Secundària Memòria

(Efectes restringits: bloc de l'Antoni Casals i Pascual) antonicasals@mesvilaweb.cat

Arxiu de la categoria: Fragments

Unes paraules d’Epicur

En primer lloc, s’ha de creure que l’única finalitat del coneixement dels fenòmens celestials, tant si es tracten en connexió amb altres, com independentment, és la tranquil·litat i la confiança de l’ànima, i aquest mateix fi és el de qualsevol investigació. Tampoc no ens hem d’esforçar per assolir allò que és impossible, ni seguir el mateix mètode en totes les coses, sigui en els raonaments sobre els gèneres de vida, sigui en aquells que es refereixen a les solucions dels altres problemes naturals, com ara “que l’univers es compon de cossos i de buit” o bé que “els elements fonamentals de la matèria són indivisibles” i tota la resta de coses que només admeten una solució única d’acord amb l’experiència.
(…)

La recerca sobre la naturalesa no s’ha de realitzar seguint axiomes i legislacions vanes, sinó d’acord amb els fets. Perquè la nostra vida no té necessitat ni de bogeries ni de suposicions vanes, sinó d’escoltar-se tranquil·lament, i en tots els problemes s’obté la màxima serenitat si els resolem segons el mètode de les múltiples explicacions basades en els fenòmens, admetent aquelles que siguin versemblants. Però quan s’accepta una explicació i se’n refusa una altra que està d’acord amb l’experiència, aleshores és evident que hem abandonat els límits de la ciència de la naturalesa i hem caigut en la mitologia.

Epicur: Lletra a Pitocles
(trad. Montserrat Jufresa, 1975, Fund. Bernat Metge)

Sensacions del desassossec (de la mà de Pessoa)

En aquesta era metàl·lica dels bàrbars només un cultiu metòdicament excessiu de les nostres facultats de somniar, d’analitzar i d’atreure pot servir de salvaguarda a la nostra personalitat, perquè no esdevingui nul·la o idèntica a les altres.

El que les nostres sensacions tenen de real és precisament el que tenen de no nostres. El que hi ha de comú en les sensacions és allò que forma la realitat. Per això la nostra individualitat en les nostres sensacions es troba només en la seva part errònia. L’alegria que tindria jo si veiés un dia el sol escarlata. Fóra tan meu aquell sol, només meu!

Fernando Pessoa: Llibre del desassossec

(fotografia d’E. Almeida)

Recuperant Camus i Sísif

No hi ha sinó un problema filosòfic vertaderament seriós: el suïcidi. Jutjar que la vida val o no val la pena ser viscuda és respondre a la qüestió fonamental de la filosofia. La resta, si el món té tres dimenons, si l’esperit te nou o dotze categories, ve després. Es tracta de simples jocs. De primer, cal respondre. I si és cert, com vol Nietzsche, que un filòsof, per a ser estimable, ha de predicar amb l’exemple, es comprèn la importància d’aquesta resposta, ja que precedirà el gest definitiu. Tot això són evidències sensibles al cor, però que cal aprofundir per a fer-les clares a la intel·ligència.

Albert Camus: El mite de Sísif

(fotografia de Luis Ribeiro)

Percepcions

El benestar i la indigència depenen de l’opinió de cadascú; i la riquesa, com la glòria i la salut, no té tanta bellesa ni plaer com li concedeix aquell que la posseeix. Cadascú està bé o mal segons com es trobe ell mateix. No està content aquell de qui ho creiem, sinó aquell que ho creu d’ell mateix. I només així la creença adquireix essència de veritat.
Michel de Montaigne

Horaciana

La major part dels poetes, oh pare i fills dignes del pare,
som enganyats per semblances de bé; així, mentre procuro
ésser breu, esdevinc obscur; al qui vol ésser pulcre,
li mancarà vigor; qui s’afecta al gran dir, devé túrgid;
va a frec de terra el qui té, massa caut, massa por a la tempesta.

Quint Horaci Flac: Epistola als Pisons (Ars poètica)
(trad. JM Llovera)

Neutralitat

Si ets neutral davant d’una situació d’injustía, el que fas és elegir el bàndol de l’opressor. Quan un elefant trepitja la cua d’un ratolí i tu manifestes la teva neutralitat, al ratolí no li farà gaire gràcia.

Desmond Tutu

Aniversaris

S’escauen avui diversos aniversaris que no haurien de passar desapecebuts encara que jo en voldria destacar únicament dos, de dos grandíssims exponents de la cultura catalana, un en espanyol i l’altra en català: en un 13 de novembre de 1929 nasquè Jaime Gil de Biedma; i el mateix dia, però de 1952 ho feu Maria Mercè Marçal.

De cada un d’ells, un poema:

Que la vida iba en serio
uno lo empieza a comprender más tarde
-como todos los jóvenes, yo vine
a llevarme la vida por delante.

Dejar huella quería
y marcharme entre aplausos
-envejecer, morir, eran tan sólo
las dimensiones del teatro.

Pero ha pasado el tiempo
y la verdad desagradable asoma:
envejecer, morir,
es el único argumento de la obra.

Jaime Gil de Biedma: "Poemas póstumos" 1968

M’he mirat al mirall i et veig a tu
-i no hi fa res que el trenqui en mil bocins-.
Ja no sé pas on són els meus confins:
cada esvorall de vidre ens és comú.

I miro ara el pany de paret -nu
de signes, de paraules, de camins-
que resta al meu davant, feu de ningú:
No hi ha reflex que em xucli, nit endins.

La lluna absent signa aquest cel opac:
Sols brilla a trenc de pedra, cicatriu
en forma de corbella, un rastre viu
de sang que arrisca un suïcida escac

i mat a la teva ombra que sorgeix
fit a fit dels teus ulls i em repeteix.

Maria-Mercè Marçal