Petit però significatiu canvi toponímic. Les autoritats franceses han decidit que, a partir d’ara, el Canigó es dirà oficialment, doncs això, Canigó, i no Canigou. Una simple “u” perfectament prescindible des del dia en que aquella muntanya “sagrada per als catalans” va passar a mans políticoadministratives de l’estat més jacobí del món mundial. Com diuen ells,
És prou evident que els cinemes són un dels fenòmens socioculturals que més s’han transformat en els darrers quaranta anys, que és la perspectiva de temps amb què puc parlar. Les sales dels anys seixanta i setanta, nombroses, distribuïdes per tota la ciutat, entranyables i populars (en el més noble sentit d’aquest adjectiu), no tenen res a
Una periodista francesa de l’Elle està realitzant un reportatge sobre estudiants universitàries que es prostitueixen. Les entrevistes amb dues d’elles faran que reflexioni sobre ella mateixa, sobre l’amor, sobre el sexe… El reclam de la Juliette Binoche (inoblidable trilogia de Kieslowski) va fer que anés a veure aquesta pel·lícula, per acabar sortint del cinema amb
En ple debat sobre els horaris comercials no serà sobrer parlar de les botigues “d’abans”, les que dominaven el nostre paisatge urbà de la infància abans que caiguessin víctimes en desigual batalla enfront de grans magatzems primer i centres comercials després. Com ha canviat amb els anys la manera d’anar a comprar! Recordo amb enyorança algunes pràctiques
Sempre m’han fascinat els gratacels i, per extensió, el que en podríem denominar “arquitectura vertical”, les grans catedrals medievals, els edificis esbelts… No he esperat gaire, doncs, a visitar l’exposició “Torres i gratacels” que Caixafòrum Barcelona inaugurà l’altre dia. Amb un escrupolós ordre cronològic, com a mi m’agrada, se’ns presenten les successives conquestes verticals de
L’escena. Escena domèstica amb dos nois. Rentadora i planxa. Un d’ells té una cita i ha d’anar “com un pinzell” amb una camisa impoluta rentada amb el producte anunciat. El missatge. La veritat es que costa una mica d’entendre. El que anuncien és un líquid espès i verd-blavòs, però no he parat a pensar si
S’acosta la commemoració dels fets de Stonnewell. Aquests són alguns dels actes programats al Camp de Tarragona per la Comissió Unitària 28 de Juny: 26 de juny: 19:30h Debat sobre polítiques per l’alliberament sexual des dels municipis amb partits i associacions (Plaça de la Font – Tarragona). Organitza: Brot Bord. 27 de juny: 18h Col·locació
No és un barbarisme. El DIEC accepta sereno per a designar aquells vigilants nocturns que em penso que han passat a millor vida. Jo, almenys, no conec cap població que els conservi. El nom li ve de que, antigament, el nostre personatge rondava els carrers mentre informava al veïnat, que se suposava que dormia, de l’hora
Ha mort l’escriptor osonenc Emili Teixidor. A la seva memòria, transcric un dels articles que publicava cada dues setmanes a la darrera plana del Presència dominical. En aquella ocasió parlava d’optimisme. De plena actualitat i més necessari que mai, doncs. Festes El 15 d’agost deu ser la festa major de mig Catalunya. Les festes més
Sortia avui d’una fruiteria, després d’haver-hi comprat una bossa de pomes, quan el venedor, de la caixa estant, se m’ha posat a cridar tot entusiasmat: – no quiere apio, para la señora? — mentre amb la mà agitava una d’aquestes hortalisses per al caldo No, gràcies, li dic. La pregunta amagava un to masclista francament
Cèntric carrer que uneix les dues Rambles, la Nova i la Vella. El seu nom prové de l’antic convent jesuïta de Sant Agustí, del qual només en resta l’església del mateix nom, un magnífic edifici renaixentista (dels pocs que hi ha a Catalunya, segons afirma l’actual responsable del temple) situat a la Rambla Vella cantonada
Demà farà vint-i-cinc anys de l’atemptat d’ETA a la refineria de Tarragona. El grup armat, amb aquella manera tan peculiar (i inútil) que tenia de lluitar pels drets nacionals bascos, va col·locar un artefacte al rack d’Enpetrol situat a l’autovia de Salou i tocant a la Universitat Laboral. Les cròniques de l’època parlen de flamarades de 150
Jacques Henri Lartigue (1894-1986) fou un fotògraf francès que, a pesar de fer servir una càmara des de ben jove no va gaudir del reconeixement internacional fins passats els seixanta anys, quan la revista Life va publicar la seva obra i aconseguí exposar al MOMA. Potser no és massa conegut pel gran públic, però es tracta
L’escena. Una noia surt al carrer i s’hi passeja tota nua, cantant les excel·lències del producte, una cera per depilar-se. Ho fa entre la completa indiferència de les persones amb qui es creua o asseguts en terrasses, la majoria homes. Són gais, cecs o simplement estan curats d’espants? El missatge. La cosa va de que la
La sèrie (el serial, millor dit) de TV3 La Riera ha arribat als cinc-cents episodis. Xifra encara modesta si la comparem amb altres productes de la mateixa casa o de cadenes estrangeres, però gens menyspreable. Estratègicament situada en el temps (tres quarts de quatre de la tarda) com perquè la pugui veure tot dinant, La Riera és