VIA A VIA

En ple debat sobre els horaris comercials no serà sobrer parlar de les botigues “d’abans”, les que dominaven el nostre paisatge urbà de la infància abans que caiguessin víctimes en desigual batalla enfront de grans magatzems primer i centres comercials després.

Com ha canviat amb els anys la manera d’anar a comprar! Recordo amb enyorança algunes pràctiques comercials que, em temo, s’han perdut per sempre. Per exemple, les petites atencions a les criatures. A la tocineria del barceloní Mercat de la Concepció, quan acompanyàvem la mare a comprar, no fallava: la dependenta ens donava, només veure’ns, una mostra de l’excel·lent pernil dolç que venia. Als Llegums Calam, al carrer València (potser encara existeix), la botiguera ens obsequiava amb un petit “cucurutxo” de cigrons cuits, que eren molt més bons que els que ens trobàvem després a taula, malgrat ser els mateixos. Naturalment, la família era client fidel d’aquestes i d’altres botigues del barri. Dubto moltíssim que aquestes pràctiques continuïn en una època de botiguers només obsessionats (amb una part de raó) amb els projectes de grans superfícies o amb propostes de liberalització horària.

Moltes pràctiques tradicionals han passat a la història. Per exemple, els pesos i mesures (jo encara he conegut les lliures, les mitges lliures, les unces i les grosses). Per exemple, la forma de despatxar determinats aliments: recordo perfectament la llet a doll (al barri hi havia una vaqueria), les tornes del pa perquè fes el pes (sempre faltava una mica per al quilo), les barres del gel tallades amb una mena de guillotina (per les neveres antigues) o els envasos buits a retornar (iogurts, gasoses, cerveses…). Per exemple, detalls avui oblidats: el paper d’estrassa, el llapis a l’orella del botiguer…

En la memòria personal perduren també els cupons CUSA (sigles de Compradores Unidos, SA), una mena de segells que donaven a determinades botigues, que s’havien d’enganxar a una llibreta i que es bescanviaven per olles. El que fan ara les caixes, amb la diferència que les olles eren més útils que les andròmines que donen (és un dir) les entitats bancàries per accedir a fer alguna operació financera no del tot transparent com últimament s’està veient.

Operacions poc transparents que mai de la vida ens hagués fet la tocinaire o la dependenta del llegum de la nostra infància.

[Imatge: el famós colmado Quílez; www.onedayinbarcelona.com]