els que diran que Joan Margarit no és tan bon poeta, i fins i tot alguns que l’anomenaran mediocre.
Amb d’altres ha passat, i no fa pas massa temps. Però mentre passa el temps, i les capelletes de sempre no aconsegueixen que ens n’oblidem i caigui en l’oblit al que semblen condemnats els (bons) escriptors del país, aprofiteu per llegir-lo, perquè en cada un dels seus llibres hi ha veritables joies i obres d’art que ens fan descobrir que el dolor, la por, el neguit, la mateixa introspecció poden ser dites i expressades amb un vocabulari ric i, sempre, entenedor.
Us deixo, aquí sota, un poema, precisament, de La fosca melangia de Robinson Crusoe, que vaig emprar com a citació d’encapçalament del meu primer llibre publicat.

Si et manca el finestral damunt la mar,
no oblidis mai la mètrica i escriu
segons la teva força:
l’enigma pels teus mots, resta finit.
Ara que arriben les edats del fred,
i de vent, i de gloria ajornada;
ara que arriba el temps de valorar
els llibres ja llegits i els carrers calms,
la llum del celobert cau amb tristesa
en cada finestral.

A qui estima Gilbert Grape, en paraules de Joan Margarit

Fa unes setmanes vaig tenir l’oportunitat de veure la pel·lícula, que en anglès duu el títol de What’s eating Gilbert Grape?. Tot i que té 15 anys, ja que és del 1993, fins ara no l’havia vista.
Es tracta d’una obra alhora dura i tendra, com molt bé diu Joan Margarit en el seu poema, que podreu llegir sí continueu amb l’apunt.

(segueix)

Al cinema, un dissabte cap al tard,
la pel·lícula alhora tendra i dura
d’un noi deficient i el seu germà.
Agafats de la mà a la sala obscura,
la vostra mare i jo vàrem plorar
sota el pes de tants anys d’aquesta angúnia
per la mort, que és encara més injusta
quan queda enrere nostre un desempar.
Recordeu-nos feliços: ho hem estat.
Els ulls desemparats de la Joana
ens han deixat la mort més desolada
i més plena d’amor la nostra vida.

Joan Margarit: A qui estima Gilbert Grape?, dins Estació de França

Un sonet de Carles Riba

La nit volgué que fóssim nit
nosaltres mateixos, terrals
com l’ombra i com els animals
que erren nus, caçant el delit.

L’aire, del teu pit al meu pit,
es carregà de fondes sals:
corríem en fonts abismals;
enllunàvem illes d’oblit.

Pobra, entesa, la nostra vida,
segons la llum, s’era expandida
en una ardent obscura flor.

Tot canviava en l’Aventura:
si em miraves, no era jo;
si reies, no eres impura.

Carles Riba: Salvatge Cor, X (1952)

Clawdia Chauchat a Espanya

-Mais c’est un sauvage! On he estat? Arreu. A Moscou -la veu va dir “Moscau” (…), a Bakú, als balnearis alemanys, a Espanya.
-Oh!, a Espanya. Com ha anat?
-Passadorament. S’hi viatja malament. La gent són mig moros. Castella és molt àrida i dura. El Kremlin és més bonic que el castell o el monestir d’allà al peu de la muntanya…
-El Escorial.
-Sí, el castell de Felip. Un castell inhumà. M’ha agradat molt més la dansa popular de Catalunya, la sardana, a toc de cornamusa. Jo també vaig afegir-me al ball. S’agafen tots de les mans i ballen en rodona. Tota la plaça és plena. C’est charmant. És humà. M’he comprat una gorreta blava com la que duen tots els homes i els nois del poble, és gaiebé un fes, la boina. Me la poso per a la cura de repòs i en molts moments. Monsieur jutjarà si m’està bé.

Thomas Mann: La muntanya màgica (1924)

La mort i Thomas Mann

Efectivament, la nostra mort ateny més els supervivents que no a nosaltres, perquè, tant si sabem citar-la bé com si no, la dita del savi jocós té plena validesa espiritual en la mesura que mentre nosaltres existim, la mort no existeix, i que, quan la mort ve, nosaltres no hi som; entre nosaltres i la mort, doncs, no hi ha cap relació real i és una qüestió que no ens ateny en absolut, si de cas només al món i a la natura. Per això també, tots els éssers l’acaren amb gran serenitat, indiferència, irresponsabilitat i innocència egoista.

Thomas Mann: La muntanya màgica

Pessoana (1)

Havent vist amb quina lucidesa i coherència lògica certs folls justifiquen, a ells mateixos i als altres, llurs idees delirants, he perdut per sempre la segura certesa de la lucidesa de la meva lucidesa.

Fernando Pessoa: Llibre del desassossec

Sobre l’admiració de les coses (Thomas Mann dixit)

Per tal que qualsevulla creació espiritual produeixi ràpidament una impressió estranya i profunda, cal que existeixi un parentiu secret i fins i tot una identitat entre el caràcter personal de l’autor i el caràcter general de la seva generació. Els homes no coneixen el motiu pel qual se senten satisfets amb les obres d’art. No són veritablement entesos, i creuen descobrir innombrables excel.lències en una obra per tal de poder justificar l’admiració que senten per ella, quan el fonament íntim del seu aplaudiment és un imponderable sentiment, anomenat simpatia. Aschenbach havia escrit (…) que gairebé totes les coses grans que existeixen ho són per haver estat creades en contra d’alguna cosa, malgrat alguna cosa (…)

Thomas Mann: La mort a Venècia

Ignorància

Hi ha subtilitats vanes i frívoles a través de les quals els homes busquen a vegades l’èxit, com els poetes que fan obres senceres de versos que comencen per una mateixa lletra; veiem ous, pilotes, ales, destrals formades en l’antiguitat pels grecs amb la mida dels seus versos tot allargant-los o escurçant-los, de manera que acaben representant aquesta o aquella figura (…)
Pot dir-se de forma raonable que hi ha ignorància analfabeta, abans de posseir el coneixement; i una altra de doctoral, després de posseir el coneixement: ignorància que el coneixement fa i engendra, de la mateixa manera com desfà i destrueix la primera.

Michel de Montaigne: LVI Sobre les vanes subtilitats (fragment) dins Assaigs, llibre primer; trad Vicent Alonso. 

Avui només un poema de Vinyoli

TARDA FOSCA

Ets una tarda fosca amb crits vermells
al fons d’un bosc d’alzines negres.
Jo vaig cap al crepuscle,
tentinejant,
carregat amb un gran feix de llenya
molt seca.
Vols ajudar-me a suportar aquest pes,
a encendre un petit foc
per escalfar-hi
les mans tan buides de tots dos?

Joan Vinyoli: dins Ara que és tard (1975)

fotografia de jacob lopes (1000imagens.com)

Poetesses

Normal
0
21

false
false
false

MicrosoftInternetExplorer4



st1:*{behavior:url(#ieooui) }

<!–
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:CA;}
@page Section1
{size:595.3pt 841.9pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:35.4pt;
mso-footer-margin:35.4pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin:0cm;
mso-para-margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:#0400;
mso-fareast-language:#0400;
mso-bidi-language:#0400;}

Amb motiu de la concessió del Premi d’Honor de
les Lletres Catalanes
a Montserrat Abelló (més val tard que no pas mai!) s’han
aixecat algunes veus per fer referència al que podríem anomenar la
invisibilitat
de les poetesses.

Personalment penso que aquesta invisibilitat és
deguda a diversos motius, el més important dels quals és que aquesta qualitat d’invisible afecta i és aplicable en
general a la poesia, independentment que sigui escrita per homes o per dones. Tret
de situacions que no em reca considerar com excepcionals, com ara la Setmana de
Poesia de Barcelona, en què el gènere arribà a ocupar suplements quasi sencers
de diaris i fins i tot espais culturals dels telenotícies, la poesia (i per
extensió els poetes i poetesses),  és
gairebé inexistent a les referències culturals dels nostres mass media. I això no deixa de ser curiós
en un país que té fama que quan piques a terra, surten poetes de sota les
pedres. És clar que una altra de les fames
que tenim és que hi ha més poetes que compradors de llibres de poesia. I això
podria ajudar a comprendre, si més no parcialment la situació.

Parlant de poetesses, n’hi ha hagut al segle
XX i n’hi ha al XXI de molt bones. Jo per no ferir susceptibilitats motivades
per involuntaris oblits no n’esmentaré cap de les actuals, encara que val la
pena mirar els premis literaris que es concedeixen i veure com poc a poc hi va augmentant
la llista de guanyadores. Però sí que vull fer un recordatori, nominal a quatre
dones que, al llarg del segle XX van fer poesia i molt bona: em refereixo a Clementina
Arderiu
, Rosa Leveroni, Mercè Rodoreda i, evidentment, Maria Mercè
Marçal.

L’obra de Mercè Rodoreda i MM Marçal, ha
tingut una mica més de ressò mediàtic (si és que se’n pot dir així). No obstant
això, el coneixement del vessant poètic de Rodoreda és molt recent (quins
sonets, déu meu, quins sonets!) i el reconeixement real de la qualitat del
treball de Maria Mercè Marçal no ha arrencat amb força, al meu modest entendre,
fins fa també relativament poc temps.

Clementina Arderiu i Rosa Leveroni són dues
poetesses a reivindicar. Confesso que tinc debilitat per Leveroni, potser per
la forma i la mètrica de la seva poesia, pel subtil erotisme que traspuen molts
dels seus versos. D’ella és el poema que podreu gaudir  si continueu llegint l’apunt

Normal
0
21

false
false
false

MicrosoftInternetExplorer4

<!–
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:CA;}
span.text
{mso-style-name:text;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin:0cm;
mso-para-margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:#0400;
mso-fareast-language:#0400;
mso-bidi-language:#0400;}

Aquest so greu de corda
adolorida

que subratlla el meu cant, és la penyora
deixada per la mort perquè et recordi,
amor adolescent. És la teva ombra
que en l’alta solitud dels camins aspres,
el braç acollidor, va fer-me ofrena
d’aquest repòs segur, oh flama pura
del meu amor passat, present encara
en el somriure las d’un món que porta
el pes de tots els morts en les florides
de cada primavera renovada.
Ets el meu port tancat on de l’inútil
navegar porcel·lós veig la tristesa
i el conhortament… Ombra benigna
que m’acompanya el cant atemperant-lo
amb unes notes greus, serva’m els braços

eternament oberts



Amistat: l’eloqüència ciceroniana

(…) el vigor de l’amistat no es pot comprendre més clarament a partir del fet que, dins la il·limitada societat del gènere humà, formada per la mateixa naturalesa, el cercle de l’amistat és tan reduït i restringit, que tota estimació es comparteix o bé entre dues persones només, o bé entre dos individus.
Efectivament, l’amistat no és sinó una harmonia entre les coses, tan divines com humanes, acompanyades de benvolença i d’estimació: crec de debó que, fent excepció de la saviesa, no ha ha cap altra cosa més bo na que ella de les atorgades pels déus immortals al gènere humà.

(segueix)

Hi ha gent que li anteposa les riqueses; d’altres, la bona salut; d’altres el poder; d’altres, els honors; molts també els plaers. Això darrer és propi, sens dubte de les bèsties, mentre que les altres opcions esmentades són caduques i incertes, i depenen no tant de la nostra elecció com de la inconsistència de la Fortuna.
Hi ha, amb tot, els qui posen el bé suprem en la virtut -aquests obren veritablement molt bé-, però es dóna el cas que és aquesta mateixa virtut la que genera l’amistat, i la manté; i és que l’amistat no pot, de cap de les maneres, existir sense la virtut.

Ciceró: Leli/De l’amistat