L’espant de l’explosió va anar seguit de la incertesa del que podia passar posteriorment i va provocar, amb tota lògica, el pànic en una població sempre mal informada quan es tracta de què s’ha de fer davant d’una emergència. L’endemà, quan el pitjor del tràngol s’havia deixat enrera, tot eren anècdotes del que havia fet cadascú. Sé d’una família, gos inclòs, que va agafar el cotxe i no va parar fins a Barcelona. Pel que fa a mi, no em vaig assabentar de res fins el matí quan, anant cap a la feina, em vaig trobar amb una companya, la Isabel, que em va dir:
– com? No t’has enterat del que ha passat aquesta nit?
Doncs no, no vaig saber res. La meva família, que sí que ho sabia, no va tenir el detall de trucar-me. Ni ells, ni ningú. No passa res, no els ho tingut mai en compte.
L’enrenou de tot plegat va tenir dues facetes positives. Una, que va posar en evidència el perill que suposa tot el complex industrial plantificat al mig del Camp de Tarragona: quan es diu que tot és un polvorí no són exageracions de quatre ecologistes tremendistes. I dos, el fet va servir perquè la ciutat fos notícia arreu. Ja va ser trist que el motiu fos un pepinasso etarra, però noi, la qüestió és que parlin d’un, be o malament.
[Imatge: bomberiles.com/miquelvalls]
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!