Secundària Memòria

(Efectes restringits: bloc de l'Antoni Casals i Pascual) antonicasals@mesvilaweb.cat

Arxiu de la categoria: Fragments

Tornar a la pàtria…

Per la transgressió
dels mots comuns,
il·luminar espais
poc coneguts del ser,
i aprendre el que hem viscut,
esforç d’una memòria.
Tornar a la pàtria
per uns camins perduts,
endins del bosc.
Entrar en el misteri,
divers, de tot origen
per la paraula.

Josep Maria Fulquet: ART POÈTICA (dins de : De plata pur, ANGLE EDITORIAL, Barcelona, 2007))

Enemistat

No suposis massa ràpidament que el teu enemic és un salvatge per sol fet que sigui enemic teu. 

Potser és enemic teu perquè creu que tu ets un salvatge. O potser et té por perquè percep la teva por envers ell. I tal vegada, si pensés que tu ets capaç d’estimar-lo, deixaria de ser el teu enemic.

Categories

Si la República proclamada el 14 d’abril de 1931 havia donat alguna
alegria al Bakunin de Planes, que no sabia un borrall de política ni
volia saber-ne perquè li produïa rodaments de cap, fou l’encàrrec del
nou alcalde (…): enrunar la paret que dividia els difunts del
cementiri municipal en dues categories i arraconava els que l’Església
considerava indignes de la terra sagrada en un recinte (…) que els
vilatans anomenaven amb amargura el "corralet".
(…)
Aquell
migdia del 1939, després de quedar arrebossat amb la pols aixecada pels
vehicles amb què la família Torres i Camps regresava a la vila, el
Bakunin de Planes tornava a dur clavada al cor l’espina que s’havia
tret quan la proclamació de la República. Baixava del cementiri,
enlairat en un turó als afores de la vila enmig del silenci dels
bancals d’oliveres, a on havia anat per ordre del capellà, el primer de
la vila després de la guerra civil, a pujar un altre cop la paret
enrunada feia uns anys. Encara sentia les paraules de l’enterramorts,
que el contemplava des de l’ombra del mateix xiprer, quan ell
col.locava el darrer totxo:
-Els acabes de fotre una altra vegada a
l’infern, Bakunin. Però no et tiris cap pedra al fetge; ells es
trobaran millor amb el diable que nosaltres amb Franco.

Jesús Moncada: Camí de sirga

Ciceroniana

Quant als que volen saber quin és el nostre parer sobre alguna qüestió, ho fan amb més curiositat de la que cal ja que en cap discussió no hi ha de prevaldre tant la força de l’autoritat com la de la raó: perquè fins i tot l’autoritat d’aquells qui es declaren mestres és sovint un obstacle per als que volen aprendre, pel fet que s’acostumen a bandejar les pròpies opinions i sonen per bones les sentències d’aquells qui admiren; i, certament, no aprovo el que ens diuen dels pitagòrics que, en ésser interrogats sobre el perquè d’alguna opinió prèviament afirmada en una discussió, tenien per norma respondre "ho deia ell"; "ell" era Pitàgoras: els prejudicis tenien tanta força que l’autoritat triomfava fins i tot sense raons.


M.T.Ciceró: De la naturalesa dels déus, llibre I

He d’escriure?

No hi ha res menys
apropiat per aproximar-se a una obra d’art que les paraules de la
crítica: sempre se?n deriven malentesos més o menys desafortunats. Les
coses no són tan comprensibles ni tan formulables com se’ns vol fer
creure sempre; la major part dels esdeveniments no es poden dir, es
desenvolupen en un àmbit on mai no ha penetrat cap paraula.

Sobretot, demani’s en l’hora més callada de la nit: ¿He d’escriure?
[…] si li fos permès de respondre aquesta seriosa pregunta amb un
fort i senzill "he de", construeixi la seva vida en funció d’aquesta
necessitat; la seva vida, fins i tot en les hores més indiferents i
insignificants, ha d’ésser un signe i un testimoni d’aquest impuls.
Després, acosti’s a la natura i intenti dir com el primer home què veu
i experimenta, què estima i perd.
Si la seva vida diària li sembla
pobra, no se’n queixi; queixi’s de vostè mateix, digui’s que encara no
és prou poeta per convocar la seva riquesa, ja que per al creador no hi
ha pobresa ni lloc pobre o indiferent

Rainer Maria Rilke: Cartes a un jove poeta

Un futur?

Imagina un món en el què generacions d’éssers humans arriben a creure
que certes pel·lícules van ser fetes per Déu, o que un software
específic va ser codificat per Ell. Imagina un futur en el que milions
dels nostres descendents assassinen a altres tants per interpretacions
diferents de "La Guerra de les Galàxies" o el Windows 98. Hi hauria res
de més ridícul? Doncs això no seria gaire més ridícul que el món en què
vivim.

Sam Harris
Entrada publicada a Efectes secundaris el 25 de gener de 2007