Constatar la vitalitat totalment recuperada de la norantina després d’haver-li operat el maluc dret fa trenta-dos dies i de rompre’s el cap del radi, el fa sentir ancià; més guarit que guaridor. I encara més quan la dona li confirma el canvi climàtic: costa tant reconèixer la tardor, li diu consirosament en caure en el
El cuidador llegeix Virginia Woolf a “Les ones”: “Il·luminava [el sol] la llisor daurada de les mesquites, les fràgils casetes de postal blanques i roses del poble meridional i les dones de cabells blancs i pits caiguts que s’agenollaven a la riba del riu i picaven roba rebregada damunt les pedres”. Feia poc que en
De part dels morts, estic; dels que ha executat l’odi d’ací, d’allí i d’allà. No prenc part per ningú ni per cap cap causa que contempli la matança com a arma de raó. No us valdrà de res el vostre alliçonament perquè faci costat a uns o altres. I em podeu dir el que vulgueu,
M’han dit que som un boomer i tot d’una he pensat que, per als altres, començ a ser moltes coses i poques, poquíssimes, per ventura cap, de les que m’adjudiquen. Això sense reparar en aquelles que sí voldria ser, m’afany per ser-ho insistentment i no hi ha manera de sortir-me’n. Aquesta de boomer, però, m’arriba
El temps hospitalari s’encapsula, agafa forma de píndola de remei incert i el diligents samaritans la donen a prendre regularment als sofrents. Com les passes, que són totes auxiliadores i no van enlloc que no sigui de socors o de dol. O com les veus, comunes o pròpies, que temen desvetllar sons o malures de
Somniejar de pètals, cavernes que s’abracen, mentre una mà desnua cabells i dubtes. Feliu Formosa, de qui són aquests quatre versos, fa avui 89 anys. Que en siguin molts més amb el coratge que proporciona la salut, mestre! Avui també n’hagués fet 97 ma mare, que en fa tres que decidí que ja n’hi havia
La por que et pren davant el vent huracanat agermanat amb la pluja més tempestuosa és la més primària i, per això, la més espaordidora. Et sents fortament agredit sense motiu, sense cap defensa segura, traït per una natura que de sempre has considerat l’expressió de l’harmonia perfecta. És el terror de sentir-te tractat com
Sí, per ventura plorarà sant Llorenç, anit, i qui vegi caure alguna llàgrima tan breu com apressada s’estremirà i tot per molt que no entengui allò que està admirant. Les llàgrimes d’aquest sant no figuren com a esca turística perquè les nits d’aquestes illes col·lapsades i a tocar de l’esclafit s’han fet per mirar en
El gorrió s’atreveix a abordar les miques que queden de la coca de patata. Intrèpid, movent-se com si dansàs, destria la mica més grossa, hi atansa el bec, la pren hom diria que amb respecte i surt disparat. La calor abrusadora embroma la llum, la fa pesada, com si fos una gasa pertorbadora. Els cans
Cada sant Jaume, com avui, en fer memòria dels que fan aquest nom i que necessàriament he de felicitar –som dels que encara celebren més l’onomàstica que no l’aniversari del naixement- en qui primer pens és amb el padrí patern, que cedí el nom a un fill i a sis nets. He tengut la immensa
A l’aigua de la mar li demana que li clogui tots els traus de la memòria, que li rescati els records més aviciats que perd amb excessiva freqüència; que espanti els esbudelladors i els sàtrapes que li ensangonen les nits; i que li netegi a fons la llengua per poder dir sense embarbussar-se el que
Una retia –la qual cosa vol dir que fa molts d’anys- deia una frase que ha quedat en la memòria de molts dels seus familiars i veïns: “Bé està qui pot dir això val tant”. Ha quedat la dita però no a què la referia. Val a dir que té molt de vers, aquest proverbi,
La calor ja demana aigua i mentre faig el primer tassó tombant l’horabaixa pens en una mena d’acudit gens edificant –qui, de jove, m’ho contà donava la referència per ben certa i n’aventurava amb la boca petita el nom perquè no n’estava segur- d’un metge molt reputat durant el franquisme que sostenia que el millor
Per berenar, quatre albercocs del mateix albercoquer acabats de collir en terra de call vermell, cap de germà, tots amb alguna taca o piga que els personalitza -qualcun amb picada d’animal- cap amb el mateix gust encara que tots quatre comparteixen l’equilibri precís entre l’acidesa i la dolçor que et deixen la boca perfumada i
L’ordalia era la prova que a l’edat mitjana feien els acusats, la qual servia per a determinar-ne la culpabilitat o la innocència. Tenia valor jurídic tot i la forta càrrega màgica. Es tractava de sotmetre els acusat als efectes extrems de l’aigua o del foc, principalment : si sortien més o menys indemnes o sobrevivien