marginàlies

El vent no té pietat i, en passar pels carrers, aixeca les faldes a la brutor que amuntega per tots els racons de la vila tot exasperant els escombriaires municipals.

Estranyament, a la dona que puja carregada la costa, la ventada li recorda el poema que Mikhaïl Lérmontov dedica a una espelma solitària que fuig del seu país no se sap perquè i que resplendeix entre la boira. Saltironen les ones i xiula el vent, diu el poeta del Caucas, i l’espelma ni cerca ni rebutja la ventura. A la seva llum les ones són més clares i sobre ella s’estenen els raigs del sol, rebla Lérmontov,  però l’espelma, rebel, cerca la tempesta com si en ella hi hagués calma.

I els carrers, convertits en els corredors preferits del vent impietós que el fan més poderós, sembla que vulguin amagar la vida o posar-la a recer per ells poder jugar a plaer amb la ventada.